El Mikado i Els Pirates

Ahir dissabte 14 i dins les Festes de Maig de Badalona, vem fer el segon concert/representació (esperem fer "bolos"!) de dues operetes que van fer furor als anys vuitanta: El Mikado i Els Pirates. Les van estrenar la Companyia teatral Dagoll Dagom i, nosaltres, l'Orfeó Badaloní, hem tirat endavant amb el projecte dirigit magistralment per l'Òscar Peñarroya i la il·lusió de tots els cantaires que n'hem format part. Com hem gaudit fent de "pirates" i de "nenes pusil·lànimes"! Tots hi hem posat les veus, els "cossos" i les ganes!
Els nostres mòbils han estat "bojos" durant tots aquests dies comentant les aventures com a noietes verges i pusil·lànimes pensant de quina manera podíem "encantar" aquests pirates de la costa i el pastor de la muntanya.

I com podíem fer que El Mikado es fixés en nosaltres, homes i dones del Japó que ens hem presentat amb gran plaer. 

Finalment, desprès d'una preestrena al Cercle Catòlic de Sant Andreu, hem "actuat" al Teatre Zorrila de Badalona. Ens han acompanyat quatre solistes de magnítud superlativa, tant a nivell musical com teatral i relacional amb tots nosaltres.

La veritat és que ha estat un plaer cantar amb la massa coral de l'Orfeó i, especialment en aquesta ocasió amb el Cor Projectes. 

Hem passat les nostres trifulgues: estudi, memorització, expressió, interpretació i, també, perquè no, la tria del vestuari que ha motivat tant a les "noies pel Mikado". Ha estat un projecte global que ens ha ajudat a la compenetració de grup, i a viure cada concert amb sentit musical.

Ambdues obres van ser compostes per Gilbert i Sullivan, parella formada pel llibretista S. Gilbert i pel compositor A. Sullivan. Les seves òperes han gaudit d'un llarg èxit arreu, i sovint se segueixen representant per tot el món anglosaxó. Gilbert i Sullivan van influenciar directament en el desenvolupament del teatre musical al segle XX. Les seves òperes també han influenciat els discursos polítics, la literatura, el cine i la televisió i sovint han estat parodiats pels humoristes. 

 
Us adjunto, com es diu avui en dia, un tastet dels Pirates  i del Mikado que van cantar els Dagoll Dagom en espera de l'edició del nostre concert. No en dubteu, que quan el repetim us avisaré amb temps!

 

Primavera a Cal Julià

Mentre els badalonins indultaven una nit a la dimonieta Anastàsia, jo he tornat a Cal Julià per gaudir de la primavera. Tot el camí estava tenyit de verd i d'arbres que comencen a brotar i ensenyen les fulles tendres. Sempre m'agrada arribar a la casa per aquesta època i que em donin la benvinguda el bé de Déu de lliris blaus que hi tinc; em dóna alegria i m'emociona.

Ara, està tot florit! Els lliris, el lilà, les bosses de pastor, els trèvols, la farigola, l'argelaga. D'altres flors han acabat ja el seu moment: els narcisos i les violetes escampades per tot el terra. Els lledoners estan brotant, els avets creixen, el fonoll i el julivert s'escampen, les maduixeres floreixen i les roses ja despunten. Tot riu! I el Petit m'ha fet companyia amb el seu miolar demanant menjar.

Tot era solitud; tant sols ha passat el jeep del Cossarell fent la seva ronda habitual i, a la nit, s'encén la llumeta de Cal Pomer.

No he pogut fer cap caminada: els núvols negres i el terreny mullat m'han reclòs a dins de casa. He passat unes estones llegint i, quan el sol m'ha fet l'ullet, he aprofitat per passar la desbrossadora d'herba perquè estava altíssima amb les darreres pluges.  Aviat haurem de tornar-hi.

He fet algunes fotos de les gotes d'aigua reposant sobre la corol·la de les flors. Tot traspua tranquil·litat. He baixat amb recança  però amb l'esperança de tornar a pujar! Sé que el meu petit refugi serà allà.

