Caminant amb Margarida Aritzeta i "Encara hi ha flors"

És un dimarts del mes de març del 2025. Ha estat plovent uns quants dies, però avui, de moment, sembla que el sol es vol eixorivir.  Potser a la tarda tindrem algun xàfec. Potser.

Com cada dimarts de finals de mes ens disposem a caminar per conèixer una nova obra literària, una nova autora, un nou paisatge, una nova història. I, aquesta vegada, hem triat la Margarida Aritzeta amb la seva novel·la "Encara hi ha flors", començada a escriure durant l'enclaustrament obligat de la pandèmia. L'acció, per les terres de l'Alt Gaià. La temporada, tot just encetada la primavera, quan les flors ja omplen els marges dels camins i els ametllers ja han deixat les flors i comencen a brotar. 

Aquests dies passats, d'aigua i poc sol, han conservat el paisatge ben verd, i fa goig de veure. 

Ens retrobem a Vila-rodona on iniciarem el camí acompanyats d'en Kàputx, el periodista cridat a
redactar una ruta turística que inclogui bandolers, llegendes, històries passades, morts, sang, emocions... en un enclavament dominat per un monestir i per unes quantes masies, uns camps verds i unes vinyes que esperen el fruit. Tots els elements que atrauran turistes desitjosos d'aventures, amb la necessitat de canviar les rutines diàries i de tenir fins i tot ensurts quan es trobin amb un vell que arrossega una corda per penjar-se. Però, per trencar la vida laboral, tot s'hi val i en Kàputx farà els possibles per amanir la història.

Recorrem els carrers tranquils de Vila-rodona i passem per davant del Convent de Sant Llorenç, tancat, però amb un munt de lliris blaus esplèndids i translúcids pel sol. El convent és tancat. Havia estat el convent dels frares de l'Orde dels Servents de Maria o servites que es van instal·lar a Vila-rodona a la fi del segle XVI. Després de la desamortització i l'abandonament dels monjos, l'any 1835, l'església va ser venuda a un particular que la utilitzà com a magatzem de vins.

De seguit ens dirigim cap a la riba del Gaià, aquí un petit riu que s'ha de travessar diverses vegades per unes passarel·les de fusta que només admeten cent-vint quilos a l'hora. Costa Déu i ajuda fer entendre que s'ha de passar de dos en dos, però ho aconseguim! El corriol és agradable, tot ell encanyissat, poc fangós si recordem les darreres sortides amb un munt de sang a les botes; ai,no! no pas sang, només fang; ja comencem a entrar en la història i a veure fantasmes! El caminoi ens porta fins la carretera, poc abans del pont sobre el Gaià i la zona de Les Deveses amb l'edifici de Can Pau a tocar de riu. Entrem a Aiguamúrcia per un carreró que desemboca davant la petita església de Santa Maria.

Aiguamúrcia és el municipi més extens de la comarca de l'Alt Camp, tot i que només té uns cinquanta habitants. Sembla que el nom d'Aiguamúrcia prové del llatí aqua murcida ('aigua marcida', 'aigua morta'), que ens indicaria que les aigües del riu Gaià, en arribar al poble, quedaven estancades i perdien la verdor del fons, com si es marcissin. El poble és conegut, bàsicament, pel monestir de Santes Creus.

Deixem enrere el celler cooperatiu sense veure-hi ningú. No ens trobem ni amb la Sílvia, ni amb la recepcionista de la Malvasia, tot i que en comencem a veure les vinyes que després seran vi, ni amb en Wilson, ni tant sols amb la Cinta que acaba de xisclar des de baix el celler.  No sabem pas què hi troben, la gent, dins els cellers a no ser uns quants trastos i unes ulleres de quadres negres i blanques amb forma de cors, com aquelles que algunes de nosaltres recordem haver tingut de petites per jugar a ser grans.

Ens espantem una mica, però seguim el nostre camí ara asfaltat i transitat per algunes motos i alguns camions de pes, fins a  la font dels Manantials, on la Tossa, la nostra gossa, aprofita per beure i nosaltres per saber que hem trobat un mort! Verge! Potser ens haurem de fer passar l'espant al bar d'en Castanyo, encara que estigui tancat per fora.

Com que no ens obre, continuem cap a Santes Creus passant pels antics horts, jardins i vinyes dels monjos que ja en son fora. La silueta del monestir es retalla en un cel que comença a ennuvolar-se, però que ja ens va bé, que caminar amb fresca i poc sol a la cara ens fa ser més eixerits.

