Sembla que estem a punt d'aconseguir la publicació del llibre que recull els 365 contes!!!! Gràcies a la feina abnegada, constant, valenta, sense defallir i amb total fe i esperança de l'amfitriona de Tortosa: Bajoqueta, bajoqueta.
Tots i totes les autores han participat segons les seves possibilitats i disponibilitats i cada vegada ho veiem més aprop.
Temps era temps... començaven els contes. I conte contat, conte acabat!! Sortirà el llibre, però esperem que en puguin sortir més, tants com 365!! Una fita històrica que un grup d'eixelebrats contaires s'han fet seva, amb entusiasme, llegint, escrivint, posant veus, posant música, posant dibuix i portada i fent propaganda,.. perquè després diguin que "el país" no és emprenedor.
Era una vegada..... una noia que va fer un blog............ i va aconseguir reunir més de 365 contes............ que va anar escampant i fent grans i grans. I es crearen llaços d'amistat i tots gaudien de la lectura dels altres. Venien de totes les terres des de Salses a Guardamar i més enllà, on la gent encara gaudia escoltant històries a la vora del foc. Ui! quin fred! En les llargues nits d'hivern, en les curtes nits d'estiu, un llibre els acompanyava sempre, perquè era l'esforç quotidià de tots. I la Bajoqueta s'ho mirà satisfeta i va somriure i va pensar que la feina estava ben feta. I tots seguiren escrivint fins a la fi dels seus dies i crearen una xarxa que ningú gosà trencar.
He tornat a remirar fotografies i he reculat uns quants anys. La Festa del Badiu comportava un esforç important d'organització, d'il·lusió i de treball comunitari. Muntar les paradetes no era cosa de broma, implicava tot un devessall d'activitats, reunions, idees i compenetració importants. I aquest esforç el fèiem tots: els caps, els nois i noies des dels llobatons fins al clan i els pares.
He tornat a veure la meva mare a la parada de la Rateta. Ara ja no es fa, "no és ecològica", no és "políticament correcte". Però jo recordo aquella estructura de caus tapats amb una baralla de cartes de la sort, l'anada a buscar una rateta blanca i petita que fos corredissa i no massa espantadissa. La recerca de regals i el muntar la parada amb els cartells i els globus. Recordo l'entrega de la família Valls, els pares i les nenes-la Carme, la Dolors, la Núria-, el matrimoni Capeta -en Miquel i la Teresa Oriol-, l'Anita Mateu, la meva mare.
Quedava maca la parada i n'estaven, n'estàvem, orgullosos.
I el dia de la Festa, esperàvem que la rateta es comportés i "aguantés" tot el dia, matí i tarda sense defallir, pobre!
Es repartien les cartes mentre es tenia la rateta tapada amb una caixeta al mig del parament i quan s'havien venut totes, es destapava i la rateta, cames ajudeu-me!, corria cap a aquí, cap allà, buscant un cau, un recés per estar tranquil·la. Ai!, aquell afortunat del cinc d'oros s'enduia un estoig, o una nina, o un penjador, tant li feia, però l'estona de misteri, d'il·lusió i d'espera s'ho valia tot.
Després, al capvespre, tocava desparar i endreçar-ho tot, ja cansats. No recordo què fèiem amb la rateta; alguna criatura se la devia endur a casa seva per cuidar-la i amanyagar-la.
La Festa seguia cada any, organitzada per l'agrupament escolta fins el 1975. El 1976 se'n féu càrrec el Congrés de Cultura Catalana i a partir del 1977 l'AAVV del Centre. Aquest any se'n celebra la 50ena edició. Moltes felicitats i que continuï!!
La veritat és que no sé massa com posar-m'hi però ahir vaig trobar una noia amb la que hem coincidit a molts llocs i m'ha dit que havia trobat el meu bloc i li semblava interessant. Caram! sempre em quedo parada que algú m'ho digui. Tinc la sensació que escric per mi i que he penjat aquelles coses que m'han motivat, preocupat o fet viure.... però que algú s'hagi parat al bloc de Cal Sac i a més a més l'hagi investigat i l'hagi trobat interessant, em meravella!
Aquesta noia la conec des dels temps de l'escoltisme. Una bona companya, amiga i referent per a tota una determinada gent en el camp de l'escoltisme i en el camp educatiu i psicològic. De fet, les meves primeres passes en el món professional van ser gràcies a ella, amb les reeducacions al carrer Sant Joan de la Creu, a Badalona. M'ha comunicat que aquest any es celebra el cinquantenari de la Festa del Badiu! 50 anys!! De seguida he pensat que jo en tinc 57 i en faré 58! O sigui, que jo en tenia 8 i estava en les llistes d'espera per entrar a l'agrupament Sant Jaume-Rosa Busqué!!
