La vall de Marfà

Mentre ens anem acostant a Castellterçol, ens adonem que la boira, avui, ens espessa i confereix al paisatge un aspecte entre misteriós i fantasmagòric. El que no vol dir pas que es prevegi un dia "dolent", ans podria ser ben bé el contrari.

Castellterçol té l'avantatge de tenir, en un tram curt de carretera de pas, uns bars en els que pots esmorzar i retrobar els companys de sortida. I tots plegats ens hem dirigit cap al Pont de la Fàbrega; bé, si veiem bé el lloc, són dos pots, un de nou i un de vell, que ens agrada fer les coses per duplicat; ara bé, penso que el vell és més interessant, a part de ser més fotogènic. Està situat al nord del terme de Castellterçol i al sud del de Moià; a través d'aquest pont la carretera C-59 passa per damunt del torrent de la Fàbrega. És al costat de ponent del Molí de la Fàbrega.El pont antic és del 1867, substituït el 2007 pel pont nou, situat al costat de llevant del vell, que queda ensotanat respecte de l'altre. Hi aparquem a sota tot esperant que avui no faci cap tempesta que es converteixi en rierada perquè quan tornem ens agradaria trobar els cotxes al mateix lloc que els deixem.

Des d'aquí surt la pista que ens porta a recórrer la vall de Marfà i les seves rieres. Una vall interessant paisatgísticament, amb rieres, rocam i camins que la creuen. Un bosc per tot arreu on miris, uns colors entre grisosos i marronosos en un dia com avui, però un paisatge relaxant per anar fent camí; la boira que juga amb les branques despullades dels arbres, la humitat de la riera i una mica de pendent per anar fent cames. Alguns moments de dubte entre tantes pistes que s'encreuen i el wikiloc que ens vol fer fer el camí a la inversa, però que anem retrobant en la direcció correcte.

La vall de Marfà és drenada per la riera de Marfà, la qual s'origina per la unió del torrent de la Fàbrega i la riera de Castellnou. La vall antigament era ocupada per grans extensions de conreus d'olivera i vinya però actualment el terreny agrícola ha estat ocupat pel bosc. Actualment els boscos de pinassa, pi roig i pi blanc ocupen la major part de la superfície, encara que en alguns llocs indrets es conserven boscos d'alzinar i roure martinenc.Això fa que sigui, en la seva majoria,  una vall verda, un recorregut sense gaires desnivells amb unes pistes i racons de bon caminar.

Anem seguint el torrent de la Fàbrega i aviat passem per un dels seus masos deshabitats i en runes: el Saiolic, ja dalt de la costa. Hi ha altres masies en tot el terme,  la Closella, La Datzira, Pujalt, els Sorts, les Vinyes i el Xei, però nosaltres avancem i baixem fins a Marfà, un mas digne de veure's amb les seves arcades, tancat, però en un paratge acollidor. Darrera s'hi troba l'església de Sant Pere de Marfà que es veu millor un cop t'allunyes de la casa i baixes el camí: cal alçar la mirada per observar-la dalt del turó que hem deixat. Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l'acta de consagració de l'església parroquial de Moià l'any 939. Es tracta d'una petita església d'una sola nau sense absis amb entrada lateral a la banda de ponent i un campanar de planta quadrada.

 Passades les Feixes Roges, arribem al capdavall de la vall on hem de travessar la riera de Marfà per davant de la font de Marfà ja seca. Amb prevenció de les aigües ocupessin tot el tram de riera, hem portat xancletes i tovallola per si ens havíem de descalçar, però no ha sigut necessari: amb petits saltets i camades llargues n'hem tingut prou per a passar a l'altra llera de la ribera. Ens hem acostat fins al Molí de Marfà, en runes. En el fort aiguat del 1863, els membres de la família del moliner salvaren la vida refugiant-se a la teulada del molí. A continuació, fou abandonat. Tanmateix, es recuperà temporalment a la segona dècada del segle XX, moment en què consta habitat en els padrons municipals de Castellcir. 

