Badalona, dimoni 2018

Carta a tots els empresonats:

Hola, sóc en Llibert, el dimoni plantat a la platja de Badalona aquest 2018.
Jo també estic empresonat: aquest any ho he vist més clar! De fet, sempre he estat una mica entre reixes, però ara, se m'han fet evident aquestes balles que "representen" que em protegeixen. No, no! Crido ben fort! les balles, no em protegeixen, m'empresonen!

Tinc al meu voltant una munió de dimonis petits que em fan companyia i estan empresonats com jo! Els han fet els nens i nenes de les escoles, que ells sí que entenen què vol dir ser lliure i córrer i jugar i parlar de tot amb tothom. O sigui, que us entenc i per això us escric.

Des d'aquí, veig que passa gent per la Rambla, gent que camina i passeja, mares acompanyant cotxets, criatures que juguen, joves i grans que corren, esportistes que pedalen... Veig el tren, que cada ix minuts, passa rabent, amb gent que va a Barcelona o Sant Adrià, o Mataró o Montgat. Veig el sol que surt escalfant l'aigua del mar en un cel rogenc i que es pon entre piseries i muntanyes, tenyint el cel de roig, carbassa i groc. Veig les palmeres altives com es remouen sota el vent i desprenen els dàtils quan els ocells les piquen; veig els gossos reposant a la sorra i, allà lluny, uns pocs pescadors sargint les xarxes.

Però veig, també, una tanca al meu voltant, un cotxe que em vigila, una barrera de ferro i alumini, unes vies pel davant. Estic a Badalona, aquesta ciutat de badius i micacos que em fa un homenatge cada any.

Al darrere, hi tinc l'horitzó, la immensitat d'un mar que ens vol lliures, l'oneig de les ones que venen i se'n van i no m'arriben a acariciar.

I com és què em trobo així, que ens trobem així?

Diuen que alguna cosa va passar el 2017 quan volíem opinar sobre el nostre futur en col·lectivitat. A la tardor. Alguna cosa que, tot i no semblar-ho, ens ha fet més amants de la llibertat, més propers a la idea de "poble", més segurs de les conviccions, més valents i més agermanats amb d'altres pobles que han pogut, o no, cridar llibertat.

Sembla que hi va haver unes eleccions convocades pels poders dominants, i que la majoria parlamentària va donar uns resultats que es poden consultar. Sembla que els convocants no ho han pogut acceptar i han "aplicat" una llei "numèrica" que han volgut fer efectiva per a fer callar la gent, per perpetuar una idea que els havia funcionat, per a ser ells davant de tot, una manera de fer les coses segons el gust d'uns quants, els de sempre, una falsejada de fets que han anat escampant.

I molts de nosaltres ens trobem entre reixes. 

I la gent ens recorda mitjançant un color que no deu ser adequat a la sensibilitat de tothom.

Mira!, doncs a mi m'agrada aquest color! Me l'han pintat per aquí abaix. 

És el color dels camps de blat a l'estiu; de la sorra granelluda d'aquest poble altres hores mariner, del sol quan està al zenit i m'escalfa l'esquena quan s'aixeca i la cara quan s'adorm; és el color de les roses oloroses, del "xampany" quan treu bombolles que et fan pessigolles al nas i de moltes flors: boixacs, botó d'or, espunyidella, crespinell, vinagrella, argelaga i ginesta.

Sabeu?: el groc fa estiu i és festiu (rima, eh!) tot i que, dóna malastrugança a la gent de teatre (això no rima, oi?)

El que us deia. Estic/estem empresonats.

Però sé que un dia m'alliberaré, ens alliberarem, tots junts, encara que sigui pel foc, i les volves de cendra s'espargiran per la ciutat; les flames s'enlairaran fins a tocar el cel estrellat de la nit de primavera i tot recomençarà i encetarem plegats un nou temps, un clam de llibertat. I mira!, ara em ve als llavis aquell poema de Ramon Muntaner que diu: 

"Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l'aire,
massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,
que el glatir de melangia i la plàcida enyorança
no s'han fet pels pins indòmits ni pels vents descabellats!
Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!"

No!, aquí aprop no hi tinc pins, però els veig allà dalt la serralada quan es retallen en el roig del cel quan el sol s'hi ajaça. Vents, sí! Vents, sí que en tinc quan la marinada bufa o passa el tren per davant del meu nas!