Quins bons records!! Això que penso que mentre es viuen, no ens acabem d'adonar del que estem vivim i és el pas dels anys els que et fan reviure una història a la que no donaves importància. Sempre havia envejat a la meva mare quan ens explicava les coses que havia fet i havia viscut de jove: el teatre, la joventut carmelitana, la família, la colla d'amics, el "col·legit"... i pensava que jo mai no podria recordar res semblant perquè jo no vivia res interessant. I ara, enyoro tant aquells temps! Deu ser cosa que una es va fent vella!!
Avui m'ha tornat a trucar i hauré de buscar a les golfes els records fets pols desats en unes maletes velles, espolsar-los i reviure'ls entre plors... segur!
Estic en un moment de la meva vida en el que encara estic paint un dol... de tantes coses passades.... de tants records que tornen i ni tant sols m'esperava.... i no sé com continuar i com encetar una etapa nova... i em fa una mica de basarda!, de quedar-me ancorada en aquest passat que quan era present em va passar de llarg. I vull fer un futur... però com i perquè? Potser també estic en una realitat a la que ara no valoro i d'aquí uns anys.... si en queden gaires.... recordaré amb enyor.
Perdoneu l'abocada, espero que no gaire gent ho llegeixi... però avui n'he tingut ganes.
Buscaré a les golfes i espero que em serveixi per crear un demà..... no per a gaire gent, tant sols per mi.
Un raig de sol entra per la petita finestra i li acarona el rostre. Sospira profundament i obre els ulls amb la mirada perduda enllà, a través d’aquelles parets grises i greixoses. No sap el temps que ha passat; pensa que pot ser molt, o no tant.
Poc a poc s’incorpora amb l’esforç de tots els ossos, amb la tensió de tots els muscles. S’aixeca lentament i estira els braços cap als costats amb insistència; vol refermar així el seu propi espai vital. Es tranquil·litza quan les puntes dels dits toquen la llisa i gèlida pedra, escrostonada en alguns punts, plena tota ella de gargots esborrats per la humitat, però d’una fidelitat extremada cap a totes aquelles mans que han anat passant i deixant el seu apassionament.
Fa una passa, una altra, fins a quatre: sí, aquell habitacle encara conserva les mides justes per sentir-se viu, per sentir-se posseïdor d’una agilitat entrenada dia a dia, segon a segon. Aquest és el moment de la seva existència actual que més agraeix: se sent viu, se sent “jo”.
Fa temps que és allà, engarjolat, ell, que necessitava sempre espais oberts, camps que es perdien en l’horitzó.
Remira el seu espai per a confirmar que tot és allà, que res ha canviat: la paret gravada amb dibuixos, paraules, frases i ratlles d'altres estadants que, com ell, hi van deixar la seva petjada. Mira el sostre d'on penja una bombeta sense pàmpol, plena de pols, amb una llum trista que serveix tant sols per enfocar el jaç amb un somier amb un parell de ferros penjant que té al damunt una màrfega ratada, bruta i vella que li serveix de matalàs en les seves nits de pors i fantasmes. Al terra un bol abonyegat amb les últimes gotes d'aigua i a l'esquerra de la porta, on el mur fa cantonada, un forat per a sadollar les seves necessitats.
Torna a mirar cap a la finestra on encara hi ha la teranyina penjant entre barrot i barrot i l'aranya que la va fent dia a dia, sense defallir.
Escolta el soroll cada cop més proper del forrellat, el grinyol de cada porta, l’arrossegament de passes al seu voltant. Dintre de poc, es veurà immers en la multitud, els braços enganxats al cos, sentint el frec a frec de la seva espatlla amb l’altre, tot baixant l’escala marcant el pas i estalonant al del davant, en un intent de coordinar els moviments que el portaran al menjador.
Allà, farà aquella cua interminable veient l’esquena i el clatell del davant, avançant lentament amb l’objectiu posat en un fred cafè i un tros de pa mal acompanyat de formatge.
Després, a la ennegrida taula, assegut compartint el cul d’una cadira mig coixa i atrotinada, mastegarà amb rutina aquell trist àpat, sense saber exactament si és ell el que menja. Exhalarà l’alè dels seus companys i sentirà el xarrup de tants cafès beguts al mateix temps.
