Bellpuig d'Urgell

Una sortida cultural del CEC del tot interessant. No hi ha gaire gent que vagi fins a Bellpuig; més aviat és un poble que es passa camí de Lleida o de Mollerusa. Un poble que es passa, no s'hi entra, i creieu-me que val la pena!

Avui ens hem immergit en un tros de la història de Catalunya amb en Ramon Folch de Cardona. La gran família Cardona que trobem arreu del Principat! El camí és un xic llarg des de Barcelona, però, en aquesta època, travessem camps verds i, fora de les sortides de la capital, tranquil·litat a les carreteres.

A Bellmunt hi trobem encara els núvols i la boira de les zones al voltant de Lleida, però això no ens fa desistir de la nostra visita.

Caminem pels carrers bocabadats amb les seves sorpreses. S'ha d'alçar el cap enlaire i llavors veureu els capitells adornats de les voltes de l'antic carrer major, o carrer que ha suplantat les antigues muralles; cal estar atent als detalls dels sostres de les voltes i arcades; cal, fins i tot, veure el que ja no existeix: la capella de Sant Roc que feia nosa a l'eixamplament del poble i es va enderrocar. Tant sols en queda el testimoni de la figura del Sant en un racó de paret protegida amb vidre.

Bellpuig, és el poble dels tres turons: el turó de l'església, el turó del castell i el turó dels poders del pobles. Ens acostem al castell, avui ja una façana com a testimoni, amb algun festejador des d'on es domina l'església, amb l'escola municipal de música que priva que es facin excavacions al subsòl com a edifici públic i actual que és: quantes coses descobriríem! Una placa i una estàtua ens recorda els antics llinatges dels comtes catalans.

Pugem el segon turó que ens porta a l'església. 

Dins, una joia del renaixement. Al mausoleu, fet de marbre de Carrara, hi descansen les despulles de Ramon Folch de Cardona (Bellpuig 1467-Nàpols 1522), mà dreta de Ferran el Catòlic, virrei de Sicília i Nàpols, casat amb Elisabet de Requesens i almirall de Ferran en les campanyes del Nord d'Àfrica.

El mausoleu, obra de l'escultor napolità Giovanni da Nola, estava ubicat al Convent de Sant Bartomeu, però el 1842 fou traslladat a l'església parroquial, on mostra tot el seu esplendor. Hi trobem reflectides les gestes del difunt, la batalla de Massalquivir, la representació mitològica d'un seguici del déu Neptú, un timpà amb el Plany sobre el Crist Mort i escenes sobre la fortalesa, la victòria, la justícia i la immortalitat. Al centre la figura ajaçada de Ramon, com si estigués dormint acomodat per coixins i vestit amb armadura i ceptre, atributs de militar i de poder. Al campanar, la cigonya hi ha fet niu i s'empolaina per a rebre la primavera que es resisteix a arribar a aquest poble de l'Urgell.

L'escala, feta per a que els homes no poguessin veure les "vergonyes" de les senyores, ens torna als carrers de la població. Avui, uns llaços grocs ens fan pensar en els temps actuals del nostre país.

Seguidament fem la visita a l'antic Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, priorat que es transformà en un convent de frares de l'ordre franciscà.  Va ser abandonat el 1835 i la posterior desamortització el va deixar en molt mal estat. Al 1897 acollí la congregació de Sant Vicenç de Paül. Durant la Guerra Civil fou hospital militar i el 1989 la Generalitat de Catalunya n'esdevingué la propietària. Des de llavors s'han anat fent rehabilitacions i condicionaments de l'edifici.

Avui, ens meravella el seu claustre, amb el pou al bell mig, l'antic refectori, la sala capitular i l'escala de caragol que ens porta a la terrassa, la teulada i el campanar. Passejant pels seus patis i les seves sales, intentem trobar els moments de solitud i pregària que devien seguir els frares.

Acabem la volta pel poble trobant-nos amb l'obra de l'escultor Jaume Perelló Miró: el monument al Mil·lenari de Catalunya i el bust de Valeri Serra.

Podem dir que Bellpuig ens ha sorprès i be val una visita acurada i una passejada tranquil·la.