I sabeu? Ja som uns quants dimoniets que cridem llibertat i crec que en serem més: per places, per carrers i per badius.

Que tingueu, doncs, unes bones festes de maig i, estigueu segurs, que tirarem endavant!

                                                   Escolta Sepharad:

els homes no poden ser si no son lliures          
(Salvador Espriu)

    


                Llibert, el dimoni groc 

                 

Jo TAMBÉ SÓC DOCENT de l'Institut El Palau

'És mentida que s'assenyalés cap alumne a l'Institut El Palau': Centenars de docents se solidaritzen amb els professors processats de Sant Andreu de la Barca després que un article hagi publicat les seves fotos. Un professor surt en defensa dels seus companys i acusa de passivitat el departament a causa del 155.
Diarieducacio.cat

https://www.vilaweb.cat/noticies/no-ens-enganyem-el-que-odien-es-lescola-editorial-vicent-partal/

Cavaller Sant Jordi 2018

—M'han dit que aquest any serà diferent.

—Ah, sí? I què vol dir diferent?

—Doncs, crec que no sortirà a salvar princeses.

—I doncs? I com s'ho farà la princesa? El drac tornarà a escopir flamarades! Cada any espera aquest dia per renovar el foc que l'abrasa.

—No sé, noi, tot canvia. Però, sembla, diuen, que aquest any té altra feina i altres llocs per anar.

—No fotis, tu! També marxarà, ara, aquest! No ens havia fallat mai! Portàvem així alguns segles! i on anirà?

—Doncs, no sé. Però diuen que se li ha girat feina al país veí. Sembla, diuen, ei!, diuen, eh! que hi ha més d'una princesa i algun príncep que estan engarjolats sense cap raó. I també diuen, ei!, que no ho dic jo, eh!, que n'hi ha que van sortir a donar un vol i no poden tornar.

—No ho acabo d'entendre. D'on no poden tornar, per què?

—Doncs, diuen, sembla que..., doncs, un dia... En fi, que van haver de marxar perquè hi havia uns dracs del país veí que no els volien. I això que els van votar, eh! Però, després d'aquells dies que van carregar espases i van repartir bastonades...

—Xsssstttt! Que et sentiran! Però al desembre la gent va sortir i va triar!

—Sí, però el drac, és a dir, els dracs —que ja n'hi ha més d'un!— no van estar d'acord amb el que va dir la població i, és clar, els prínceps i alguna princesa van marxar i d'altres..., doncs..., estan tancats entre reixes. I, és clar, el cavaller Sant Jordi, veient la situació, diu que passa de la llegenda, que, fins que no es normalitzi la situació, no es pot fer pas el mateix de sempre! i vet-ho aquí que se'n va a salvar prínceps i princeses pel món. Es posarà la capa groga.

—La capa groga? Ai! pobres de nosaltres! Que no sap que el groc és un color que ja no existeix? Però, si l'han fulminat! Si, fins i tot, han canviat els colors de l'ensenya del país veí perquè hi havia groc! i ara hi ha el negre! I els camps de blat sempre són verds, i el sol! Els nens i nenes de l'escola ja el pinten de color vermell perquè no troben pintura groga enlloc!

—Noi, no sé. Jo també ho trobo molt agosarat. I marxar pel món! però si només que surtis o tornis d'Andorra ja et paren! A mi, l'altra dia, no em van parar, però quan vaig arribar a l'entrada d'Oliana... plas!, una patrulla de verds em va fer obrir tot el cotxe preguntant-me si venia d'Andorra.

—I què els vas dir?

—Que sí que venia d'Andorra, però que ja podien buscar per sota el cotxe i tot que no portava cap infiltrat, ni tant sols cap peça de color groc! Fixa't que no fa ni quatre dies que m'he pintat el cotxe de vermell fort!

—M'has deixat ben preocupat amb això del cavaller Sant Jordi. No l'agafaran pas, oi? I amb la capa groga! 

—Oh! i diuen que no pararà fins a aconseguir que tornin els que estan més enllà d'Andorra i, fins i tot, els que estan tancats més enllà de l'Ebre!

—No podrà.

—De més verdes se n'han vist!

—Doncs, l'haurem d'ajudar!

—Sí, però com? No tenim armes, som pacífics, nosaltres!