El molesta enormement aquest moment; de fet, el molesta la seva existència quotidiana compartida amb tots aquells homes disputant-se un pam, aquell amuntegament de cossos, aquelles olors i aquells sorolls constants de crits i renecs, aquell sentir-se observat. Ni tant sols quan els deixen al pati cimentat i polsós pot moure’s: no pot mai donar la volta sencera al recinte; tothom camina en va, entrecreuant-se, a empentes per assaborir un bocí d’aire i de llibertat.
Després vindrà el moment del treball forçat, intentant actuar mecànicament i ajustant el ritme del seu cos, ja baldat, en una seqüència d'accions que l'alliberen de pensar, concentrant-se en el pujar i baixar de la vàlvula per no mirar als ulls de cap rostre humà en una espera inacabable per retornar a la cel·la, petita, bruta, però estimada amb el pas dels anys.
Quan retorna a la cel·la se sent alliberat en aquell espai quadrat i conta les passes, mira al sostre, jeu conformat i tanca els ulls, esperant que la nit passi, somniant en un demà.
Demà, un raig de sol entrarà per la petita finestra i li acaronarà el rostre mentre un ocell, fora d’aquelles parets grises i greixoses, refilarà un cant. Els seus ulls ja no s’obriran, però el seu desig de llibertat, emprendrà el vol.
Gràcies, amic, pel teu compromís, per la teva dedicació i per l'acollida que sempre vas fer a tothom. Avui Catalunya i Occitània estan de dol. Ens vas ensenyar a estimar els nostres germans occitans i, juntament amb ells, desitjar i lluitar per camins de llibertat. Continuarem pujant al Port de Salau en acte d'agermanament i continuarem sommiant pels nostres pobles lliures. A reveure.
Estava asseguda escoltant el crepitar de les flames, la seva mirada perduda en el més enllà, en els seus records d’una vida ja passada, no sabia si amb ganes de retrobar-la.
Les campanes de l’església tocaven a morts.
El fum de la llar li entelava els ulls i els aclucà; amb la mà plena de sutge es fregà el rostre i agafà l’espantall per avivar el foc.
Amb les parpelles closes retornà al seu pensament els dies viscuts amb el Sebastià, el marit, el company, ara a punt de ser enterrat.
Posaren la parada al xamfrà del carrer Estret i l’Avinguda dels Plataners; quan va ser?. El temps que passa pot esborrar la memòria; diria, sense por de no equivocar-se massa, que tenien uns vint-i-cinc anys i tota la vida per endavant. Aprengueren aviat a fer la brasa, a escalfar les castanyes i els moniatos i a fer aquelles paperines de paper d’estrassa amb papers de diari i embolicaven castanyes i moniatos ja fets, per a que conservessin l’escalfor que agradava tant als clients. Oh! I quins clients, cada dia hi anava més gent a la parada!. La llauna foradada cremava des del matí al vespre i a voltes era ben tard que tancaven.
Recorda encara al Senyor Montcal. Si, tot un senyor! S’acostava a poc a poc, amb les mans a les butxaques i només amb un gest de la cara assenyalava les castanyes i amb la seva veu greu deia: dues dotzenes, castanyera. Quan dec?- I marxava tant a poc a poc com havia arribat, pujant-se el coll de l’abric i ficant la paperina a la butxaca.
I el Manel? Era un noi rialler, el Manel. Amb la boina sempre mig torta i aquelles gambades que semblava que trepitjava raïm a cada passa; el cigarret als llavis i uns ulls que miraven a tot arreu. Al Manel li agradaven els moniatos i sempre se’n feia posar mitja dotzena, ben torradets, deia, que seran per la canalla, això atipa i els tinc callats una estona.
I la petita Maria, que literalment arrossegava a sa mare, i el Joanet amb la cartera a l’esquena sortint de l’escola, que era més grossa que no pas ell; i aquell que li deien el Xato perquè tenia un nas aixafat d’un cop de porta i el Mano que es parava amb la vespa; i el..... Tants personatges, tanta gent, cadascun amb les seves expressions, els seus gestos, les seves paraules i els seus silencis.
Aquella cantonada li agradava i quan el vent feia voleiar les fulles marronoses caigudes dels arbres, el Sebastià es divertia mirant les dones intentant que les faldilles es quedessin al seu lloc i quan el vent aconseguia alçar-ne alguna, aquells esgarips de femella el feien riure a cor que vols. El Sebastià, puro apagat a la boca, reia i reia, que era un home amb un riure fàcil i encomanadís.
