Pantà de Sau

No em refereixo al grup de música, no!

Em refereixo al poble anegat de Sant Romà de Sau. Ara és una bona ocasió per anar a veure l'església mig esfondrada i les quatre parets de les cases del poble que fou cobert per les aigües del pantà el 1963. L'embassament ara està a una capacitat mínima i permet baixar a tocar d'església i passejar-se per sota les cingleres de les Guilleries. No és l'únic poble anegat: l'han acompanyat, molt a prop, Sant Martí de Querós, al pantà de Susqueda i el mateix llogarret de Susqueda com a més importants.

A partir del segle X, la vall de Sau es caracteritzava per un poblament disseminat, amb cinc nuclis de població al voltant de les parròquies de Santa Maria, Sant Romà, Sant Pere de Castanyadell, Sant Andreu de Bancells i Sant Martí de Querós, i un bon nombre de masos dispersos pel territori.

La presa de Sau es va inaugurar l’any 1963. El primer projecte datava de la segona República (1931), però les obres no s’iniciaren fins a principis de la dècada del 1940 i s’allargaren durant més de vint anys. El campanar de Sant Romà ha estat, des de llavors, un baròmetre de pluges i sequeres. Aquesta temporada es pot veure sencer; és a dir, es pot passejar entre els murs derruïts, el terra esquerdat i la solitud d'un paratge que sembla que hagi volgut ressorgir de l'anonimat. La veritat és que el lloc té una grandesa especial. El club nàutic, ara lluny de la riba, està tancat; les barques romanen quietes al mig del pantà amb una aigua mansa. La serralada que l'envolta sembla vigilar i fer de defensa de les pedres que han volgut ressorgir de l'aigua. Els colors de tardor, grocs i marronosos, i el sol il·luminant la roca vermella de les cingleres, els núvols negres d'una pluja no caiguda i el sol ponent-se darrere d'ells, li donen una lluminositat digna d'admiració.

Sau és sinònim de pluja amb la punta de campanar. Sau és sinònim de sequera amb els murs esfondrats i l'església altiva dominant el paisatge. S'hi pot estar una bona estona en una tarda d'un dia laborable, amb quatre curiosos amb les seves màquines i alguns excursionistes que hi han anat expressament. La solitud t'agafa i et corprèn. Una cançó als llavis, asseguda a les roques, mirant l'embassament i la posta de sol. Un plaer.

A poc a poc la tarda es va fonent, el sol s'amaga, l'aire és una mica més fresc. Caldrà anar pensant a marxar, però t'hi resisteixes.

El dia ha estat lluminós. Hem començat la jornada amb una boira espessa com només sap fer a la plana de Vic. Hem pujat fins a Sant Joan de Fàbregues des de Rupit. Una església romànica amb els cingles de Boixer al seu darrere, uns cingles que van canviant de tonalitat al llarg del dia segons l'orientació del sol. Sant Joan fou la primitiva església parroquial de l'actual nucli de Rupit, que fins al 1955 fou conegut per Sant Joan de Fàbregues i tenia la demarcació dins del castell de Fàbregues. El lloc és desert i la boira enganxada, tan sols els lladrucs d'un gos ens avisen d'una presència de vida. L'església és oberta i ben cuidada.

Ens arribem al coll de Pendís, per sota de Sant Joan al moment que la broma desapareix i ens mostra un cel blau de novembre. Pugem lleugerament per una pista enfangada fins a arribar al santuari de Santa Maria de Montdois, conegut com la catedral de les Guilleries. Situat al capdamunt de l'altiplà de Montdois, un edifici grandiós i impressionant en aquest lloc, sense campanar i amb unes arcades que conformen l'atri. Una petita finestreta et permet veure l'interior. Sembla que encara s'hi fan aplecs i cantades de Nadal. Tot al voltant, les Guilleries i els cingles de Tavertet.

Més avall, un camí entapissat de fulles seques porta, en una continuada baixada, fins a Sant Martí de Querós que deixem per a una pròxima ocasió.

Retornats a Sant Joan de Fàbregues, ara en un migdia assolellat, ens arribem al mirador del Salt de Sallent tot carenejant. L'espadat impressiona, la poca aigua que en baixa ho fa amb nervi, un caient de força metres d'altura. Una anada més còmoda que si la féssim des de Rupit. Al davant nostre, un sense fi de muntanyes i boscos que ens encomanen el desig de seguir-les a peu, descansant de tant en tant, o amb bicicleta segons el company que va passar per aquí en la seva joventut i recorda cada topall de terreny.

Aprofitant que ara el GR està asfaltat fins a Vilanova de Sau, fem la baixada fins al pantà amb les quatre rodes i després d'un bon dinar a Cal Morilla, ens acostem al pantà per acabar la jornada en un paisatge tardoral.