11 setembre 2014: Moment culminant!!

I jo portant la pancarta, darrera la O del VOTAREM!!!
Érem, SOM i SEREM!!!

11 Setembre 2014

SOM I SEREM

Via fora Catalans!!!!

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix; ara és l'hora de dir, Catalunya persisteix

Una lliçó de civisme, de solidaritat, d'alegria, d'il·lusió, de sentir-se tots en un tot.

De veritable esperit democràtic

Quantes més n'haurem de fer??: Les que calguin, fins que ens sentin!!!

Tot cantant i caminant!

Gràcies a tothom per aquesta diada històrica!!!

I un record molt sentit a totes aquelles persones que van lluitar i esperar i que avui no han pogut ja ser-hi! A vosaltres us ho devem i per vosaltres continuarem engalanant balcons, alçant senyeres, caminant i cridant Independència, per arribar a no perdre ni els orígens ni la identitat!! Gràcies!!!

BONA DIADA A TOTS I TOTES!!!!!!!!!!!!!!!

Una bona diada. Que el temps ens sigui propici, que els déus ens acompanyin i que tots els anhels de llibertat conflueixin en pau, alegria i il·lusió per a un demà millor!

Som molts i serem, no en dubteu. Quan hi ha tanta esperança i tant desig, els somnis es fan realitat: " Ara, ara és l'hora de dir que el poble persisteix..... Ara, ara és l'hora de dir. Catalunya persisteix en tots, en tots nosaltres, en cadascun de nosaltres.

Guillem Viladot

Us recomano una visita a l'espai d'exposicions d'Agramunt on hi ha l'obra de Guillem Viladot, a l'espai Lo Pardal. Escriptor, poeta visual va néixer a Agramunt i morí a Barcelona el 1999. És una llàstima que tant sols es puguin fer visites guiades prèviament concertades per telèfon. La casa i tota l'exposició val la pena i demostra com estan d'oblidats els nostres artistes. En d'altres contrades, cap al nord on tot és més culte que en aquesta dissortada pàtria nostra, hi hauria cues per entrar. Faig una crida a l'Ajuntament d'Agramunt per a que hi pugui posar remei i tingui obertes les riqueses del seu poble i el seu entorn: el Refugi de la memòria històrica de la Catedral, els safareigs, l'espai Guinovart i la casa Museu de Guillem Viladot. Tanta riquesa cultural no es pot amagar.

23 de maig de 1954

Fa dies que l'esperen i no acaba d'arribar. Avui dia 22 la mare ha entrat ja a la Clínica Sant Cosme i Sant Damià de la Riera Martí Pujol, disposada anar per feina i treure's aquell embalum que la fa caminar com un ànec. Pare i mare estan expectants, voldrà sortir ja?? És la seva primera criatura! Tota la família està pendent: l'avi Jaume i l'àvia Dolors, els germans de la mare i la mare del pare. Ho tenen tot preparat: l'habitació de la casa de Sant Adrià on s'han d'estar mentre arreglen la seva, és petita, però hi han fet lloc per a la cabassa.

El pare somia. Té ganes que sigui una nena; no sap perquè, però li agraden les nenes i també pensa que en voldrà tenir moltes de filles o de fills. La mare creu que primer el primer o la primera, el que sigui ja li fa molt il·lusió, i després ja pensaran en d'altres, més endavant, quan la casa de Badalona, la del carrer Reverend Anton Romeu estigui, quan tinguin la feina consolidada. En aquests anys cinquanta tot és una mica difícil encara. Sortim d'una post-guerra que ha deixat el país una mica malparat, la feina escasseja i si vols tirar una mica endavant has de fer el que trobes. Però sap segur que se'n sortiran, tenen la seva mútua estimació i són feliços amb poca cosa. En Llorenç i la Montserrat fa pràcticament un any que són casats, després de nou anys de prometatge, i se saben segurs per encarar les dificultats tots dos junts i amb l'ajuda dels seus.

Passen les hores i els minuts, però a les quatre de la matinada d'aquest diumenge 23 de maig, sembla que, per fi, arriba qui havia d'arribar. La mare fa esforços i el pare està nerviós.

- És una nena!!!, una petita que no para de plorar!!! Quina coseta més menuda!!! i quins pulmons que té eh!, Montserrat!!

- És una nena. I com plora oi, Llorenç? A veure si no ens deixarà dormir a les nits amb tant de plor!

- Jo m'aixecaré per consolar-la!

- i jo la bressolaré tot cantant!

I truquen, a aquelles hores a l'avi Jaume, a l'àvia Dolors i a la tia Lola i al Joan, al Jordi i la Teresa. I després a la iaia Ascensión

Quan el diumenge comença a despuntar i el sol amara els plataners de la riera ja són tots allà.

Li posarem Núria, que el nom no el podran canviar ni castellanitzar. I serà una nena que enamorarà a tothom amb aquest clotet que té aquí abaix; diuen que això és signe de simpatia. Vés a saber... vés a saber com serà!