El Sebastià ja no riu, ara. I què farà ella? De moment, s’està a la vora del foc sense ni esma d’anar a l’església. El foc, ja brasa ja flama vigorosa l’ha acompanyada sempre.
Després vingueren els nois. En tingueren cinc de ben espigats: el Jordi, la Pepeta, en Vicenç, la Carme i la Maria, pobreta, la Maria que no va fer ni els tres anys, que un mal vent se la va emportar, tan petita, tan fràgil. La nina dels ulls del Sebastià. Quan eren tots petits i ella i el Sebastià anaven cofois pel Passeig, la gent es girava a mirar-los: Guoita!- deien- talment els fills de les castanyes!
Però què hi podien fer ells si això era la seva vida i el seu aliment....
Ara, mirant encara el xerricar de les flames, pensa en tota una vida; tota una vida al voltant de les castanyes. Oh! Tenen els seus secrets, les castanyes. Aquests, ja comencen quan les vas a buscar al bosc. Cal que sigui un dia ni massa fred ni massa càlid, portar un bon pal, si pot ser fet de boix, i cercar aquells arbres de fulla grossa i grogosa. Triar bé els castanyers, mirar bé els fruits de l’arbre, fer caure les boles punxegudes i intentar no fer-se mal ni clavar-se les punxes. “Triar aquelles mig obertes que amaguen el tresor “; això li deia la mare quan va començar a anar al Montseny amb ella i això repetia ella al Sebastià i als fills anys més tard. Mirar bé al terra, que amb el fullam i l’aspecte marronós es poden confondre i omplir cistelles!
Després ve la feina laboriosa de treure’n la carcassa, de mullar-les i fer-ne un tall , finalment preparar el foc i la brasa. Ah! La brasa. En això si que era un artista el Sebastià, Déu el tingui en la glòria!... Se li van escapar unes llàgrimes pel marit mort i a punt de ser enterrat.
Va ser un dia que el marit tornà mig baldat, ja era tard i va picar la porta d’una manera estranya, com si li faltés força, tan vigorós que era. El Vicenç va obrir i es va sentir un cop fort, com si algú hagués caigut desmaiat, desplomat. Què havia passat? El Vicenç la va anar a acuitar: Mare!, mare!.... el pare està!.... el pare!, ... mare! I ella va deixar la roba i la planxa: Valga’m Déu! Sebastià! Sebastià!!! Com podia ser que se’l trobés en aquell estat?
El Vicenç, pobre, no sabia quina cara fer-hi i va anar a cercar son germà, en Jordi, el gran, que no ha perdut encara aquell aspecte cerimoniós. Alt i prim i colrat pel sol... o per la brasa del foc? El Jordi va obrir uns ulls grossos, tot ell vermell i acalorat i tant gran com era es posà a plorar.
Encara recorda com quan era xic, una flama se li va endur mig rostre i quedà així, cremat.
S’hi va acostar la Pepeta, amb aquell xerric de veu. La Pepeta no ha parlat mai: tant sols uns sons guturals semblants al soroll de les castanyes torrant-se al foc: pet, pet, peeeeeet, peppet.....
La Carme també arribà corrent, esverada, sempre esverada! La Carme feia les paperines de paper d’estrassa millor que ningú i amb aquell nervi que no la deixava mai, girava moniatos, omplia les paperines i feia un somriure a la gent. La Carme, cabells rossos de fregall i pell morena, es casà amb un animal d’home que la deixà prenyada a la primera cantonada mentre l’hivern entrava pel carrer Estret. Ara tenia ja una bona canallada, tots fent paperines de paper.
Però el Vicenç va resultar ser el més entregat, el més amatent, sempre vigilant a son pare. Ell va ser qui primer s’adonà del canvi del Sebastià, un canvi lent però seguit que acabà com acabà sense que cap d’ells s’ho hagués pogut imaginar mai.
De primer els cabells se li anaren tornant més rossencs i la panxa més prominent, la pell marronosa. Com canvia el marit de la castanyera!- deien pel carrer. Però ella no en feu cabal tan dedicada com estava a anar torrant castanyes al braser.
Després li anaren sortint com unes punxes per tot el cos. Això si que fou un espant! - Ai! Sebastià!!, quin mal vent ens ha tornat a agafar!. Hem d’anar al metge, Sebastià!- I el Sebastià se’n reia: no dona, no, ja passarà! Però no passà i les punxetes li anaren cobrint la panxa, els peus, les cames, braços i mans. Be hem de fer alguna cosa, Sebastià!
