Diumenge de Rams

Vestit jaqueta per la mare, vestit i sabates de xarol per la nena, pantalons curts pel nen. I el llorer, la palma i el palmó que el meu germà bandejava a tort i a dret pels carrers de Badalona, tot just comprat a Can Vilalta. La mare fregant el terra, agenollada, i els nens esperant per anar a beneir la palma amb uns quants rosaris de sucre penjant i el palmó descabellat del nen, que tot just arribava a casa mig sencer. Les fotos a la porta del carrer Mossèn Anton i una passejada per la Rambla amb el tot just encetat sol de primavera i el cucurutxo de patates del Marisa. La tarda de jocs i el descans de la mare a la seva habitació maldant per acceptar els fantasmes, recordant una vida passada i pensant un futur que hagués volgut d'una altra manera. El record del pare.

I arribada la nit, els nens adormits sobre la taula després del sopar. L'endemà, ells fan festa de l'escola i es quedaran a casa jugant, barallant-se, perdonant-se i esperant. Esperant una mare que torni de la feina, cansada, nerviosa, però amb l'esperança que els fills se'n sortiran.

Avui, hi ha hagut Auditori: la 13a de Xostakòvitx, un cant contra la massacre dels jueus a Rússia el 1941. Ara, al 2016, un cant als refugiats d'Europa, als nens sense pare, sense lloc i sense jocs.

Avui, la nena s'ha posat una palma petita al vestit i ha vessat una llàgrima.

Els ibers de Samalús

Prop de Cànoves-Samalús existeix un assentament iber que data dels anys 500 ac. És el Poblat iber del Puig del Castell on s'hi pot arribar en una bonica i interessant sortida matinal.

És recomanable que pugueu gaudir de les explicacions d'un bon entès en la matèria. Nosaltres vem tenir la sort de comptar amb el Marc que ens va anar introduint en la vida i l'època dels ibers. El camí comença al pàrquing del centre cívic de Samalús i s'enfila primer per una pista fins a Can Flaquer. Al cap de poc comença el corriol recuperat del que havia estat el camí dels carboners. Unes escales molt ben fetes de fusta i uns troncs que priven de l'erosió del terreny ens van ajudant en la pujada. Per tota aquesta zona, fins fa poc més de cinquanta anys, encara s'hi feien carboneres per obtenir el carbó vegetal: prova d'això és que l'alzinar que anem passant fins a arribar al poblat, està compost per alzines força joves.

La vista des de dalt, en un dia assolellat com avui, és fantàstica. Dominem la plana del Vallès oriental i tenim la Serralada del Litoral davant nostra amb d'altres poblats ibèrics com el de Puig Castellar, proper a Santa Coloma, i el de Les Maleses, proper a Badalona.

Entrem a la ciutat perduda de Lauro, un dels jaciments més grans amb unes 400 hectàrees de terreny que va ser descobert el 1955. Els ibers prenien aquests puigs per a salvaguardar-se dels atacs d'altres tribus i confegien poblats molt ben estructurats arquitectònica i socialment.

En el del Puig del Castell podem anar resseguint la muralla molt ben conservada de la zona de llevant i algun indici de torres de guaita. Les excavacions es van fent lentament per part de voluntaris i d'estudiants que hi passen el mes de juliol i que, pel que demostra en Marc, tenen una dedicació i una motivació dignes de lloança si tenim en compte els pocs mitjans amb els que compten. Aquestes excavacions, iniciades el 2011, ens obren tot un món desconegut per a la majoria de nosaltres. Agraïm, doncs, la paciència del Marc i el seu entusiasme.

A la tornada, la baixada es fa més lleugera però portem la motxilla més plena de coneixements.

Irlanda i Catalunya

Enguany a Irlanda es commemora el centenari del Easter Rising (Alçament de Pasqua), dilluns de Pasqua de 1916, que fou una revolta i Declaració Unilateral d'Independència sufocada al 6è dia per l'exèrcit britànic, però fou el moment clau d'inici del procés de la independència d'Irlanda. Aquesta DUI fou establerta el gener de 1919 per una majoria de diputats irlandesos constituïts en Assemblea Parlamentària. Al desembre de 1922, la signatura del Tractat Angloirlandès posà fi a la gerra de la Independència i fou el naixement de l'Estat Lliure d'Irlanda. Entretant, al 1920 s'esdevingué la mort en presó del batlle de Cork, Terence MacSwiney, icona de la independència d'Irlanda després de 74 dies de vaga de fam. El seu gest i la seva lluita permeté a Irlanda entrar en el joc del concert de les nacions. Fou un esdeveniment amb ressò mundial i Catalunya també va donar suport als irlandesos. La reacció catalana fou una manifestació a la Plaça de Catalunya i la consegüent pressió al consolat britànic, liderades pel CADCI i la Unió Catalanista. En un gest de tendresa, van fer arribar una nina de porcellana a la filla  de Terence, Máire, peça històrica que avui es conserva al Museu de Cork.

