Caminant amb Anna Manso i "Un cor de neu"

Avui, dimarts 23 de setembre, vigília de la Mercè de Barcelona. Un bon dia per caminar acompanyats per un llop! Sí, sí, ja ho heu llegit bé; un llop! Ei, un llop i una gossa!, el senyor Ramon, una escriptora i deu persones que s'hi han atrevit! 

La gossa, una bona gossa que només ha cridat quan ha vist quatre vaques estorades mirant-se-la. El llop, un bon jan que ens ha portat cap a Les Lloberes, en terres de Berguedà, més concretament a Sant Jaume de Frontanyà, allà on es poden trobar rovellons i flors de neu... només si saps els llocs. 

Sempre és bo tornar a Sant Jaume. Sempre hi ha llocs per descobrir, sempre hi estàs relaxat i en pau.

Avui, teníem intenció de pujar fins al Pla de la Lleona (que no és una lloba), i arribar fins a Creu Melosa. Tota una volta per anar a Les Lloberes, però les previsions del temps de pluja per la tarda ens han fet desistir d'entrada. A més, hem pensat que, si hi havia aiguat, el llop el trobaríem al seu cau, al bosc una mica embardissat d'abans d'arribar a Lloberes de Dalt. Així i tot ens hem enfilat cap amunt, al Cingle, ben carregats amb un cistellet per allò d'estar segurs i segures de trobar algun rovelló, ja que n'és un bon país. I, segur que el llop ens orienta!

El camí del cingle, humit i costerut ens fa veure ja uns paisatges de muntanyes, verd i boscos que s'estenen més enllà de la nostra vista: al fons, es dreça, present sempre des de per tot arreu, la serralada de Montserrat que treu el cap entre dos turons. El cel clar, blau i lluent sense cap núvol. Travessem el Pla de les Forques i ja veiem que això dels rovellons o pinetells pot ser complicat: cotxes amunt i avall i parelles amb cistell s'hi passegen. Però, nosaltres no defallirem i anem fins la creu tot mirant a terra.

Sempre m'ha agradat arribar a la Creu del Cingle. Abocar-t'hi per veure Sant Jaume als teus peus, un poble de pessebre, amb la masia de Casablanca al darrere, amb turons i turons que es perden en l'infinit, amb la gespa ben verda i els pins que et serveixen de respatller quan t'hi asseus a llegir. Avui, però, no ens hem assegut; avui hem llegit a peu dret, que ja comencem a tenir una edat per aixecar-nos després.

De seguida ens ha saludat el llop, l'Impossible de nom. "No soc un gos. I ho sabeu" —ens ha dit. No heu embogit, estimats. Sabeu que us entenc i que us acompanyaré durant el camí. La nostra gossa ha remenat la cua. I nosaltres li hem donat la benvinguda. "Apa, doncs endavant! Però vigila de no trepitjar-nos els bolets que trobarem!"

Anem tranquils cap a Can Frontanyà caminant per la pista i pel marge, per allò que els bolets també surten als marges. Quina il·lusió quan en trobem un parell de petits al mig del camí! Al primer crit de "Un! N'he trobat un!", el cistell ve corrent i tots els caps busquen i rebusquen pel mateix lloc per cercar la rovellonera. Però, ai las, hem de seguir caminant, si no no arribarem. Tos fem cas al llop. I al  Ramon, l'amic de la Sara, la protagonista de la novel·la "Un cor de neu" escrita per Anna Manso. La Sara és una escriptora que es retira a un petit poble del Berguedà per estar sola, tot i que, de tant en tant, se'n va a ciutat a alguna presentació de llibres amb la seva editora, té bones relacions amb en Ramon (no sabem si el nostre o un altre) i es retroba amb el seu fill Josep després de molts anys de no parlar-se.

I resulta que el llop també ha conviscut amb ella! El llop en té cura, de l'escriptora i ella el deixa entrar a casa a l'escalfor de la llar de foc. Xerren, que els humans xerrem molt, de vegades potser massa, i ell, pacient, li resol la convivència amb el fill.