Badalona Dimoni 2016: l'Anastàsia

Mireu! Sóc bonica, oi? Aquest any, sóc jo el dimoni; be, la dimònia; alguns em diuen dimonieta però a mi no m'han agradat mai els diminutius. Ja sabeu que a Badalona cada any per aquestes dates planten el dimoni a la platja i m'ha tocat a mi. Com que són temps nous, sóc del sexe femení. Home!, perdó, dona! m'han fet una “nena”. Ara que aconseguim canviar el sexe, ara i per primera vegada, no sabem si per última, resulta que em fan nena; no una senyora treballadora com les dones que anaven a les fàbriques com la Piher o a Can Casacuberta al torn de les sis del matí, o com les dones pageses, perquè, creieu-me, les dones sempre han treballat i a

Badalona també n'hi havia de pageses que traginaven pels camps i les vinyes, ni com les dones dels pescadors, sempre sofertes, treballant a cor que vols esperant el marit que tornés amb quatre maires i quatre gambes d'Arenys; ni com les que han treballat en oficines i despatxos i han tingut cura, a més a més, de les criatures i la casa. No! A mi m'han fet una nena. Oh! I una nena amb el nas de pinotxo que no sé ben be què han volgut dir, perquè les nenes no hem de ser pas mentideres i jo no ho sóc, de veritat! M'han posat una forca a la mà que més que una forca sembla una forquilla de joguina. Jo havia vist els dimonis d'altres anys i allò si que eren forques i no la meva que, a sobre, li pengen uns fils esfilagarsats. No sé, però la primera vegada s'hi podien haver mirat una mica, no trobeu?

Tot i així m'agrada estar aquí.

Avui han vingut tota una corrua de nens —i nenes— que m'han deixat un eixam de dimoniets/etes. Uns/unes fets/fetes de paper, d'altres de capses de cartró. Fins i tot en tinc un de color blau!, pelut i gros que em fa una mitja basarda, però que està ben fet, no es pot negar. Vés, em fan companyia, tot el dia aquí palplantada entomant la pluja i el sol. Encara sort que estic de cara a la Rambla i veig passar la gent a totes hores del dia i de la nit: nens, nenes, joves, ciclistes, uns que corren, en diuen running, em sembla, vells prenent el sol als bancs, altres atrafegats i mirant a terra a buscar el tren, joves que seuen a fer el vermut i noies i nois que treuen a passejar el gos. Sort que m'han posat una tanca al voltant i els gossos no se m'acosten, que pateixo per la cua, que me l'han feta grossa i llarga, amb la punta que mira al cel.

És maco i emocionant quan passen els trens; de vegades venen de la dreta i d'altres de l'esquerra i fan uns xiulets juganers; i quan coincideixen dos fan un fort terrabastall, que em maregen i tot!

M'han vestit amb una caputxa vermella, deu ser per a que no em constipi amb aquests aires de marinada. A la nit, sense que se n'adonin els que em vigilen, em giro cap al mar per veure el reflex de la lluna i les llumetes de les barques —que poques n'hi ha, ja!— a l'aigua tranquil·la i si m'hi fixo bé, em puc veure una mica la cara i aquests braços i cames articulats que m'han posat i que no em deixen moure.

Malgrat tot, estic contenta, és divertit veure tanta gent. A la tarda, sentint el soroll somort de l'aigua i les onades al darrere, veig el sol que s'amaga per les muntanyes i entre les cases.

Però,... què passa ara? Quanta gent! Tot Badalona em ve a veure, avui? Caram, fins i tot els castellers aixequen castells! Al meu honor? Oh! I arriben uns gegants —ells si que es mouen— que van fent giragonses pel passeig. I aquest soroll? Focs! Valga'm Déu! No em vingui a petar un a sobre, que sóc de fusta, jo! Petards, trons, trabucs! Quina festa! Llàstima que es va enfosquint.

