Bé, sembla ser que és hora de fer un "repàs de vida". Cada any, per aquestes dates, les informacions i els informadors es posen d'acord per anar destriant les notícies de l'any, les que sembla que hàgim hagut de viure i reviure tots plegats; cada vegada un món més globalitzat. I sembla que per aquestes festes tothom hagi de tenir molta família, hàgim de fer sopars i dinars quasi com "per força", hàgim de celebrar el mateix de la mateixa manera. Doncs, encara reivindico el pensament individual!
A mi m'agrada més pensar per mi mateixa quins han estat els moments de l'any o les vivències que m'han influenciat més.
I en primer lloc, cal dir que el 2024, que he fet 70 anys! No sé si el 2034 arribaré a fer-ne 80, qui sap, però els 70 m'han omplert d'alegria i també de tristesa, crec, potser no, que com gairebé a tothom li deu passar. 70 anys vol dir que els has viscut, en més o menys graus de vivència, també vol dir que han passat i també pots començar a preveure que ja no en passaran tants. No hi ha hagut grans coses a la meva vida, fora de moltes desercions als meus primers anys; moltes absències, potser masses.
També és evident que encara conservo algunes facultats i habilitats: encara puc caminar, no amb grans desnivells, però em puc carregar una motxilla a l'esquena i puc organitzar sortides on m'acompanyen altres excursionistes amb molta fe i molta il·lusió i això reconforta; puc gaudir de la muntanya i de la companyia i de la fotografia.
Ha estat l'aniversari dels 24 Messies cantats per Nadal. I segueixo cantant amb un conjunt d'orfeó i puc gaudir de la música. Potser em faltaria tornar a enganxar el piano, però soc conscient que en això sí que he perdut agilitat i rapidesa. No es pot tenir tot!
Conservo l'interès per la lectura i l'escriptura i la curiositat i les ganes d'aprendre coses noves, que no és poc en aquesta edat. I les ganes de conèixer nous països i nous indrets de "casa nostra" i de tornar a molts d'ells per un bon record que n´he guardat i per agraïment a les persones que m'ho van fer conèixer i amb les vaig compartir una part de les seves vides i un tros de la meva.
I conservo l'esperit i el volgut dret de la independència del meu país, Catalunya i per extensió, els Països Catalans, encara que això hagi passat de moda; que té mèrit si fem una mirada enrere d'aquest any passat, moment en que han passat "coses" que no són pas il·lusionadores. Però, estem com estem, tenim el que tenim, i, potser, el que ens mereixem, no ho sé.
Ja veieu, he fet un repàs. I ara, pensant en demà, hauria de desgranar els objectius de futur. Però, també són molt meus i no ho faré pas.
Bàsicament per no caure en allò de "la pau al món" que cada vegada està més enfora de les meves mans i cada vegada penso que són paraules buides i situacions en les que poca cosa hi podem fer. Sí, em direu, tothom pot posar el granet de sorra! Però, jo, com a dona nascuda a prop de mar, sé que la platja i la sorra és molt gran i a cada temporal se'n perd una bona part. És allò de " a cada bogada es perd un llençol".
Avui anirem a dormir, alguns ben alegres, d'altres amb molta son. I pensarem que demà, que posarem un altre número al final del mil·lenni, un número diferent, un 5! tot haurà canviat. Tant de bo! Tant de bo sigui un començament nou i tant de bo ho sapiguem aprofitar a nivell individual com col·lectiu.
Mentrestant, gaudiu d'algun mil·lenni que celebrem el 2025, d'algun centenari... i sobretot, gaudiu d'un nou any de la vostra vida.
Jo aniré a buscar els 71, els 25 del Messies, el 61è Nadal a Montserrat, algun viatge més, alguna passejada pel Santuari de Núria, algunes sortides amb el CEC tot organitzant els cicles de Pobles Perduts i de Caminant amb Lletres i alguna col·laboració amb el Grup del Dijous, celebraré tot el que pugui celebrar amb amics i amigues, continuaré lluitant per la independència del meu país i intentaré conèixer nous llocs.
Potser, fins i tot, m'estaré a Badalona, amb la família que em queda més fixe i potser, qui sap, igual si o no, intentaré veure la resta de família.
Doncs, com diuen, demà serà un altre dia, ple d'esperança pel que comença, amb una mica d'enyor pel que s'acaba, però ben satisfeta perquè cada dia fem un any!
Abans d'acabar el 2024, un record per a Joan Salvat Papasseit, quan es commemoren els 100 anys de la seva mort. En el cicle Caminant amb Lletres, hem commemorat els 50 anys de la mort d'Aurora Bertrana i els 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés. Ens ha quedat pendent en Salvat Papasseit, i no voldria acabar l'any sense fer-ne esment.
Un poeta classificat com a amorós, escriptor avantguardista, una mica oblidat tot i que molta gent recita els seus poemes encara que no sigui conscient del seu autor. No ha estat gaire traduït a altres llengües; no obstant això, la seva
obra va ser difosa a partir dels anys seixanta pels integrants d’Els
Setze Jutges i la Nova Cançó, que van musicar molts dels seus poemes.
