Torrent de l'Amigó

Després d'uns quants mesos d'estar enclaustrada, primer per la torçada de peu i tot seguit per la pandèmia que ens ocupa totes les hores del dia, he agafat la motxilla, les botes i els pals i m'he aixecat d'hora, que cal estar de tornada a casa a les deu del matí.

Per tant, he fet una petita escapada, se'n podria dir, mig ajudada pel transport públic. Ara que tothom ens hem convertit en esportistes empedreïts, no he volgut ser menys! Amb la T.U.S.A. he arribat a Can Ruti i he agafat el camí que puja pel torrent de l'Amigó fins a la font i una miqueta més enllà. Una pujada caminant a poc a poc, mirant bé on posava el peu i intentant no fer gaires equilibris en aquest terreny de sauló, pedres, una mica de fang i algun xaragall.

El camí ombrívol fa de bon passar a aquestes hores matinals tot i que avui estava una mica nebulós. M'he trobat poca gent, tot i que si no hagués estat per les restriccions laborals i d'edats, en una altra època, és possible que no m'hi haguera trobat ningú en un dimarts de maig. Avui, un parell de bicicletes, una noia passejant dos gossos, dos senyors grans amb la petita motxilla a l'esquena com jo, i un parell de nois més joves; ningú corrent, cosa que trobo molt bé, perquè em poso una mica nerviosa quan em vénen al darrere i noto que volen passar i avui, amb l'atenció posada en el peu, hagués perdut una mica l'humor!

La vegetació encara verda, les flors als marges: mill gruà, una petita flor blava i delicada, la ginestola tintòria que cobria tota la muntanya amb els seus matolls, l'estepa negra i l'estepa blanca, el xuclamel, que sempre he trobat que té un nom ben bonic, la ginesta, la fonollassa i la lleterola. I els pins, aquests arbres que s'alcen amb la seva copa rodona, símbol del mediterrani. I un arbre que es diu Mèlia que fa unes flors petites i oloroses semblants a les del llessamí.

La font, ara que feia temps que no hi venia per aquí, l'he trobat molt arreglada i neta, rajant aigua dels seus dos bocs, un pedrís on hi pots seure i una vista sobre l'Hospital de Can Ruti que destaca com a edifici no gaire ben reeixit ni camuflat dins l'ambient.

M'he animat i he seguit una mica amunt cap a l'esquerra. Recordava que es pot tornar al lloc de partida carenejant un tros i davallant entre garrics i ginestoles. El camí i el pensament posat en el peu m'han obligat a ser prudent i quan m'he trobat amb una baixada aixaragallada, he girat cua i he tornat a la font de l'Amigó, on he conversat amb un noi que ha arribat i al que li estranyava que no hi hagués molta gent. "Són tots corrent pel costat del mar".

He retornat, doncs, pel mateix lloc, amb alguna petita topada de pedrota al meu peu esquerre que m'ha fet anar encara amb més de compte i m'ha confirmat que això encara no s'ha curat!

Per tant, he desistit de baixar a peu fins a casa i he tornat a agafar el 28 que m'ha deixat a l'ambulatori i he tirat carrer d'en Prim avall.

Avui no és dijous, ni he anat amb colla, encara que el meu pensament ha estat pels companys i companyes del CEC, però he pensat que estava satisfeta d'haver-ho pogut fer tot i les limitacions.

Continuarem caminant!

Parc natural de l'Ahaggar

Una ruta per Argèlia l'estiu del 1992. Mentre a Barcelona feien els jocs olímpics tan famosos, nosaltres, un bon grupet, ens escapàrem a les dunes, a la solitud i als cels estrellats, fent bivac en les nits fredes. Una ruta per descobrir que, amant com sóc de les muntanyes, el desert em va atrapar, m'hi vaig sentir plenament immersa i me'n vaig enamorar.

"Mai s’arriba a Argèlia per primera vegada. Quan un se n’en va, no la deixa per sempre". Malek Haddad.

Un recorregut pel Parc Natural de l’Ahaggar, a uns 2000 km al sud d’Alger, en ple cor del Sàhara: els seus paisatges, la seva gent, la seva història. Un món fantasmagòric on les roques i els jocs de la llum del sol inventen simfonia de negre i or. Vam descobrir com és de canviant el desert i la vida que s’hi amaga.

