Hola de nou

Ja tornem a ser-hi. La rutina ha tornat amb l'inici de setembre i com cada curs ens mirem les festes i els caps de setmana que vindran amb enyor de futur. Aviat recordarem amb nostàlgia les "vacances" com un parèntesi de la vida quotidiana, tot i que hauria de formar part, també, de la nostra quotidianitat. Ara repensem no només la feina si no també allò que podem fer quan en sortim per que ens ompli una altra rutina disfressant-la de lleure i de motivacions "extres"; és l'hora dels propòsits de gimnàs, d'idiomes, o més ben dit, no sé perquè, de repassar l'anglès com si les vacances ens haguessin fet adonar de la nostra poca habilitat quan es necessita sortir a fora. També mirem cursos i cursets presencials i telemàtics per anar omplint el temps que ens queda al plegar i abans de sopar: tot plegat, potser, intentar omplir la buidor d'unes hores que res ens apressa, sense donar descans, com si darrera d'una cosa n'hi hagués d'anar una altra forçosament. Hauríem d'aprendre a donar temps al temps, n'hauriem de saber perdre una mica de temps i vagarejar, i passejar, i fruir del dia que ja s'escurça i de les hores lànguides d'abans d'anar a dormir.

Aquests dies, torna a parlar-se d'educació i ensenyament. Sembla que és un tema que ens interessa especialment als acabaments de curs i als començaments; la resta de l'any no és un tema de massa debat a no ser que hi hagi alguna vaga anunciada. I es parla d'horaris, de calendaris, però no s'entra en cap tema pedagògic ni en cap debat que pugui compartir tota la societat. De tant en tant, això si, surt altra vegada la situació del català a l'escola i hi esmercem notícies, desencants, debats a la radio i a la tele, per intentar comprendre com tres famílies poden amb tot un país.

Doncs, continuarem anotant impressions en aquest sac i esperant compartir opinions.

Que tingueu un bon curs i seguiu amb la il·lusió de la feina ben feta; la il·lusió que ens ha de portar a un altra demà on no calgui ja parlar de les hores ni dels recursos, un demà on puguem ser amos i mestresses de casa nostra.

Endavant!

De nou cridem Independència

Hem tornat a cridar i cridarem tantes vegades com faci falta: Independència!! Perquè som un país, perquè ens mereixem ser nosaltres mateixos amb les nostres virtuds i defectes, oberts a tots els pobles eprò essent nosaltres. Perquè cada casa ha de llaurar sa terra, tant si som pobres com rics, no només perquè ens espolien si no per dignitat, per deixar de ser un país ocupat i per ser lliures per expressar la nostra manera de ser.

http://www.ara.cat/politica/Arrenca-manifestacio-Pel-nostre-independencia_0_514149069.html   

No hem sigut tants, però on eren tots els que contesten les enquestes i són independents sobre el paper? On tots els que van cridar el juliol passat? Hi havia molta jovenalla i he pensat que era bò: ells ho haurien de veure i ells són els que han de treballar més per aconseguir-ho; nosaltres els ajudarem i els animarem, però ara ja s'han de posar al davant.

Gràcies a l'Heribert Barrera pel seu parlament, per la seva coherència de pensament i per ser-hi, també cridant. Gràcies al Dr. Broggi i a l'Oriol Domènech, pel seu itinerari i les seves paraules.    Continuarem cridant!: In, In DE, IN DE PEN DÈN CIA

Premi Fotografia: Lliri Blau

Avui he recollit el Primer Premi de Fotografia del XIII Concurs Vinca Pervinca organitzat per Maria Casas a la seva tenda d'herboristeria del Clot.

M'ha agradat molt que la fotografia premiada fós la del Lliri Blau (Iris Germanica). És una planta i una flor que li tinc especial carinyo. La vaig descobrir fa anys als voltants de Timoneda i quan vaig haver de marxar d'allà me'n vaig endur unes quantes arrels que tinc plantades a casa i a la caseta de La Vansa, als peus del Cadí. N'hi ha per tot arreu, ara! I quan és l'època de floració, cap a l'abril, i arribo allà amb el cotxe, em fa una alegria immensa veure les flors que alegren els marges de la casa; fins i tot m'emociona!

Segons la Viquipèdia, el Lliri Blau té una gran eficàcia contra l'asma, la bronquitis, la tos, el vòmit i les nàusees. És un diürètic d'efecte segur i el suc de la rel s'utilitza com a purgant.

És molt usat en homeopatia per tractar els mals de cap.

