Beethoven, l'origen del geni

Una ruta ben aconduïda, com totes les que fa, amb el Joan Vives músic  —locutor-redactor de Catalunya música i divulgador musical—, per terres d'Alemanya, visitant els llocs emblemàtics de Ludwing van Beethoven. Sempre és un plaer sentir-lo. perquè explica música, història. religió i cultura, és a dir. tot allò que té a veure amb el compositor objecte de conferència o visita o viatge- I és que, a part de gaudir-ne els qui l'escoltem, en gaudeix ell mateix i sempre és un goig sentir una persona que veus que s'ho passa bé contant el que sap, t'ho fa entendre i et transmet les ganes de saber-ne més.

La ruta s'inicia a Bèlgica, al bonic i poc turístic poble de Mechelen, d'on eren els avis de Beethoven. Allà podem trobar la petita estàtua de Beethoven. Beethoven amb una rosa a l'esquena donant gràcies al seu avi, ja músic, i al que va seguir els passos tot i venir d'una família de forners. L'avi ja form+a part del cor de la Catedral de Sant Romuald, el 1717, gràcies a la veu blanca que tenia. Anys més tard, la família es va traslladar a Bonn on va néixer el mateix Beethoven. Hem tingut la sort d'escoltar un petit concert de carilló, Mechelen destaca com a escola de formació en carilló, pel músic Koen van Asshen que ens ha ensenyat els secrets de l'instrument.

Mechelen és una típica ciutat de Flandes amb la plaça presidida per l'ajuntament i les cases medievals. Animada i acollidora, orgullosa del seu tarannà musical.

Les anades i desplaçaments de Beethoven ens porten a Colònia, la quarta ciutat més gran d'Alemanya on van viure personatges importants com Offenbach i Max Bruch.  Com moltes ciutats d'aquest país van ser bombardejades durant la I i II guerra mundials i en queda poc del seu esplendorós passat. S'ha conservat i han conservat la catedral, amb les agulles negres que apunten al cel. Altiva i imponent per sobre dels edificis de la ciutat moderna, al costat del Rin, el riu que els dóna vida. Un dels màxims exponents de l'arquitectura gòtica, s'erigeix sobre més de cent pilars que sostenen la seva volta. Il·luminada per finestrals de colors, el dins és majestuós. Feta de la pedra del país, sembla que és difícil netejar-la per la debilitat mateixa de la pedra i, ens diu la guia, estem acostumats a veure-la així; que no ens la canviïn. Un passeig pel costat del riu, crucial en la vida d'Alemanya i pels carrers animats de gent, comercials i moderns. ens sentim una mica més alemanyes.

Arribem a Bonn, l'antiga capital de l'Alemanya de l'Oest. moderna també a causa dels estralls de les guerres, senzilla i sense grans pretensions des que no és ja la capital del país (des del 1989), amb un nucli petit però acollidor. Dóna gust voltar
pels seus carrers de cases blanques encara que la pluja et vagi caient. El terra llueix i els bassals reflecteixen els finestrals de les cases. Hi ha quietud.

Al vespre, un concert. El concert final de la Beethovenfest. Un programa de categoria: la Simfonia Fantàstica de Berlioz i el Triple Concert, op. 56 de Beethoven. Una orquestra genial, jove, que té la peculiaritat de tocar sense partitures, un director entregat i animós i uns solistes excelsos. Julia Hagen al violoncel, una noia jove que toca l'arquet amb tot l'art i sentiment; Renaud Capuçon, violí virtuós i Kit Armstrong al piano, un veritable prodigi davant les tecles. Un final de vetllada que no podia ser millor!

L'endemà, vista als carrers de Bonn, l'església de Sant Remigius, l'escola de música Kurfurstliches Schloss i la casa de Beethoven en la seva estada a Bonn, els primers anys de vida amb l'habitació on va néixer el 16 o 17 de desembre de 1779. Objectes personals com partitures i aparells per a fer més fàcil la sordesa que el va enganxar els darrers anys de vida. Estàtues de Beethoven per la ciutat, d'on va marxar cap a Viena i on no va tornar més abans de morir-se. Es calcula que va canviar més d'una trentena de vegades de casa; no es conserven totes i no sé si deu ser possible fer-ne una ruta.