Santes Creus avui és ple de gent gran que s'hi passeja tranquil·lament, diríem que de gent d'autocar d'algun grup d'IMSERSO per l'aspecte. Nosaltres també ho som, de grans, però això d'anar carregats amb motxilles a l'esquena ens esperona una mica. Aprofitem per fer un mos a les escales de l'església, tot prenent el sol que comença a escalfar i fent-nos alguna foto de conjunt a la creu del mig de la plaça  Deixem la Regina amb la seva xerrameca, pobre, que ningú li fa cas i plora i perd el fil de les seves explicacions i tan aviat es refereix a la nena com al gat. "Hem recorregut l'albereda de Santes Creus en silenci" Ja se'ns comencen a barrejar l'avi i la mainadera i el nadó que ronden per la casa i l'home que camina amb la soga..., i els quatre Arcàngels, que per això deixem l'edifici religiós i marxem per la Rasa dels Hortets i les Planes de Cal Magre.

El cel ja es va tenyint de gris i d'un blau negrós de pluja. Les soques de les vinyes destaquen més en aquesta claror ombrívola; comencen a brotar les fulles tendres. És un paisatge sedant, d'ondulacions de vinyes en filera, algunes més joves, altres més recargolades pel temps. 

Resseguim una riera i travessem el Torrent d'en Rubió, ens enfanguem per la pista, escurem botes per la carretera, continuem admirant les vinyes i aquests petits turons que ens deixen mirar enllà de l'horitzó; fins i tot ens sembla veure a la llunyania, la ratlla platejada del mar. Al camí de les Espalomoses, parem en un prat verd ple de rabasses; un ametller s'hi dreça al mig. No hi ha cap penjat! El terra ple d'aromes: romaní i farigola ben florida i unes clapes blaves de la petita flor all de bruixa o natzarè, que sap greu de trepitjar.

Darrere nostre un cel fosc, al davant un dia clar. És difícil saber si anem cap a la pluja o la pluja acabarà sobre nostre i apressem el pas. Però tenim temps de fer una mica de mandra i estirar-nos a l'herba. Tornem a caminar pendents dels núvols, una cortina d'aigua que cau cap a la nostra esquerra, unes boires que van cobrint el cel, uns aires de pluja... un camí de tolls i fang que desviem com podem. Ens parem a la fita de terme: no hi veiem cap inscripció encara que el jaio Morell s'hi acosta i n'aparta les bardisses: "Una matança" —ens diu.  I continuem de pressa per arribar al poble el més secs possibles, que la tempesta s'acosta i se sent algun bram.

Entrem a Vila-rodona amb les primeres gotellades. Ens arrecerem sota un porxo per continuar llegint. Llueix la fulla d'un ganivet. Els civils van darrere els Arcàngels i els paren una emboscada a l'aubareda de Santes Creus; el nadó queda dissimulat embolcallat entre els llençols, bressolat per la mainadera, el nen, no; el nen, no! Estem neguitosos, la pluja cau amb més força; ara ens vindria bé una mica de cascall per asserenar-nos...

La Carolina, la Cinta, en Kàputx, en Salvador, en Wilson... Tot és realitat o fantasia? Tot existeix o tot ho sembla? 1974, 2020? Només els morts poden parlar dels morts.

Ens assequem un xic i ens trobem amb la Margarida Aritzeta. Aquesta ben real! Un goig compartir amb ella aquesta estona malgrat el bramul de la cafetera  i els plats de coca que passen pel davant. Una xerrada sobre literatura en majúscules, una lliçó d'escriptura, un plaer de conversa. Perquè, amb l'excusa de la novel·la, de la història novel·lada, del llenguatge, de la ficció, l'objectiu més important és aquest aprenentatge comú, viure una situació que tothom celebra com una riquesa de vida.