Vam descobrir la vida transhumant dels tuaregs amb qui vam compartir tres setmanes ficats en dos jeeps amb les seves espatllades i amb la pell de cabra plena d'aigua, la djerba, que ens feia passar l'assedegada amb la frescor d'una aigua transparent.

Ja quan vam arribar a Tamanrasset decidirem comportar-nos com la gent d'allà i el primer fou proveir-nos d'uns pantalons blancs ben frescos i una camisa, amb un vel amb el que podies fer de tot: enrotllat al cap, passat per la cara i coll per tapar-te del sol, seure a la sorra i fer-lo voleiar al compàs del vent. Vàrem anar-hi forces dies amb la mateixa vestimenta; no suaves i va mantenir un blanc força potable fins a la darrera setmana.

La rebuda dels tuaregs fou un bon cus-cus i un te a la manera berber:  el primer amarg com la vida, el segon dolç com l'amor i el tercer molt dolç com la mort (si no recordo malament).

És canviant el desert! Des de trossos plans on entenies els que patien miratge, amb la boirina de sorra a l'horitzó, fins a tolls i gorgs d'aigua, els gueltes, dunes que es perdien en el més enllà, muntanyes de roques vermelloses, planes de sal i llocs on un arbre ajagut era el recés per a tota una tribu. 

Les arribades als pobles o campaments eren tota una festa. Una corrua de nens que ens venien a veure, nosaltres pell blanca i vestits blancs, ells morens i escabellats amb una vivor a la cara i un somrís d'orella a orella que et feien agafar enveja de la seva llibertat. A prop dels pous, les dones agafant aigua amb una corriola i un tros de goma, els camells bevent i les caravanes al lluny entremig d'un núvol de pols que aixecaven al seu pas.

La carena de l'Ahaggar, superba, s'aixeca enmig de la plana talment un Pedraforca més extens. Pujar fins a l'ermita refugi d'Assekrem, del monjo francès Charles Foucauld que es va retirar aquí una bona temporada, seure-hi contra la paret per a toques una mica d'ombra; tornar-hi de matinada per veure sortir el sol per l'enforcadura; anar-hi al vespre per veure la posta al pic d'una muntanya, com el punt d'una i. Tota una experiència i una satisfacció que va omplir tot el viatge.

Veure néixer un camell al mig del desert i un dels tuaregs ajudant a la cria a aixecar-se de terra i fent que la mare l'alletés; observar els escarabats caminar per la sorra deixant-hi les seves petjades com a fines agulles clavades a terra; saltar una inofensiva serp amb el nostre crit esglaiat de gent urbana i el riure dels homes bruscos que ens acompanyaven, acostumats a totes; veure corre les sargantanes i una espècie de salamandres. És ple de vida el desert! Fins i tot petits ocells prenen el sol parats a la roca,

La vegetació no és exuberant, és clar, però te n'adones de les petites plantes que malden per sobreviure,

I, no cal dir-ho, l'emoció de fer carreres de jeeps per la plana!

I escoltar llegendes: la de la vaca que plora, perquè havia perdut el seu vedell, gravada en una roca. I conèixer la prehistòria d'aquestes terres amb els gravats de Dider.

Banyar-se als guelta d'Afilal i al d'Edelmeberg i al de Hidelhir i dinar sota uns dàtils al guelta d'Issakarassen. Explorar pous fets a terra, un forat uns quants metres de fondària per treure'n l'aigua i descansar en un campament abandonat de l'exèrcit francès, una planura de roques de sal, a Al Mandrós, pel camí de caravanes que anaven a extreure el mineral com or blanc del desert.

El pa fet a la sorra, un forat prou fons que servia de forn i, a sobre, fet amb quatre troncs prims, un artilugi per coure un cabrit a la brasa talment feien els homes antics. I fruita, molta fruita, pinya i meló i síndria sucosos, que et treien la set.

Les nits, dins el sac, podies contemplar tota la volva del cel, estrellat, molt estrellat, i cantar cançons al foc de camp. I donar gràcies per trobar-te aquí i poder viure això.

El descobriment de les dunes, totes iguals i totes diferents. L'extensió i bellesa de l'Erg d'Ajmer. Caminar amb els peus descalços per la seva cresta fent voleiar cabells i mocadors, a la posta de sol, sentint-se una mica com el Lawrence d'Aràbia, rodolar pels seus pendents i tornar a pujar de quatre grapes tot relliscant. Fixar-te en les teves petjades i escriure el teu nom, en tuareg, a la sorra.