A mi sempre m'han agradat molt els musicats per la Teresa Rebull; però, en aquestes dates, en recordo un que em sabia de memòria. Del tot descriptiu, jo veia cada vers del poema com una escena; veia els carros amb verdures que anaven al mercat, veia com desplomaven el gall i la gent entorn d'una taula de Nadal i una mica apartat, el Jesús mirant-los a l'hora de les postres amb una llàgrima a les galtes. I veia la gent que passava pel carrer, bufanda al coll i gorra al cap, amb uns guants de llana fregant-se les mans, quan queien quatre volves de neu.
Nadal
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat Els de casa a la cuina prop del braser que crema amb el gas tot encès han enllestit el gall Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena i ells recullen les plomes i ja enyoren demà
Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som- Jesús ja serà nat Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar
No sé perquè, encara em produeix tristesa i melancolia. Ara ja no hi ha carros que vagin al mercat, ni tant sols carrers empedrats. No hi ha brasers, hi ha calefaccions que funcionen "a tot drap", malgrat que no fa gaire fred en aquestes latituds. Ara hi ha carrers curulls de llum i arbres que són els més grans del món: per demostrar que no som pobres? Jo crec que encara plora el tal Jesús, plora de dolor i de tristesa i de veure que som uns rics molt materials, però molt pobres d'esperit. Sí, ja sé que això de l'esperit està molt gastat. Ara ens fem selfies davant dels llums de les ciutats i les pugem a les xarxes, que si no, no serveixen de res les fotos. Cal tenir una existència de pantalla ja sigui personal o d'associació cultural si cal, per tenir "projecció" que en diuen.
Jo us recomano que us aprengueu el poema i tanqueu els ulls per recitar-lo i intenteu veure el que es diu sense cap pantalla al davant, en silenci, en recolliment. Us adonareu, quan acabeu, que se us escapa una llàgrima per les galtes.
I no vull dir que qualsevol època passada fou millor; crec que no. Cada època té el seu moment i hem de viure el present i recordar el passat per encarar el futur. Però de tant en tant, un exercici com aquest us deixa en relaxada, en pau amb tu mateixa i en comunió amb els altres. No caldrà que feu gaires teràpies miraculoses, no caldrà que visiteu gaires metges ni que penseu en les "post vacances" o la crisis dels x... anys. Agafeu un llibre, un poema..., el que us atreviu a llegir millor o us agradi més i assaboriu-lo. Veureu com sí que funciona!
I no me n'estic de posar-vos algun dels poemes, encara que no siguin de Nadal. Per tots i totes vosaltres, en honor a Joan Salvat Papasseit.
Quan sóc a casa
De tot petit no me’n recordo gens, pro diu la mare que els fills se m’assemblen; la més grandeta fa imatges de res, la més menuda es rabeja per terra —
diu que jo ho feia igual que un porquet.
La més grandeta té tres anys i mig i vol la lluna dintre el seu senatxo: la més menuda, deu mesos, ja em riu, diu papa i mama, i menja amb nosaltros —
no us penseu ara que li dem pa amb vi.
Al ballmanetes les dues hi són, la meva falda no els hi faci gelos; si l’eucaliptus llença un raig d’olor diu la més gran: —Mira, un arbre de peixos.
La més petita per re arrenca un plor.
(Mainada)
Perquè has vingut
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom i el cantarà l'alosa.
60 Nadals a Montserrat! El que va començar en una anada a la Missa del Gall l'any 1961, ha arribat, de moment, als 60 Nadals. De fet, en fa 63 d'això, però, hi han hagut tres anys que han desequilibrat el comptes, per diferents causes: el 1962, el 2010 i el 2014. O sigui, que si pensem que jo tenia 7 anys i estem al 2024 quan ja n'he fet 70, restant-ne tres, en surten 60!
Han canviat les coses de llavors ençà. A la família i a Montserrat. Vam començar a pujar la meva mare, que no es volia quedar per Nadal a casa amb una gran melancolia, sobretot per la mort del meu pare; el meu germà que devia tenir llavors uns cinc anys i mig i jo de set anys ( ja en feia tres de la mort del papa). Tota la gran família que hem sigut sempre. Els avis per part de la mare ja no hi eren, els avis per part del pare com si no hi fossin, els germans de la meva mare pràcticament desapareguts. I el nucli érem tres. Quina gran tristesa que he arrossegat sempre! Quan veig aquestes famílies, que et fan creure que són moltes, anant d'una casa a l'altra, reunint-se al voltant d'una taula, que sembla que totes les trobades es fan al voltant d'una taula, uns cap a casa d'aquells, aquells a casa dels altres..., bé, no parlem d'això, que és un altre tema i ara, potser ja no les necessito aquestes trobades, que crec que em farien plorar més que riure..
Anys més tard, el meu germà, quan va tenir parella, va deixar de pujar. I gràcies als sermons de l'església, que el va fer apostatar, ja no ha posat més els peus a Montserrat, amb el disgust que va tenir la mama; bé, disgust potser no és la paraula, més aviat una tristesa més fonda encara.