Però cap metge no s’ho explicava, no hi havia cap referència, cap cas clínic on assessorar-se, cap coneixença d’aquell mal. Consultaren a diferents hospitals i fins i tot pensaren en anar a l’estranger. –Jo us ajudaré, pare- deia convençut el Vicenç. Però amb el sou de les castanyes no n’hi ha prou per a fer grans despeses i poc a poc el Sebastià s’anà quedant a casa, embolicat en un cos ple de punxes, talment una bola, talment un eriçó. La mirada perdura, abstreta, només mirant-se les brases i el foc.
Va anar perdent la mobilitat, li havíem de donar el menjar a la boca i no podia ni mastegar, va perdre la parla i cada vegada era més rodó. Fins que va agafar aquella forma tant increïble, que ningú s’ho sabia explicar. Els nois estaven plorosos tot el dia, però seguien torrant castanyes i atenent el negoci. I va passar la tardor, i l’hivern i tornà a arribar la primavera i l’estiu i el Sebastià cada cop més rodonet i més punxegut i d’un color de pa moreno torrat.
Respirant amb molta dificultat, fins que ja no pogué respirar més....
Ara toquen a morts! I unes llàgrimes li corren galta avall quan pensa amb la conversa que ha tingut amb el rector.
- Això no es pot enterrar en terra sagrada – li ha dit
- Mossèn, per l’amor de Déu, és el Sebastià, cada diumenge venia a l’església, era un home de bé!
- No, no! Això no és un home! Això és un fenomen estrany, això és una....
- Calleu! No us vull sentir. No teniu pietat!
I van estar-se hores per arribar a un acord.
- No l’enterrarem en terra sagrada, a això que n’hi dieu el Sebastià. Però, no us preocupeu els fills i vós, tocarem les campanes que sonin a morts. Avui, dia dels difunts, pregarem per tots.
El Vicenç va agafar l’aixada i va fer un sot al defora de la casa. La Pepeta vinga cridar, el Jordi no ha volgut ni tant sols ser-hi a prop, la Carme ha perdut el senderi i va fent paperines per tenir al magatzem, per demà.
I ella, ella s’ha quedat a la llar de foc, mirant les flames i escoltant les campanades.
El Vicenç ha fet el sot sota el castanyer i hi ha enterrat son pare. El Sebastià, una castanya humana, reposa al seu lloc.
Gràcies a tots i totes els que veu votar la foto del 1r Concurs de fotografia Badalona Modernista organitzat per la Drogueria Can Boter. És un detall de la Casa Pavillard situada al xamfrà de Martí Pujol amb Mossen Antón Romeu. És una casa que he vist tota la vida; vaig viure la meva infantesa al carrer Mossèn Antòn Romeu, un carrer silenciós, trist i melancòlic que guarda els records més preuats dels meus jocs, les meves il·lusions i les meves llàgrimes de petita. Hi vaig anar a viure al 4 anys i en vaig marxar als 29. Haviem d'anar-hi a viure tota la família: la mare, el pare, el meu germà i jo, però vem estrenar la casa sense el meu pare. Cada dia, quan anava a col·legi a Casa Donya Julia, passava per davant de la casa Pavillard sense ser conscient en aquell temps, de la seva importància ni del tresor que significava per a la ciutat. No ha estat fins ben gran que la vaig descobrir. Aquest és el meu petit homenatge a aquells temps d'infantesa, de pors, d'esperances, d'esperes i de records ara que la meva mare ja no hi és. Aquest premi, ha significat molt per a mi, no tant pel seu valor econòmic si no pel seu valor sentimental en uns moments en que encara enyoro aquells dies passats.
Gràcies a tots!
La Casa Pavillard està considerada l'obra més representativa de l'arquitectura de Joan Amigó i,
per extensió, del modernisme badaloní. Va ser edificada el 1906 per a
residència de l'industrial Enric Pavillard, gerent de la fàbrica
Lorilleux. Va ser declarada monument històricoartístic el 1981. Està
projectada amb dos cossos juxtaposats que enllacen, en façana, amb una
tribuna poligonal de ferro i vitralls policroms. És força interessant el
forjat de les baranes, obra del manyà Puig, conegut com el manyà
sord. L'acabat del parament és d'estuc amb imitació de carreus i
esgrafiats florals recorrent les obertures i sota el ràfec molt
pronunciat del cos principal.