Una mica més enllà, s'alcà enlairada l'ermita o santuari de la Mare de Déu de la Tosca, tancada i barrada amb una porta nova. Només es pot veure un xic el dedins per una finestra enreixada de la paret. pertany al municipi de Castellcir, al paratge de la Tosca i sembla, segons la documentació, que podria l'església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1602. Per darrera l'edifici, cal seguir un camí que ens porta al Salt de la Tosca, que tenim la sort de veure amb aigua; no molta, però suficient per fer del lloc un espai de gran bellesa. Al costat, el Molí de Brotons on es pot accedir tornant a travessar la riera per sota d'una presa natural que avui està força seca.

Malgrat el dia ennuvolat, els colors de l'aigua, el reflex del molí i el cercle tancat de rocs, el verd de l'herba i el marró.vermellós de la pedra del molí, són sorprenents als nostres ulls; una descoberta d'un dels llocs més agraïts de la vall. 

El molí de Brotons  és un molí semi-troglodític, situat aprofitant unes balmes a ran de la llera de la riera, a ran del Salt de la Tosca. Estigué habitat i en funcionament des del 1608 i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat. El seu interior és reduït com a habitacle, ben bé erigit aprofitant la balma. 

Aquest racó ben bé val la pena de la caminada!

Tornem a travessar la riera i ens enfilem fins a anar a trobar el Gorg Estret. que forma part de la riera de Castellnou. Un lloc no exempt de bellesa. Un engorgat estret que forma un gorg als seus peus. Una davallada d'aigua que transcorre entre les pedres talment un tobogan. No sabem si a l'estiu, la canalla s'hi tira i es deixa lliscar fins al gorg; deu ser ben llaminer!

Continuem el sender guiats per un filat tot al voltant del camí fins a arribar al mas de les Vinyes, on descansem per dinar.

I tornem a descendir cap a la riera passant pel mirador de la Fàbrega, una vista sobre el torrent força sec, per acabar de baixar per les escales de gat excavades a la roca fins al pou de les Vinyes i des d'aquí, tot caminant pel costat de la riera, hem d'estar alertes per no deixar enrere el corriol que ens adreça cap a la pista de tornada que ens apropa altra vegada al pont de la Fàbrega. 

El dia ens ha acompanyat, ni massa fred ni massa calor, amb els núvols i les boires que no ens han deixat, a excepció d'unes petites estonetes de resol, però que hem agraït i que hem valorat, també, com una part que ha influït en confegir més bellesa al paisatge.

Ens queda un bon record d'aquesta sortida. Els llocs propers són també part de la nostra geografia, allò que ens cal conèixer i saber observar per a estimar més el nostre paisatge.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/riera-de-marfa-202297859

Paisatges de Joan Bodon

Per celebrar el cinquantenari de la mort de l'escriptor occità Joan

Bodon, el CAOC ha organitzat un viatge al país de Roergue d'on ell n'era originari. Una regió històrica d'Occitània que limita al nord amb l'Alvèrnia i al sud amb el Llenguadoc, amb capital a Rodès.

El viatge, de tres dies de durada, ha estat un bon mitjà per a conèixer la vida, l'obra i els entorns  des d'on va escriure Joan Bodon. Acompanyats per en Jaume Figueras, occitanista i especialista en literatura occitana, a part de conèixer-ne també la història, la cultura i els paisatges. Tres jorns d'una agradable convivència entre tots els participants; uns jorns per aprendre i per gaudir de la cultura occitana.

Hem conegut el Bodon novel·lista, contaire i poeta a través de fragments dels seus textos i dels poemes musicats per cantautors com: Mans de Breish, Èric Fraj, Josiana, Claudi Martí i Rosalina que ens han amenitzat el viatge fins a Albi, la nostra primera parada.

Albi situada als peus del Tarn, a la regió de Migdia-Pirineus, destaca per la seva imponent catedral.  A començaments del segle vi, va ser seu d'un comtat sota el domini dels francs. Al segle ix, pertanyia al comtes de Tolosa, però sota el domini feudal dels bisbes. Des del 1067, el comte de Barcelona va reclamar l'alta sobirania feudal i es va enfrontar repetidament amb els vescomtes de Trencavell. Albi ha quedat estretament associada a la doctrina càtara i a la creuada contra els albigesos. Durant els segles XII i XIII va rebre les doctrines càtares i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina. El 1165 el bisbe catòlic d'Albi convocà una conferència a Lombèrs on s'acabà dictaminant que els càtars eren heretges. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els albigesos. 