—Farem una gran cadena que travessarà els Pirineus i saltarà l'Ebre. I cantarem allò de: groc és el color dels camps, al matí, quan surt el sol, al matí, quan surt el sol... I arribarem a Estremera i a Soto del Real i a Alcalá-Meco. A Suïssa i a Bèlgica, fins i tot a Alemanya. Farem pas al cavaller Sant Jordi! I quan ell arribi amb la capa groga encara no haurem parat de cantar, ni de somriure!

—Apa, doncs! Assagem! Lliures volem ser, e, e, Lliures volem ser, a vu,u,u,ui! Oh,oh, dins del meu cor, crec fermament, lliures volem ser, avui!

—Amb Sant Jordi ho aconseguirem: tots a casa! i ho celebrarem amb xampany, que fa unes bombolles grogues que fan somriure! I, si no és aquest any, serà el vinent, però, no defallirem!

I abraçats, caminen cap a l'Ebre i cap als Pirineus.

DONES. Recull de contes

Em dic Núria Comas Fornaguera i vaig néixer el 1954 a Badalona, on he viscut sempre. Llicenciada en Pedagogia Terapèutica per la Universitat de Barcelona, he treballat en el camp educatiu, sobretot en Educació Especial i Inclusió. Des del 2014 puc dedicar més temps a les aficions que m'han acompanyat sempre: la muntanya, la música i l'escriptura. M'he format amb professorat d'escriptura narrativa i conte al Centre Cívic Casa Elizalde, a l'Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres de Barcelona.

He col·laborat en el llibre "356 contes, un any de contes" publicat per l'editorial Bubok el 2012.

Ara inicio aquesta singladura en solitari en el món de les lletres.

De fet, sempre m'ha agradat escriure: contes i relats de viatges. I opinions o pensaments, tant de l'actualitat com d'educació, com de música, —a part de les cròniques de viatges i d'excursions a la muntanya— que incloc en el bloc CAL SAC

Aficionada, també, a la fotografia, l'altra gran passió: he fet exposicions a Tuixent i a Montgat. Vaig pertànyer a l'Associació Miquel Figueres de Fotografia.

Us ofereixo aquest recull de contes que aplega relats amb la dona com a protagonista, tot i que no vol ser un ideari feminista.

Els sentiments, les emocions, la realitat quotidiana i la fantasia, es barregen per a intentar entendre què és allò normal o allò imaginari, com n'és de fina la ratlla que ho separa, com les nostres accions ens poden portar a un món irreal que pot esdevenir real, talment la vida, talment la mort.

En aquests recull hi trobareu unes vides de solitud, de nostàlgia, de vegades fantàstiques, totes elles amb l'ànsia i el desig d'aconseguir un objectiu vital que les doni força tot i que a voltes s'aconsegueixi o no.

Espero que els contes us agradin, us facin passar una bona estona, us facin somiar, us facin pensar, en definitiva, us facin viure un tros de la vostra vida.

Els trobareu a la Llibreria Saltamartí de Badalona.

A l'estanc llibreria Arimany de Montgat (davant l'estació del tren de Montgat).

I podeu fer-me'n encàrrecs: amb molt de gust us serviré.

Montserrat per Tebes

Montserrat és un clàssic per als excursionistes i avui crec que hem batut el rècord d'aquestes sortides de dijous amb quaranta-dos participants.

Avui, amb un dia clar i un xic calorós, hem pujat a les ermites de la zona de Tebes. Hem quedat parats de la gentada que hi havia. A Montserrat sempre hi ha gent: turistes, joves en viatge d'estudis, escaladors, parelles de totes les edats. Hem compartit cremallera i funicular amb uns quants orientals —que fa de mal dir d'on són— i hem iniciat la caminada des del peu de l'estació superior de Sant Joan. 

Una petita pujada per un camí planer ens ha dut fins l'ermita que s'aixeca sobre una roca, majestuosa, una de les més conegudes del sector. A pocs passos ens hem enfilat fins les runes de l'ermita de Sant Onofre, endinsada en una balma, de la que en queden poques restes identificables. Les explicacions de la Núria i el gravat antic que ens ha ensenyat ens han situat més al temps dels eremites que poblaven la muntanya. 