Passem Frontanyà i ens endinsem per un camí poc transitat. Aquí trobarem bolets. I sí, en trobem a cada pas! Fins i tot la Lali en veu dos de ben bons. I anem carregant cistell. Això sí, de pinetells i rovellons, que els altres els deixem pels llops, que no els fan mal. La Sara també ha caminat pel bosc amb el nostre llop; tant en temps de primavera com en temps de neu, El llop tresca amb aquell pas que sembla que no li costi res i nosaltres ens anem esgarrinxant una mica i de cop, perdem el camí. Sort en tenim del nostre Ramon que ens porta de nou cap a la pista, perquè en aquests moments, el llop anava ben despistat: això de buscar bolets és entretingut i la fe trontolla. Sort encara que nosaltres no caminem amb neu, ni amb ànsies de veure els fills i anem seguint el pas feixuc però segur del nostre Impossible.

Després d'aquesta marrada, de saltejar troncs secs de per terra, ens espolsem el terra del cul dels pantalons i arribem ben sans i estalvis a Les Lloberes: Lloberes de Dalt i Lloberes de Baix. El Ramon (no el nostre, el de la Sara), decideix aquí que ja en té prou de fer de gínjol, que necessita descansar uns dies de la seva relació, pensar, reflexionar, descobrir si sí o si no,connecta amb la Sara i se n'acomiada fins a una millor situació i més planera per a ell. Refotut Ramon!

L'Impossible ens és fidel, però. I baixem la pista de Les Lloberes encara amb la seva companyia fins a arribar al Santuari de la Mare de Déu dels Oms, amb la casa de colònies al costat. Allà on jo vaig començar la coneixença d'aquest país "berguedenià", que llavors no hi havia llops, hi havia "gamusins" que ens feien anar a pescar al gorg de Terradelles amb una llauna i una llanterna, i de nit!

I, engrescats com estem, volem trobar l'antic camí que portava cap al poble sense fer una marrada de carretera. O sigui que porto la desena de persones cap a Can Terradelles i pregunto al jeep que es para. No sé perquè el llop no m'ho ha dit abans, que potser s'ha atabalat massa amb nosaltres. Però seguim les indicacions del que em sembla que és l'amo de Terradelles (i potser encara alcalde) i pugem fins el collet del turonet entre les flors de la Maria una mica pansides. Des del coll tenim una bona vista de Sant Jaume al fons i un boletaire que ens vol fer la competència, però que el lloguem perquè ens faci la foto oficial, amb la gossa, el llop, el cistell, el Ramon i tota la colla.

I a partir d'aquí demostrem la nostra perícia al llop tot baixant per una roca vermella i llisa, en algun tram humida i relliscosa, fins a anar a petar a Cal Berlinga, totalment arreglada des dels anys que jo no hi passava. Ara és fàcil. Seguim el camí ombrejat que passa per sota de Cal Jan, aquella barraca mig desfeta que ens havia fet il·lusió comprar, però que no va poder ser pels temps que corrien, i pugem els esglaons que ens deixen a peu de la fantàstica església romànica de Sant Jaume, tot sortint al poble passant per darrere cal Marxandó, ja tancat, com ho està també La Fonda i Casablanca, que de tres restaurant i allotjaments que hi havia ja no en queda cap.

Els núvols grisos i negres han anat ocupant tot l'espai del cel. El llop té gana i té una mica de fresca i no s'ho creu que plourà. Ens ha portat a bon port el llop. Però, emotiu i sensible com és ens deixa per tornar a l'ermita dels Oms. Se'n van ell i l'escriptora, caminant i plorant, amb l'angoixa de la pluja que s'acosta. Avancem d'esma, se senten defallir a cada pas, fins que...

Nosaltres agafem els cotxes i anem cap a La Pobla de Lillet (tot i que hem arribat per Borredà), fem benzina i no ens podem para que el xàfec que cau ens espanta el cafè.

 Sort que a Guardiola podem entrar a la llar dels jubilats, on ens sentim com a casa nostra. I podem descansar per marxar a trobar una altra escriptora o escriptor, un altre llop, o, potser, el Comte Arnau!

Per cert, el cistell se'ns ha triplicat! 

Molins fariners del Ridaura

El Ridaura neix sota l'ermita de Sant Baldiri i recorre el terme municipal de Llagostera fins al seu delta, a Platja d'Aro. Val la pena seguir un tram d'aquest riu que ha tingut tan de protagonisme en la vida dels llagosterencs, esdevenint un motor de la seva economia.