Des d'aquí, i en nom de tot el grup del cicle" Caminant amb Lletres amb..." del CEC, donem les gràcies a la Margarida per la seva disponibilitat i per fer-nos gaudir aquesta estona, perquè encara hi ha flors.  I li diem a reveure! 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-margarida-aritzeta-i-encara-hi-ha-flors-per-lalt-gaia-206124290

La batalla del Toix amb el CEC

No hem recreat la batalla del Toix, no! Però ens hem aproximat a la serralada de la Garrotxa, terra de pas entre Castellfollit i Oix. Allà on el 14 de març de 1874 hi va haver una batalla important entre carlins i liberals. Es podria dir, doncs, que n'hem celebrat els 151 anys i 6 dies de la batalla. Una batalla que està explicada en molts llibres d'història del carlisme i també en la novel·la de Pere Llovet "El foc d'Empúries". Per tant, en aquesta sortida de dijous del CEC hem pogut caminar per la serra del Toix, acompanyats pel mateix autor de la novel·la i per una descendent de la família Savalls. Francesc Savalls i Massot, el "tiet" com l'anomena ella, va ser un famós general carlí, nascut a La Pera (Baix Empordà), una mica "tocat per la tramuntana", com ens recorda sovint la "neboda". 

Fou baró de Vidrà, marquès d'Alpens i uns mesos President de la Generalitat de Catalunya restaurada per el pretendent al tron borbònic, Carles. 

Un goig doncs, compartir camins amb el Pere, la Núria i el Savalls encara que aquest últim hi fos només en esperit.

I no ens ho ha posat gaire bé el general, en quant al temps meteorològic, però hem aconseguit fer la sortida amb un autocar i tot. Trepitjar la serralada històrica, fer una caminada sota un plugim quasi constant, perdre alguns combatents que s'han emboscat més del necessari, però retrobats finalment i convertir-nos en carlins durant un matí, amb una marxa lenta però segura: objectius acomplerts! No n'hem vist cap de liberal —bé, sí, 1! que hem alliçonat per a que es retires per les bones i ens ha fet cas— i ens ha estat més fàcil la victòria que no pas al "tiet" ara fa 151 anys.

Val a dir que la pluja liberal no ha pogut amb nosaltres; les pedres relliscoses tampoc. Ni tant sols la pujada fins al trencant de Can Rodoreda. Tot ens ha anat a favor: l'aigua d'una pluja fina que ens ha anat xopant i així hem pogut desplegar capellines i paraigües, que fa temps que no fèiem; la boia ploranera baixa que ha convertit el paisatge en un seguit de formes arbòries suspeses a l'aire; un terra moll però no tan enfangat com vam tenir, la darrera sortida allà per terres del poble de La Goda a la Conca i l'Anoia. I és que la Garrotxa és una altra cosa!

La batalla del Toix fou un fet d'armes de la Tercera guerra carlina, pel qual les forces carlines de Francesc Savalls derrotaren la columna governamental del general Eduard Nouvilas, —cosí del mateix Savalls, que ja se sap que a les famílies hi ha de tot—,  a la serra del Toix, entre Oix i Castellfollit de la Roca. El fet tingué lloc el 14 de març de 1874 i hi perderen la vida 200 soldats. Com a conseqüència de l'acció, Olot va capitular al setge carlí. 

Ens hem llevat d'hora, avui. I hem agafat un autocar "de luxe" per arribar fins al coll de Camporiol on hem començat la nostra particular ascensió a la serra del Toix. Hem començat un bonic corriol que s'iniciava en baixada per poder salvar alguns quilòmetres de carretera. La pluja encara no havia fet acte de presència i amb el temps núvol també fa bo de caminar. Aviat ens hem adonat que havia plogut força aquests dies: el corriol, en algun tram, esdevenia una petita riera que era inexistent quan vam preparar la sortida a l'estiu.

Hem creuat la carretera i ara sí que hem estat segurs que, encara que plogués, l'aigua tiraria avall. El corriol desemboca en una pista on hem vist dos cavalls blancs que ja hi eren a l'agost. Seria el cavall blanc d'en Savalls?, encara per aquí? Ni ell ni jo hem sentit res familiar.

Des d'aquest lloc es pot veure entre boires la serra del Toix que ens queda a sobre. En Pere ens ha donat una lliçó d'història del carlisme, de la batalla del Toix i els seus elements estratègics que facilitaren la victòria dels carlins i la "neboda" escoltava atentament, no fos que hi hagués algun liberal espiant. Així hem anat traient capellines i obrin paraigües, però no ens hem mogut de lloc malgrat el plugim. La lliçó era ben interessant d'escoltar.