Entrar als poblats repartint bolígrafs als nens que et venien a rebre, entrar a la seva escola i "fer una reunió" a la cabana que servia d'ajuntament i de lloc on els habitants feien les trobades i la relació social.

Quan vam arribar a Djanet tot ens va semblar massa civilitzat: carrers, mercats, gent.

Sort que algunes de nosaltres vam tornar al desert durant dos dies més, ja que l'avió que ens havia de retornar a Alger per agafar el camí de retorn a casa, tenia oberbooking i vam poder gaudir d'un parell més de nits estelades!

Solucionat el tema, ens van ficar en una avioneta d'hèlix que feia d'autobús, amb diferents parades i que em va costar un bon mareig entre pujar i baixar i fer voltes pel cel. Crec que tota la vida ho recordaré!

Alger, la capital, ja és una gran urbs de cases edificades pels francesos a l'estil de París. Carrers bruts, cap al temps de 1992, i embussats de tràfec, tendes on hi havia barreja de tot i gent, molta gent. quan hi arribes, enyores el desert amb totes les teves forces!

Un viatge que he recordat sempre, que vam dir, com tantes d'altres vegades, que hi tornaríem i no ho hem fet i, potser, ja no ho farem, però ens n'han quedat les vivències, la pau que s'hi respirava, els cants, les llegendes i un poble, el tuareg, que continua lluitant per la seva llibertat.

Les fotografies són còpia de diapositiva, les que fèiem llavors. Els colors gastats conserven encara la grandiositat del lloc i la mateixa vida silent i amagada del desert.

A cal Coix de la Vall (desenllaç)

EL PUNT                                                                                                                 Dissabte 2 de maig

Notícies breus:

A la masia de cal Coix prop del terme de La Vall, s’ha trobat el cos calcinat d’una dona, dins del cobert de la casa. El cadàver amb importants cremades er tot el cos, mostrava símptomes d'ofegament, presumiblement pel fum que va sortir del cobert quan es va obrir la porta.  Uns quilòmetres més enllà, el cadàver del mosso ha estat trobat dins un cotxe estimbat; sembla que devia fer una maniobra perillosa al revolt de la Paella. 

Al portaequipatge hi havia una maleta amb més d’un milió de pessetes. 
En T.G.V., l’amo de la masia, ha estat detingut quan es disposava a marxar amb el tren; nega els fets. Ha estat posat a disposició judicial. 
No hi ha hagut testimonis presencials.
Els veïns estan sorpresos amb els esdeveniments. 

A cal Coix de la Vall (Relat de l'Enric)

Si, vés cridant, vés cridant. Que t’ho penses, que sortiràs. Una ocasió així...

Me l’he ficada ben al pot, aquesta meuca: estava embadalida amb mi, enganxosa, ensucrada...

I aquell home poca-pena que tenia per marit. Acabarà bé aquell també. Poc s’ho espera, el paio.

M’ha sortit rodó; poc m’ho podia pensar jo, el dia de la tronada. Ben moll estava: em deixaran entrar, vaig pensar. Un cop dins, ella ja no em va deixar de petja que diuen. Tot el dia davant i darrere, no me la podia treure de sobre. Prou que va convèncer l’home perquè els fes les feines. Un esclau, jo! M'ha fotut fer de tot amb l'excusa que sóc jove i fort. Tot per quatre peles, una escudella i un jaç. Estava per marxar ja i dir-li el nom del porc; no es tracta així un treballador, ni tan sols podia anar de tant en tant a fer una canya al bar del poble. No és bo l'alcohol, em deia; a més, jo aquí tinc un vi de lo milloret, amb això n'hi ha prou; en pots agafar un petricó cada dia. Entre ell que és un agarrat i la seva dona una meuca, em tenien ben fastiguejat. Em vaig quedar, al principi, perquè no tenia ni on anar a fer petar els meus ossos. Havia hagut de fugir tan de pressa de Sant Hilari per culpa d'aquella altra tanoca que no havia vist mai cap home, que, cames ajudeu-me!, vaig anar a raure aquí a causa de la tronada. 