El Grup de Dijous del CEC hem seguit aquesta vall formada pel riu i on podem trobar-hi set molins fariners originalment hidràulics, la majoria abandonats. Per ordre ascendent del curs de l'aigua hi ha el Molí d'en Mariano, el Molí del Xòrrec, el Molí de Can Nadal, el de Can Moner o de Baix, el d'en Carreres o del Mig, el de Més amunt i el d'en Cabanyes. Tres dels set molins són monuments inventariats. En les proximitats hi ha rescloses i canalitzacions. 

Hem començat la ruta al bar restaurant Can Cassoles de Sempre que ens han servit amb gran eficàcia, Allà hem deixat els cotxes i hem travessat el mercat del dijous de fruites i verdures, parades de formatges i olives, hem continuat per la Via Verda, l'antic camí del carrilet que anava fins Girona, convertit ara en passeig per a caminants, ciclistes i famílies. Cal travessar el pont per sobre la C35 i situar-se al cantó de Can Pigrau on comencem a seguir el track dels Wiquilocquerus que han marcat la ruta i als que donem les gràcies per la seva feina.

Avancem planerament fins al Molí del Xòrrec que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Colgat entre arbres, lianes i bardisses, es conserven alguns murs en maó vista. A l'interior una arcada encara aguanta el pas del temps i les bigues del que fóra el segon pis; el sòl embardissat, rosers silvestres i matolls i una heura que s'enfila per les parets. El caminoi ens fa anar en fila índia i esperar-nos a la pista que hagin passat tots. Al costat, la casa de can Pata sembla tancada.

Després d'un petit tram, ens endinsem entre mates i tronc d'arbre per veure el control del cabal d'aigua. Costa de trobar, però dues pedres situades una al davant de l'altre, forrades de molsa i un tall al mig que devia suportar una comporta, ens indica que devia ser aquí. Girem cua, perquè no es veu gaire clar. 

Continuem per la pista fins a prop d'en Molí d'en Nadal que deixem per a la tornada. Aquí, ens desviem cap amunt ara que encara podem gaudir d'una calor lleugera a la banda solell. L'objectiu era arribar fins a la Cova de la Pedrera de Tallades. Però després de l'esforç ens emportem un desengany. No veiem pas tal cova, més aviat ens sembla una pedra foradada però sense cap espectacularitat. Hi ha companys que ni es mouen per posar-hi el cap o el cos. per tant, tirem avall amb l'esperança d'arribar a la llera del Ridaura i sentir el soroll de l'aigua i la frescor que, generalment, ens amara amara que no la toquem.

Després d'embrossar-nos una mica per un camí perdedor i punxant, amb algunes teranyines que els de davant anem trencant, arribem altra cop a la pista.

La calor va augmentant, la humitat i la xafogor són fortes. Ens van caient les gotes de suor per la cara, les ulleres, els que en portem, ens rellisquen nas avall, l'esquena mullada i el cabell de darrere ben moll. El sotabosc ben sec amb alguns bolets que no collim —nosaltres som de rovellons— i l'aigua del Ridaura que es fa esperar. Al primer bassal tots diem: —Ara! Però l'alegria dura poc i el passem sense gaires dificultats!

 El molí de Can Moner està també catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Hi ha constància del Mas de Can Moner des del 1360, propietat d'Arnau Moner, amb domini directe del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, com a la resta de terres i masos del Ridaura. A mitjans del segle XIX la propietat consta de tres molins, el de Baix, el del Mig i el de Més Amunt. El conjunt d’edificis servia per emmagatzemar la matèria bàsica, el blat, la transformació i la producció de la farina. Del conjunt del Molí de Can Moner destaca la xemeneia d'obra vista, que reflecteix l'etapa d'electrificació del molí. Aquest està ben conservat i l'edifici llueix reflectit a la enorme bassa de Can Moner. Un pedrís que ens deixa reposar i fer la nostra tradicional "hora del plàtan". Una mica més enllà la Pallissa de Can Moner. Un edifici obert amb volta i arcades on encara descansen unes bales de palla.

Es conserva documentació del molí a l'Arxiu Municipal de Llagostera gràcies a una donació que es va fer abans de vendre la propietat, el 1999. Són més de 400 volums amb 25 fotografies familiars. 

Arribem al Molí del Mig. Una façana menjada per les arrels i els troncs de les heures que s'hi han enfilat. És un molí conservat des de l'any 1694. Actualment és cobert per vegetació i resten pocs murs. S'entreveu la planta rectangular i els murs paredats, les finestres i obertures són emmarcades per restes de mola com a llindes i algunes amb maó vista. A l'exterior trobem restes de la bassa i el rec. A l'interior encara es conserven dues moles senceres, que es van cobrint de molsa. 