En acabar, hem continuat pista amunt fins a trobar un pla on el batalló s'ha dispersat sense adonar-nos-en. Uns hem seguit la pista de la reta que va pujant més suaument que el corriol de l'esquerra, però, tot i que havíem avisat, tres o quatre carlins han tirat pel corriol, potser delerosos de seguir amb l'estratègia carlina de guerra de guerrilles per sorprendre l'enemic. Avisats els uns i els altres del fet, hem "comandat" que tiressin enrere, que allà, en un dia com avui no trobarien cap liberal i fessin el favor de tornar a la pista, que encalçaríem l'enemic al trencat de Can Rodoreda on havíem de decidir l'estratègia a seguir: conquesta de les cotes de la serra o retirada.

El batalló principal no s'ha mogut de lloc esperant sota els paraigües de colors, que ara sembla que s'hi vol posar més fort, a ploure. Les caputxes ja les tenim mullades, les botes també, però el desanim no fa acte de presencia; és a dir, els ànims de la tropa segueixen forts i valents.

Un cop retrobats tots, l'estratègia és una retirada honrosa, ja que avui no hem albirat cap enemic a la vista i la serra del Toix continua sent carlina.

Pista avall, doncs! 

Truquem a l'autocar per a que ens reculli més d'hora i ja veurem l'estratègia a seguir pel dinar a cobert.

Arribem al coll de Camporiol nosaltres i l'autocar al mateix temps; d'això se'n diu organització!

I un cop dalt, fem una trucada al bar restaurant Vertissol de Les Preses ja que al bar de Castellfollit de la Roca ens han deixat clar al matí que no volien tanta tropa, això que els havíem avisat, com a bons carlins que som.

Donem les gràcies al restaurant Vertissol que ens han permès dinar els entrepans i les carmanyoles que portàvem a canvi d'unes quantes canyes i uns cafès.

I a bona hora hem cridat a retirada definitiva no sense fer-nos una foto de grup amb el flamant autocar al darrere (que ara feia anys que no en llogàvem cap i ha estat una experiència nova per alguns i de recordatori per a molts. Ah! quan les sortides es feien amb autocar!).

Donem també el nostre més sincer agraïment al conductor, el Marc, pel tracte i el servei que ens ha ofert. Tots n'hem quedat veritablement molt agraïts.

I res, hem arribat a la gran ciutat havent après més coses, sabent-ne una mica més de la nostra història i havent tingut un dia, malgrat el temps, molt interessant i ben aprofitat.

Gràcies al Pere per les explicacions i, ja sabeu, si voleu saber alguna cosa més del tiet o de la seva família, podeu contactar amb la neboda, o sigui, amb l'avantpassada directa de cinc generacions de la germana del general; dit d'una altra manera: amb l'àvia del besavi de la Núria, la Caterina Savalls i Massot, la pubilla de Can Savalls, que per ser dona del seu temps, queda, pràcticament, en l'anonimat.

Josep Maria Llompart

 En el dia de la poesia i en els cent anys del naixement de Josep Maria Llompart (1925-1993)

 De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa,
ales de corb en el vent
el cel morat endolaven.
Una vida, dues vides,
s'ajuntaven a trenc d'alba,
el migdia les marceix,
el ponent les separava.
Cavaller de cor gentil
ha travessat la muntanya,
per l'alt camí de l'amor
la mort li segueix les passes.
Alba, migdia, ponent,
uns ulls que s'obren i es tanquen.
Quan la mort arribarà,
la fulla caurà de l'arbre.
No serà teu l'estel d'or
ni la lluna congelada,
iràs i no tornaràs
mai més a la font de l'alba.
De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa.

(D'Urbanitat i cortesia
, 1979)

Caminant per pobles perduts de Catalunya

Ja el tinc!

Em fa il·lusió presentar.vos aquest llibre. Un recull de caminades per pobles perduts de Catalunya. Tot va començar el setembre del 2021 que vaig iniciar aquests itineraris.

Ves, la idea em va venir llegint llibres. Els de la Maria Barbal que parlaven de pobles petits i abandonats en alguns llocs i de llocs que vas a raure caminant per aquest petit país. Vaig trobar-me amb els llibres de l'editorial Sidillà, sobre pobles perduts i abandonats, molt ben escrits, i em va agafar el cuc d'anar-hi. I vaig pensar que, possiblement, hi havia més gent que, com jo, li agradaria conèixer el país, el que havia sigut i el que és. 

Vaig recordar cançons que en parlen de mons ja perduts, com les l'Arnella per l'Alt Camp i Siurana i la Conca..., i tot plegat em va acabar de decidir.