I vam continuar ella i jo fins que el 2010, ja amb una baixada forta de la salut, vaig haver d'anul·lar la pujada, però encara vaig reservar pel 2011, que, després de pensar-m'ho molt, vaig pujar jo sola, en honor a la mare que havia mort. Al 2014 vaig tenir una petita crisi o una petita rebeldía, segons com es vegi, però des del 2015 que continuo pujant, jo sola, per fer "el meu Nadal", el Nadal que ningú entén (sola hi vas?, exclamen; deus anar amb tota la família, oi!, creuen) Sí, pujo amb tota la família que m'acompanya, no en deixo ni un a baix; són els meus fantasmes estimats, meus i de ningú més! I m'agrada estar amb totes i tots els ancestres, que ja no pujarà cap descendent després de mi.
A les cel·les, al segon pis, com gairebé sempre. Hi hem passat fred i, majoritàriament calor; ha estat la nostra casa uns dies l'any, veient la muntanya al davant i els arbres frondosos de la plaça. Veient la pluja, la boira, la neu i el sol i els grups d'estrangers que arriben ben d'hora, aixequen els caps amb les explicacions dels guies que els porten i marxen després de fer alguna breu passejada.
Ja fa temps que no hi ha les pageses a la plaça, que ara estan a mig camí d'arribar.
Veníem amb el Julià que anàvem a buscar a Barcelona i després amb el tren des de Plaça Espanya fins el Baixador de Monistrol i "l'areo", ara ja aeri; i finalment amb el cotxe fins dalt les cel·les per descarregar i anar-lo a aparcar carretera avall. Ara el deixo a l'aparcament de baix i pujo amb el cremallera, arrossegant la maleta que cada cop costa més, fins que hagi de tornar a pujar amb cotxe, que no faltarà gaire per fer-ho!
A recepció hi havia un home que ens feia molt de respecte al meu germà i a mi; sempre seriós, que revisava si havíem agafat alguna cullereta! Revisaven les cel·les abans de pagar i et deien si ho trobaven tot bé. Després hi ha hagut aquell noiet que també es va fer gran i que, les darreres vegades tenia el cabell blanc —quants anys, oi, noi!; ens coneixia pel cognom Fornaguera, que sempre ha fet molta gràcia a tothom!—. Ara, les claus, aquest any targeta com els grans hotels, es van a buscar a la recepció de l'hotel, i ja no els fa gràcia el tema Fornaguera, que el Comas és més "normal".
I els dinars. No fa pas tants anys no hi havia botiga oberta aquests dies a Montserrat. Deu fer uns tres o quatre anys com a màxim que n'hi ha i això em permet comprar i dinar a la cel·la alguns dies. Amb la mama, portàvem alguna cosa pels sopars, alguna cosa que no s'hagués de cuinar i dinàvem al Self Service de la plaça de baix. Una truita de patates no gaire comestible i uns talls d'albergínia que a mi em semblaven d'allò més bons o croquetes o pollastre, que era tota l'oferta que tenien. I el dinar de Nadal a l'Abat Cisneros.
També ha canviat el dinar de Nadal. Arribaves i reservaves sense més complicacions: escudella, carn d'olla, capó, amanida de escarola i api, torrons i neules i, per suposat, xampany! Ara has de reservar per Internet, però no et deixa i has de trucar quatre vegades, com jo aquest any, que més que demanar, s'ha de pidolar una reserva en honor a la celebració dels 60 Nadals, vés si als 60N no podré dinar. L'any passat amb uns entremesos variats on hi havia una cassoleta petita, petita, amb una mica de brou i un galet, 1!, gran, això sí; la carn d'olla i s'ha acabat. Encara, aquest any he pogut canviar els entremesos per l'escudella de veritat —no havia vist mai uns galets tant grans, m'ha dit la noia que servia sense canviar del castellà—. I la carn d'olla i un pastís de xocolata que he canviat per un sorbet de llimona. Però, encara et donen un parell de torrons i una, 1! neula.
I encara veus colles de gent omplin les taules, però cap nen ni cap nena s'enfila a la cadira per dir el verset de Nadal.
Però Montserrat i Nadal no és només la taula parada. És la muntanya també. És l'anada als Degotalls del dia de Nadal i la caminada fins la Creu dels Escolans per Sant Esteve, on m'agrada tant estar-m`hi una estona i en algun dia ben clar veure fins i tot el mar. És l'anada a La Cova o a Sant Miquel, a les ermites d'un costat i l'altre o a Sant Jeroni, Santa Cecília, Collbató per les bateries, o la Cova de Fra Garí... O la pujada a peu o la baixada pel camí de l'Àngel que crec que ja no podré tornar a fer. O descobrir nous corriols per la Pedra dels Ocellets i baixar les escales del Pas del Francès que, segurament no podré tornar a baixar, i arribar al monestir amb les cames tremolant. Venen anys de repòs ara!
