Eivissa

Un plaer voltar per aquesta petita illa del Mediterrani, traspuant calma en tots els racons. Cases blanques i esglésies blanques destaquen en el verd del paisatge i en el blau intens del mar.

Aquesta vegada, m'he calçat botes i he agafat pals per pujar a alguns dels turons que dominen l'illa, en una terra una mica assedegada d'aigua, passant per cales d'aigua transparent i parant als pobles que segueixen una vida encalmada. 

Al mes de febrer, amb els camps verds, ja despunten les flors, sobretot els canaris (oxalis pest-caprae) que s'obren amb el sol i s'ajeuen a la posta.

Caminant gairebé sola per aquests corriols pedregosos, m'he amarat de sol i de pensaments que m'han acompanyat i he reposat a les cales ara buides de gent. Segur que a l'estiu tot això es deu veure ben diferent, amb el bullici dels estiuejants, els jocs de les criatures fent castells de sorra i els banyistes refrescant-se. Ara, les barques estant avarades a port, els restaurants són espaiosos i la sorra deserta.

No tot és calma, però. A Eivissa mateix i a Santa Eulària, es deixa sentir el tràfec dels cotxes entrant i sortint de la ciutat; molts i molts cotxes per tot arreu. He sentit per la radio, aquests dies, que el govern balear vol restringir l'entrada de cotxes a l'illa ja que la flota se'ls quintuplica els mesos d'estiu: més de dos mil cotxes de lloguer, entre els que es passegen per l'illa i els que van de camí a Formentera!

Agraeixo, veritablement, haver vingut en aquesta època, ara que la meva situació de "parada" m'ho permet!

He "enganxat" les festes de Santa Eulària i les desfilades del Carnaval. Passades de carrossa festives que denuncien alguns aspectes de la vida quotidiana dels pobles de l'illa i polítics que també en surten mal parats, tal com s'espera aquests dies de rauxa. Fins i tot alguna al·legoria a la situació catalana confrontant-la amb la necessitat d'independència dels joves respecte a la casa dels pares.

M'han agradat els pobles, Sant Joan, Sant Llorenç, Santa Gertrudis, Sant Miquel, Sant Mateu i Santa Eulària, m'ha agradat el sabor de la terra, el regust d'aigua salada, les figueres amb les branques desmaiades cap al terra, la vista des del Puig de'n Missa, des del Puig de ses Terrets i des de Sa Talaîa, el punt més alt de l'illa. I el "Dalt Vila" de la mateixa Eivissa, amb els seus carrerons estrets resseguits sota la pluja.

Una illa per a tornar-hi, vaja!