Armènia

Armènia és sinònim de genocidi, d'història de supervivència, de fe i cristianisme, d'exili i de fets per recordar sempre allò que van ser, allà on volen arribar, amb l'Ararat com a símbol permanent. Armènia és tot això i més. Armènia és acollida, és esforç de comprensió per a qui la visita, —comprensió en el sentit d'entendre el què i el perquè— i és esperança en un futur millor.

Aquesta terra et corprèn. Penses en tota la història d'invasions que han tingut: grecs, romans, musulmans, otomans, russos... I cada porció de terra ha estat conquerida amb esforç. El territori actual està separat per una estreta franja de terra, motiu de disputa de la última guerra, el 1994, a partit del qual es troba Nagorno-Karabaj; els armenis  anomenen aquest no-país del Caucas, Artsakh i és, des de fa temps, objecte de controvèrsia entre Armènia i Azerbaidjan.
Armènia és exili. Hi ha més armenis fora del país que dins, tots ells orgullosos del seu territori —en aquests moments, tenen un deu per cent del territori que consideren seu— i orgullosos de ser el primer país que va abraçar el cristianisme com a religió oficial.
Pobles de muntanya, tota Armènia és muntanyosa, que conserven encara la cultura ancestral dels seus avant-passats. Monestir a monestir.

Si hi arribeu des de Geòrgia i passeu per la frontera de Sadakhlo, us trobeu de seguit amb les arrels d'una de les civilitzacions més antigues del món.

Podeu visitar la fortalesa d'Akhtala del segle X, antic complex monàstic. Us comenceu a familiaritzar amb les Khachkars, les pedres amb creus esculpides que trobareu per tot arreu. Tant sols a cinc d'aquestes creus hi figura el Jesús crucificat. El cristianisme d'Armènia fuig de la tragèdia i la "tristor" del cristianisme catòlic; tot és més alegre, més esperançador! Creus que recorden, també, les creus occitanes i la filosofia dels Bons Homes.

La majoria de monestirs estan construïts amb pedra basàltica, el que ens indica que estem en un lloc de volcans inactius i de terratrèmols que se sumen a les invasions dels pobles veïns. Són foscos, de pedra negra, i inviten al recolliment; veritables obres d'art en quant a construcció i artesania de pilars i columnes i claraboies, el forat al sostre que deixava passar la llum i l'aigua.

Monestirs com el de Haghpat i l'Església de Sant Astvatsatsin o el de Sanahin, inclosos en el Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, són realment impressionants, amb els frescos pintats a les parets i les espelmes enceses, senyal de devoció de la gent. El de Haghpat, un dels més grans en un poble petit, s'hi emfatitza el caràcter especial de l'arquitectura medieval armènia. L'arquitectura i el medi ambient conviuen en total harmonia.

Cal arribar a Dilijan, coneguda com "la petita Suïssa" i endinsar-se en el Parc Natural del mateix nom: boscos densos de faig, muntanyes rocoses, flors que despunten i un mantell de fulles seques al terra, prats verds i horitzons carregats de núvols que van i venen amb el vent. El llac Partz és un espai tranquil i relaxant. La caminada és agraïda ja que, després de pujar fins un coll, es davalla cap al Monestir de Goshavank, entre matolls d'arç florit i albercoquers. 

El llac Sevan té una gran extensió, és el llac d'aigua dolça d'alta muntanya més gran de la regió del Caucas. A la península de Sevan i reflectit al llac, hi ha el Monestir de Sevanavank fundat per Gregori l'Il·luminador l'any 305. Contempla dues esglésies: Surp Arakelots o la dels Sants Apòstols i la de Surp Asvatsatsin o Santa Mare de Déu. És un dels llocs més visitats pels turistes, però nosaltres hem tingut sort; el dia plujós ha fet que no hi trobéssim pas molta gent i ens hem pogut passejar amb els paraigües que donaven una mica de color al paisatge gris cobert de núvols i boira.
Mereix una visita especial, per l'encant del terreny, la caminada pel "La simfonia de pedres": el congost d'Azat. Pedres basàltiques disposades com les tecles d'un orgue al llarg del congost; et sembla que hi podries tocar qualsevol cantata de Bach. Avui, mullades pel plugim i en aquest congost estret, la música ressonaria per tota la vall fins a arribar a la fortalesa de Garni, amb el temple pagà dedicat a Mihr, el déu del Sol.
Uns quants quilòmetres més i s'arriba al Monestir de Guerhard, també conegut amb el nom d'Ayrivank o "església tallada dins la roca", Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i on una coral de cinc noies amb unes veus magnífiques ens han fet adonar de la ressonància del lloc: ara si que hem sentit els àngels cantant!

Erevan o Yerevan és la capital d'Armènia.  Castigada per totes les invasions, malda per sobreviure i convertir-se en una capital de referència en aquesta zona tant castigada. Hem passejat pels carrers i la guia ens ha fet adonar que encara es continua "la tradició comunista de vigilar els visitants estrangers i el que diu la persona que explica" ja que hem tingut un home que ens ha seguit una bona estona i ha estat al cas de què fèiem i qui érem. Des de la ciutat, s'alça majestuós l'Ararat cobert de neu. Una boirina l'acompanya sempre, però es retalla com un mantell blanc en el cel blau. L'Ararat està situat en territori turc, però els armenis el consideren el seu país, la seva muntanya per excel·lència, el símbol, la nostàlgia que es traspassa de generació en generació. Els mateixos armenis, si volen anar-hi, ho han de fer passant la frontera per Geòrgia i arribar-hi després d'una volta de molts més quilòmetres dels que farien passant directament des d'Erevan.
A Erevan hem pogut celebrar la Pasqua. Famílies senceres van a La Catedral on segueixen les lectures i cants dels rictus ortodoxes, encenen les espelmes pasquals i tornen cap a casa on decoraran els ous i els posaran en paneres acompanyats d'herbes.
Emociona veure la força d'aquesta gent, la seva voluntat d'existir, la seva religiositat i les ganes de viure en pau en un territori que consideren l'embrió d'Europa.