22 d’agost 2023

Mercè

Bona tarda, Mercè

Poc m'esperava jo fer-te un escrit dedicat aquest mes d'agost. Des d'ahir que vaig saber la notícia, no puc deixar de pensar-hi; se'm fa tan estrany! M'ha costat decidir-me, però he cregut que ho havia de fer, per tu, que cada vegada que sortíem d'excursió, sobretot els dissabtes amb el cicle de" Pobles Perduts" o els dimarts amb el cicle "Caminant amb Lletres", però també els dijous amb el "Grup de Dijous", esperaves la meva ressenya de la sortida i, quan l'havies llegida, marxaves del grup de whatsapp. Com si això t'acabes d'arrodonir els records del dia passat a muntanya. Jo sabia que ho feies i esperava a desfer el grup quan tu marxaves o quan aquella noia que feia el mateix amb el meu lligam de fotos, les tenia baixades.

No me'n sé avenir.

Recordo que no feia tant temps que ens coneixíem. Vas començar a venir pel CEC a la meva primera sortida del cicle Caminant amb Lletres a Romanyà de la Selva amb el llibre "Jardí vora el mar" de la Mercè Rodoreda. Venies d'un centre excursionista de Sarrià i volies provar nous contactes, noves amistats, noves activitats. I t'hi vas quedar. I va semblar que sempre hi havies estat, amb nosaltres. 

Et recordo riallera, activa, amb ganes de passar-t'ho bé, sempre positiva, plena de vida que se'n diu. Ens unien unes quantes coses: el cant coral i la participació en el "Messies participatiu", un passat en agrupaments escoltes, el goig de caminar per les muntanyes, la necessitat d'escriure, el coneixement de les flors i les plantes..., i vam confraternitzar de seguit. Vas venir a moltes de les meves sortides!

Recordo el temps de la pandèmia, quan m'explicaves les actituds cap a tu de persones que feien comentaris maldestres només perquè pensaves diferent, el buit que et feien pels cotxes i el greu que et sabia. I que em va saber a mi, que creia que tothom era una mica més comprensiu envers els pensaments i la vida privada dels altres. Però, no passa res, Núria —em deies— només que fa mal.

Ho feies tot amb il·lusió.

Sort que vam anar a la festa de les trementinaires aquest mes de maig! Tu una mica decebuda perquè et van comentar que ja faries la xerrada de les flors de Bac un altre any, però molt alegre per ajudar-me a muntar la meva exposició de fotografies de flors al Museu de les Trementinaires de Tuixent, que la feina vam tenir perquè s'aguantessin els plafons!

Et veig encara caminant per darrere meu o al costat, contenta amb les botes noves que no pesaven gens i que te les feies portar de Mallorca perquè eren les que t'anaven bé i podries fer el Camí dels Bons homes al juliol i entrenar-te pel viatge que et feia més il·lusió de tots: a l'agost, al Nepal. Encara que no en pugui fer cap més —em deies.

I segur que portaves les botes

Tot t'anava bé, ho provaves tot i et ficaves a tot arreu, com en aquella sortida a Jafre, el poble abandonat del Garraf, endinsant-te en aquella cova de la que en vas sortir amb la llanterna per davant, rient, talment com quan érem petites i, segur que tu també, te la devies posar a la cara per semblar un monstre o un fantasma..., el fantasma de la Melinda; recordes? La sortida a la Vall d'Ora, fent-te fotos amb l'Amparo, rient, sempre rient i alegre. L'anada el cap de setmana de Tuixent per llegir "Mossèn Tronxo", amb aquella calorada que va fer i tu, desitjant anar a la piscina del Molí. A la sortida de la Pobla de Segur no que no vas venir, això que m'havies preguntat si hi hauria piscina!