La Comissió de la Dignitat organitza anualment el sopar de la Nit de la Memòria per fer el lliurament dels Premis de la Dignitat, Enguany s'ha celebrat el 3 de març i ha comptat amb la presència del professor Cathal Brugha, nét de Terence MacSwiney.

Aquest matí s'ha fet un homenatge públic organitzat per la Comissió de la Dignitat i l'ANC en recordança d'aquells fets. Hi ha hagut parlaments de Cathal Brugha, Liz Castro (ANC) i Toni Strubell (Comissió de la Dignitat). S'ha ofert una corona de llorer al Monument de Francesc Macià de la Plaça de Catalunya amb la presència de la filla de Carrasco i Formiguera i altres personalitats.

La Coral Poble que Canta, dirigida per Jordi Llobet, ha participat a l'acte cantant la Balanguera i Els Segadors.

Avui, per part meva, he après una mica més d'història i en regracio als que vetllen per la Memòria Històrica. Te n'adones del poc que sabem i de tanta i tanta gent que han lluitat pels seus ideals, fins i tot trobant la mort. L'Strubell ha esmentat en Ghandi i en Mandela en actes semblants de demanda d'alliberament del seu poble; podríem també esmentar en Xirinachs i d'altres que potser han quedat més en l'anonimat. Recuperar aquests fets i les persones és important pel que en podem aprendre: la coherència amb uns valors i una dignitat que els va portar a la seva última conseqüència.

Les darreres paraules, avui, de Cathal Brugha han estat: "Finalment, com a irlandès, miro amb esperança els temps en què Irlanda i Catalunya puguin seure com a iguals en la Unió

Europea per promoure les moltes causes que

tenim en comú".

Cal, doncs, recordar-ho mentre aspirem a una Catalunya lliure.

Campanades a Morts

Per la Serra de Prades

Després d'un bon cafè calent a Prades encetem el camí per resseguir els seus entorns en un dia núvol i fred. Tot i així, fa de bon caminar. Passem per l'ermita de Sant Antoni i l'ermita de Sant Roc i aconseguim un dels nostres primers objectius arribant a l'ermita de l'Abellera: un edifici de l'any 1570, incrustat en una cinglera de 1.020 m aprofitant una cova que havia servit d'aixopluc. Llàstima que no ens hi podem aturar massa ja que avui és dia de caça i ens han avisat que no ens entretinguem; no fos que ens confonguessin amb un senglar del que anem seguint el seu rastre, amb la terra remoguda.

El camí és agradable i passem per dins del bosc de pins altíssims, una roureda de roure reboll, alzines, estepa i bruc encara per florir. Aconseguim una pista que en lleugera pendent ens porta a la Roca del Gríngol, després de passar la font que encara raja del Mas d'en Pagès. Des de dalt d'aquest modest Cavall Bernat envoltat de roques tenim la recompensa d'una vista fantàstica per sobre els arbres. Des de baix, ningú diria que aquest rocam s'enlaire tant i ens fa sentir, per un moment, vigilants amatents del bosc.

Continuant la pista arribem a la Cova d'en Pere. Una bauma que ens podria servir d'aixopluc si el temps se'ns regirés. Tanmateix anem tenint estones agradables de sol. Aprofitem per encabir-nos-hi i estar arrecerats per a fer el dinar de motxilla.

Ens queda encara una mica més de pujada fins arribar al Tossal de la Baltasana, mirador excel·lent i més enlairat de les Serres de Prades. La taula d'orientació ens va situant: albirem el Pirineu al nord, la Serra de Cardó i al lluny els Ports, davant nostra la Serra de La Llena i a l'altra costat la Serra de LLaberia. Tot un espectacle de 360 graus. 

Iniciem la baixada per la pista que ens du altra vegada a Prades i descansem a la plaça on hi ha la font tant i tant fotografiada. D'aquí a dos dies, el temps haurà canviat els colors rogencs de la pedra pel blanc de la neu.