Acosteu-vos al cementiri municipal: veureu la tomba de la mare de Beethoven, l'única vegada que ell va retornar a Bonn per acomiadar-se'n; del pare no en volia saber gairebé res. També hi ha la tomba de Robert Schumann i Clara Schumann. Un cementiri tranquil, amb el dia grisós i els arbres que ja van agafant el to vermellós i ocre de la tardor, un silenci, un recolliment, un passeig confortable sota la fina pluja que cau en alguns moments. Podríem fins i tot anar cantussejant melodies i leds d'aquests músics mentre l'aire fa caure les fulles a terra.

També es pot visitar, als afores de Bonn, la casa de Robert Schumann, aleshores un sanatori privat que va acollir al músic els darrers anys de la seva vida.

El següent dia fem ruta cap a Mannheim tot fent de primer una navegació pel Rin, la via fluvial més utilitzada de la Unió Europea i navegable des de Basilea fins al seu delta del Mar del Nord. La sequera també ha arribat fins aquí i, fins l'últim moment, no hem tinhut per segur que poguéssim navegar. Però, hem pogut fer un tram curt entre pobles a la riba del riu, castells enlairats i vinyes mig penjades. la sirena  i la llegenda de Lorelei ens ha captivat, com als navegants que quedaven atordits pels seus cants. per desfer-nos de l'encantament, hem pujat fins al castell de Marburg i ens hem passejat pels salons entre quadres familiars, tapisseries i taules parades. Després de dinar, un concert dels lieder poc coneguts de Beethoven acompanyats de guitarra. A la tarda, a Mannheim, sopar turc amb la neboda.

El darrer dia una visita al Palau Ducal de Mannheim, on descobrim que tenim un badaloní famós que fa papiroflèxia per a les cases reials i que, ben segur, coneixia jo de petit. Seguidament, ens desplacem fins el castell on Mozart va fer concerts de jove, amb els jardins versallescos que el volten  i un bon vi per acabar la ruta.

Hem estat uns bons dies acompanyats de Beethoven. Schumann i Mozart. Unes rutes que val la pena seguir i gaudir.

Islàndia

La terra del foc i l'aigua en diuen a les propagandes de viatges. I és ben veritat. Foc no n'hem vist, però sí que n'hem sigut conscients mentre hem voltat tota l'illa. Aigua sí, aigua molta! En tots els seus estats: líquid, gasós i congelat. 

Jo també en diria l'illa de la calma que potser li escau més que a Mallorca en aquests moments. Calma, verd d'herba sobre negre de lava, blanc de gel i escuma d'aigua, basalt i colors que van del marronós al vermellós del terra passant pel grogós del sofre. Cases disperses com punts en el paisatge. Glaceres i blocs de gel navegant pel mar, sigui en calma o enfurismat, gel que com perles i diamants destaquen sobre l'arena negra de les platges. Saltants i cascades amb una energia i una potència a la que no estem acostumats a casa nostra. Islàndia és terra de foc i aigua, de colors de terra, de verd. Una illa amb un cel de colors les nits estrellades, blau, verd i vermell; i uns núvols que es passegen pel cel diürn amb una boira que juga amb les muntanyes. Un paisatge a voltes apocalíptic, lunar, amb fumeroles de vapor o ben desèrtic. Tot fumeja. Tot és natura.

Una illa perduda al mig del mar que no surt ni als mapes dels homes del temps des de les nostres latituds; no ens arriben notícies d'aquest país, no fan gaire soroll en el mapa geopolític, viuen la llum d'estiu amb ànsia i es recullen en la foscor dels mesos d'hivern. Saben gaudir i s'estimen la seva terra.

Un viatge que s'ha fet curt. Un viatge molt agradable amb els companys amb els que hem compartit aquesta illa. Una illa poc coneguda de la que en sabem més gràcies al bon fer de la Sara del Club del Viatger, a les explicacions i guiades del Javi, un extremeny perdut en terres islandeses i amant de la natura, i a la cultura i tradició transmesa gràcies a la música del nostre xòfer al que vam batejar de seguit que el vam veure de "viking" i que ens ha amenitzar amb la trompeta i el piano. A part de la bona conducció.

