Avui, amb un dia clar i un xic calorós, hem pujat a les ermites de la zona de Tebes. Hem quedat parats de la gentada que hi havia. A Montserrat sempre hi ha gent: turistes, joves en viatge d'estudis, escaladors, parelles de totes les edats. Hem compartit cremallera i funicular amb uns quants orientals —que fa de mal dir d'on són— i hem iniciat la caminada des del peu de l'estació superior de Sant Joan. 
Una petita pujada per un camí planer ens ha dut fins l'ermita que s'aixeca sobre una roca, majestuosa, una de les més conegudes del sector. A pocs passos ens hem enfilat fins les runes de l'ermita de Sant Onofre, endinsada en una balma, de la que en queden poques restes identificables. Les explicacions de la Núria i el gravat antic que ens ha ensenyat ens han situat més al temps dels eremites que poblaven la muntanya.
A partir d'aquí, hem dividit el grup en dos per pujar o baixar les escales de Jacob. Els que hem pujat pel camí tortuós i un pèl descalçat hem arribat a l'ermita de Sant Magdalena, sota la immensa roca del mateix nom. És encara més difícil fer-se'n una idea de com era el lloc en els seus temps; en queden quatre pedres mal comptades i una lleugera referència del que devia ser l'absis, tot cobert de matolls i arbres. La vista cap al Monestir val ben bé la pena.
Desfem el camí un tros per anar a trobar el que ve de Sant Joan i ens dirigim cap a Sant Jeroni, punt culminant d'aquesta serralada tan especial per als muntanyencs i els catalans. No podien faltar els escaladors al "Gorro Frigi", que, ja a mitja paret, han arribat fins la creu clavada al seu cim i on, últimament, són capaços de pujar-hi colles a ballar sardanes o a fer castells.
Fem una breu parada al mirador que hi ha a mig camí i que ens permet copsar la majestuositat d'aquest paisatge.
Arribem a l'ermita de Sant Jeroni, que molta gent es passa de llarg, i la majoria del grup acaben de pujar fins al cim.
Després de dinar i compartir el menjar fet per la gent de la colla, iniciem el camí de retorn desviant-nos cap el corriol ombrejat que ens porta al Pla dels Ocells tot travessant el bosc amb galzeran, bruc, boix i les delicades flors de l'herba fetgera.
Ara sí que comencem "les escales". A tots ens fan una mica d'impressió; recordem com les baixàvem uns anys enrere i com, ara, molts de nosaltres, anem amb compte pels genolls. Abans, ens aturem a l'ermita de Santa Anna, penjada sobre el torrent que davalla de Sant Jeroni i on sembla que facin obres de consolidació del terreny.
Quan passem pel "Pas del Francès", no veiem més que mates d'orella d'ós encara per florir, però, no hi trobem els exèrcits de Napoleó marcant el pas i escampant a la barrejada al sentir el ritme compassat del Timbaler del Bruc: tota una llegenda que ha perdurat fins als nostres dies i que ens ha fet sentir sempre com a "David davant de Goliat". En aquests moments que vivim de la nostra història, som conscients que petits gestos fets amb col·lectivitat i imaginació poden portar a la derrota dels poderosos.
Anem baixant tot veient el monestir que s'acosta. No hem contat les escales; recordo que de petita ho fèiem i ho havia fet fer als llobatons que portava d'excursió per a que fossin més planeres, però, ara, llops ja crescuts, més val que ens quedem amb la sensació que les cames han respost.
No podem marxar sense prendre una "clara" i fer una visita a la moreneta, com a símbol de cristians i catalans o al centre de l'atri pels que preguen a la natura i les forces del sol.
És com si hagués tornat a fer l'excursió. Gràcies
ResponElimina