D'això, tal dia com avui ja fa 60 anys!! Sis dècades ja han passat. Ja no hi ha l'avi Jaume, va marxar tant aviat que la nena no el pot recordar. Va marxar l'àvia Dolors abans dels tres anys, que amb les seves dificultats tant s'entenia xerrant amb ella. Va marxar en Llorenç, el pare, als quatre anys i des de llavors la seva estrella, la que la mare li va ensenyar, encara brilla al cel i cada nit es saluden amb la dona que fa avui seixanta anys. Va marxar la tia Lola, la que més la va cuidar quan la mare anava a treballar i la Núria i el germà miraven a través dels vidres del carrer d'en Prim com passava la gent i esperaven el retorn de la Montserrat. Els tiets van fer la seva vida i cadascun va seguir el seu camí. 

I el germà Jaume i la mare Montserrat van acompanyar la Núria en la seva infantesa i en la seva joventut i en la vida adulta, fins que la mare també va marxar i per molt que la Núria la segueix esperant com quan era petita, no ha tornat i ja fa tres anys que la troba a faltar! Aquella nena ploranera segueix plorant tot mirant les dues estrelles que, en les nits d'estiu i d'hivern, estan de costat.

I el temps, inexorable, passarà, en companyia d'en Jaume i algun cop de les nebodes i de la petita Dàlia que ja camina.

Núria!!, nena!!, per molts anys!!!!!!

Badalona: dimoni 2014

Ja hem plantat el dimoni d'aquest any! Ja està dret a la platja esperant el dia de la cremada. No, no fa cap referència al 2014, ni a la Via Catalana, ni a la independència, ni a cap aniversari d'artistes, escriptors o poetes, ni, per suposat, al 1714. Aquest any tenim un sentinella romà amb banyes mal anomenades de víking al seu casc. Per una banda, no m'estranya. Segur que vigila aquesta tribu de "gals" d'un poblet petit, petit, perdut a la Gàl·lia, que tenen les seves incidències amb els campaments dominants de romans. Astut qui l'ha fet, astut qui l'ha premiat!

A Badalona, l'antiga Baetulo, havia de ser així. O pensàveu que el nostre elevat alcalde deixaria de ser el centurió per una setmana??: "Ave Cesar, moriturum te saludam"

Tants anys d'esquena al record dels romans i ara resulta que surten per tot arreu: fem la "Celebratium" a finals d'abril com si ens hi anés la vida i construïm un dimoni romà que vigila la Rambla i el pas del tren i els ciutadans que pengen senyeres als balcons i diuen que volen ser un país normal.

Doncs, benvingut Lucius!! Et cremarem la nit del 10 de maig, entre riures desenfrenats, amb un joc de focs que s'enlairaran cap al cel, en negre nit, agafarem la poció màgica i et reptarem a tornar a sortir d'aquí tot just sis mesos per vigilar les cues de la consulta; llavors, convertits en l'Àsterix i l'Obelix, farem fora les pors, els anys de submissió, i cantarem tot respirant aires de llibertat.

"En un poble de la costa, entre el Besós i la Serralada de Marina han plantat un dimoni romà. El nens s'encarregaran de portar-li dimoniets per acompanyar-lo en la seva solitud de brisa marina; està d'esquena al mar, no veu l'horitzó, no hi veu més enllà, veu tant sols una petita tribu que aguanta encara l'embat de les ones i que celebrarà amb joia el desig de parlar clar!".

No pateixis, Lucius, seràs ben cremat!!!

SANT JORDI

Diada de Sant Jordi. Un altre any! Els llibres, les roses i les senyeres engalanen els carrers. La gent està de festa!! Tots, com us sol poble, celebrem la diada més cultural i més treballada de l'any. Parades de roses, estands de llibres, fins i tot han ideat pastissos propis amb el drac! És un drac que es desperta, llegeix. branda l'espasa de la llibertat i ens crida a sortir al carrer, a somriure i a somiar. A somiar en princeses salvades, en cavallers amb l'escut de la creu vermella, talment tots nosaltres esdevenim herois per un dia.

Concursos, festes literàries i carrer, molt de carrer! Amb petites joies sota el braç, amb l'alegria del retrobament de la primavera que recomença, amb roses a les mans i a les solapes i amb l'esperança en un altre demà.

Sant Jordi fet llegenda; llegenda feta Sant. Princeses salvades, totes nosaltres, pel bes d'un jove galant.

Dracs que esdevenen amics, companys simpàtics que treuen foc pels queixals i que amb la sang vessada, esdevenen un roser plantat a cada jardí.

Demà passejarem, sense presses, mirant i fruint de cada petit minut que tinguem malgrat la feina, malgrat els horaris, malgrat el cansament.

Sant Jordi el volem nostre cada any!

SOMESCOLA. BADALONA