Montserrat és la Nit de Nadal: amb les vespres i el concert dels escolans, la vetlla amb els cants ja sabuts de memòria, i les hores, fa anys, guardant lloc als bancs de l'església, sense sopar; guardant lloc al Sierra que pujava més tard, o als tiets que van pujar uns anys, en Jordi i la Júlia, que ells havien de ben sopar, assajant amb aquell monjo que dirigeix els cants amb una fe a prova de tot. I jo, esperant que no se'm posi un cap gaire alt al davant. Aquest any, he vist una senyora que no parava de mirar-se uns quants nens i nenes que estaven asseguts a les escales d'una capella i, quan no els mirava a ells, mirava la pantalla de TV interna que hi ha col·locada perquè els de més lluny puguin seguir bé. I tenia l'altar al davant! En acabar surten els mòbils de totes les butxaques amb un desfici que no hi era abans, quan, tant els que es coneixien com els que no, es desitjaven Bon Nadal en persona, sense whatsapps!
I encara em queda recordar els passejos que faig a la nit, màquina de fotos i trípode, per veure els llums dels pobles de la plana, les "llumetes" que en dic, que cada vegada en són més, tota una lluminària, i fer pràctiques de fotos nocturnes, amb les ràfegues dels cotxes i la lluna, alguns anys, sobre els troncs dels arbres despullats.
Caram, he fet un bon repàs del Nadal a Montserrat i segur que m'he deixat coses. Però, cada any en recordo alguna més tot mirant la muntanya que m'acull aquests dies i on em sento com a casa. Què faria jo per Nadal sense Montserrat?
Doncs, Núria, anirem pels 61, fins que el cos o la ment diguin prou. Fins que ja no puguem arribar, que tampoc queden tants anys, que 60 ja no els tinc per davant.
I aquest any del Mil·lenari de Montserrat, m´hi estaré uns dies més!
Família tota que m'heu acompanyat sempre en el més fons de mi mateixa: Bon a Nadal a tots! I fins l'any que ve, si podem, amb la mateixa alegria, la mateixa fe i la mateixa il·lusió! Que no se'ns acabin els ànims!
Un bon Nadal a totes i tots els que em seguiu, els que em llegiu sempre o de tant en tant. Que Nadal perduri en tots nosaltres, que ens puguem anar retrobant en aquest senzill bloc cada Nadal!
Sí, Nadal a La Conreria, aquesta petita serralada de la Serra de Marina poc coneguda més enllà dels pobles que hi ocupem un tros de territori (Badalona, Tiana, Sant Fost de Campsentelles), compartida per les comarques del Barcelonès Nord (en diuen), el Maresme i el Vallès Oriental.
Nadal a La Conreria. Aquesta muntanya tant nostra que alguns confonen amb el Corredor. Aquesta muntanya on molts de nosaltres vam començar a "anar a muntanya" de ben petits, fent-nos ja "excursionistes" recorrent camins i pistes no tan malmeses com ara, sense urbanitzacions llavors, amb fonts que rajaven i on la gent s'hi aplegava els diumenges de descans. Algunes vegades pujàvem a peu i d'altres amb aquell autobús de línia que anava a Sabadell, marejador a cada revolt, amb una pudor de benzina que no s'aguantava i baixàvem caminant tot jugant amb les canyes pelades talment fóssim uns soldats de l'Edat Mitjana. I aquest any, hem celebrat el Nadal del Grup de Dijous del CEC, recorrent camins i "visitant" fonts, algunes d'elles en un estat deplorable. Quina tristesa quan les retrobes!
Ens hem trobat tots al punt de sortida —el poliesportiu de Tiana— on hem arribat amb cotxes o amb la TUSA des de Badalona (que encara en diem TUSA, i no aquesta modernitat de TUGBSAL difícil de pronunciar per esquivar una mala frase de joc de paraules que sempre hem fet els badalonins). Un cop allí, recomptats els 46 assistents a una sortida que ja s'ha fet tradició del grup, iniciem la pujada pel corriol que surt de la Font de l'Alba. Salvem el desnivell pel camí de sauló i de xaragalls fins a arribar al Cau, el restaurant de la carn a la brasa i les arrossades per excel·lència del sector.
Vigileu en traspassar la carretera que els vianants no veuen els cotxes ni aquestes màquines veuen bé la gent que, malgrat els temps, encara caminen. Aviat s'arriba al que fou el Seminari de la Conreria, ara Fundació Pere Tarrés. Recordem que foren molts els nois dels pobles de l'entorn que estudiaven aquí en règim d'internat, nois que no hi eren pas per vocació seminarista, si no que era per l'oportunitat de les famílies de donar-los una ensenyança malgrat els pocs recursos que tenien els anys cinquanta i seixanta, sobretot.
