diumenge, 6 de novembre de 2022

Sant Marçal de Quarentella

Encetem la descoberta d'un nou racó de la nostra geografia, avui, sense la presència d'una de les companyes que ha seguit gairebé totes les sortides des que va començar aquest itinerari per pobles perduts i abandonats de Catalunya. L'hem trobat a faltar. Hem gaudit amb la seva companyia, el seu amor a la natura, la seva alegria, el seu respecte a l'amistat i al nostre país. Caminava sempre endavant i es girava pacientment a esperar que arribéssim, encara que, en algun moment, també s'impacientava quan veia que la gent anava fent sense presses. En cada poble que anem, et continuarem veient al davant, obrint la marxa, satisfeta en arribar al final, coneixent un racó més del nostre territori. Per tu, un gora, gora! Aurrera mendira, gora, beti gora.

Ens hem trobat tots al petit poble de Vilademuls, conscients de la trista notícia i hem volgut fer aquesta caminada, anant a poc a poc, assaborint un paisatge de petits turons i camps sembrats en un dia lluminós de novembre, amb el record de la Carmen.

Avui ha semblat que l'herba lluïa més, que cada cosa era al seu lloc i que nosaltres ens devíem a la vida.

Aviat hem arribat a la Torre de Quarentella. I sense vent! No hi ha ningú, però estan reconstruint la casa del costat i les obres estan a mig fer. El lloc és tranquil i ens permet treure els abrigalls que portàvem per si feia el vent que ens havien previst els homes del temps (i alguna dona). però no han calgut; ni un bri d'aire. I tot i que la temperatura és alta, ha passat ja la xafogor d'aquest estiu i el fet de caminar es fa amb més ganes.

Al cap d'uns centenars de metres arribem a Sant Marçal de Quarentella, un poble avui en dia mig abandonat, amb alguna casa dempeus que serveix d'estada de caps de setmana. El lloc pot ser un veritable repòs a l'agitació d'una ciutat. Envoltat de petits turons i camps, de boscos i camins planers, d'un paisatge relaxant, en definitiva. L'església és oberta i ens hi trobem amb un nadiu del poble que ens explica records i històries del lloc. Per aquí hi van passar romans i jueus i fou lloc de litigi d'una herència "dels Roques de les tasses de W", que tenien molts nebots — a cada contada d'història n'apareixen més!— tants com quinze, o vint, o trenta... i que es van vendre el terreny i la gent en va marxar. Avui està parcialment habitat. L'església s'aguanta dempeus i les teulades de les cases estan recuperades. Sembla que també hi ha hagut intents de comprar el poble —com Conill o Fonoll (que ja hem visitat en les nostres caminades), però els intents no han reeixit, en part pel tema de l'herència que surt a articles, al llibre "Pobles perduts de Catalunya" coordinat per Xavier Cortadelles i per l'home que ens narra la seva infantesa (després, a Bàscara, comprovarem que s'afirma la mateixa història). Aquí hi van ser durant una bona època els fundadors del TEI (Teatre Experimental Independent) a principis dels anys setanta, quan eren "de moda" bohemis, rodamons, artistes i ionquis. D'aquí n'ha quedat un record de poble com a poble "progre" i de gent neorural. En definitiva, terra de Terraprims que ni els de la contrada saben ben bé què vol dir.

Continuem doncs el nostre camí veient al fons les muntanyes pirinenques enfarinades de poc. Travessem boscos frondosos: alzines, roures, llentiscle, arítjol, esparregueres, magraners i cirerers d'arboç, una barreja mediterrània i humida que conforma la vegetació. Bolets pocs. El terra força sec, el sòl força ric, tot bellament sembrat.

Ens arribem fins al poble de Galliners amb la seva església de campanar altiu que domina els camps: Sant Julià de Galliners. Un poble amb cases ben cuidades i flors gemades que sembla més de caps de setmana que no pas de pagesos de camp. Enganxat a la paret d'una casa cantonera, lligat amb fils, un enorme cactus de Sant Pere que es fa admirar pels de dins de la casa sortint a la terrassa i mirant cap a baix els badocs que som al carrer aixecant el cap enlaire. Travessem el poble arran d'una gran casa amb quantitat de finestres: serà una antiga fonda, un refugi, una casa de colònies? Veiem que Galliners ens ofereix moltes sorpreses desconegudes.

Ja fora del poble iniciem la pujada per una pista plena de grava que ens porta fins el Puig de Sant Baldiri de 176 m d'altitud, amb poc esforç. Allà, un vèrtex geodèsic enfilat dalt d'un piló, possiblement per fer el puig més alt, perquè si no, no s'entén. L'ermita, un edifici enorme pel lloc on està ubicada, està en runes. Li queda la carcassa del que va ser. Al seu voltant, la clariana que forma el bosc ens permet reposar per dinar. L'ermita, ara en un estat lamentable, es mereixeria que la poguessin endreçar una mica i tornessin a fer-hi els aplecs que reunirien bona part de la gent dels voltants i de més enllà en un esforç de conservar edificis, però també, les relacions socials que permeten que els pobles no quedin despoblats.

Només ens queda anar retornant cap a Vilademuls en una tarda d'aquelles de cel clar i net tot i que no ha fet ni gota de vent.

Unes quantes voltes per Bàscara per trobar un bar obert i acomiadar-nos tots plegats fins el mes que ve. Ha estat una jornada relaxant per aquest paisatge del Pla de l'Estany, de turons suaus i pujades agraïdes, talment un paisatge un xic semblant al camp anglès, com ens ha fet saber un home de Bàscara que ha volgut conversa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada