La Castanyera

Estava asseguda escoltant el crepitar de les flames, la seva mirada perduda en el més enllà, en els seus records d’una vida ja passada, no sabia si amb ganes de retrobar-la.

Les campanes de l’església tocaven a morts.

El fum de la llar li entelava els ulls i els aclucà; amb la mà plena de sutge es fregà el rostre i agafà l’espantall per avivar el foc.

Amb les parpelles closes retornà al seu pensament els dies viscuts amb el Sebastià, el marit, el company, ara a punt de ser enterrat.

Posaren la parada al xamfrà del carrer Estret i l’Avinguda dels Plataners; quan va ser?. El temps que passa pot esborrar la memòria; diria, sense por de no equivocar-se massa, que tenien uns vint-i-cinc anys i tota la vida per endavant. Aprengueren aviat a fer la brasa, a escalfar les castanyes i els moniatos i a fer aquelles paperines de paper d’estrassa amb papers de diari i embolicaven castanyes i moniatos ja fets, per a que conservessin l’escalfor que agradava tant als clients. Oh! I quins clients, cada dia hi anava més gent a la parada!. La llauna foradada cremava des del matí al vespre i a voltes era ben tard que tancaven.

Recorda encara al Senyor Montcal. Si, tot un senyor! S’acostava a poc a poc, amb les mans a les butxaques i només amb un gest de la cara assenyalava les castanyes i amb la seva veu greu deia: dues dotzenes, castanyera. Quan dec?- I marxava tant a poc a poc com havia arribat, pujant-se el coll de l’abric i ficant la paperina a la butxaca.

I el Manel? Era un noi rialler, el Manel. Amb la boina sempre mig torta i aquelles gambades que semblava que trepitjava raïm a cada passa; el cigarret als llavis i uns ulls que miraven a tot arreu. Al Manel li agradaven els moniatos i sempre se’n feia posar mitja dotzena, ben torradets, deia, que seran per la canalla, això atipa i els tinc callats una estona.

I la petita Maria, que literalment arrossegava a sa mare, i el Joanet amb la cartera a l’esquena sortint de l’escola, que era més grossa que no pas ell; i aquell que li deien el Xato perquè tenia un nas aixafat d’un cop de porta i el Mano que es parava amb la vespa; i el..... Tants personatges, tanta gent, cadascun amb les seves expressions, els seus gestos, les seves paraules i els seus silencis.

Aquella cantonada li agradava i quan el vent feia voleiar les fulles marronoses caigudes dels arbres, el Sebastià es divertia mirant les dones intentant que les faldilles es quedessin al seu lloc i quan el vent aconseguia alçar-ne alguna, aquells esgarips de femella el feien riure a cor que vols. El Sebastià, puro apagat a la boca, reia i reia, que era un home amb un riure fàcil i encomanadís.

El Sebastià ja no riu, ara. I què farà ella? De moment, s’està a la vora del foc sense ni esma d’anar a l’església. El foc, ja brasa ja flama vigorosa l’ha acompanyada sempre.

Després vingueren els nois. En tingueren cinc de ben espigats: el Jordi, la Pepeta, en Vicenç, la Carme i la Maria, pobreta, la Maria que no va fer ni els tres anys, que un mal vent se la va emportar, tan petita, tan fràgil. La nina dels ulls del Sebastià. Quan eren tots petits i ella i el Sebastià anaven cofois pel Passeig, la gent es girava a mirar-los: Guoita!- deien- talment els fills de les castanyes!

Però què hi podien fer ells si això era la seva vida i el seu aliment....

Ara, mirant encara el xerricar de les flames, pensa en tota una vida; tota una vida al voltant de les castanyes. Oh! Tenen els seus secrets, les castanyes. Aquests, ja comencen quan les vas a buscar al bosc. Cal que sigui un dia ni massa fred ni massa càlid, portar un bon pal, si pot ser fet de boix, i cercar aquells arbres de fulla grossa i grogosa. Triar bé els castanyers, mirar bé els fruits de l’arbre, fer caure les boles punxegudes i intentar no fer-se mal ni clavar-se les punxes. “Triar aquelles mig obertes que amaguen el tresor “; això li deia la mare quan va començar a anar al Montseny amb ella i això repetia ella al Sebastià i als fills anys més tard. Mirar bé al terra, que amb el fullam i l’aspecte marronós es poden confondre i omplir cistelles!

Després ve la feina laboriosa de treure’n la carcassa, de mullar-les i fer-ne un tall , finalment preparar el foc i la brasa. Ah! La brasa. En això si que era un artista el Sebastià, Déu el tingui en la glòria!... Se li van escapar unes llàgrimes pel marit mort i a punt de ser enterrat.