Una mica més endavant trobem el Molí de Més Amunt també relacionat amb el Molí d'en Moner. Poc ens hi podem acostar. Les bardisses, les heures, les lianes, els esbarzers, se l'estan menjat. És difícil copsar-ne l'estructura, impossible entrar-hi. Però, aquí si que toquem aigua! El riuet és una meravella, el lloc encomana frescor. Aquí dividim el grup i fem un subgrup que es queda i els altres que marxen per arribar al darrer molí de l'itinerari: el de Cabanyes.  

El Molí de Can Cabanyes, és d'origen molt antic. Està situat en un tram de la riera que és un gran refugi de biodiversitat amb barbs. També hi ha espècies de flora poc habituals com el marcòlic o el segell de Salomó, el grèvol ja amb les boles vermelles que ens recorden Nadal o les espècies protegides com la falguera reial o l'espiga d'aigua. Els que hi han anat han trobat un camí ben agradable i bonic, han fet servir dos trams de corda per salvar un desnivell i han tornat satisfets de l'anada.

Els que ens hem quedat hem gaudit amb el silenci, la tranquil·litat i l'aigua: una banyada de peus i un bon raig cap al cap i la cara. Ni esme hem tingut de gaire dinar. Alguna ens pren dos cafès de sobre, l'altra la propera vegada portarà un termo, la de més enllà només es farà fruita per menjar i el noi que és amb elles, calla i menja. Així passem l'estona, com criatures amb una joguina d'aigua clara fins que arriben els expedicionaris i els deixem dinar i descansar.

Reprenem la marxa ja Ridaura amunt i després d'una presa gairebé seca, arribem al Molí d'en Nadal. Gairebé ens el passem pel darrere. però és del que no en tenim gaire notícia i en canvi, és el que m'ha agradat més! Una construcció encara dempeus on aprofitem per fer.nos la foto de grup, caminar arrossegant els peus per l'estora de fulles seques i un retorn amb corda inclosa per les que no l'hem pogut gaudir abans. La corda ens deixa a l'entrada de Can Guardiola i a partir d'aquí continuem el camí que hem fet a l'anada: pista de Can Pigrau, carretera al costat de la C35, pont, Via Verda amb sol de cara i calor a les 17h de la tarda i arribada al pàrquing on ens espera una cervesa fresca i una xerrada amb tothom!

I unes sinceres ganes de caminar sense calor! Estem d'acord amb mossèn Josep Gelabert, fill de Llagostera, geòleg, publicista, prevere i pintor català, quan sosté a l'opuscle Etimologia de la Vall d'Aro que el nom Ridaura prové de riu sec, pel poc cabal d'aigua.

Si ho haguéssim sabut al començar! 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/molins-fariners-del-ridaura-232233966

La Mare de Déu de Núria a Montserrat

Amb la meva mare parlàvem de la competència dels nostres noms. Ella, Montserrat; jo, Núria. Ella, la principal, la moreneta, la patrona, la que il·lumina la catalana terra, la que et guia cap al cel. 

Jo, la competència. Una mica més d'altitud, en ple Pirineu, la de la campana i la creu i l'olla. La de la neu i l'esquí, la que en una freda muntanya per nosaltres vol estar, la que fabricà Sant Gil.

Totes dues, però, Mare de Déus trobades, en general a la muntanya, en una cova on hi va a pasturar el ramat. I així com la de Montserrat, per no ser menys, té el seu dia especial, les altres Mare de Déus compartim dia; naturalment (i és broma!), la de Núria amb més alçada que les altres: la del Tura, la del Claustre, la de Meritxell, la de Queralt... i unes quantes més. Això sí, totes trobades per un pastor, que no he sabut mai si va ser el mateix.

Aquesta diada li he fet un favor a la del Bages i he pujat a Montserrat a celebrar el meu dia, per allò del mil·lenari. S'hi està bé a Montserrat (ei! també a Núria, eh!), en tota època de l'any. Les cel·les de l'Abat Marcet arreglades exprés pel mil·lenari, les places amb testos, encara que pel meu gust hi falten uns quants bancs, les pageses (també hi ha pagesos, però hem acabat dient-ne sempre les pageses), vénent el mató i la mel a la corrua de forasters que s'hi passegen, de totes les nacionalitats (a diferència del temps de Nadal que només hi veus "orientals", ara són més diversos). I tot obert! Botigues, bars i restaurants. Molta gent.