Lloc de naixement del pintor Henri Toulouse-Lautrec, és agradable passejar pels seus carrers medievals i per la plaça que envolta la catedral, on trobem una placa dedicada a A. J. Boussac, majoral del felibritge  i escriptor, mort el 1964. La catedral gòtica de Santa Cecília és un dels monuments més visitats i està declarada patrimoni de la humanitat.

Prosseguim el viatge fins al nostre allotjament al càmping du Lac de Bonnefon. En un paratge a tocar del llac, amb els arbres despullats de l'hivern, un cel estrellat i uns xalets que ens ajuden a descansar sense brogits ni sorolls. El sopar el fem a la petita localitat de Naucèla, al restaurant Les Vouyageurs on celebrem la trobada amb la filla d'un altre escriptor occità Robèrt Martí.

L'endemà comencem la ruta literària pel Segalar tot descobrint els escenaris de les obres de Bodon: Contes del Viaur, Contes del Drac, Contes del Balssàs i d'altres com La grava sul camin, Lo libre dels grans Jorns, Lo libre de Catòia o La Quimera. No analitzarem aquí aquestes obres, us recomano que les llegiu i rellegiu i en seguiu l'itinerari si podeu. La lectura i les explicacions del Jaume són úniques, però. I llegir-les allà on passa l'acció no té preu.

Naucèla és un poble petit, però amb encant, a prop d'on va néixer Bodon:  

"Dempuèi la miá malautiá èri pas brica robust, un traci de raumàs me voliá pas quitar, lo nas me sagnava sovent...

Mos parents creguèron que poiriái pas jamai trabalhar la tèrra. Tanben quand aguèri passat lo certificat s'imaginèron de me far butar los estudis. Me sortiguèron de Malarega per me claure al cors complementari de Nòvacèla". (La grava sul camin)

Hem escalat el Ròc de l'Espinassòla i, arremolinats entorn del roc i les mates seques de l'hivern, hem sentit els llops: "Los lops, sul ròc de l'Espinassòla, ornhavan. Acarnassits, partissián de prompte. Cadun voliá sagnar qualque feda perduda. Lo grand lop gris, el, demorèt per gardar Balssanon, que lo crentava pas mai". (Contes dels Balssàs).

Passejant pel poble de Sauvatèrre, on hem estat acollits per una excelsa persona que ens ha guiat pel poble i ens n'ha explicat la història, hem assaborit l'encant dels seus carrers medievals i la plaça porxada. Donem les gràcies a la Regina Privat per la seva dedicació i acolliment.

Hem baixat fins al riu Viaur i el Pont de Ciron: "Davalèrem la còsta de la Batalha. Lo pes del blat ajudava. Las vacas se daissavan butar. Al greand pas caminàvem totes. Al cairefoc de las tres plancardas virèrem vèrs lo Pont de Ciron. Aquí, sul planòl, lo parlh devià tirar. Passèrem qualques gòssas bòrias perdudas: Las Molencas, lo Bòsc Redond. Travers+erem l'Espinassòla". (Lo libre de Catòia)

La casa on va néixer Bodon és a Crespinh, un poble tranquil de cases de pagès que en diriem aquí. Ara la casa acull un museu on us trobareu els diferents contes per les estances de la casa en un recorregut màgic i emocionant. 

L'abadia de Bonacomba, escenari de la primera part de La Quimera i de les discussions entre els monjos de la Bonacomba que es fan ressò dels enfrontaments ideològics que sacsegen l'occitanisme contemporani, està encaixonada a la vall, entre boscos d'arbres ara despullats i la frescor del petit riu. Ja no hi ha monjos a Bonacomba; en un temps hi visqueren la comunitat de Lanza del Vasto. Ara s'ha vengut a mans privades i, el dia que hi hem arribat nosaltres, es feia el traspàs. Hem tingut sort de poder entrar! Una gran abadia, en un lloc ple de lliris de neu. El mateix Bodon deia de La Quimèra: "Aqueste libre vól pas ésser un libre d'istòria. Es puslèu lo miralhejadís de nostra quimèra interiora. La quimèra que volèm caçar".

