Cruïlles: Caminant amb "La Drecera" de Miquel Martín Serra

Avui hem seguit els camins pels voltants de Cruïlles.

Una sortida que tenia la premonició d'incidència constant. Hem deixat alguna noia a Barcelona a darrera hora, però hem arribat a Cruïlles en un dia de sol de novembre que fins a l'últim moment no hem tingut del tot clar. Tanmateix, el bar-botiga Ester que segons les previsions i informacions de la pàgina web obrien en dia laborable, estava tancat. Hem esmorzat a peu dret, al costat dels nens i nenes de P1, P2 i P3 de Cruïlles. Com que aquest canvi de situacions poden despistar a la vocal de l'excursió, hem hagut de moure cotxes per sortir tots alhora de la guarderia i anar cap a l'inici de l'excursió.

Fe com tenim ens els nostres dies al wikiloc i al google, hem seguit les indicacions cap al lloc de començament de l'itinerari, un cotxe darrere l'altre, fins a sis motoritzats! Però, ai las! Ens hem ficat per camins una mica intransitables tot cercant la famosa palanca de Cruïlles. Primer carreterona, després pista de terra en bon estat, però, de seguit, un munt de pedres per esquivar amb el SEAT baixet. Ah!, però a la conductora del SEAT en qüestió, no hi ha pedres que se li resisteixin i ha aconseguit passar després d'algun toc de planxa i algun ensurt de copilot. El que venia darrere les pedres era un bon esvoranc que ni el cotxe ni la conductora s'han vist en cor que hi passessin els altres fora de rebre alguna escridassada, amb raó. Marxa enrere! I sortint del clot airosament, el Seat blanquet encapçala altre cop la marxa fins a anar a parar a una senyora casa, amb una bona gespa per aparcar. Però, la mestressa ho veu una mica complicat això que li deixem els cotxes de lloguer d'aparcament fins que tornem després de dinar. I, tornem a marxar! Aquesta vegada per una carreterona que sembla que ja hem passat, però que ara ens porta fins a la buscada i ben trobada palanca de Cruïlles, on aparquem a pleret!

Només fa mitja hora (que ...) de retard. Però la gent nova que s'ha apuntat a la sortida es prenen bé; vaja!, com si fos una "novetada" del CEC.

Engeguem sense més incidents per un camí humit i d'herba ben gemada tot encetant la lectura del llibre La Drecera de Miquel Martín Serra. Val a dir que era la segona intentona de fer-ho, ja que al maig vam haver de fer una volta turística per aquests verals gràcies a la pluja que va caure aquell dia. Avui, però, estem de sort, si se'n pot dir així del començament que hem tingut!

Travessem camps i boscos de les Gavarres fins a la casa en runes de Can Coia. Quina llàstima aquestes cases! A la llosa de la portalada que encara aguanta dempeus, s'hi dibuixa la data de 1765, una mica més de quatre dies! 

A partir d'aquí, anem remuntant un corriol entre alzines sureres, arítjols i cirerers d'arboç que han llençat els fruits vermells i madurs a terra, El lloc és ombrívol i això ens ajuda a la pujada., tot i que cal vigilar els solcs que la pluja ha fet al sòl. Arribem al capdamunt on descansem sota una alzina amb unes botes penjades al seu brancam: ara sí que podem dir que algú ha perdut les sabates. I no només això, sinó que ha tingut la paciència de penjar-les. Enllacem amb la pista que porta cap a Can Font de la Muntanya o de Tapioles. Una masia gran, amb gossos de diferents races que la defensen, amb uns focus arran de terra que assenyalen el camí cap a la casa. Aprofitem per fer la parada literària per ser conscients que sempre hi ha hagut cases de senyors i cases de masovers, que uns han fet una vida i els altres una altra de ben diferent. 

Davallem la pista amb una nova adquisició: un dels gossos de la casa, pel llarg blanc i negre i cara de bons amics, ens acompanya pel camí; podríem dir que fins i tot ens fa de guia!