Però ha estat bé. Cada cap de setmana pots trobar-hi algun espectacle o altre per allò dels peregrins que fan l'oferiment al mil·lenari, i de les romeries, que aquesta diada han ocupat les cel·les (tot un terrabastall d'arrossegaments de cadires dins les cel·les, al meu costat) algunes poblacions del Baix Llobregat.

Gegants i cap-grossos, bastoners pujant la rampa fins la plaça de dalt i tres colles de castellers. M'he fet un fart de fer fotos als castellers mentre carregaven els castells i m'han quedat força bé, n'estic contenta. Pujant, baixant, fent pinya agafant-se les mans, acotxant-se l'acotxador i saludant l'enxaneta. Cap castell ha fet figa.  

El dilluns una trobada de danses populars de Colòmbia i de Turquia amb els balls i cants.

Bon temps i boira el deia de la Mare de Déu. Però què seria Montserrat sense boira? 

I dues nits ben especials. Un concert de l'orquestra del Liceu ocupant tot l'alta i part dels bancs: La segona de Mahler cantada per l'Orfeó Català i dirigida per Josep Pons, antic escolà de Montserrat. Un goig amb reserva gratuïta (que ara a Montserrat s'ha de reservar tot, això sí, gratuïtament!).

La segona nit amb l'esperança de veure des d'aquest mirador privilegiat cap a la plana, l'eclipsi solar de la lluna de sang. S'ha quedat en un desig, però. Els núvols i la calitja estiuenca de l'est han fet que la lluna romangués amagada fins a ser ben alta en el cel, i ja havia perdut el color rogenc. Caldrà esperar, doncs, uns tres anys per tornar-la a veure, si es deixa veure, des d'algun lloc enlairat.

Caminades poques. Un passeig cap als Degotalls i mitja pujada cap a la cova de Fra Garí, que el peu encara es queixa. 

Una ampolla de xampany montserratí que m'ha durat els tres sopars a la cel·la i un dinar al Cisneros amb torrades de Santa Teresa banyades amb ratafia de Montserrat i un gelat de vainilla.

Una celebració una mica diferent d'altres vegades que m'he quedat a casa o he anat a algun lloc. Una celebració però, com cal. No està malament això de canviar de formes, maneres, llocs i situacions diferents. Estades curtes però intenses. Assaborint els moments. Celebrant. Ho celebro tot, jo! Els meus sants i aniversaris i els dels que ja no ho poden celebrar; les festes d'ara i les més tradicionals. Que, total, són quatre dies i més val passar-los el millor possible si es pot.

Aquest setembre de celebracions vàries i de coneixences noves. Començament de curs que t'organitzes tu mateixa sense dependre de la qüestió més "laboral". En definitiva, un gaudi!

 Bon curs als que encara treballeu. Bon curs als que esteu de jubileu. I apa, aviat Nadal! 

Santuari de Montgrony

Montgrony és dalt la muntanya de la serra del seu nom; allà dalt, com penjat d'un fil des del cel. 

 

Montgrony vol dir una setmana de vacances quan érem petits, amb la meva mare; què valenta que va arribar a ser! 

 

Llavors, s'hi pujava des de Gombrèn amb un ase que menava el mossèn i que portava les maletes o motxilles dels que anàvem a passar uns dies allà. Un corriol costerut enfilant-se muntanya amunt fins a arribar a l'hostal del santuari. El cotxe negre de la foto no sé com hi deuria arribar; suposo que ja hi devia haver la pista pels que tenien cotxe en aquelles dates. En aquesta fotografia deu haver-hi la colla que estàvem a l'hostal. Recordo molt el Pare Carles, un caputxí d'Igualada amb qui ens vam apreciar molt i que vam visitar varies vegades al seu convent. Gràcies a ell vam conèixer els caramels de la pastisseria La Colmena de Barcelona on encara, de tant en tant, en compro.

 

Crec que vam fer una bona estada amb aquesta gent que vam conèixer. Als vespres jugàvem al joc de les mentides, o a aquell que fa: "m'han dit per aquí...", o a fer imitacions que havies d'endevinar o cantàvem, que ningú més ens sentia. Jocs d'una època sense televisió ni mòbils; sense xats ni whatsapps, sense preocupacions de cobertures. Un lloc on el temps passava lent, per poder gaudir millor de la natura, de mirar el cel i els estels. Un lloc, a fe de Déu, ben tranquil; encara ho és ara. 