I vaig oferir aquesta possibilitat al CEC: organitzar sortides mensuals, un dissabte al mes per a que poguessin venir també gent que encara treballen, jubilats com som la majoria i perquè, llavors, no hi havia gaire oferta els caps de setmana. I així vaig anar consultant els llibres i la pàgina web dels Pobles Abandonats i molts informació que hi ha de cada poble a Internet. Explicada pels supervivents o pels que hi han anat a parar. I, ja passa sovint, que com més busques, més trobes. 

Ha estat un plaer i un goig recórrer aquests camins, conèixer aquestes històries, viure aquests paisatges i aquestes vides passades fetes d'esforç. Pobles quasi desapareguts, amb quatre rocs de les runes, pobles amb una estructura fantasmagòrica, un esquelet urbanístic, gairebé. 

Pobles abandonats per les epidèmies o per la fil·loxera, o engolits per d'altres més grans i amb més serveis. Les lluites per les inclemències del temps, la supervivència malgrat les nevades, les pluges, la sequera, sense llum, sense aigua i en condicions paupèrrimes. Dies de mul per anar a mercat i quilòmetres per arribar a l'escola. No són només els documentals que veiem d'altres països; passava aquí, al Pirineu, a les terres de Tarragona i a les d'interior de Catalunya. Jo crec que encara n'hi ha amb poques condicions de vida si comparem amb les ciutats, amb serveis escadussers o mínims com la internet tan assumida que sembla que hi hàgim viscut sempre amb ella, o les carreteres asfaltades, o la cobertura als mòbils... Tot plegat no fa tant de temps, que jo vaig marxar de La Vansa amb una carretera acabada de fer el 2016 i amb un mòbil que no feia ni quatre dies que havia d'anar a Sorribes i pujar al pedrís de davant de l'església per trucar a casa. Sembla impossible, oi?

En recordo de colpidors com Jafre, Aranyonet, Cunill, Marmellar, Aramunt Vell, Molinàs o Corbera d'Ebre, desballestat per la guerra. Alguns esquelètics com Selma, Gallicant o Albarells amb la seva pedrera que tant records ens porta. D'altres ben desconeguts per tothom com Colldarnat, Terrassola, Besan. A molts els queda dempeus l'església com Santa Margarida de Cabagés o Fontscaldetes o Santa Eugènia de Relat. Algun d'alçada com Vallferosa, amb la seva torre majestuosa. I no oblido el primer de tots, el que va iniciar aquesta aventura, Bonner, el poble de la Sibil·la de Berga. O aquell tan embrossat com Salselles prop de la riera de Merlès. I tots els altres que anireu trobant al llibre. De tots en guardo bons records!

Perdeu-vos per pobles abandonats, buits, perduts... Escolteu la història de les seves històries, vivències, dificultats per sobreviure i veritables relacions compartides. Coneixeu el país i deixeu-vos enamorar per aquests indrets. 

Gràcies als que m'heu acompanyat, als que encara ho feu i a les que ja no hi sou: sempre caminarem juntes.

Avui no és Sant Jordi, és Sant Josep. Ja sé que no és el clàssic dia de
regalar o signar llibres. Però cada dia és bo per aprendre, per llegir i per gaudir. No us sembla?

Ah! i tingueu en compte que és autoedició, el que vol dir que fora de l'impremta, m'ho faig tot: l'escriptura, la fotografia, el pagament a l'editorial i la distribució; el que vol dir que per encàrrecs, jo mateixa.

Que en gaudiu i no deixeu d'anar on pugueu!

La Goda, entre l'Anoia i la Conca

La Goda ens ha dut al límit de dues comarques: l'Anoia i la Conca de Barberà. Un llogarret menjat per les bardisses on destaquen encara murs esventrats i la petita església de Sant Pere força ben conservada.

Però, comencem pel començament. La trobada de tots plegats a La Panadella, aquesta parada obligada de temps antics que continua sent un bon espai de retrobada. A partir d'aquí, cal agafar la carretera cap a Santa Coloma de Queralt i desviar-se cap a Aguiló, un poble petit que hem quasi invadit amb els nostres cotxes. De fet, agafem un camí que no està al trac que seguim —que comença a la Pobla de Carivenys—, però que ens anava millor encara que féssim algun quilometre més, ben poca cosa.