Seguim el PCR 100 que va baixant amb uns quants revolts amples i de bon fer, passem a prop de la masia enrunada de Cal Xarpo i, més avall, pel suro del Xarpo, un exemplar catalogat com a arbre monumental, amb tres branques carregades de suro que s'enlairen a tocar de cel.

Anem baixant per la drecera tot llegint la Drecera i desemboquem al Mas Gran, on descobrim que la senyora del Mas ha anat a l'estranger a fer massatges i que quan torna, se n'hi va el senyor, a l'estranger; que la Nelly està embarassada i que la mare del nostre protagonista no pare de dir: ai, Déu meu, quines trifulgues tenen els rics! I que el nostre protagonista té una xerrada amb en Pitu que li explica d'on surten els vedells i les truges.

Al cap d'una estona arribem al riu Daró que tots ens imaginem sec si fem cas del període de no pluges, però que la realitat és tota una altra. L'hem de travessar! Les pedres que estan convenientment arrenglerades per servir de passera estan anegades. L'aigua estancada puja per sobre dels nostres turmells i tenim clar que entrarà per dins les botes només d'enfonsar-les a l'aigua per molt dorotex, o el que sigui que duem. Cal doncs descalçar-se! I mentre el nostre gos acompanyant es va ficant a l'aigua i va bevent a plaer, nosaltres traiem botes i mitjons i, ara un pas ara l'altra, arribem a l'altra riba. La feina se'ns complica quan ens volem eixugar els peus, ficar mitjons i calçar botes. Quan tots i totes hem acabat, el gos ja ha marxat casat de veure'ns tan primmirats!

Malgrat la mullena, el lloc és preciós. El corriol segueix el curs de l'aigua; l'aigua mansa que bressola les fulles caigudes dels arbres i que s'estanca a la presa del molí de Ribes, on només un petit rajolí segueix el seu curs. Travessem unes quantes vegades el riu, però ja no ens hem de descalçar més. El reflex de les nostres robesacolorides ofereixen una nota viva al verd i marronós del fullam i a l'aigua transparent.

Deixem enrere l'aqüeducte del molí d'en Frigola, tapat per l'herbei i arribem a les runes de l'antic Molí d'en Frigola, un bon lloc per dinar enfilats a les pedres i rocs que ens ofereixen una asseguda més seca que el terra i l'herba. Una petita bassa natural reflecteix el fullam grogós dels arbres del voltant. Hi ha qui s'apropa al rajolí d'aigua que corre, hi ha qui va al fons de la bassa, cadascú busca el seu lloc per fer un mos. Tranquil·litat, silenci, natura. I ens fem la foto de conjunt, satisfets de poder contemplar-ho i viure-ho.

Continuem el camí  admirant masos i masies: Can Si-n'hi-queda (curiós el nom!), Can Bartomeu de les Serres i Can Font, una masia que es fa mirar! Ja del tot a la vall, en un paisatge verd gemat i en una tarda de sol tardorenc, amb aquesta llum de novembre, arribem a l'ermita de Sant Joan de Salelles, en un prat on hi creixen bledes silvestres. Ocasió que aprofiten dues noies per fer la collita del sopar. Aquí ens assabentem que en Pitu del Mas Bou s'ha penjat deixant els esclops que sempre portava posats en un racó i després de munyir les vaques i que el nostre noi, ja adolescent, passa un bon trasbals. Un petit descans abans de reprendre la marxa cap a la palanca de Cruïlles que travessem per dalt, veient com els núvols de cotó fluix s'emmirallen a l'aigua.

En arribar, a peu d'aigua per sota la palanca, deixem el nostre protagonista banyant-se amb en Torrent i encetant una amistat perdurable, creant entre tots dos una petita drecera de les seves vides.

Per acabar bé el dia, trobem tancat el bar de Monells, el de la plaça porxada que ens sembla que ha d'estar sempre obert i decidim marxar cap a casa per no haver de trobar cap més incident col·lectiu.

Hem gaudit de La Drecera, de la tardor i de l'aigua i de la sortida que avui, malgrat el massatge d'aigua freda als peus, hem pogut fer completa.

ITINERARI: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cruilles-masos-i-riu-amb-la-drecera-119910909