En tot moment ens ha acompanyat el Joan Fulhet que ens ha fet d'amfitrió i al que li donem el nostre més sincer agraïment. També hi ha hagut temps per compartir una vetllada amb els occitanistes i occitans de la zona, entre ells en Sèrgi Carles, professor d'occità, escriptor i traductor. La vetllada serví per parlar de l'actualitat de l'occità dins l'estat francès. I l'acabàrem amb uns carquinyolis i un bon moscatell, abans de sopar tots junts i conversant en una agradable sobretaula.

I, abans de marxar d'aquest petit país de la gran Occitània, ens féu plaer d'acostar-nos a la capital del Roergue: Rodès, amb la seva catedral encimbellada dalt d'un turó. Una passejada pels seus carrers fins a l'antic sanatori on hem acabat les lectures tant amenes de les obres de Bodon.

"La paura femna brandiguèt lo martèl que tustèt sus la pòrta ferrada. Dos còps, tres còps aital. Mas dedins degun respondiá pas. Se n'anava tornar, la paura femna. Alara la pòrta d'entredubriguèt. Una serviciala jovenòta, plan vestida, avancèt lo cap e demandèt sens sortir: "Què vòls, la vièlha?

—Voldrái parlar al sésnher Joan de Balzac, lo Luòctenent Criminal. Es ben aicí lo seu ostal?

—Òc, es aicí. Mas qual siàs, tu?

—Joana de Caste, veusa Balssà, de La Pradèla de Canesac, en Albigès."

(Del frgament "La catedrala", Contes dels Balssàs, 1954) 

I ja de retorn cap a casa, sabem segur que recordarem aquests dies, recordarem en Joan Bodon, que hem fet una mica més nostre, i estem segurs que no deixarem passar pas cinquanta anys per tornar-hi!

Aquel jorn, sabi que vendrà

e benlèu dins qualques annadas.

Escotatz-me plan, camaradas:

aquel jorn,  sabi que vendrà.

Aquel jorn, totes los amics

anarem beure de vin roge

e menarem tan de rebrotge

que se serem estabordits. 

 Los drollons nos agacharàn

 Galoparàn per las carrièiras

Aquò serà tota una fièira

Las dròllas nos caressaràn

Cantarem las nòstras cançons,

las cançons que cantam pas ara.

Retronirà dins la nuèch clara

la jòia dels trabalhadors.

Aquel jorn sabi que vendrà

e benlèu dins qualques annadas.

Escotatz-me plan, camaradas:

aquel jorn, sabi que vendrà.

                        (Text Joan Bodon. Canta Mans de Breish) 

 

Rubials: entre garrofers i esoterisme

Som a la comarca del Tarragonès. Una comarca sense grans alçades, amb un paisatge molt de secà, rocs pels camins i amb unes ondulacions suaus. Més coneguda per la seva costa i les facècies dels romans, si us endinseu una mica trobareu també rutes i camins per a passar-hi una jornada ben plaent. El nostre objectiu d'avui és el llogarret de Rubials sortint des La Pobla de Montornès.

Un matí ben fresc i amb un vent que tant pot acostar els núvols com endur-se'ls. El temps opta per això darrer; hem deixat la pluja a Barcelona i les comarques del nord i aquí, en terres tarragonines, el sol es fa pas i el cel es va tornant cada cop més blau, amb una atmosfera ben neta. 

La primera part de l'itinerari transcorre pel pla, en una pista de vegetació mediterrània; llentiscle, foixarda que ja va assecant la flor, romaní florit, Bruc d'hivern que ja s'ha esgotat i espera una altra temporada per florir, esparreguera i una pineda que ens va fent ombra i no ens treu encara el fred de sobre. Una mica abans d'arribar al mas Gibert — tant gran que sembla un poble des d'on ens el mirem— enfilem un corriol pedregós per passar per davant mateix d'una barraca de pedra seca molt ben conservada, amb taula i banc de fusta a l'exterior i una cadira de plàstic dins, preparada per asseure-s'hi. Que curiós que totes les barraques que anirem trobant tenen el mateix tipus de cadira ja sigui dins, ja sigui fora de la barraca; sembla que ens convidin a reposar i admirar el paisatge!