Ai, las, però! La pista, després de la pluja d'aquests últims dies, està ben enfangada. Les botes pesen, les soles plenes de fang, els camals dels pantalons també. Per molt que vulguis anar pels marges del camí, una mica més herbeis, no et salves d'aquesta pasta argilosa que se t'enganxa. Però, seguim endavant! Núvols i aire fresc ens esperonen. Les mans una mica valves i, fora de la nostra particular noia siberiana, els demès anem ben equipats amb anoracs, caputxes i mocadors de coll, que no tenim edat per agafar gaires constipats. Feina tenim a anar-nos eixugant les botes amb les herbes o amb els rocs del camí. Alguna que va al davant, aprofitant la bona situació que li confereix l'ordre de caminada, s'escura tot donant cops de peu i coces a l'aire i enviant al fang un pam més endavant.

D'aquesta manera, arribem a La Pobla de Carivenys. Un poble petit, que, com tots els pobles amb aquest temps, està tancat i ben tancat. Situat just al límit amb els municipis d’Argençola i Sant Martí de Tous, a l’Anoia. Històricament el nucli ja s’esmenta al segle X, i es caracteritzava per presentar dues torres de guaita, una a cada costat del poble. Ara, només en resta algun fragment de paret. A diferència d’altres llogarrets de la zona, la Pobla de Carivenys presenta un nucli antic de dimensions molt reduïdes. Així, d’entre els principals elements del nucli original cal anomenar el carrer Nou, un dels pocs carrers que conserven una agrupació d’habitatges amb estructures original i on les edificacions més antigues ja es documenten en el segle XV. No es conserven gaires dades de La Pobla, pel simple fet que mai ha estat un nucli independent, ja que primerament va formar part d’Aguiló i després, de Santa Coloma de Queralt. En l’actualitat, i a diferència de molts altres casos, el nucli ha experimentat un lleuger augment demogràfic, en part explicat per la construcció recent de diversos habitatges que donen un aspecte relativament nou al nucli. Així, si bé a l’any 1991 només hi havia onze habitants en el llogarret, en l’actualitat n’hi ha vint-i-quatre. Finalment, com a curiositat, cal destacar que durant molts anys se’n va dir només la Pobla, però davant de la reivindicació per part de tots els veïns del topònim antic de Carivenys, que ja constava en un capbreu de l’any 1598, va passar a anomenar-se oficialment la Pobla de Carivenys l’any 1980, quan el canvi es va aprovar al Butlletí Oficial. (Web Pobles abandonats, https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/623)

La veritat és, que nosaltres no hi trobem ningú. Fem una parada davant l'església de Sant Joan Baptista Evangelista, amb un campanar que està per sota del nivell de les teulades de les cases i continuem endavant. Marxem amb una certa recança ja que pensem que la Pobla ha de tenir una bona història. 

Els camins esdevenen corriols i els corriols pistes per tornar a transformar-se en corriols. No deixem la fresca tot i que a mesura que avança el dia, la xafogor de la humitat del dia es fa més evident. Anem fent pujades i baixades de camí fins a arribar als Plans de Ferran on trobem, mig emboscada per pins, l'ermita de la Mare de Déu de la Mercè. Un edifici blanc, ben pintat, amb una mica de porxo, però del que no es pot veure pas el dins de la capella. Tanmateix ens serveix per reposar, per treure'ns o posar-nos roba, al gust de cadascú i poder recuperar el camí cap al nostre poble abandonat d'avui.

Continuem per un corriol una mica embardissat i intentem no perdre'l de vista. De sobte, ens adonem que, potser, no cal fer una marrada de volta de camí; si continuem fem una volta per anar a para quasi al mateix lloc, però si tirem una mica pel dret ens deixarem el pou de glaç que ens anuncien. Què fem? El pou, amb aquesta vegetació crescuda podria ser que no el trobéssim i, els capdavanters, decidim baixar una mica de res, saltar la riera de La Goda i "passar-nos" el pou. El salt el podem fer tots, però un cop fet cal remuntar el corriol. Del primer tram en podríem dir relliscós; una pista en miniatura del seria una pujada amb esquís de fons. Els primers rellisquem —de cada dos passes endavant en fem tres enrere—, però passem, una mica per l'esquerra, sense agafar-nos gaire a les bardisses que punxen, fermant els pals al terra que s'enfonsa... i som dalt! Els que vénen darrere dels sis primers ho tenen més complicat. El trosset de pujadeta esdevé més lliscós. Els d'amunt anem veient gent i, sobretot barrets, que es van movent per les bardisses buscant un pas més sec i més còmode; i mira que el tros relliscós és ben curt!, però gairebé insalvable! Finalment, fora d'alguna relliscada i alguna suada, tots ens reunim dalt: "Avui t'has superat, Núria! — sento que diu algú. 