Però alerta!: mai s’ha de superar la dosi recomanada. En estat fresc pot provocar gastroenteritis i vòmits, i rarament pot comportar dermatitis per contacte o neuràlgies facials. El furfural és irritant i pot actuar sobre les mucoses comportant mal de cap, plor dels ulls, injecció conjuntival i irritació de la gola.

El compost iridina és hepatotòxic en humans. 

Tot i les nombroses virtuts que els Antics donaven al rizoma de l' Iris germànica, encara més accentuades pels farmacològics medievals, en la actualitat s'ha anat prescindint del seu ús fins a quedar- se reduït a la perfumeria i a la licoreria.

Antigament s'emprava per proporcionar benestar a les genives inflamades dels nens durant la sortida de les dents. També s'utilitza, per exemple per la confecció de pols per a cosmètics i dentífrics.

Ens consten molts usos d’aquesta espècie durant el Renaixement. Segons el Discòrides, aquesta espècie tenia la facultat de provocar son i curar els recargolaments d’estómac. Begudes amb vinagre socorrien a les persones que havien estat mossegades per una serp, i begudes amb vi provocaven a les dones la menstruació. Si es coïa feia créixer la carn a les fístules i a les nafres. Les arrels untades amb mel a través de la via vaginal de la dona facilitaven el part. Aplicada amb vinagre i oli rosat creien que anava bé pel mal de cap.

En un estudi s’ha trobat que 2 components de l’espècie Iris germanica tenen activitat immunomodulant, és a dir, que produeixen canvis en el sistema immunitari del cos. Una activa la funció que fa aquest sistema mentre que l’altre la suprimeix.

Cultiu: a ple sol i a l'ombra. Admet qualsevol tipus de terreny però s'adapta millor a llocs rocosos. Després de la floració es retiren els talls secs.

A final d'hivern es renten les fulles seques i residus que hi hagi entre els rizomes. Després de l'adaptació no necessita pràcticament ser regada, excepte en casos de sequera que els regs han de ser profunds i espaiats.

Festa La Lira

Ahir es va fer la Festa dels Cantaires de L'Orfeó La Lira i es va portar a terme un homenatge a l'Antoni de la Riva, president de l'Orfeó durant molts anys i que ara no ens pot acompanyar en les cantades. La seva dona, la Núria, el va acompanyar en tot moment. Va ser una festa de germanor i d'alegria i tots la vam gaudir molt amb les actuacions de la Glòria, el Wences, el Joan, la Dolors i la Teresa, els acudits de la Mercè i la guitarra del Pep i el grup Fabba que ens van delectar amb un concert de rock.

Ah!, i el menjar, superbò i per a tots els gustos!! L'any vinent ho repetirem!!!

L'Orfeó La Lira és una massa coral d'uns 50 cantaires dirigits pel Carles Grèvol. i fundada el 1977. El repertori és extens i abraça diferents estils, des de cançons tradicionals catalanes fins a cançons del Renaixement i Sardanes, cançons d'autors catalans i nadales. La seu social és a l'entranyable barri de Sant Andreu de Barcelona. Ha portat les seves cançons per tota la geografia catalana, l'estat espanyol i l'estranger. Ha cantat a l'Ajuntament i ha participat en actes institucionals de la Generalitat de Catalunya.

Ara ens estem preparant per anar a la Provença, el cap de setmana de Pasqua. Esperem fer unes bones cantades i passar-ho molt bé; les ganes i l'esforç de tots hi és!

Records de Badalona

http://www.youtube.com/watch?v=dxwVWQIJ7W4&feature=share

Està igual però amb les palmeres una mica més crescudetes, menys barques per no dir que no en queda quasi cap, més gent a la platja i menys restaurants i "xiringuitus", però segueix passant el tren, encara que el seu xiulet ja no assenyala el temps que farà: pitava d'una manera especial quan havia de ploure! Continua sent un lloc per anar a passejar i dels pocs llocs que es poden ensenyar de la ciutat. De joves feiem "rambles" passejant de punta a punta amb una paperina de paper d'estrassa amb les patates fregides comprades al Marisa; les noies miravem els nois i els nois a les noies amb aquell mig somriure entre vergonyós i tímid i arribavem a casa dient-nos: m'ha mirat!!

Els diumenges al matí, sardanes i les tardes d'estiu una orxata del Filloll, que també ha deixat de ser, on ara hi ha un Burguer

Però els nens continuen jugant a la Rambla i l'endemà de Reis estrenen les bicis i els patins. Records d'una Badalona passada i que entre tots hem d'anar renovant i construint.