Altres vegades he pujat a Montgrony a dinar o a fer-hi una volta per tornar a baixar, però aquesta vegada m'hi he quedat tres nits. Potser no hi havia dormit més des de l'any 1960. Uau!, jo en tenia 6, d'anys i en Jaume quatre! En fa només 65 d'anys! Montgrony està gairebé igual. Bé, ara hi pots arribar per carretera asfaltada des de Gombrèn o des de Castellar d'en Hug, les instal·lacions estan arreglades als nostres temps: a l'hivern hi ha calefacció, però encara hi vaig veure la llar de foc.

La temperatura d'aquests finals d'agost, magnífica! Les vistes des d'aquí dalt, superbes! Quin bé de Déu de muntanyes que s'estenen al davant dels ulls: des del Pedraforca que ensenya la seva enforcadura ben altiu, al Pedró dels Rasos de Tubau. Gombrèn a sota, un poble minúscul des d'aquí, amb una llenca de sol per les tardes.

He fet alguna sortida, poca cosa. He pujat fins l'ermita de Sant Pere de Montgrony i pel Camí del Malpàs, força pedregós, m'he arribat a l'avenc de Sant Ou, pel mig d'un bosc fantàstic. M'ha costat la pujada: encara me'n sento una mica de la fascitis i cada vegada em costa més l'esforç de respirar. La baixada l'he fet pel refugi de Planelles i la pista que porta al santuari, i que passa per sota l'espadat d'on es pengen cada dia uns quants escaladors. Te'ls quedes mirant com van fent saltirons a la roca i penses que això, això no que no ho he fet ni ho faré pas.

Les tardes amb una pluja  agraïda. I després de la pluja el cel ens ha fet un regal. Uns núvols negres i una posta de sol ben vermella. Unes formes de muntanya retallades a l'horitzó, unes boires que pujaven des de la vall. Un Pedraforca majestuós retallant-se com un senyor del paisatge. Una llum ataronjada i un arc de Sant Martí lluminós, com poques vegades he vist tan definit. M'he embadocat fent fotografies i m'he quedat en silenci, amb els ulls posats al paisatge i al caient de la tarda. Ha estat la millor manera de totes les possibles de celebrar el segle de "vida i pensament" del meu pare. Els núvols m'han privat de veure les estrelles, però aquests cels han estat el millor present. I la cançó l'hem cantant sota les fulles de l'arbre mogudes pel vent d'una tarda sense parió.

En fi, un encert haver pujat aquí dalt en honor dels cent anys! L'emotivitat a flor de pell.

El diumenge, dia de marxa, m'he arribat a Castellar d'en Hug a veure el 61é concurs de gossos d'atura. 

Gairebé tants anys com els que jo no dormia a Montgrony. Aquí hi havia tota la gent que no estava a Montgrony, i he agraït més la calma i tranquil·litat del santuari. De camí cap allà es passa pel castell de Mataplana. M'hagués agradat baixar del cotxe i fer-hi alguna foto, però el recinte està tancat i enreixat, no pots parar el cotxe enlloc i només veus la senyera que oneja per sobre la tanca. Sembla que s'hi poden fer visites guiades si prèviament les has concertat al museu del Comte Arnau de Gombrèn que, sembla, que funciona els diumenges només. O sigui, una llàstima.

La carretera de Castellar plena de cotxes als marges i gent baixant a peu cap al poble. Entrada 4 euros que no recordava jo que hagués pagat l'altre vegada que vaig venir, però tot serveixi per conservar la festa. De fet, amb els quatre euros tinc dos números del sorteig de l'ONCE d'avui mateix. Premi: un be. Que en faré jo d'un xai si em toca! He estat una estona amb les ovelles i els gossos, he dinat a Castellar i he tirat carretera amunt fins al cotxe, uns tres revolts.

I cap a casa. A mesura que es va baixant, va pujar la calda i la xafogor i la humitat.

Després de poder aparcar a Badalona, que això sempre és un tràngol, quan he entrat a casa li he comentat el tema de la temperatura a en Jaume i m'ha dit: "T'hauries d'haver quedat allà!"

 

 

I potser sí que un altre dia ho faré!