El corriol va prenent alçada tot deixant la pineda i trobar-nos cada cop més amb el garric i el romaní i amb unes mates de farigola ben florides i rosades. Fins i tot algú troba ja narcís florit! Anem resseguint la Serra Llarga i trobant-nos amb cabanes de pedra seca en un paisatge esglaonat de feixes o bancals que ens expliquen l'agricultura que hi hagué en altres èpoques i que la fil·loxera es va encarregar d'eliminar. El sol ens va escalfant i, tot i l'aire fresc que encara perdura, ja ens comencen a molestar els mocadors de coll i els "buf". 

Desprès d'una pausada ascensió que ens permet prendre alçada i admirar el paisatge, fem cim! Amb els cabells al vent i amb l'emoció d'arribar al pic ens fem les fotografies que ens recordin aquest moment. Hem arribat a La Mola, la major alçada de la comarca, el sostre del Tarragonès, tal com ens indica el rètol que hi ha al terra fet per l'Agrupació Excursionista de Catalunya en el seu centenari el 2012. No som els únics que ens movem per aquí, hem trobat altres grups i parelles tot pujant, a diferència d'altres dies de la setmana que quasi caminem sols.

I després d'airejar-nos, toca baixar pel pedregam però per un camí molt ben marcat si estàs atent. Per aquí i per allà es van veient barraques de pedra seca ben conservades totes elles, amb la seva cadira i amb unes vistes que s'allarguen fins als Ports i fins al Pirineu.

Un cop a la cota més baixa tornem a trobar els pins que ens proporcionen una mica d'obra i, després de la tradicional parada de ganyips o plàtan o mandarina, segons el temps, continuem cap al Mas de la Trunyella amb dues basses enormes.

Ara ens cal travessar camps llaurats de vinya. Alguns ceps ens semblen un xic vells, d'altres esperen el ressorgir de la primavera per començar a brotar; de tant en tant les barraques i unes construccions semblants a xemeneies rodones de pedra: aljubs, magatzems d'aigua...?

Arribem al trencall que es desvia cap a la Pobla de Montornès o cap a Salomó i naturalment anem direcció a La Pobla, amb l'esperança de trobar el nostre poble abandonat que encara no hem vist. I comencen les conjectures: encara en trobarem de poble?, vols dir que anem bé?, on deu ser aquest poble tan esotèric? I si les bruixes se l'han endut...?

Sort que el corriol que seguim és ben agradable de caminar entre rocs, pedres erosionades i trams que recorden els antics camins de llambordes romanes..., però el poble? Al coll de la Serra de l'Hivern ens trobem amb un dilema: La Pobla de Montornès a 500 metres; Vespella a 3 km. Deixem passar BTT i gent que corre i "la jefa" decideix anar cap a Vespella: ves, si no trobem Rubials, al menys coneixerem un altre lloc! N'hi ha que no les tenen totes, però la fe i la confiança amb la capdavantera ho poden tot i no s'hi valen esoterismes ni embruixaments; tots seguim com un sol grup.

En arribar altra vegada a la pista tenim rastres de poble en unes rajoles —de lavabo, aventura alguna— que ens fan sospitar que sí, que el poble està fet miques, és a dir, destrossat: trossos de rajola, banyeres, sacs de runa... vols dir que han sigut els antics habitants o potser els més moderns que es prenen aquests llocs com a idonis per fer un abocador particular? I, oh, miracle!, veiem el primer cartell que ens indica Rubials recte! Doncs, potser sí que hi és!

I si, és clar, en un revolt ens apareixen les cases enrunades de Rubials. Maldem per trobar un forat del terreny per entrar-hi, però està tot molt enrunat i el terra no és segur. Cobertes d'herbes i matolls s'amaguen forats i pedres poc segures i tampoc és qüestió de prendre mal. Podem entreveure, però, un interior amb magnífiques arcades del que devia ser la casa senyorial. Tot està força esventrat i la natura s'ensenyoreja del lloc.

"Històricament, el document més antic on apareix el terme de Rubials és una concòrdia entre Berenguer de Claramunt i el monestir de Santes Creus, de l’any 1178, on es reconeix la propietat de la senyoria per part del monestir. Tot i això, el més probable és que les primeres cases s’hi construïssin a mitjans del segle XIII, quan es va donar la carta de poblament. Rubials era un lloc de pas relativament important, per on passaven els camins que anaven de la Pobla de Montornès a la Nou de Gaià i a algun dels masos dispersos de la zona, com el mas Gibert." (de la web pobles abandonats).