Inclusió encara

Els darrers dies han anat apareixent articles i comentaris sobre el tema de la inclusió arran d'una carta i queixa de l'Associació "Los padres de Alex" envers el treball d'orientació dels EAP. És interessant llegir la resposta que des de l'Associació Catalana de Professionals d'EAP s'ha fet i també la resposta que dóna un professional d'aquests equips en el sentit de la defensa no només dels EAP sinó també dels centres d'educació especial als nostres temps i, en definitiva, en pro de la inclusió.  http://www.acpeap.cat/noticias_detalle.php?id=232

No és un tema fàcil el de la inclusió ni un tema tancat, però s'ha fet un llarg camí entre tots encara que quedi molt per recórrer. I en aquest camí, no hi ha d'haver només l'escola, hi ha d'haver tota la societat: mares, pares, mestres, professionals i especialistes, Departament i gent del carrer, perquè si la inclusió s'ha de conquerir és tasca de tots treballar en aquest sentit. Què vol dir escola inclusiva quan la mateixa societat no s'ho planteja? Tal com diu l'autor de la carta, els professionals, les escoles i les famílies estan fent un gran esforç i moltes vegades es troben sols.

Gràcies, Manel per aquesta resposta!

Itinerari Turons i Jardins de Barcelona

 Una bona i nova manera de descobrir Barcelona és  seguir un itinerari que va enllaçant els turons i parcs de Barcelona. Això és el que vam fer amb la sessió d'Història del CEC el diumenge passat.

Vam començar al Parc de les Aigües on és curiós de veure una figuera centenària, seguim pels jardins d'Hiroshima i pugem pel carrer Francesc Alegre fins el Parc del Guinardó, veritable pulmó de Barcelona. És agradable passejar entre la seva massa boscosa i anar davallant per la part històrica fins a la plaça del Nen de la Rutlla des d'on tornarem a remuntar fins a arribar al carrer Marià Labèrnia i des d'aquí accedir al Turó de la Rovira, on hi ha els restes de les bateries antiaèries de la guerra, que posteriorment van ocupar les barraques. La veritat és que s'ha de felicitar l'Ajuntament per l'endreça que han fet a la zona, senyalitzant el camí i posant plafons que recorden l'evolució de la vida a les barraques. És digne de veure.

Baixant el turó creuem el pont de Mülhlberg que permet enllaçar els barris del Guinardó i el Carmel per sobre d'una antiga pedrera que van ocupar les barraques els anys 50 i 60.

Continuem baixant passant pels Jardins de Juan Ponce i pugem al turó del Carmel, únic turó de la ciutat no urbanitzat. No hi ha camins, hi ha una estora de flors.

Tornant a baixar, ens podem arribar fins el Parc Güell i entrar a la part forestal deixant enrere la part més turística. Passem per la font de Sant Salvador i baixant pel carrer torrent del Remei pugem al Parc de la Creueta del Coll on hi ha un llac que a l'estiu servei de platja urbana.

Pel carrer Mare de Déu del Coll s'arriba a la casa Josefa Marsans, actualment alberg de Joventut de la Generalitat i ens desviem pel carrer Mare de Déu dels Reis per veure els Jardins Maria Baldó.

Creuant el viaducte de Vallcarca pugem fins els Jardins de Portolà i de baixada els Jardins Mercè Rodoreda i els Jardins Manuel Blancafort fins l'avinguda de Vallcarca on acabem la caminada.

Ha estat un grat descobriment.

Dimoni 2011 Badalona

Ja tenim dimoni!

El cremarem el vespre del dia 10 i amb ell ens emportarem tots els fantasmes de l'any, totes les pors, totes les angúnies, tots els pesars. Obrirem nous camins a la primavera, als desitjos, a les esperances i il·lusions, a un nou esdevenir que esperem millor. El foc purifica, diuen. Com sempre l'hem plantat a la platja, a la sorra, i així veu el pas dels badalonins per la Rambla, sent el xiulet del tren i espera els nens de les escoles per a que li portin els dimoniets que li facin companyia.

Aquest any l'hem vestit de petroli i fumant un gros cigar: molt adient als temps que vivim; La crisi i les prohibicions. Avui quan he fet la foto, m'he adonat, però, que al seu darrera es veuen les ximeneies de la Fecsa: mare de Déu del fum que treien i del que treuen encara!

Està tot cofoi, amb el mar al darrera que el bressola amb el soroll somort de les ones i alguns coloms que picotejen els restes que el mar devora i deixa a la sorra; avui en dia ja es veuen poques gavines.

El sol el besa amb les últimes llums a la cara i el desperta escalfant-li l'esquena.

Dimarts serà foc, guspires, llum i enyorança.

que tingueu una bona cremada!!!