Una illa amb un dels primers Parlaments erigit enmig d'un paisatge d'una bellesa indescriptible, a prop de la falla eurasiàtica que es va engrandint cada cop més, com si ens volgués dir que els pobles se separen, prenen distància, potser per ajuntar-se per l'altra punta.

L'aigua surt bullint de la terra, fent explotar esquitxos cap amunt amb vapors i olors; banys termals naturals on es pot reposar i relaxar-se d'una excursió o d'un dia agitat. Els rius corren cap al mar; d'on surt tanta aigua, d'on treu la força sense grans alçades? Dels elfs. Dels trols. De les dones d'aigua. Un país que és capaç de desviar carreteres per no molestar els elfs és un país on es pot viure i amb el que es pot confiar. Un país que conta històries, grans sagues que conserven escrites zelosament, i que vol aprendre de les històries passades per viure el futur. Un país sense grans construccions. La natura és la construcció més important preservada. Els seus déus vulguin que continuï així.

Una fauna que hi reposa: cignes, frarets, foques, gaviots i gavines…, i unes foques que salten per l'aigua de tant en tant, mirant de no ser gaire vistes. Uns bens plens de llana per aguantar els freds de l'hivern, caminant sempre de tres en tres. Res de grans ramats; la parelleta i la mama en tenen prou per afartar-se d'herba ben verda. Remullada de l'aigua que acostuma a caure del cel.

Sense arbres, o molt pocs. Avets plantats en filera formant quadrats d'un verd fosc sobre verd maragda, talment un reducte del que va ser abans que els vikings construïssin vaixells per llançar-se a la mar. Bedolls que aixequen pocs pams de terra. No és temps de flors, ara, a Islàndia: líquens ancestrals, dríades que s'endú el vent, crestes de gall seques i enormes veròniques.

L'art culinària del bacallà i del salmó, de les sopes i de les copioses "kaka" que ens han servit a cada àpat (kaka amb k, que queda més bé). I el cava amb pernil i formatge, de casa nostra, això sí, per celebrar els grans esdeveniments de les cascades majestuoses o de la glacera sota la plugeta i el vent petant a la cara, o del conjunt basàltic forjat pels trols. Tot ha servit per celebrar el viatge.

Haguéssim allargat el passeig per la costa resseguint cales amb el mar esverat i entre els rocs de lava coberts de molsa seca; hauríem repetit l'anada a la glacera sense vent gelat, hauríem navegat entre els icebergs tot un dia i hauríem pujat a totes les cascades. Hauríem pogut endinsar-nos al ben mig de l'illa, però, en tot cas, ho deixem per a una altra anada, que sempre s'ha de deixar alguna cosa per fer i poder tornar; ens hauríem estirat estones a la gespa o sobre les algues compartint espai amb les foques, descansant i aixecant el cap mirant els curiosos amb un devessall de màquines i mòbils. O ens hauríem volgut quedar prop d'un saltant d'aigua sentint només el seu bramul. Ens hauríem volgut endinsar més a la cova per sota la lava amb la lluentor vermella i negra de les pedres per descobrir un món diferent, un món subterrani que ja va descriure el Jules Verne en els seus viatges al fons de la terra. Tota comunió amb el planeta.

I, per damunt de tot, hauríem volgut sortir cada nit per alçar el cap a la fosca estelada i no cansar-nos de veure les aurores passejant-se per sobre els nostres caps. Abrigats i amb silenci recollidor. Admirar els seus colors i les seves danses nocturnes, nosaltres estirats a terra i elles jugant pel cel. Una emoció cada nit, un descobriment, un desig. Sols i soles, cadascú amb ell mateix. Sense parets d'hotels, com un bivac de quan érem joves. Apartats de les cases o amb els llums, a la llunyania, de Reykjavík.

Passejar-nos pels carrers dels pocs pobles i pels de la petita i plàcida capital europea malgrat la unió que no la contempla (que ben fet fan de no ser-hi). I anar de concert al seu auditori de cristall simulant les pedres basàltiques o a l'església del turó amb el campanar que apunta al firmament. Una ciutat amb la mesura justa entre "l'home" i la natura.

Islàndia ens ha enamorat i ens ha deixat un bon gust. Val a dir que hem tingut bon menjar, bons paisatges, boníssim temps (amb sol!), bons banys, boníssima companyia, bon guiatge. I unes aurores boreals per recordar en les nostres nits estrellades.