Continuem pel que no fa gaires anys era una pista polsosa, convertida ara en una carretera que no va enlloc, amb una barrera pels cotxes que ens sorprèn una mica. Passada la barrera, una mica més enllà, a mà dreta, encara que no ho sembli, hi ha la Font de les Monges. Qualsevol semblança amb el que fou és pura fantasia. Fa molta pena veure com s'ha transformat el lloc dels nostres jocs en un espai de bardisses, un edifici completament esbotzat i una font que sort que encara recordo on era i la puc mostrar. Estic segura que els 45 que venien amb mi —bé, 44, si salvem l'altre badaloní— l'haguessin estat buscant sense trobar. Com que no ha estat una cosa viva pels del grup, en reclamen la restitució, però jo marxo amb una tristesa fonda de veure com es malmet un lloc. No sé a qui correspon endreçar-la una mica, suposo que els ajuntaments no es deuen posar d'acord i diuen allò de "és teu", "no, que és teu", però seria un favor que farien a la natura, al record dels que ja som grans, i al respecte dels que son infants i joves avui en dia.
I continuem la pista travessant una de les urbanitzacions més antigues de per aquí. Fa molts anys que hi són aquestes cases, penjades com un balcó de cara al Vallès, començades a fer amb quatre maons, per aquí i per allà, instal·lant-s'hi de qualsevol manera (potser d'aquí uns anys en veurem una pel·lícula); que fins aquí arriba l'asfaltat i, se suposa, la utilitat de la barrera.
El dia és assolellat i fa de bo de caminar per la pista tot xerrant amb els companys en la darrera excursió del grup abans de Nadal. Ens arribem a la Font dels Castanyers, que aquesta encara està dempeus, possiblement per allò de restaurant privat que ha sabut conservar el lloc, la font i el menjar. Un grup de ciclistes estan fent l'esmorzar de forquilla després de trencar-se les cames en la pujada; nosaltres, agraïm l'aigua fresca i el pedrís per descansar. Els ulls se'ns en van cap al cafè, però aguantem estoicament les ganes, que l'home que serveix no dóna l'abast.
A partir d'aquí ens separem en dos grups. La majoria cap a recórrer les fonts que falten i quatre dones retornem al començament no sense abans treure'ns les ganes del cafè ara que som minoria.
La següent font és la de la Canaleta, que si la de les Monges no es reconeix, aquesta ha esdevingut invisible, colgada per les bardisses i amb un cartell que avisa que "aquí hi havia la font; cuideu-la". La font de la
Canaleta està situada en el torrent de Can Torrents Vell, a tot just 200
m de la casa en direcció sud-est, just a mà dreta, per sota un revolt
ben tancat que fa el camí baixant des del turó de Penjabocs. És una zona
ombrívola i humida plena de falgueres, ortiga blanca, falzia, heura i
bardisses. La vegetació l’ha engolida i tant sols s’endevina un tub
metàl·lic entremig de les ortigues.
Al turó de Penjabocs s'hi han trobat restes arqueològiques possiblement d'un poblat ibèric, encara que hi ha fonts que indiquen que podrien ser d'un castellum romà. S'hi van fer excavacions l'any 1945 i el 1955 i s'hi van trobar restes d'una muralla, una torre i un conjunt de blocs de pedra, d'una beina d'espasa, eines de metall i un anell de bronze, així com ceràmiques ibèriques i romanes. El Museu de Badalona preserva en el seu fons un lot de material ceràmic
molt escadusser procedent del jaciment arqueològic de Penjabocs, fruit
de les intervencions del senyor J.M Cuyàs, historiador de Badalona.
I seguim descobrint fonts. De la magnificència i exuberant vegetació de l'entorn de la Font d'en Better durant els anys seixanta i setanta, ja no en queda absolutament res. L'any 1937, l'empresa "Agua Mineral Better", comercialitzava i distribuïa amb ampolles l'aigua que brollava de la font. L'aigua neix de forma natural mitjançant la
confluència de les aigües subterrànies de les torrenteres de les
muntanyes de La Conreria. Una pedra i un tub que raja aigua, envoltada de cases i carrers, això és ara la Font d'en Better. Aquí s'hi feien aplecs, trobades sardanistes, trobades d'excursionistes i escolars i trobades d'empresa, fins i tot la festa d'acomiadament, quan va canviar de feina, que li van fer a la meva mare l'any 1962, quan tot era un verger. Ho puc corroborar amb fotografies! Però amb l'arribada dels anys 70 i 80, la gent
mica a mica va deixar d'anar tant a la font i l'indret es va anar
deteriorant, posteriorment repetits episodis de vandalisme i la urbanització de la pràctica totalitat dels voltants de la font, ens
han deixat l'indret que ara coneixem. Últimament està una mica cuidada gràcies als veïns de la urbanització anomenada "La Selva del Vallès"; tant de bo segueixin respectant-la!
Es remunta la urbanització amb els lladrucs dels gossos fins al Camí de la Font del Rossinyol, arribant al torrents dels Rossinyols on cal agafar el corriol que s'endinsa cap a la font. No fa gaire coberta de malesa i donada per perduda, avui en dia el lloc està net i accessible; la font descuidada, però localitzable. Els veïns han fet una bona feina.
I tot seguit continuem per arribar a la Font de l'Hort dels Monjos. El 2022, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat va registrar de forma oficial la Font de l'Hort dels Monjos de Sant Fost, com a Bé Cultural d'Interès Local al Catàleg del Patrimoni Cultural Català. El conjunt està integrat per la font, dues mines d'aigua, una amb la boca visible i l'altra soterrada, dues basses i una construcció en runes. Al davant, uns plataners centenaris. Es comenta que, quan la Generalitat va visitar la font el 2022 per al registre, la van trobar sota un densa vegetació: "Se sap com és la font per fotografies antigues", expliquen. El 2008 Javier Aranda, veí del poble, la va redescobrir, dibuixada en un antic plànol de l'Institut Geogràfic i Estadístic.
De fet, el 2021, quan jo vaig anar a la Canaleta i a la de l'Hort dels Monjos encara estaven visibles.
Finalment, arribats en un planell que fa una placeta, trobem els Forns de Calç. Els forns de calç eren forns on es coïa la pedra calcària per a l’obtenció de calç. Se situaven propers als llocs d’extracció de les matèries primeres: les pedreres i el bosc on es guanyava el combustible.
I acabem de pujar al Cau, per baixar cap a la Font de l'Alba, aturant-nos primer al Cementiri dels Empestats. Aquí venien a parar els morts per la pesta de la zona de Barcelona. L'any 1870 es declarà una epidèmia de febre groga al barri mariner de La
Barceloneta de Barcelona, a causa de, possiblement, un vaixell infectat
que provenia de l'illa de Cuba. Malgrat els esforços de les autoritats,
l'epidèmia es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona. El pànic s'apoderà del barri i n'emigraren onze mil veïns, que es
dirigiren cap a pobles del Vallès, de la costa o a la vil·la de Gràcia.
La situació es va fer tan insostenible que el dia 22 de setembre,
l'Ajuntament i la Junta de Sanidad ordenaren el desallotjament forçós de
tota la Barceloneta. Es decidí, aleshores, establir una colònia sanitària a les antigues
dependències religioses de la Conreria per traslladar-hi les famílies
sense recursos i joves provinents de la Casa Provincial de Corrección. (extret del blog Imatges de pedra i silenci) Una pedra recorda els morts que hi hagué. Al centre hi veiem l'escut de l'Ajuntament de Barcelona i al voltant la inscripció “Colonia de Montalegre. El Ayuntamiento de Barcelona a las
víctimas de la fiebre amarilla 1870”. El monument fou erigit el 25 de
maig de 1871.
I baixem ja cap a la Font de l'Alba, on esperes plenes d'impaciència les quatre companyes que s'han avançat. I ja en som 47!, que hem recuperat una badalonina d'adopció.
I la festa de Nadal comença. Surt de tot: panetone, torrons d'Alacant, de Xixona, de xocolata, bombons, neules, nous, "Pamelas" de Can Canals de Badalona, ratafia de la bona, els Ferrero Rocher, moscatell i altres vins i licors artesans,... de tot menys aigua! I riem i fem fotos. I: CANTEM! Cantem nadales com un cor professional, que no desmereixem pas. Ningú se'n va de to, ningú dóna la nota, tots i totes obedients a la directora —bé, menys en el rabadà quan respon—, fins i tot sembla que ho hàgim fet sempre! De fet, tot va començar en una sortida de fa uns quants anys, davant una ermita, amb una mica de vent, on quatre i "el cabo" que en diuen, es posaren a cantar i se'ls havia acudit de portar alguna llepolia. Alguns d'aquells quatre, és un dir, encara hi són i han anat engrandint la coral, en una festa de germanor i alegria. No sé què espera el CEC per llogar-nos! Però, ho dic de veritat, tots i totes cantem bé!
Doncs, amb una mica de licor al cos i una mica de dolçor a les mirades, ens acomiadem fins l'any que ve que continuarem caminant tots plegats! BON NADAL!
Camí esgrogueït, de fulles caigudes de la tardor. Camí que ens porta al més enllà, i fa voltes i revolts i sembla no acabar... Cap a marges esllavissats seguits amb tota la il·lusió
(Si us interessa comparar l'escrit amb la ruta que vaig fer el 2021, la teniu aquí: Fonts de la Conreria)
Estellés és la veu del poble dels Països Catalans. Assumí el seu poble i es féu veu d'un poble que lluita per la llibertat i per una nació alta, lluminosa i oberta a tothom. Des de Xàtiva a Maó, des de Salses a Guardamar. Gràcies Estellés per preservar la nostra dignitat. Caminarem amb tu recitant els teus poemes que farem nostres.
En el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, el cicle
“Caminant amb Lletres”, ha volgut fer també la seva petita aportació. Hem caminat pels voltants de Tarragona, amb els poemes de “Oli calent del gresol de la vida” i d’altres, en un recorregut per pistes, roques i corriols no
massa coneguts del Parc del Pont del Diable que uneixen antics masos i
zona boscosa als afores de la capital romana.
Ens ha costat una mica trobar-nos a l'aparcament del Pont del Diable que molta gent confon amb un d'aquestes petites àrees de descans que hi ha a l'autopista. Però, cal sortir-ne per agafar la carretera N-240 direcció Valls; després de dues rotondes i un tirabuixó que demanen paciència, a mà dreta, trobareu el trencant cap a l'aparcament. Aquí comença l'espai del Parc del Pont del Diable, on una corrua de camins i corriols entravessats i enrevessats et permeten fer una volta tranquil·la i planera. La tranquil·litat que es necessita per a llegir i escoltar les paraules del poeta.
Hem recorregut aquest paratge d'una vegetació totalment mediterrània de pi, romaní, llentiscle i garriga; de pedruscall i de camins un xic enfangats en la vessant més seca. Hem passat per masos abandonats, grans casalots on no hi ha vida.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car jo no vull que em sorprenga afaitant-me
o bé intentant resoldre uns encreuats.
No em deixes mai, pensament de la Mort
car he de sortir a rebre-la a l'escala,
dir-li ¿que tal? i oferir-li la casa.
El mas dels Arcs, passada l'escultura de l'Àngel, mig colgat entre bardisses, avui ja quasi derruït, ens deixa entreveure la seva magnificència passada. Protegit en l'actualitat com a Bé Cultural d'Interès Local, es dedicà a la vinya. El seu edifici inicial té importants elements de factura gòtica, difícils d'observar en l'estat en el que es troba.
Les reformes del segle XX són els nous cups i el tractament dels
jardins, destacant l'obelisc coronat amb un àngel, que va tornar a
batejar al mas, com a Mas de l'Àngel. Retrocedim fent la volta a l'edifici de la Bodega de Puig i Valls. Rafael Puig i Valls (Tarragona, 31 de maig del 1845-10 de gener de 1920) va ser un enginyer forestal, defensor del medi natural i fundador de la Festa de l'arbre a Catalunya.
Ara, per sobre les mates de llentiscle i romaní s'alcen les xemeneies de les industries de Tarragona, monuments moderns a la contaminació i el sutge. Cal anar seguint l'itinerari del trac per a no perdre's pels corriols i pistes d'aquesta zona, fins a arribar al Coll del Mas Roig. El camí esdevé planer, un caminoi ben agradable de caminar, tot carenejant amb les vistes posades a les urbanitzacions i els arbres blancs i vermells que treuen fum des del forat de la seva copa. I finalment, s'arriba a un lloc ben curiós: Les Escales de la Seu i el peu del Gegant. Un peu que és una roca llisa i relliscadissa que algú ha volgut comparar amb una petjada de gegant. Al final —aneu amb compte de no fer un mal pas per anar avall massa ràpid!— uns esglaons de roca que deuen configurar un saltant d'aigua quan plou, semblant, potser, a les "Gradas de Soaso", però més altes i més curtes. Aquí, aprofitem per fer un mos.
He estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre, què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera,...
El camí tomba ja i emprèn una altra direcció. Passem per la urbanització dels Hostalets del municipi dels Pallaresos, amb algun gos que treballa. Deixem, i en som molt conscients, els camins ben marcats, enfangats però salvables, per entrar en una zona que, podríem batejar com "la selva del Tarragonès" per l'exuberant vegetació que ens hi trobem: lianes que baixen dels arbres amb una bona espessor, troncs d'arbres pel mig del camí per poder facilitar-nos una mica d'exercici de cames i esquenes i el manteniment d'un bon equilibri per a no relliscar entre branques, troncs i pedres ben humides. És increïble que ens trobem a poca distància de Tarragona, al costat d'una urbanització de xalets assolellats, i nosaltres fent equilibris de caps i de cames! Sort que alguns estem ben entrenats des de la darrera sortida i els altres són gent amb molts recursos de muntanya!
Desemboquem en un espai obert, en una pista! Però, s'han acabat els maldecaps i el joc de cames? No!
La pista ens porta per sota del Mas del Frare, aixecat en un turonet embardissat, que sembla que haguem de pujar, però tirem enrere, que sempre és millor anar amples que no pas en fila tot enfilant-nos amb peus i mans.
I la pista continua cap al Mas d'en Garrot. I aquí els maldecaps es fan més evidents. Els camins, potser poc transitats, no ho sabem, van desapareixent sota els camps sembrats, que més val aprofitat tot el terreny sota el tractor que no deixar l'espai per passar-hi un excursionista ni que sigui en fila índia. Anem endavant, anem endarrere, per aquí, per allà; per on travessem el llaurat? És evident que el camí segueix per l'altra costat del camp. Ens arremanguem un xic els pantalons, tot i que no serveix de res. I travessem per un cantonet on ens anem endinsant al terra cada vegada més. Les pluges tan desitjades dels últims dies han deixat el sòl ben tou; les botes pesen cada cop més, els pals s'enfonsen i la nostra vista no deixa de petja cada solc. Anem buscant el moment de travessar les bardisses per atènyer el camí que sabem que està ben a prop; hi anem paral·lels, però no hi ha pas!
Per fi, el que sembla un marge una mica esclarit ens anima a tirar amunt i agafar el caminet tan desitjat! Els equilibris de tothom són posats a prova. Amb les botes enfangades és difícil fer el pas, el marge el trobem més dret del que ens pensàvem i necessitem l'ajut de companys i companyes que, tot fent carena, van estirant braços i mans per a que tothom pugui pujar.
Un cop dalt, quin descans!
Seguim, ara sí, ben planers, tot veient arbres que s'han arribat a descalçar i han aixecat bona part del terra humit i esponjat. Ah!, però ja som a la Font d'en Garrot (que bona garrotada ens hem donat!). I és, també, un lloc ben curiós amb les arrels dels arbres encastades a la roca. Una font, una mina d'aigua que no raja; sembla que està més moll a fora que no pas la font en si. Uns safaretjos i una bassa gran a sota d'on som. Unes inscripcions i dibuixos gravats a la roca: "Volia
la pau del mont per mitch de la llibertad y la justícia. Pi y Margall".
"El fill que no es recorda del para y la mara no estima a Deu.
J.Guinovart, agost 1923". I un ase amb alforges que s'assembla més a un dimoni amb banyes.
Una font històrica que fou un lloc de reunió de molts veïns de Tarragona
per celebrar el dia del treballador als segles XIX i XX. Val la pena que us llegiu la informació del blog "Catalunya subterrània. Recull de cavitats catalanes", on el seu autor en dóna molta informació. Nosaltres, ens trobàvem en un moment poc adequat per esbrinar-ho.
Un paratge per reposar i dinar. I celebrar el Nadal que s'acosta amb una mica de torró i una nadala feta punt de llibre.
Continuem la nostra ruta amb la companyia dels poemes de Vicent Andrés Estellés.
Vens a la tarda d'or
a les fulles, tranquil·la
claredat, pels camins
estrets, polsosos, tendres
als marges; vens, quan res
no espere ja; callada
imminència, trèmula
pau, trencadís cristall,
tal —a penes—que un crit,
que un respir, que un ocell...
Ara agafem ja una pista més tranquil·la i reposada, sentint els cants d'alguns ocells en aquest desembre una mica fresc quan tomba el sol. I passem pel Mas de Pastor i pel Mas d'en Granell, tots dos grans, abandonats, mig esbotzats, que és una pena veure així aquests masos que devien tenir tanta vida.
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu,
I ja de camí cap al final de la jornada, encara trepitjant corriols relliscosos, i un bosc que ens fa pensar que som lluny de tot arreu, admirem un pi monumental i desitgem trobar-nos amb el "pont" que molts coneixem. I per fi, entre la boscúria, abans de caure la tarda, se'ns apareixen els arcs de l'aqüeducte romà, que ens ha arribat a través de segles i segles. I com infants juganers, ens hi fem fotos i el travessem de cap a cap, sempre vigilant al final per no relliscar. Ai! Un mal pas! Les pedres encara rellisquen i alguna ha baixat més directe que no volia.
De nou als cotxes, amb el capvespre a tocar ens acomiadem de les sortides de lletres d'aquest any. Ha estat un encert anar acompanyats tots i totes, junts, amb els poemes de Vicent Andrés Estellés:
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
...
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
En nom dels caminants del "Cicle Caminant amb Lletres" del CEC, moltes gràcies, poeta!
Pomes triats del recull: "Oli calent del gresol de la vida" i altres
Bé, sembla ser que és hora de fer un "repàs de vida". Cada any, per aquestes dates, les informacions i els informadors es posen d'acord per anar destriant les notícies de l'any, les que sembla que hàgim hagut de viure i reviure tots plegats; cada vegada un món més globalitzat. I sembla que per aquestes festes tothom hagi de tenir molta família, hàgim de fer sopars i dinars quasi com "per força", hàgim de celebrar el mateix de la mateixa manera. Doncs, encara reivindico el pensament individual!
També és evident que encara conservo algunes facultats i habilitats: encara puc caminar, no amb grans desnivells, però em puc carregar una motxilla a l'esquena i puc organitzar sortides on m'acompanyen altres excursionistes amb molta fe i molta il·lusió i això reconforta; puc gaudir de la muntanya i de la companyia i de la fotografia.
Bàsicament per no caure en allò de "la pau al món" que cada vegada està més enfora de les meves mans i cada vegada penso que són paraules buides i situacions en les que poca cosa hi podem fer. Sí, em direu, tothom pot posar el granet de sorra! Però, jo, com a dona nascuda a prop de mar, sé que la platja i la sorra és molt gran i a cada temporal se'n perd una bona part. És allò de " a cada bogada es perd un llençol".
Avui anirem a dormir, alguns ben alegres, d'altres amb molta son. I pensarem que demà, que posarem un altre número al final del mil·lenni, un número diferent, un 5! tot haurà canviat. Tant de bo! Tant de bo sigui un començament nou i tant de bo ho sapiguem aprofitar a nivell individual com col·lectiu.
Jo aniré a buscar els 71, els 25 del Messies, el 61è Nadal a Montserrat, algun viatge més, alguna passejada pel Santuari de Núria, algunes sortides amb el CEC tot organitzant els cicles de Pobles Perduts i de Caminant amb Lletres i alguna col·laboració amb el Grup del Dijous, celebraré tot el que pugui celebrar amb amics i amigues, continuaré lluitant per la independència del meu país i intentaré conèixer nous llocs.
.jpg)