A partir d'aquí, hem dividit el grup en dos per pujar o baixar les escales de Jacob. Els que hem pujat pel camí tortuós i un pèl descalçat hem arribat a l'ermita de Sant Magdalena, sota la immensa roca del mateix nom. És encara més difícil fer-se'n una idea de com era el lloc en els seus temps; en queden quatre pedres mal comptades i una lleugera referència del que devia ser l'absis, tot cobert de matolls i arbres. La vista cap al Monestir val ben bé la pena. 

Desfem el camí un tros per anar a trobar el que ve de Sant Joan i ens dirigim cap a Sant Jeroni, punt culminant d'aquesta serralada tan especial per als muntanyencs i els catalans. No podien faltar els escaladors al "Gorro Frigi", que, ja a mitja paret, han arribat fins la creu clavada al seu cim i on, últimament, són capaços de pujar-hi colles a ballar sardanes o a fer castells.

Fem una breu parada al mirador que hi ha a mig camí i que ens permet copsar la majestuositat d'aquest paisatge.

Arribem a l'ermita de Sant Jeroni, que molta gent es passa de llarg, i la majoria del grup acaben de pujar fins al cim.

Després de dinar i compartir el menjar fet per la gent de la colla, iniciem el camí de retorn desviant-nos cap el corriol ombrejat que ens porta al Pla dels Ocells tot travessant el bosc amb galzeran, bruc, boix i les delicades flors de l'herba fetgera.

Ara sí que comencem "les escales". A tots ens fan una mica d'impressió; recordem com les baixàvem uns anys enrere i com, ara, molts de nosaltres, anem amb compte pels genolls. Abans, ens aturem a l'ermita de Santa Anna, penjada sobre el torrent que davalla de Sant Jeroni i on sembla que facin obres de consolidació del terreny.

Quan passem pel "Pas del Francès", no veiem més que mates d'orella d'ós encara per florir, però, no hi trobem els exèrcits de Napoleó marcant el pas i escampant a la barrejada al sentir el ritme compassat del Timbaler del Bruc: tota una llegenda que ha perdurat fins als nostres dies i que ens ha fet sentir sempre com a "David davant de Goliat". En aquests moments que vivim de la nostra història, som conscients que petits gestos fets amb col·lectivitat i imaginació poden portar a la derrota dels poderosos.

Anem baixant tot veient el monestir que s'acosta. No hem contat les escales; recordo que de petita ho fèiem i ho havia fet fer als llobatons que portava d'excursió per a que fossin més planeres, però, ara, llops ja crescuts, més val que ens quedem amb la sensació que les cames han respost.

No podem marxar sense prendre una "clara" i fer una visita a la moreneta, com a símbol de cristians i catalans o al centre de l'atri pels que preguen a la natura i les forces del sol.

Armènia

Armènia és sinònim de genocidi, d'història de supervivència, de fe i cristianisme, d'exili i de fets per recordar sempre allò que van ser, allà on volen arribar, amb l'Ararat com a símbol permanent. Armènia és tot això i més. Armènia és acollida, és esforç de comprensió per a qui la visita, —comprensió en el sentit d'entendre el què i el perquè— i és esperança en un futur millor.

Aquesta terra et corprèn. Penses en tota la història d'invasions que han tingut: grecs, romans, musulmans, otomans, russos... I cada porció de terra ha estat conquerida amb esforç. El territori actual està separat per una estreta franja de terra, motiu de disputa de la última guerra, el 1994, a partit del qual es troba Nagorno-Karabaj; els armenis  anomenen aquest no-país del Caucas, Artsakh i és, des de fa temps, objecte de controvèrsia entre Armènia i Azerbaidjan.
Armènia és exili. Hi ha més armenis fora del país que dins, tots ells orgullosos del seu territori —en aquests moments, tenen un deu per cent del territori que consideren seu— i orgullosos de ser el primer país que va abraçar el cristianisme com a religió oficial.
Pobles de muntanya, tota Armènia és muntanyosa, que conserven encara la cultura ancestral dels seus avant-passats. Monestir a monestir.

Si hi arribeu des de Geòrgia i passeu per la frontera de Sadakhlo, us trobeu de seguit amb les arrels d'una de les civilitzacions més antigues del món.

Podeu visitar la fortalesa d'Akhtala del segle X, antic complex monàstic. Us comenceu a familiaritzar amb les Khachkars, les pedres amb creus esculpides que trobareu per tot arreu. Tant sols a cinc d'aquestes creus hi figura el Jesús crucificat. El cristianisme d'Armènia fuig de la tragèdia i la "tristor" del cristianisme catòlic; tot és més alegre, més esperançador! Creus que recorden, també, les creus occitanes i la filosofia dels Bons Homes.