Petjades

 És el tercer dia de funció i es podria dir que les coses van força bé. El públic riu amb ell, sua, panteixa, plora i s'emociona. En sap, de portar la gent al seu terreny! L'aplaudeixen! La crítica li ha dedicat lloances! Els monòlegs són un art difícil; has d'aconseguir que els espectadors posin tota l'atenció al text, als gestos, a allò que dius o que no dius, a les pauses, als silencis.

Seu al camerino després del primer monòleg, el que sempre és el més exposat: t'has de guanyar la gent d'entrada, si no tota l'obra decau. Per això ha triat la carota de la comèdia, un text jovial i desenfadat, amb un humor fi, i ha buscat la complicitat començant amb un esbós de somriure fins a arribar al màxim clima del riure i deixant expectació per encetar la segona part.

Abans de tornar a sortir a escena amb la carota dramàtica es mira les pólvores exposades sobre la tauleta. Què ha passat?

Al pot dels blancs han quedat marcades unes ratlletes fines i regulars que el travessen. Com ha sigut, això? Mira els altres pots i no hi ha res. S'unta la cara i les mans i surt a l'escenari.

Quan torna, les ratlles ja han envaït el pot de les pólvores blaves i el de les vermelles. Cada vegada n'hi ha més, totes iguals. Qui entra? Qui li fa una broma pesada? Qui li espatlla el material que li ha costat tant de tenir en condicions?

Es queda capficat mirant-les i no s'atreveix a empastifar-se. I si fos algú que l'estigués avisant d'alguna cosa fent aquestes marques amb un ganivet de fulla fina? Potser algun espectador a qui no agrada el seu maquillatge? S'ha de fixar si algú s'aixeca del seu seient a mig monòleg. I si fos un venedor que vol fer propaganda d'uns altres productes espatllant-li els seus i aprofita per entrar quan ell no hi és? No li sembla gens comprensible i a ell li agrada tenir les coses al seu lloc, sense sorpreses inesperades. Qualsevol canvi de la rutina el deixa sense capacitat de resposta. Qui és l'atrevit, el malintencionat, el graciós que li vol espatllar la funció aquesta nit? Hi ha d'haver alguna explicació, algun culpable. Les coses no passen perquè si. Va donant-hi voltes i voltes, cercant un motiu. Preocupat, un xic atabalat, es torna a canviar. Pren la màscara blanca amb expressió de tristesa per recitar el tercer monòleg. N'hi quedarà encara un altre i després es dedicarà a esbrinar aquest misteri que s'ha convertit en una obsessió. No deixa d'observar al públic per si nota un moviment estrany; va fent llambregades als tramoies per si es mouen de lloc, pendent de qualsevol estossec. El pensament se li'n va constantment a les pólvores.

Torna amb el cap cot al camerino. Al tercer monòleg s'ha embolicat amb el text; ha dit, sense solta i sense venir a tomb, moltes vegades: “ratlletes”. Ja ha notat que el públic no ho encaixava.

S'ha repetit amb les paraules, ha perdut la dinàmica, fins i tot s'ha embarbussat i no ha sabut com acabar. I tot, per aquelles maleïdes ratlletes que li espatllaven no només el material sinó tota l'obra. Qui ha fet que s'equivoqués, qui té tant de poder sobre seu? Qui ha aconseguit destrossar-li l'obra que tant de temps li ha costat de muntar, memoritzar i representar amb dignitat d'artista?

S'asseu a la cadira i torna a mirar els pots, plens de marques. Ha de riure?, ha de plorar?

 Es posa i treu intermitentment les màscares per si tot plegat és una visió que pot desaparèixer. El dolor i l'alegria amb un sol gest de la mà, com si així pogués controlar les emocions; com si així pogués desaparèixer allò que veu. En lloc d'això, s'adona que hi ha tot de marques sobre la tauleta, moltes més que abans, barrejades, de tots els colors, però sempre amb el mateix dibuix: dues ratlles petites, perpendiculars, fent una doble filera regular, com unes petjades.

Des del seient, sense gosar moure's, mira tot al seu voltant. Les petjades continuen per la pota de la taula, cap a terra; han quedat gravades a les rajoles polsoses i s'arrengleren cap a la pared.

Encara té temps de veure uns escarabats negres ficant-se pel forat de la cantonada.

Renovació Flama de la Llengua Catalana, encara!

Avui s'ha fet a Montserrat la 47ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. 47 anys que els centres excursionistes continuen organitzant i pujant a Montserrat cada tercer diumenge de febrer per a afermar el desig i l'esperança de tot un poble que vol conservar els orígens i la identitat.