I acabat el viatge —amb un dia més per gentilesa de les anul·lacions de vol de Vueling que ens van obligar a fer tres-cents quilòmetres amunt i avall en menys de vint-i-quatre hores per tornar a l'aeroport (considerant que ja vam tenir quatre hores de retard a l'anada)—, els sentiments s'acumulen, les imatges i els records perduren de manera gràfica i les ganes de viatjar tornen per emprendre altres camins per retrobar amics i fer altres coneixences.

Les gorgues de Canet d'Adri

Una excursió força planera per anar acabat aquest temps de calor. Una excursió nombrosa: el grup va creixent i entre tots l'anem mimant. Una bona benvinguda a les persones que s'hi han incorporat i que esperem retrobar molts dijous.

El lloc escollit: les gorgues de Canet d'Adri a la comarca del Gironès, molt a prop de Girona. Un lloc escollit per acabar els últims dies d'estiu, un lloc fresc que si hagués calgut ens assedegaria de la xafogor. Però ha estat un dia que, tot i començar amb uns núvols negres i amenaçadors sobre la Serra de Rocacorba, hem viscut amb bona temperatura. Una excursió fàcil, com dèiem, que ens ha permès xerrar tranquil·lament, descobrir zones noves per a molts i gaudir de la companyia de tothom.

Hem iniciat la sortida amb un esmorzar d'aquells que en diuen de forquilla que ens ha tret, als que l'han fet, el mal humor d'una retenció a l'A7 per culpa d'un accident. Cada vegada es fa més difícil fer sortides per les carreteres catalanes!

El camí comença a l'església de Sant Vicenç de Canet d'Adri, al bell mig del grup de cases disperses que formen el nucli de Canet d’Adri. Llàstima que no és visitable el seu interior, com tantes esglésies i ermites que romanen tancades sense cap petita obertura que en faciliti la visió. Per un petit corriol arribem a la pista que passa entre can Grau i can Quelot. Avui, la quasi trentena de persones que som, fa que la "cua" es vagi allargant i fa goig veure la filera de gent que, amb il·lusió, enceta la marxa. La pista es converteix en corriol que va ascendint molt lentament entre alzines, marfull i esparregueres. Esparregueres ben gemades en les que no hi veiem cap espàrrec: "és clar!, no és el temps", ens diem, talment aquell que vol abastar figues i no pot perquè encara són verdes! De fet, però, arribem a la conclusió que no és pas el temps.

El camí té algunes sorpreses que donen un punt d'emoció a la caminada tranquil·la. Pujades agafant-se a les arrels o a les branques dels arbres, amb cordes i tot d'ajuda, baixades relliscoses també amb cordes de suport; tot plegat uns petits trams que fem sense problemes. En sortir de l'alzina ens arribem a l'església de Sant Llorenç d'Adri. Una església catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que s'alça majestuosa amb un roser curull de roses al seu davant. Aprofitem per a que uns abnegats ciclistes (un d'ells forà) que no troben l'ull de la càmera ens facin una foto de grup, que això de la trentena s'ha d'immortalitzar!

 Aviat arribem al Mirador del Puig d'Adri des d'on podem observar al fons Girona i al darrere nostre el volcà Puig d'Adri, una muntanya arbòria que no es deixa pas pujar, tota plena d'esbarzers, matolls, troncs secs, i altres lianes. No es deixa pujar i, si s'és atrevit i es puja, no deixa que en marxis a no ser que acumulis unes quantes esgarrinxades. Paraula de les que van anar a preparar l'excursió!

Continuem el corriol i fem parada a les grederes del volcà Puig d'Adri. Ara que ja estem avesats al vocabulari dels volcans, sabem que les grederes són un antic esquitx de magma que han emès els volcans al llarg de les fases explosives durant l'erupció. Aquestes estan al nostre abast. Continuem el corriol que es transforma en pista entre alzines, suredes, algun arç, esparregueres i diferents matolls, pujades i baixades sense complicacions, i ens adonem que el terreny que trepitgem és volcànic, de pedra negra, de lava expulsada pel volcà de fa uns quants anyets. La pista travessa una casa des d'on ens saluden els gossos, contents de veure algú, dues cabretes que tiren muntanya amunt i un gall estarrufat que no ens fa ni cas. A hores dels nostres dies, gent urbana, tot un esdeveniment!