Noia de Sarrià i especialista en les flors de Bac

Vas poder contactar amb les Remeieres de Vilajuïga i amb la Ibèria (li he comentat el que ha passat i ha estat trista), et sortien xerrades amb els de Flora Catalana i em feies fer fotos de les herbes medicinals per si les necessitaves per fer algun PowerPoint. I havies escrit un conte que esperaves que t'acabessin d'il·lustrar per publicar-lo. Com ho tenies, això? Estaria bé recupera-ho i acabar la feina que hi havies fet. Vas exultar de joia quan vas guanyar el concurs de microrelats del CEC! I a mi em va fer il·lusió haver participat en el jurat i haver facilitat el teu premi sense saber-ho! El microrelat que vas fer era molt bo! El dia de la concessió dels premis no el vas llegir..., el vas dir de memòria, amb l'entonació i el gest adequat; t'hi trobaves!

I jo t'esperava aquest setembre. És a dir, t'esperàvem.

T'esperàvem perquè ens expliquessis el trekking i el viatge, les aventures, les vivències, les coses que havien anat bé o les que no tant. I continuar parlant de projectes, de cants, de caminades...

 Totes les companyes i companys del CEC et trobarem molt a faltar. Cap de nosaltres s'ho esperava. 

 

 "Mig partida i arrencada de la cresta de la roca d'un rampell del rònec llamp! Caic damunt la rebel tartera que m'esberla i forallança, fent espurnes de rocam, sobre el pla" (Autora: Maria Mercè R.B.)

 

Mercè: continuaràs caminant amb nosaltres i, quan arribem a algun poble, compartirem alguna coca!


13 comentaris:

  1. Gràcies Núria, per saber descriure també a la nostra amiga Mercè, si és va fer propera amb els companys per la seva forma se ser.

    ResponElimina
  2. Gracies Núria per aquest escrit, m'ha fet emociona.

    ResponElimina
  3. Núria, preciós i emotiu relat. Moltíssimes gràcies perquè ens ajudarà a recordar a la nostra estimada Mercè.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies a tots. Sí, la trobarem a faltar, les seves ganes de viure, la seva rialla, la seva implicació en les coses i la seva il·lusió en tot el que feia. El seu record ens acompanyarà sempre

    ResponElimina
  5. Molt emotiu Núria el teu record. Tens raó que la Mercè es va trobar molt bé de seguida entre nosaltres, les persones veteranes, tenia molta curiositat sobre la muntanya i volia saber-ho tot, amb aquell esperit fresc i alegre que la caracteritzava. La recordarem sempre.

    ResponElimina
  6. Gran escrit, gràcies Núria!
    La Mercè, tant vital, tant interessada per tantes coses, algunes comunes. Esperava continuar xerrant amb ella d'això i d'allò. El meu últim record fou el 10 de juny. Jo feia una ponència de psicoanàlisi, i allà estava ella, amable, amuga sempre oberta a les idees.
    Quin greu! Que la terra, que tant estimaves, et sigui lleu

    ResponElimina
  7. La Mercè es feia estimar, encomanava la seva alegria i ganes de viure. Descrius molt bé, Núria, el seu tarannà. Personalment el darrer contacte amb ella, el vaig tenir el 6 d'agost, qui m'havia de dir, que no ens veuriem més...
    Sempre et recordarem estimada...

    ResponElimina
  8. La sorpresa i la tristor ha arribat de sobte. Els Trepitjamolses del CEC també la trobarem a faltar a les nostres sortides.

    ResponElimina
  9. Gràcies Núria, molt emotiu el teu homenatge a la Mercè que va compartir amb nosaltres tantes excursions i sempre la tindrem present (q.p.r.)

    ResponElimina
  10. Gràcies Núria, encara trasbalsada per la notícia. Et trobarem a faltar estimada companya. Compartíem excursions i Club de Lectura. Descansa em Pau

    ResponElimina
  11. Realment trista i decepcionada amb l' univers . Pel poc que la vam conèixer, es va crear un lligam herbolari i humà entre nosaltres. Va participar de les jornades Remeieres a Girona, com una més, i com si ens " coneguèssim de tota la vida ", us sona aixó ? Núria, has fet un relat que la fa real i t' ho agraiexo. El 30 de setembre miraré el cel, li dedicaré La Trobada Remeiera d' enguany i ella em respondrà amb un somriure infinit. Gràcies per tot Maria Mercé

    ResponElimina