Tal com ha dit el pare Prior la llengua ens serveix per a comunicar-nos amb el món, per a identificar-nos com a poble i per a expressar els sentiments individuals.Cada llengua és una expressió clara de cultura, de manera de ser i d'enfocar el món; no hi ha llengües que sobrin, totes són necessàries perquè són la identitat de la mateixa humanitat, del ser "homo sapiens". La llengua crea riquesa i bellesa i germanor. És necessari que l'estimem, la respectem i la sapiguem parlar cada cop millor, conservant-ne tots els matisos, tots els girs i tot el vocabulari que es fa servir en els diferents indrets dels Països Catalans.

L'Antoni Dalmau, en el col·loqui, ha fet una exposició clara i sentida recordant tots aquells que han defensat la llengua i la cultura del nostre país: des de Pompeu Fabra passant per les entitats excursionistes, associacions culturals, escoltes, polítics, escriptors i poetes i gent individual. Són molts anys i veiem que encara és imprescindible anar pujant a Montserrat per defensar i afermar la nostra parla. Aquest any ha estat una entitat jove la que ha organitzat els actes, el centre Alpinisme d'Igualada, amb tot el seguici de gegants i unes grans senyeres.

Reconforta veure com la gent jove continua la tasca iniciada pels pares i pels avis tot i que la mitjana d'edat que assisteix a aquests actes passa, normalment, de la cinquantena.

No ens podem adormir, cal continuar sent-hi tots, no podem estar cofois pensant que, com que les escoles ja ensenyen en català i les institucions malden per la sobirania pròpia, ja està tot fet. Fins i tot quan siguem un poble independent i sobirà caldrà seguir fent aquests actes en recordança del que ens ha de mantenir vius. La llengua és del poble, la conrea l'esforç i la vetlla l'esperança. Al moment de l'encesa, s'ha fet un minut de silenci en recordança de la lluita per la llengua i el país que va fer la Muriel Casals.

Poble català, segueix caminant!

Fins l'any vinent i tots els següents!

Cap al Santuari de Cabrera

Un matí fred ens trobem amb els companys de la secció de càmping del CEC per fer una altra sortida per paratges de Catalunya. Aquesta vegada ens arribem fins el Collsacabra en d'altres temps terra de bandits i bandolers. Avui trobem algun ramat pasturant tranquil·lament aprop de la masia d'Aiats on comencem el recorregut que ens portarà al Santuari de la Mare de Déu de Cabrera. La zona està coberta de faigs i boixos que ens ajuden a pujar pel Grau de l'Escaleta per salvar el desnivell fins arribar a les Cabanes d'Aiats i d'aquí al Pla d'Aiats.

Ens trobem amb trams nevats. El blanc de la neu destaca sobre el verd de l'herba que comença a brotar i la foscor dels faigs encara despullats. Estem encantats de trepitjar aquesta blancor que ens fa retornar una mica als jocs de criatures. Des del mirador d'Aiats tenim als nostres peus la plana de Vic, les muntanyes retallades i els cingles tan característics del Collsacabra, i al fons el Cadí, el Pedraforca i el Pirineu. 

El dia es manté ennuvolat però les llums del sol entre les boires li confereixen una sensació de solitud i pau.

Després de baixar fins al Coll de Bram enmig d'una espessa estora marronenca que fan les fulles caigudes dels arbres ens enfilem fins al Santuari. Uns, els més valents, per les més de 300 escales que hi ha al penya-segat; els altres pel camí empedrat de la Marrada, a poc a poc però sempre amunt.

El Santuari, situat sobre un cingle de 1300m, avui està solitari però amb la serenor del mateix paisatge. La vista és magnífica. Ens arribem pel passadís del Santuari al mirador i la taula d'orientació que ens permet ressituar, en un gir de 360 graus tot i que els núvols no ens deixen veure, a la llunyania, totes les muntanyes al nostre entorn: Montserrat, la Mola, els Rasos de Peguera, el Pedraforca, el Puigsecalm, el Bassagoda, el Canigó... Després, dinar a la fresca mentre la lectora de la colla ens explica la història del lloc, talment feien els antics monjos que s'aplegaven a l'hora de dinar a la sala capitular per escoltar el monjo recitar les lectures. Tot plegat amb bona harmonia dels que escolten.

A la baixada, una "clara" al bar de Cantonigrós i una satisfacció als rostres de tots els caminadors que tenim el convenciment d'haver passat una jornada excel·lent.

Esperem retrobar-nos els dijous per a aconseguir un altra repte.