Travessem la carretera i la masia de can Corba, el Pla de Vila-rasa amb la magnífica masia porxada de can Canet i per sota de cal Ferriol, arribem per fi a les Gorgues de Canet d'Adri, objectiu que algú del grup dubtava a veure. El terreny té la seva gràcia: troncs que s'han de saltar per sobre, passar per sota, esbarzers que s'han de sortejar, enfilades de camí entre arrels ben segures, baixadetes tot fent corredissa i aigua, això sí, no molta. Aigua quieta, embassada, amb fulles seques a sobre que no gosen moure's ni un mil·límetre. Capficats estem de com pot ser que es conservin alguns petits saltants amb aigua que corre. El lloc és feréstec, selvàtic, miralls d'aigua que reflecteixen els colors dels nostres jerseis i samarretes donant altres tonalitats diferents que les del verd que hi ha en el lloc. Pedres ben posades que ens permeten anar travessant la riera de Rocacorba que va formant aquests petits gorgs, o gorgues, on ens emmirallem tots. El silenci, el soroll dels rajolins d'aigua i el cant d'algun ocell fan del lloc un petit refugi que ens ajuda a relaxar-nos, si no fos perquè s'ha d'anar mirant a terra, pendents dels rocs. Ara, el lloc bé s'ho val i algunes de nosaltres ja ens hi veiem passejant en aquesta boscúria, en moments d'estrès de les ciutats on vivim.

Quan sortim a camp obert fem cares de satisfacció, però després d'un tram de pista volcànica, ens tornem a endinsar a les gorgues i continuem trobant el troncam per sobre l'aigua i l'ambient plàcid; això no obstant, també, les ganes de menjar quelcom. Aviat arribem al Parc de la Font de les Gorgues de Canet. El pedrís al costat de la font amb alguns homes a l'esquerra i dones a la dreta que cuitem a obrir carmanyoles i a tranquil·litzar també els budells, que no només de contemplació vivim. Una volta per l'indret, una petita dormida d'algun xòfer, l'arribada d'alguna que ha anat amb més calma amb els seus galants i tothom gaudeix del final de l'itinerari.

D'aquí cap als cotxes tot seguit, que hem de trobar un lloc per fer "la clara" ja tradicional, El nostre vocal expert en el tema ens condueix fins a Sant Gregori des d'on, després de comentar la sortida, ens acomiadem fins a una altra, a ser possible, dijous vinent.

Pobles perduts: Salselles

 Encetem un nou curs i iniciem els nostres itineraris per conèixer pobles perduts, abandonats o oblidats pel territori català. Una descoberta que ens porta a conèixer diferents pobles de la nostra geografia, del nostre passat històric i cultural, de la vida que es feia antany i que ens ajuda a comprendre la vida moderna de cada dia en els temps actuals. Som qui som perquè venim d'on venim.

Avui, encara amb la calor de l'estiu enganxada als nostres cossos, hem trescat per camins fronterers. Entre el Berguedà i el Lluçanès, tot seguint la riera de Merlès coneguda pels seus gorgs i saltants d'aigua, coneguda, també, pels que hi hem dut llos, daines i infants de campaments, hem recomençat la ruta. Cada mes un poble, cada mes una nova descoberta, cada mes una nova sorpresa. Pobles amb l'encant de les runes, alguns amb tresors amagats com Salselles i d'altres amb episodis enigmàtics i sobrenaturals.

Al llarg de la caminada d'uns dotze quilòmetres, no hem trobat el tresor, però hem gaudit d'unes vistes magnífiques, d'una bona companyia, d'aventures i de riures que han fet que la calor hagi estat més lleugera.

Iniciem la jornada al càmping Riera de Merlès i comencem a remuntar una pista suau que ens porta cap al poble. Destaca ja, d'un tros lluny i a simple vista, el campanar, altiu, que s'aixeca per sobre les runes de les cases i els matolls que les amaguen. Senyoreja el lloc Can Jaume; l'única casa que aguanta dempeus. El nostre afany de conèixer el poble ens porta per un corriol estret cobert de branques, arbres caiguts, esbarzers i plantes amb punxes. Qui més qui menys una esgarrapada a braços o cames, una necessitat de vinclar-se cap a terra i aixecar el cap davant la portalada desfeta de l'església. Sembla que hi ha una Associació "Salvem Salselles" que ha arribat a restaurar el campanar; els queda molt per acabar i fer el poble present als ulls dels caminants. Seria bo que poguessin desembrossar, netejar les cases i fer reviure la història del lloc en un paratge d'aquesta comarca berguedana.

