La cel·la

Un raig de sol entra per la petita finestra i li acarona el rostre. Sospira profundament i obre els ulls amb la mirada perduda enllà, a través d’aquelles parets grises i greixoses. No sap el temps que ha passat; pensa que pot ser molt, o no tant.

Poc a poc s’incorpora amb l’esforç de tots els ossos, amb la tensió de tots els muscles. S’aixeca lentament i estira els braços cap als costats amb insistència; vol refermar així el seu propi espai vital. Es tranquil·litza quan les puntes dels dits toquen la llisa i gèlida pedra, escrostonada en alguns punts, plena tota ella de gargots esborrats per la humitat, però d’una fidelitat extremada cap a totes aquelles mans que han anat passant i deixant el seu apassionament.

Fa una passa, una altra, fins a quatre: sí, aquell habitacle encara conserva les mides justes per sentir-se viu, per sentir-se posseïdor d’una agilitat entrenada dia a dia, segon a segon. Aquest és el moment de la seva existència actual que més agraeix: se sent viu, se sent “jo”.

Fa temps que és allà, engarjolat, ell, que necessitava sempre espais oberts, camps que es perdien en l’horitzó.

Remira el seu espai per a confirmar que tot és allà, que res ha canviat: la paret gravada amb dibuixos, paraules, frases i ratlles d'altres estadants que, com ell, hi van deixar la seva petjada. Mira el sostre d'on penja una bombeta sense pàmpol, plena de pols, amb una llum trista que serveix tant sols per enfocar el jaç amb un somier amb un parell de ferros penjant que té al damunt una màrfega ratada, bruta i vella que li serveix de matalàs en les seves nits de pors i fantasmes. Al terra un bol abonyegat amb les últimes gotes d'aigua i a l'esquerra de la porta, on el mur fa cantonada, un forat per a sadollar les seves necessitats.

Torna a mirar cap a la finestra on encara hi ha la teranyina penjant entre barrot i barrot i l'aranya que la va fent dia a dia, sense defallir.

Escolta el soroll cada cop més proper del forrellat, el grinyol de cada porta, l’arrossegament de passes al seu voltant. Dintre de poc, es veurà immers en la multitud, els braços enganxats al cos, sentint el frec a frec de la seva espatlla amb l’altre, tot baixant l’escala marcant el pas i estalonant al del davant, en un intent de coordinar els moviments que el portaran al menjador.

Allà, farà aquella cua interminable veient l’esquena i el clatell del davant, avançant lentament amb l’objectiu posat en un fred cafè i un tros de pa mal acompanyat de formatge.

Després, a la ennegrida taula, assegut compartint el cul d’una cadira mig coixa i atrotinada, mastegarà amb rutina aquell trist àpat, sense saber exactament si és ell el que menja. Exhalarà l’alè dels seus companys i sentirà el xarrup de tants cafès beguts al mateix temps.

El molesta enormement aquest moment; de fet, el molesta la seva existència quotidiana compartida amb tots aquells homes disputant-se un pam, aquell amuntegament de cossos, aquelles olors i aquells sorolls constants de crits i renecs, aquell sentir-se observat. Ni tant sols quan els deixen al pati cimentat i polsós pot moure’s: no pot mai donar la volta sencera al recinte; tothom camina en va, entrecreuant-se, a empentes per assaborir un bocí d’aire i de llibertat.

Després vindrà el moment del treball forçat, intentant actuar mecànicament i ajustant el ritme del seu cos, ja baldat, en una seqüència d'accions que l'alliberen de pensar, concentrant-se en el pujar i baixar de la vàlvula per no mirar als ulls de cap rostre humà en una espera inacabable per retornar a la cel·la, petita, bruta, però estimada amb el pas dels anys.

Quan retorna a la cel·la se sent alliberat en aquell espai quadrat i conta les passes, mira al sostre, jeu conformat i tanca els ulls, esperant que la nit passi, somniant en un demà.

Demà, un raig de sol entrarà per la petita finestra i li acaronarà el rostre mentre un ocell, fora d’aquelles parets grises i greixoses, refilarà un cant. Els seus ulls ja no s’obriran, però el seu desig de llibertat, emprendrà el vol.