A Sant Hilari, va ser tota una història també. Primer, em feia gràcia la Dolors, més jove i ben posada que aquesta d'aquí, per descomptat! La Dolors sí que traginava tot el dia amb les ampolles d'aigua del manantial, cada dia me'n guardava una, que l'aigua és saludable, em deia! Jo li rebatia: on hi hagi una bona cervesa! No parava de fer plans de boda! I a mi, que em lliguin, que voleu que us digui; sóc au de vol, jo! I finalment s'hi va posar pel mig son pare, que no em podia veure ni en pintura. 

Un bon dia, se'm presenta al davant mentre jo estava donant una volta pel Torrent de la Font del Gavatx i va i se'm posa a cridar com un energumen. Sense faltar al respecte, eh!, li dic, que si la seva filla s'ho inventa tot, jo que voleu que hi faci, prou que aguanto, jo... Malparit que em contesta, amb la meva filla t'hi cases demà mateix!, em replica, que si heu fet Pasqua abans de Rams, ara ho hem d'arreglar. Si home!, aneu begut!, que me li encaro. I se'm va encendre la sang, ell s'ho buscava! Un cop per aquí, un cop per allà i me'l vaig treure de sobre. Va relliscar pel barranc, moma que anava!

Després vaig saber que l'havien trobat sense sentits i de pet a la caixa. Està clar que vaig marxar d'allà tot seguit!

Però, que voleu que faci si em van al darrere; això deu ser la meva fatalitat, anar a parar a mans de les dones! Ja sé que sóc jove i de bon mirar i tinc una mirada celestial que les encaterina, no hi puc fer més!

La Carme m'anava fent confessions de la seva vida matrimonial: no puc més, sóc una esclava de la cuina, no em deixa sortir, no em deixa ni anar a la perruqueria, és un gelós i un desconfiat... I a mi què m'importava la seva vida de misèria! Fins i tot m'explicava com n'era de maldestre, al llit: amb pèls i senyals, quin fàstic! Jo, com que sóc tan considerat, l'amoixava una mica. D'aquestes explicacions va anar a parar a la mort de la sogra. Allò em va picar la curiositat. Encara en traure suc d’aquí!, em vaig dir. I vaig continuar la comèdia: que si un ullet per aquí, una “ tocadeta” per allà, petonets, galindaines, amoretes... hi havia dies que em venia basca, però bé s’ho valia; l’herència que van cobrar era un bon picot! I de mica en mica, ella mateixa va fer el pla. De pel·lícula, va dir. Sí, sí, de pel·lícula..., jo vaig perfeccionar el guió.

En aquell traster hi havia de tot i quan vaig veure la benzina ja ho vaig tenir clar. Amb una bona tallada de fusta seca i bones bales de palla emmagatzemades, podia passar de tot. Ella va tornar de mort a vida quan li ho vaig comentar. I va començar com l'altra: que si París, que si el niuet d'amor, que si festes i ballades.

Vam anar planejant "l'asunto" i jo pensant en "el negoci". Anem a comprar, Tomeu! —va dir la Carme al calçasses! M'acompanya l'Enric perquè no podré carretejar el carro tota sola. Tornarem de seguit.

No vam tenir cap problema, no sé exactament què es va inventar per a poder treure-ho quasi tot. Es devia fer la melangiosa davant el director de l'oficina, vés a saber! Una caiguda d'ulls, un somriure amb aquella cara de no haver trencat cap plat...

I ara ja està, tot consumat. Fins a l'últim detall. El que vam programar i el que he afegit jo, el que ella no ha previst en el seu guió de pel·lícula.

—Sí. Crida, crida, bleda, així t’ofegaràs més aviat!

M’he d'afanyar amb aquest trasto de cotxe. No sé per què, amb la milionada que tenen, no se n’han comprat un de nou, tant que li agrada fardar a ella pel poble. Quan sortia i s’arreglava d’aquella manera semblava una pepona! I el marit cornut!

Caram, com més hi penso més m'adono que m’ha sortit que ni pintat! Un a la garjola, perquè ella ja se n'ha encarregat d'avisar la bòfia; l’altra encara es basqueja cridant. I jo, representa que ja sóc molt lluny, kilòmetres que posaré pel mig. I amb el sarró ple.

Caram, quins pulmons té, encara crida.

Au, maco, trastet, vinga, engega d’una vegada, a veure si encara em trobaran aquí, que ja seria mala sort.

Ara! Ja era hora. Endavant, nano, fot-li canya! A tota merda, que ja he perdut prou temps.