Santa Maria de Salselles té deixos gòtics i renaixentistes i va tenir una mare de déu romànica que, com quasi totes les llegendes, va ser trobada per un pastor i un bou en una bardissa. El terme pertany avui dia al municipi de Borredà, més cap al nord i estava ple de cases escampades tal com ens explica el llibre "Pobles oblidats de Catalunya" coordinant l'edició el Xavier Cortadellas. El poble s'ha anat ensorrant de mica en mica i caient en l'abandó: ara el bisbat de Vic agafava pedres per arranjar altres esglésies, ara feien la carretera quan ja no quedava ningú, ara les inclemències del temps van anar esfondrant les teulades i les parets, ara la gent marxava cap a les fàbriques on no depenien de la sequera ni de les gelades. I com molts pobles va deixar d'existir. Fa pena veure'ls en aquest estat, parets i murs que guarden històries i història.

Des d'aquí hem remuntat una pista que es va tornant corriol fins a arribar al Mas Casa Roja, una casa sencera i tancada que domina un prat i una vall al seu dessota. Per darrere de la casa continuem pujant la pista i, alerta!, en un trencall de pistes a dreta i esquerra, escollim el camí del mig, no sense perdre un caminant que feliçment hem retrobat de seguit. Ara toca una mica de baixada relliscosa i hem de mirar ben bé on posem els peus: tant els més experimentats com els que s'estrenen, en sortim airosos! Travessem el Serrat de Cabres Mortes i arribem al Roc Espatllat: un roc pla a manera d'espadat des d'on ens sentim més a prop del cel. Continuem un caminet planer que ens porta fins la Roca Llarga. Tal com el nom ens diu, una roca plana i llarga que conforma una cinglera. Vigileu, no caiguéssiu avall!

Com criatures gaudim del paisatge als nostres peus, per davant i per darrere, a dreta i a esquerra. Com criatures ens anem fent fotos a veure qui fa la "pose" més atractiva: una amb el barret dels inques, l'altra alçant el cap amb orgull de "vedette", l'altra somrient sense parar..., tots passant per davant de l'ull de la càmera que aguant amb fermesa la nostra fotògrafa eixarrancada. Que felices que ens trobem! I dic felices perquè els homes no s'han atrevit a fer de models.

Tornem una mica enrere i comencem a davallar per un corriol que en molts trams sembla més un torrent. Sort que no plou! I ara toca recollir herbes: sajolida florida i farigola i fotografiar agrimònia o serverola, herba de la sang, herba de Sant Antoni, herba del mal estrany, herberola o setge, que és una planta herbàcia perenne de la família de les rosàcies de distribució eurosiberiana; la seva essència floral ens ajuda a acceptar que els conflictes formen part de la vida. 

La calor comença a amarar-nos més la pell i ja tenim ganes de frescor de riera i aigua. Pràcticament, a baix de tot, passem per la casa de Vilartimó, una de les grans del terme de Salselles, dubtem una mica del camí a seguir, però el trobem sense gaires problemes i anem a desembocar a la pista que ens porta directes a la riera de Merlès.

És tant el nostre desig de beguda que no tenim espera i marxem escopetejats cap al bar del càmping buscant una cervesa. Després d'una "taula de negociació" no aconseguim menjar de carmanyola amb la cervesa al costat, però sí que podem beure a plaer i anar-nos-en a la riera a dinar amb el que portem.

I tornem a recordar temps de criatures tot jugant i saltant per les pedres de la riera, posant els peus en remull a l'aigua i fent-nos fotos amb l'aigua al darrere o amb l'aigua al voltant. Es podria dir que ha estat una sortida divertida, riallera i fotogràfica i que tothom s'ho ha passat bé. Recordarem la riera i el poble de Salselles encara que estigui tan cobert de malesa.

I el mes vinent ens n'anirem a la Garrotxa a descobrir un altre petit racó de món.