La majoria de monestirs estan construïts amb pedra basàltica, el que ens indica que estem en un lloc de volcans inactius i de terratrèmols que se sumen a les invasions dels pobles veïns. Són foscos, de pedra negra, i inviten al recolliment; veritables obres d'art en quant a construcció i artesania de pilars i columnes i claraboies, el forat al sostre que deixava passar la llum i l'aigua.

Monestirs com el de Haghpat i l'Església de Sant Astvatsatsin o el de Sanahin, inclosos en el Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, són realment impressionants, amb els frescos pintats a les parets i les espelmes enceses, senyal de devoció de la gent. El de Haghpat, un dels més grans en un poble petit, s'hi emfatitza el caràcter especial de l'arquitectura medieval armènia. L'arquitectura i el medi ambient conviuen en total harmonia.

Cal arribar a Dilijan, coneguda com "la petita Suïssa" i endinsar-se en el Parc Natural del mateix nom: boscos densos de faig, muntanyes rocoses, flors que despunten i un mantell de fulles seques al terra, prats verds i horitzons carregats de núvols que van i venen amb el vent. El llac Partz és un espai tranquil i relaxant. La caminada és agraïda ja que, després de pujar fins un coll, es davalla cap al Monestir de Goshavank, entre matolls d'arç florit i albercoquers. 

El llac Sevan té una gran extensió, és el llac d'aigua dolça d'alta muntanya més gran de la regió del Caucas. A la península de Sevan i reflectit al llac, hi ha el Monestir de Sevanavank fundat per Gregori l'Il·luminador l'any 305. Contempla dues esglésies: Surp Arakelots o la dels Sants Apòstols i la de Surp Asvatsatsin o Santa Mare de Déu. És un dels llocs més visitats pels turistes, però nosaltres hem tingut sort; el dia plujós ha fet que no hi trobéssim pas molta gent i ens hem pogut passejar amb els paraigües que donaven una mica de color al paisatge gris cobert de núvols i boira.
Mereix una visita especial, per l'encant del terreny, la caminada pel "La simfonia de pedres": el congost d'Azat. Pedres basàltiques disposades com les tecles d'un orgue al llarg del congost; et sembla que hi podries tocar qualsevol cantata de Bach. Avui, mullades pel plugim i en aquest congost estret, la música ressonaria per tota la vall fins a arribar a la fortalesa de Garni, amb el temple pagà dedicat a Mihr, el déu del Sol.
Uns quants quilòmetres més i s'arriba al Monestir de Guerhard, també conegut amb el nom d'Ayrivank o "església tallada dins la roca", Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i on una coral de cinc noies amb unes veus magnífiques ens han fet adonar de la ressonància del lloc: ara si que hem sentit els àngels cantant!

Erevan o Yerevan és la capital d'Armènia.  Castigada per totes les invasions, malda per sobreviure i convertir-se en una capital de referència en aquesta zona tant castigada. Hem passejat pels carrers i la guia ens ha fet adonar que encara es continua "la tradició comunista de vigilar els visitants estrangers i el que diu la persona que explica" ja que hem tingut un home que ens ha seguit una bona estona i ha estat al cas de què fèiem i qui érem. Des de la ciutat, s'alça majestuós l'Ararat cobert de neu. Una boirina l'acompanya sempre, però es retalla com un mantell blanc en el cel blau. L'Ararat està situat en territori turc, però els armenis el consideren el seu país, la seva muntanya per excel·lència, el símbol, la nostàlgia que es traspassa de generació en generació. Els mateixos armenis, si volen anar-hi, ho han de fer passant la frontera per Geòrgia i arribar-hi després d'una volta de molts més quilòmetres dels que farien passant directament des d'Erevan.
A Erevan hem pogut celebrar la Pasqua. Famílies senceres van a La Catedral on segueixen les lectures i cants dels rictus ortodoxes, encenen les espelmes pasquals i tornen cap a casa on decoraran els ous i els posaran en paneres acompanyats d'herbes.
Emociona veure la força d'aquesta gent, la seva voluntat d'existir, la seva religiositat i les ganes de viure en pau en un territori que consideren l'embrió d'Europa.