dissabte, 26 de novembre de 2022

Els rials d'Arenys

 No per més a prop i senzilla, menys interessant i maca la sortida.

Una volta pels rials d'Arenys de Mar us fa entendre el tema de les rieres i rierades, aquesta constant dels pobles del Maresme. Una matinal seguint la ruta dels Rials publicada per l'ajuntament d'Arenys en un fulletó; una sortida assequible a tothom.

La geografia de la comarca maresmenca, entre mar i muntanya, ha permès la formació dels rials o rieres secundàries que baixen l'aigua cap a la costa. Perpendiculars a la línia de la costa, romanen la major part dels temps eixuts, amb les lleres de sauló i seques que s'aprofiten com a xarxa de comunicacions. Rarament, poden filtrar tota l'aigua de les pluges torrencials pròpies del clima mediterrani i es converteixen en veritables torrenteres que es poden desbordar i inundar camps i poblacions.

Rial, torrent, rierany o rambla són termes que al Maresme s'utilitzen per a definir quasi el mateix: una petita riera. L'excepció és el terme "rambla" que es reserva per quan la riera ha estat urbanitzada com passa a Mataró, per exemple.

Un itinerari que comença a la mateixa estació de tren d'Arenys i segueix un tram del port. Travessa la platja de la Picòrdia i aviat es troba el búnquer del Cavaió, transformat ara en àrea de pícnic. Fou construït cap al 1937 formant part d'una línia de defensa acordada pels alcaldes dels pobles del Maresme.

Aviat ens endinsem pel Rial de la Serp, un cop traspassat un túnel que hi dóna accés des de la platja. Al començament costa de caminar per terra humit, sorra i sauló barrejats amb aigua. Sembla que vulgui baixar una rierada. El dia mig núvol ens fa pensar en la pluja i desitjar que no plogui massa. Per sort, comprovem que no és que l'aigua baixi dels contraforts de la serralada, sinó d'una cisterna de l'ajuntament que està deixant anar l'aigua: deuen netejar el rial?, els sobre l'element hidràulic, ho fan com un "reality show"? No en traiem l'entrellat, però seguim caminant fins a l'encreuament amb el rial d'en Botifarra i el Rial de la Planeta, allà a la cantonada de l'extensa masia de Can Vallbona, d'on surt un motorista que sembla ben tranquil i gens preocupat per quedar-se anegat.

Agafem el Rial de la Planeta un xic més sec. Entre canyissars que ens fan de murs i algun alocar. L'alocar és un arbust típic d'ambients litorals i cursos intermitents d'aigua. A Arenys de Mar han quasi desaparegut per culpa de l'aprofitament agrícola dels marges dels rials, el cultiu de canyes que ho han envaït tot, la utilització dels rials en vies de comunicació i la construcció de l'autopista. De fet, comprovem com cotxes i furgonetes van passant pels rials i ens hem d'anar apartant: tots?, no! Un dels nostres, valent ell, espera que s'apartin els cotxes que es veuen obligats a aproximar-se als marges per tirar endavant, sense dir-li res, que fa patxoca amb la motxilla, mocador al coll i boina!

Els vials amples ens permeten anar de rial en rial. Canyes per terra i figues de moro ben mortes per la passa que hi va haver fa no gaire temps. Masies, horts, cavalls..., conformen el paisatge i quatre roïnes ens cauen a sobre. Un núvol negre s'ha instal·lat sobre els nostres caps, però, com a cap de núvol, aviat passa i ens deixa caminar sense treure ni capelines ni anoracs ni paraigües, encara que les ulleres quedin entelades.

Seguim el Rial d'en Piteu, més curt que els altres. Arribem al pati de Ca l'Aiguaviva, tancada, però amb una samarreta estenent-se a la mica de sol que sembla que vulgui sortir. El pou, la caixa de patates grillades i la morera sense fulles fan del lloc un indret agradable amb vista a l'autopista i a la masia de la Sagrera. Fem la fotografia de costum sota la figuera.

Travessem la carretera que puja a Arenys de Munt, deixem enrere el camí que porta al castell Jalpí amb la vista posada a la torre Sagrera i seguim el lateral de l'autopista amb la vista posada als antics pagaments. Iniciem una forta pujada asfaltada quan comença a sortir una mica més de sol i travessem la C32 caminant per sobre els cotxes que a aquesta hora ja no fan caravanes.

Una baixada ens porta fins el Rial de Sapí, amb horts i a la part baixa urbanitzat amb torres i xalets. Una avinguda de plataners traspassa el que era antigament la zona dels Horts del Bisbe i ens deixa al Mercadona, l'hort més modern dels nostres dies. Remuntem en forta pujada fins el turó del cementiri de Sinera. El mar llueix el reflex del sol davant nostre talment un mirall de plata; avui no porta l'aigua dels rials eixuts. Una visita llampec al cementiri que va fer famós Espriu i la baixada cap al centre del poble per entremig dels seus carrers estrets de vila marinera.

Ens acomiadem d'aquesta volta matinal, uns cap al tren i altres cap a la riera principal per fer un dinar en companyia, havent descobert una mica més racons que ens amaga el Maresme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada