Una de les maneres d'arribar fins a Calafell és el cotxe, és clar; l'altre és la RENFE R2 de rodalies que, ara per ara, encara arriba fins a Calafell. Les dues maneres tenen els seus "però"; però, cal aprofitar l'ocasió que més s'ajusti a les vostres necessitats.
Un cop a Calafell, encara podeu fer una parada al bar que hi ha davant l'estació: hi caben 25 persones i el noi que serveix és tota amabilitat!
A partir d'aquí, penseu que esteu en un poble de platja que, per sort, en aquestes èpoques de l'any, no està curull de gent. A prop hi tenim pobles importants, uns quants: Segur de Calafell, Cunit, Cubelles, El Vendrell, Bellvei, Sant Vicenç de Calders (on s'acaba ara per ara el viatjar a Tarragona amb Rodalies); més endins l'Arboç, la Gornal, Banyeres del Penedès i més enllà encara, Creixell, Torredembarra o Vilanova i la Geltrú. Tot pobles densament poblats sobretot a l'estiu. Tots? No! N´hi ha un deixat de la mà de Déu, en runes des dels anys cinquanta del segle passat, entre boscos de pinedes, mates de llentiscle, camins pedregosos i enllotats. Però amb un silenci i una tranquil·litat que ha de ser l'enveja dels pobles del voltant.
En sortir del bar de davant de l'estació, cal remuntar un tros de carretera ben transitada i cap al kilòmetre 139 desviar-vos per un camí a la dreta per anar pujant amb una mica d'esforç unes quantes feixes abandonades, tot pedregam. Un cop dalt, haureu arribat al cim de l'Escamosa. Les restes deixades enmig del caminoi són d'un incendi que devia calcinar els arbres, els ha assecats i els ha deixat tirats embardissant el camí, hi han crescut matolls i han fet que fos una primera sessió d'un gimnàs gratuït. Aquest el passem per sota traient-nos la motxilla, ara aixequem la cama que ens ajudi a traspassar la branca, ara ens asseiem al tronc per passar-lo millor, ara ens ajupim i ara fem una petita marrada tot
agafant-nos al sutge del tronc negre. Val a dir que les branques i troncs, per petits i esquifits que ens semblin, són difícils de dominar, és a dir, ni són flexibles ni es trenquen. Algú encara té humor per anar veient i fotografiant bolets, que la parada per esperar que passi el de davant, es pot fer una mica llarga. És clar que els que anem al capdavant prou feina tenim obrint pas! Des d'aquesta plataforma que m'ofereix el bloc, dono les gràcies al company "explorador" que anava al davant buscant el millor lloc per passar. Ell tampoc ha vist els bolets; això que la guita de bruixa, amb aquell vermell fluorescent que té i l'estranya forma que presenta és, sovint, força visible.
Costa Déu i ajuda no relliscar gaire per les pedres humides, planes i llises, plenes, algunes, de verdet, quan vas de baixada. Però l'esforç val la
pena en arribar a la cova Foradada. Un forat per dalt i una boca immensa per més avall que, malgrat ser molt llaminer, ningú s'atreveix a baixar per dins!
El camí va descendint d'una manera més tranquil·la encara que alguna fa un mal pas i cau amb la motxilla per davant; s'havia refiat massa!
Ja més reconfortats encetem una pista més planera i travessem un camp on trobem una barraca rodona de pedra seca amb el sostre cobert d'herba .Ara ens cal baixar pel corriol pedregós fins a arribar a la
cantera de la Escamosa. Un lloc ben curiós. Una barraca de pedra seca,
unes parets ben llises d'antiga cantera, un bosc de pins agradable i
algunes taules de pic-nic que ens serveixen per fer el tradicional
plàtan.
Tot seguit, al davant nostre, una pujada que fa esbufegar. Sembla ben bé
el tallafocs dels camins de les
torres d'alta tensió que anem seguint d'una en una. Estem segurs que
l'electricitat no deu anar pas a Montpaó! Pas a pas, parada a parada, arribem "al cim" de les torres electrificades i
respirem. Traspassem per sobre l'autopista sense gairebé adonar-nos-en. I a partir del dipòsit anem pujant més suaument cap a la muntanya Borrell, coberta de pineda. A dreta i esquerra unes bones vistes. El mar llueix en aquest dia lluminós. I es poden anar copsant els pobles que tenim al voltant i les urbanitzacions que són tan present a la costa mediterrània, que han conquerit turons i muntanyes.
I en un turonet, per sobre de Calafell Park, veiem ja les cases esventrades de Montpaó i a sota, als seus peus, la gran masia abandonada de Can Borrell, en un paratge que ens sembla lluny de tot.
Montpaó pertany al municipi de Calafell i està format per un conjunt de setze edificis: cases, cellers,
pallers i cortals. El seu estat és ruïnós i es una llàstima que s'hagi deixat perdre i no s'hagi aprofitat per a restaurar-lo mentre feien les urbanitzacions del voltant. Fins i tot diríem que no en deuen saber gaire res de la seva llarga història. "L’origen de Montpaó és medieval, com a mínim del segle XI, moment en què
apareix documentat com a 
Montispavionis. D'aquests primers moments
d'ocupació poca cosa en deu restar, ja que va tractar-se d’un nucli
habitat fins als anys cinquanta, produint-s’hi, com és evident,
modificacions, reformes i ampliacions. Tanmateix, no es localitza gaire
documentació històrica del poble a causa de tres grans factors, segons
Joan Santacana. En primer lloc, no tenia castell ni lloc fort. En segon
lloc, mai no va tenir església ni capella (els seus habitants pertanyien
a la parròquia de la Santa Creu de Calafell), per la qual cosa és
inexistent en els documents eclesiàstics. Finalment, no hi ha cap camí
ral que passi pel despoblat. D’aquesta manera, el poble ni tan sols
s’anomena en molts tipus de documentació que habitualment són grans
fonts històriques". (web Pobles abandonats).
Fou durant el domini feudal dels Palou que hi hagué els conflictes de remença. Al poble la majoria eren remences segons un document de 1449. La protesta dels remences dóna lloc a una revolta social. Els senyors van augmentar els delmes que els agricultors havien d'entregar, però la gent de Montpaó va aconseguir que les seves terres tinguessin el mateix règim tributari que els de Calafell
A principis del segle XX encara estava habitat, i la darrera família
marxà l’any 1921. S’esmenta que la causa de l’abandonament va ser la
crisi del vi, derivada de la fil·loxera. Fins ben entrats els anys
setanta, les cases del llogaret encara es conservaven dretes, i
responien a la idea de cases benestants. El poblat es trobava en una
important cruïlla de camins i també hi passava una important ruta de
transhumància: la carrerada de Mar, que anava de Coma-ruga a Clariana.
Hi destacava el conreu de la vinya i l'agricultura de secà. Sembla que les cases eren riques, cosa que es
podria confirmar pels arcs que queden de les portalades. Cal tenir en compte que era un pas de transhumància cap als indrets més poblats. Avui encara hi veiem alguna finestra penjant del seu ampit i alguna arcada de la que algú se n'ha endut les pedres, qui sap si als jardins de les urbanitzacions properes. Si la cosa continua així i no es fa res per recuperar una mica aquest indret, no li augurem gaire visa a Montpaó. Fins i tot es podria publicar com a reclam per a la seva visita que el mateix Pau Casals hi va aprendre a tocar el flabiol entre els seus murs.
Segons hem trobat a l'informatiu de l'Alt Penedès "La Fura" del mes de novembre d'aquests any, "L’Ajuntament de Calafell ha fet diversos treballs de millora ambiental i senyalització al camí que porta al poblat abandonat de Montpaó, al costat de Calafell Parc. L’actuació formava part d’un projecte sorgit dels pressupostos participatius
del 2023, amb el qual es preveu millorar diversos camins del municipi.
En aquest cas, s’ha rebut una subvenció de 25.000 euros de la Diputació
de Tarragona. El Centre Especial de Treball de la Fundació Santa Teresa
ha estat qui ha executat aquests treballs, mitjançant els quals s’ha
fet la neteja de diferents zones, el control i eliminació de plantes invasores, el desbrossament de franges de pas i seguretat, i petits arranjaments de marges o al paviment. Aquesta tardor es farà la segona fase del projecte, que consistirà en l’adequació del corriol de la muntanya del Borrell.
Esperem, doncs, que les promeses s'acabin de fer realitat.
Deixem Montpaó després d'un dinar de motxilla al voltant dels seus murs i d'encetar el temps de Advent que ens anuncia Nadal amb un torró de xocolata i el ja tradicional punt de llibre nadalenc.
Travessem per un costat Calafell Park i ens enfanguem bé al Torrent de les Escodines, de tal manera que per acabar de sortir a la carretera per reprendre el camí cap a l'altra vessant, entrem en una hípica que ens deixen passar i podem admirar els caps dels cavalls que surten dels seus estables, fins i tot d'un que li han posat "Froilán"!
Encetem la darrera part d'aquesta llarga caminada passant pel costat de la Pedrera de La Muga i entrant un tros a la muntanya del Francisquet on fan bici cros i moto cros per aquests monticles expressament preparats al mig del camí. El nano de la bici ha hagut de frenar per no saltar per sobre dels nostres caps amb l'embranzida que portava. I decidim fer la volta per carretera a la muntanya en qüestió per pujar fins les runes del Castell de la Muga. Un mig castell mig palauet amb els seus minarets i balconets 
talment un antic castell de princeses.
Un antic mas,que fou reconstruït amb els materials medievals i que ara es troba abandonat i enrunat. És un casal fortificat documentat el segle XI. El mas fou objecte d'una restauració poc afortunada precedida d'una destrucció per tal d'aprofitar els materials. Les reformes foren inspirades per una dona rica de Bellvei que volia viure còmodament fora de Bellvei però veient cada matí el seu poblet. Avui dia el seu aspecte és deplorable, ja que, en ser abandonat, ha envellit molt de pressa a causa del temps i la incúria.
Una mica més interessant és el pi centenari que es troba al seu redós, amb un tronc ben recargolat.
I amb el sol que se'n va ja a la posta d'aquest dia clar i un xic fresc, ens disposem a retornar a Calafell, abans no haguem de treure els frontals per il·luminar el camí i després de fer 18 quilòmetres, de pujar i baixar i baixar i pujar per aquests turons secs i incendiats, amb bardisses i amb torrents enfangats, però amb un dia que segur!, hem fet exercici del bo i millor! Passem a prop de la urbanització de Mas Canyís i la zona industrial de Calafell, travessem la carretera i l'autopista altra cop per sota un túnel i arribem al poble quan ja
encenen els llums. El castell de Calafell il·luminat ens deixa passar. I encara una quants tenim humor d'acabar bé la jornada tot visitant les excavacions de la vil·la romana del Vilarenc i la cisterna romana abans d'agafar el tren de tornada o de reposar tot menjant un tros de coca o un bratwurst, que, de fet, estem en un poble turístic i s'hi adiu perfectament una botifarra alemanya!