Va ser un dia que el marit tornà mig baldat, ja era tard i va picar la porta d’una manera estranya, com si li faltés força, tan vigorós que era. El Vicenç va obrir i es va sentir un cop fort, com si algú hagués caigut desmaiat, desplomat. Què havia passat? El Vicenç la va anar a acuitar: Mare!, mare!.... el pare està!.... el pare!, ... mare! I ella va deixar la roba i la planxa: Valga’m Déu! Sebastià! Sebastià!!! Com podia ser que se’l trobés en aquell estat?

El Vicenç, pobre, no sabia quina cara fer-hi i va anar a cercar son germà, en Jordi, el gran, que no ha perdut encara aquell aspecte cerimoniós. Alt i prim i colrat pel sol... o per la brasa del foc? El Jordi va obrir uns ulls grossos, tot ell vermell i acalorat i tant gran com era es posà a plorar.

Encara recorda com quan era xic, una flama se li va endur mig rostre i quedà així, cremat.

S’hi va acostar la Pepeta, amb aquell xerric de veu. La Pepeta no ha parlat mai: tant sols uns sons guturals semblants al soroll de les castanyes torrant-se al foc: pet, pet, peeeeeet, peppet.....

La Carme també arribà corrent, esverada, sempre esverada! La Carme feia les paperines de paper d’estrassa millor que ningú i amb aquell nervi que no la deixava mai, girava moniatos, omplia les paperines i feia un somriure a la gent. La Carme, cabells rossos de fregall i pell morena, es casà amb un animal d’home que la deixà prenyada a la primera cantonada mentre l’hivern entrava pel carrer Estret. Ara tenia ja una bona canallada, tots fent paperines de paper.

Però el Vicenç va resultar ser el més entregat, el més amatent, sempre vigilant a son pare. Ell va ser qui primer s’adonà del canvi del Sebastià, un canvi lent però seguit que acabà com acabà sense que cap d’ells s’ho hagués pogut imaginar mai.

De primer els cabells se li anaren tornant més rossencs i la panxa més prominent, la pell marronosa. Com canvia el marit de la castanyera!- deien pel carrer. Però ella no en feu cabal tan dedicada com estava a anar torrant castanyes al braser.

Després li anaren sortint com unes punxes per tot el cos. Això si que fou un espant! - Ai! Sebastià!!, quin mal vent ens ha tornat a agafar!. Hem d’anar al metge, Sebastià!- I el Sebastià se’n reia: no dona, no, ja passarà! Però no passà i les punxetes li anaren cobrint la panxa, els peus, les cames, braços i mans. Be hem de fer alguna cosa, Sebastià!

Però cap metge no s’ho explicava, no hi havia cap referència, cap cas clínic on assessorar-se, cap coneixença d’aquell mal. Consultaren a diferents hospitals i fins i tot pensaren en anar a l’estranger. –Jo us ajudaré, pare- deia convençut el Vicenç. Però amb el sou de les castanyes no n’hi ha prou per a fer grans despeses i poc a poc el Sebastià s’anà quedant a casa, embolicat en un cos ple de punxes, talment una bola, talment un eriçó. La mirada perdura, abstreta, només mirant-se les brases i el foc.

Va anar perdent la mobilitat, li havíem de donar el menjar a la boca i no podia ni mastegar, va perdre la parla i cada vegada era més rodó. Fins que va agafar aquella forma tant increïble, que ningú s’ho sabia explicar. Els nois estaven plorosos tot el dia, però seguien torrant castanyes i atenent el negoci. I va passar la tardor, i l’hivern i tornà a arribar la primavera i l’estiu i el Sebastià cada cop més rodonet i més punxegut i d’un color de pa moreno torrat.

Respirant amb molta dificultat, fins que ja no pogué respirar més....

Ara toquen a morts! I unes llàgrimes li corren galta avall quan pensa amb la conversa que ha tingut amb el rector.

- Això no es pot enterrar en terra sagrada – li ha dit

- Mossèn, per l’amor de Déu, és el Sebastià, cada diumenge venia a l’església, era un home de bé!

- No, no! Això no és un home! Això és un fenomen estrany, això és una....

- Calleu! No us vull sentir. No teniu pietat!

I van estar-se hores per arribar a un acord.

- No l’enterrarem en terra sagrada, a això que n’hi dieu el Sebastià. Però, no us preocupeu els fills i vós, tocarem les campanes que sonin a morts. Avui, dia dels difunts, pregarem per tots.

El Vicenç va agafar l’aixada i va fer un sot al defora de la casa. La Pepeta vinga cridar, el Jordi no ha volgut ni tant sols ser-hi a prop, la Carme ha perdut el senderi i va fent paperines per tenir al magatzem, per demà.

I ella, ella s’ha quedat a la llar de foc, mirant les flames i escoltant les campanades.

El Vicenç ha fet el sot sota el castanyer i hi ha enterrat son pare. El Sebastià, una castanya humana, reposa al seu lloc.