Però que serien aquests camins sense una mica d'emoció?

Salvat el tràngol, remuntem el corriol sempre amunt, fins a albirar, entre bardisses, el campanar de Sant Pere de la Goda. Al nucli despoblat i enrunat de la Goda hi ha les restes de l'església tardoromànica de Sant Pere, dins l'antic terme del castell de la Goda, desaparegut. Apareix documentada com a parròquia durant els segles XI i XII. El campanar, restaurat, és de doble espadanya. Pels voltants hi ha les restes de les cases del poble, parets sense equilibri, pedruscall entre branques i matolls, tot plegat envaït per la vegetació i d'accés força complicat. d’Argençola, al nord-oest de l’Anoia i situat a un turó de 682 metres d’altitud. 

L’assentament domina un extens terme delimitat per la riera de la Goda i la seva conca hidrogràfica. El nucli es va formar originàriament a partir del castell de la Goda, esmentat ja l’any 960, que controlava i donava seguretat en un dels punts més importants de les valls de l’Anoia i la Baixa Segarra. No obstant això, no se’n poden identificar els vestigis arran del mal estat de conservació de l’entorn, ple de vegetació i emboscat. Històricament, al segle XII pertanyia a la família Queralt, atès que el testament de Pere de Queralt el 1166 el llega en franc alou a la seva germana Dolça. Al segle XIV, l'infant Joan va vendre a Dalmau de Queralt la jurisdicció de diversos termes i castells, entre els quals hi havia el de "Segoda". L’estat actual del nucli, es troba enrunat i cobert de vegetació. No obstant això, s’hi poden identificar habitatges, amb estructures auxiliars i elements que segurament s’alçaven sobre vestigis més antics. La gran majoria de masies del seu entorn també es troben ensorrades. El lloc es va abandonar entre als anys quaranta i cinquanta. L’àrea, ja era de per si molt pobre i va quedar aviat aombrada pel desenvolupament de la Conca d’Òdena. L’impacte de la fil·loxera va destruir un dels pilars de l’economia de subsistència dels pagesos que poblaven el lloc que marxaren cap a Igualada i Santa Coloma de Queralt. Així i tot, les fons consultades ens parlen d'una terra rica en aigua. Hi ha estructures d’aprofitament hidràulic, com canals, recs i dipòsits, que tenen poc més d’un segle d’antiguitat. Per altra banda, la riera de la Goda està inclosa en els espais de la Xarxa Natura 2000. 

Aprofitem l'estada al poble per fer el dinar mentre el cel es tenyeix de blau i podem prendre el sol que ens reconforta i ens acarona. La tarda va quedant ben esclarida i amb una atmosfera neta, d'aquella que agraeixes els dies d'hivern tot i que estiguem a les potes de la primavera. 

Ens anem enfilant pel corriol tot seguint el trac que, de tant en tant, ens fa perdre una mica i arribem a una pista ja una mica més seca de fang que no pas al matí. Els camps ben verds, una verdor lluent, un goig de camí

El paisatge d’aquesta zona es caracteritza per zones de bosc molt deixades i camps de conreu. Tot i això, a la zona de l’Hort del Requesens hi trobem un espai ben ordenat amb nombroses fonts i una arbreda amb espècies de tots els continents. Tot i les darreres pluges, les fonts no ragen o ragen poc: la font dels Noguers, la font del Romaní, la font de Dalt, la font dels Corrons, la font de Requesens. Totes elles amb espais ombrejats que les deuen fer ben cobejades als estius per la gent de la zona i pels excursionistes.

Després d'una darrera forta pujada de pista, seguim per la carretera un poc tros fins a veure dalt del turó el poble d'Aguiló amb la seva església encimbellada i al costat les restes del castell d'Aguiló. La tarda ja ha retirat els núvols. La placeta on hem deixat els cotxes, està plena de vehicles, segurament dels veïns, que sembla que els hàgim pres el lloc i un a un anem desfilant altra vegada cap a La Panadella els que agafem la bona direcció en sortir del poble.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/despoblat-de-la-goda-204948386