Actualment està en un estat ruïnós, tant a prop com es troba de la urbanització Castell de Montornès, urbanització que no ha aconseguit ni redreçar-lo ni ensorrar-lo per fer-lo de nou. Aquí ni te n'adones que estàs a prop d'un poble gran, no lluny de la capital de la comarca i molt a prop d'una urbanització que ocupa força extensió de terreny. Aquí, tot traspua tranquil·litat i poc brogit. I a nosaltres ens serveix per dinar en calma, creient-nos que estem molt lluny de tot, però a poca distància del mar que veiem davant nostre amb reflexos platejats de les aigües fetes mirall del sol.

"Alguns van trobar a les runes de Rubials estranys atributs paranormals. L'indret va acabar sent absorbit per una fama voltada de misteri i d'ocultisme, on les misses negres, les pintades esotèriques o les sessions d'ouija van adquirir protagonisme. ÉS l'atracció que susciten els antics paratges abandonats entre cultures urbanes". (Del llibre Contra l'oblit. Els pobles abandonats a la demarcació de Tarragona. Diputació de Tarragona).

Qui sap, ara entenem perquè hem tardat tant a trobar-lo, perquè ens ha semblat que no el veuríem mai, com un misteri traslladat pedra a pedra, rajola a rajola cap a un altre indret. De tot plegat n'ha quedat el grafiti d'un número tan esotèric com el 666 gravat en una de les parets de la casa més senyorial. Sabem però, que el 666 en numerologia simbòlica significa equilibri, pau, harmonia i creixement espiritual; que el dígit 6 triplicat és una invitació a la reflexió sobre un mateix per a alinear els objectius amb les energies. 

Per això ens hem trobat amb tanta pau pujant per aquestes serralades, caminant per aquest paisatge i dinant en aquest indret. Podem reflexionar pels temps moderns i els temps passats, quan la urbanització no hi era, quan els camins servien per portar a mercat el raïm i el vi, quan des d'aquí es veia el sol sortir sense piseries que tapessin la vista o veure la posta des de dalt la Mola, desafiant el vent.

Per això, molts de nosaltres continuarem fent camí per pobles abandonats i mirarem d'entendre la vida dels seus antics habitants, de la seva història i les nostres histories.

Ermites de Marganell

No podíem encetar l'any del Mil·lenari de Montserrat sense fer-li l'ullet a la muntanya. La serralada ens ha acompanyat tota l'excursió amb la silueta retallada al cel blau i clar en un matí fresc i a voltes ventós. Una sortida tranquil·la que permet retrobar els companys de tantes rutes un nou any, caminar xerrant, gaudir del temps, del paisatge i de la història a través de tres ermites romàniques dels municipis de Castellbell i el Vilar i Marganell.

Sortim del poble de les pageses de Montserrat passant per davant de l'església de Santa Cecilia, la patrona dels músics. Potser des de Marganell poden sentir els cants de l'escolania que tenen per patrona Santa Cecília en aquest poble assolellat. De fet, fins l'any 1982 el poble s'anomenava Santa Cecília de Montserrat, segons una nota del Viquipèdia. Es pot dir que la tenen duplicada la Santa: al poble i a mitja muntanya de Montserrat.

El camí s'enfila costa amunt per un corriol fins a resseguir un tram curt de carretera des d'on s'agafa una pista entre pinedes que passa per la magnífica masia de cal Gras i per alguna barraca de pedra seca. Temps ha, hi havia feixes de vinya per aquests vorals i la masia conserva unes tines. A la zona de la Solella del Pujolet, en un revolt ben marcat, cal seguir un petit i curt corriol relliscadís per arribar a la Balma Gran de Marganell; una cavitat a la roca ideal per aixoplugar-nos però amb un accés gens recomanable en temps de pluja. La balma està "defensada" per una imatge de la "moreneta" que segur, que us deslliura de relliscar gaire!

Tornem enrere cap a la pista i anem davallant fins a la carretera tot sortint per davant del camp de l'Estevenó i la seva masia del mateix nom. Darrere d'ella la silueta de Montserrat continua altiva i orgullosa. Cal creuar la carretera i, després de passar per la barraca del Poldo, dirigir-nos a l'ermita de Sant Jaume de Marganell o de Castellbell, enmig d'un prat verd. L'ermita és tancada i només hi podem veure una mica acostant-nos a la reixa de la finestreta tot acostumant els ulls a la foscor. Ens anem arreplegant cap al sol, que quan et pares a l'ombra es fa sentir la baixada de temperatura. Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Castellbell, al lloc anomenat Marganell. Aquest lloc és documentat des del 924. L'església apareix citada el 1102 en un document en que els propietaris, Bertran Sunyer, la seva esposa Adelendis i els seu fill donen l'església de Sant Jaume de Marganell al monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Un cop reconfortats continuem per Cal Ticó, la Feixa de Cal Agustí i la barraca del Pla de Masroig. Al
mig del Pla, ens trobem amb el Mirador de del Pla de Masroig, un mirador magnífic de tota la serralada de Montserrat. Un petita escultura de ferro ens reprodueix els cims de la muntanya, una còpia en miniatura. Un lloc ideal per aprendre els cims i les formes, observar atentament cada replec de roca i potser, si l'ull ens hi arriba, cada forat i cada ermita, però això no és possible.

Acabem de travessar el Pla i remuntem la pista fins a Sant Cristòfor de Castellbell. Sant Cristòfor és una entitat de població del municipi de Castellbell i el Vilar. Aquest poble de pagès, format per un escampall de masies centenàries, està centrat per l'església de Sant Cristòfol d'un romànic primitiu del segle XI. És un edifici ben conservat d’una sola nau amb absis semicircular, que en aquest cas i a diferència de la majoria d’esglésies romàniques de l’època, es troba orientat al nord i no a sol naixent com de costum.

A l'altra extrem del Pla, trobem la barraca del Pla de Masroig i sota seu la Balma dels Pobres, difícil d'accedir-hi i de veure des de dalt. 

Una mica més enllà, passats els terrenys de la Vinya del Moro, el camps de l'Agustí i la Vinya del Macari, travessat el torrent de la Teula, arribem a la darrera ermita del nostre recorregut d'avui: Sant Esteve de Marganell.

L'ermita ha estat restaurada. L'alcalde de Marganell, Ramon Costa, al que agraïm la seva atenció. ens ha explicat els treballs de restauració i els desitjos de poder dedicar l'ermita a concerts musicals o altres activitats. De fet, ara és el lloc on celebren la Festa del Panellet, el segon diumenge de maig.

Sant Esteve està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una única nau, amb un únic absis situat a llevant, sense cap mena de decoració i desproveït d'obertures. Al cantó de ponent s'obre una porta que fou construïda el 1824 com indica la llinda. A l'extrem sud s'alça el campanar de factura moderna i d'estructura quadrada, ben conservat. El teulat original inexistent, ha estat restaurat per un teulat de vidre que deixa passar una bona claror a tot el recinte. El lloc de Marganell és documentat des del 924; les notícies documenten l'església el 1143, data en què Ramon Gaufred, bisbe de Vic, i el seu capítol donaren al monestir de Santa Cecília i a l'abat Guillem, l'església de Sant Esteve de Marganell. En estar unida a Santa Cecília seguí les vicissituds d'aquest monestir, que el 1539 passà a dependre de Santa Maria de Montserrat. El 1880 fou unida al bisbat de Barcelona, com el monestir. El 1936 fou del tot malmesa a rel de la guerra, abandonada i en estat ruïnós durant uns quants anys, acaba de ser restaurada amb l'esforç del municipi. 

Aquí fem un mos. I retornem cap al poble travessant el torrent del Florí i arribant de nou a la carretera per entrar al municipi per davant del mur pintat no fa gaires mesos amb una escena que recorda el mercat de les pageses de Montserrat que han fet famós el poble amb la mel i el mató. Montserrat sempre present!

Després d'un cafè per a escalfar-nos una mica, deixem Marganell i Montserrat, Montserrat i Marganell tot havent conegut aquest petit indret esguardat per una gran serralada.