Serra de Prades

Amb una mica de retard faig la crònica de la sortida del 22 de març a la Serra de Prades. Una sortida agradable, amb un temps de primavera com correspon a l'època, és a dir, amb una mica de fresca, una mica d'aire, una mica de calor, sol i previsió de nuvolades i xàfecs que no es van produir i ens van deixar caminar per aquestes terres de la meitat sud de Catalunya.

Arribats a Montblanc i després d'un bon esmorzar, seguim una pista que en pocs minuts ens porta a l'ermita de Sant Josep, a uns 2km del nucli urbà: aire de lleure, lloc de celebració d'aplecs i reunió de famílies molt visitat per la gent del poble. A mesura que anem sortint del municipi podem observar un bonic paisatge de camps de conreu i vinyes.

Des d'aquí, seguim el camí tot passant per un paratge ombrívol que ens porta, des de la font i cascada de la Vall, fins a la Font de la Ginesta. Un lloc ombrejat, una font que raja i un safareig amb peixos de colors dins. Què hi fan aquí, aquests peixos? La font és un lloc conegut per la gent de Montblanc que, a l'estiu, pot refrescar-se amb el seu doll d'aigua. A nosaltres ens permet fer una parada i agafar forces per a continuar el camí cap a munt fins al nostre objectiu: Sant Joan de la Muntanya. pel camí, hi ha gent que aprofita per collir espàrrecs i endur-se'ls cap a casa, amb el desig d'una bona truita.

Tot pujant cap a Sant Joan, podem contemplar el poble de Montblanc als nostres peus en un dia assolellat. Passem pel Mas de l'Organista, també conegut com el Mas de Gorrines, que va ser habitat fins a finals del segle XIX. Sembla ser que el nom li ve del seu propietari, organista de Santa Maria. Ara, el Mas està en runes, li queden dretes dues parets, però una placa recorda la història d'aquests masos de pas, amb els conreus i les feixes on encara queden algunes oliveres, testimoni d'unes èpoques d'esforç i supervivència.

Continuem pujant i arribem a Sant Joan de la Muntanya, encimbellada al capdamunt, mirador excel·lent de la Conca de Barberà. Reposem i dinem ben airejats, però arrecerats en els seus murs.

La fama de Sant Joan li ve d'una història llunyana. Us heu d'arribar a la cova de Nialó, per un corriol estret i penjat, però sense perill; una corda us ajuda a fer el pas. Expliquen que, al segle XV, la princesa Elionor d'Urgell, germana de Jaume II d'Urgell, el Dissortat, hi va fer vida eremítica durant setze anys, des del 1414 fins a la seva mort el 1430. Altres eremites també hi feren vida, com alguns monjos de Poblet. Al 1936 els milicians republicans van destruir el retaule i la campana. Acabada la Guerra Civil, un grup de joves començà la restauració, tot i que, donada la seva ubicació, es va anar deteriorant i al 1993, el grup Estrams, amb les seves cançons, va ser el catalitzador de la volguda restauració per la gent de la comarca.

Ens admira el paisatge amb els cingles de la Serra de Prades al nostre darrera i la Conca al nostre davant.

Davallem per un camí amb força pendent, en una baixada continuada i ens apuntalem bé a bastons, troncs i branques que ens ajuden a fer el descens sense problemes.

Arribats a Montblanc, alguns encara poden fer una cervesa a la plaça.