Oh!, ara el cel s'omple de llumetes de colors que pugen molt amunt i fan un espetec quan són dalt i cauen les espurnes com una pluja de colors i tota la gent està encantada amb el coll enlaire i criden i riuen i aplaudeixen i fan oohhhsss!

Però,... què és això? Sento una escalfor als meus peus. Què fan aquests bordegassos? Però... si estan encenent foc a les meves cames! Senyor!

Que em cremo! Apagueu això! Tothom mira i ningú fa res! Que no ho veieu que m'estic rostint? Que se'm crema el vestit! Ajudeu-me! No vull acabar així. Que encara que sigui de la família dels dimonis jo no he cremat ningú a les calderes! Pobre de mi! Ja estic tota encesa com una torxa i aviat cauré a la sorra.He estat una bona nena i us prometo que no em queixaré més de la forquilla que m'heu posat ni d'aquest vestit que sembla de dol. Si us plau...

Els focs s'acaben, la música para, torna el silenci i la gent va desfilant a poc a poc amb un somriure als llavis. El balanceig de les onades bressola l'Anastàsia en un son infinit i l'aigua negrosa del mar l'engoleix.

Carenejant la Serralada de Marina

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar. 

Dia assolellat, amb una certa calitja, dia de primavera. Des de la cadena de darrere el Cau de la Conreria hem carenejat per la Serralada de Marina guiats amb molt bon fer pels companys del Centre Excursionista de Badalona als qui regraciem les atencions i les explicacions donades.

Caminada agradable per la pista que ens ha portat fins el Turó dels Nou Pins, allà on no es deia pas Turó de Nou Pins ni hi ha nou pins. Hem divisat pràcticament tota l'estona la costa que va des de Premià de Mar fins a Barcelona passant pel Masnou, Montgat, Badalona i Sant Adrià de Besòs fins que, la nostra vista, ha divisat, també, el Tibidabo, Collserola i un xic de l'aeroport del Prat.

Tot el camí hem estat acompanyats per la verdor i per la brotada de les flors: l'estepa blanca amb les seves corol·les rosades i l'estepa negre amb la blancor dels seus pètals; el bruc amb les flors a vessar; la prematura ginesta, el romaní curull de les seves petites i perfumades tiges florides. Els arbres resplendien amb el seu verd acabat d'estrenar: alzines, roures, pins i garrics en flor i els cirerers d'arboç amb les cireres encara verdes però que ja anuncien el fruit vermellós que ens alegrarà els dies d'estiu. Tot un jardí i, als nostres peus, les ciutats amb el seu tràfec que, des d'aquí dalt, ens sembla molt llunyà.

Un cop passat el Turó de Nou Pins hem carenejat per un corriol lliscadís, en aquest sector de terra erosionada pel sol, les pluges, els caminants i les bicicletes, fins a arribar quasi al punt més baix de la Serralada per tornar enrere i, entre vinyes, pujar la pista que ens ha dut a la torre de guaita del mal anomenat Turó d'en Galceran. De fet, el turó està uns metres més endarrere. Nosaltres l'hem aconseguit i escalat fins al seu mateix cim per veure tota la plana del Vallès, amb Montserrat, la Mola i el Montseny. En aquest dia calitjós ens ha faltat una mica més de transparència sobre el Pirineu.

Hem acabat de donar la volta per la zona obaga del Vallès on la vegetació es fa més espessa, senyal d'humitat i ombra però també d'activitat humana accelerada amb pobles que s'albiren tocant-se tots entre si. El Pere Quart potser ja no veuria els tres pins que fan una serra!

Hem tornat cap al Cau acabant de colrar-nos la pell amb el sol. Els que som de Badalona, us agraïm aquesta sortida!

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs. 

 Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

El conte

A l'escola li han demanat que fes un conte ara que arriba Sant Jordi. Els mestres triaran el millor de cada classe i d'entre tots els seleccionats en premiaran un! La Júlia està neguitosa, la mare li ha dit que ella escriu bé i que pot participar-hi. Està asseguda a la taula del menjador amb un paper blanc al davant, un llapis i una goma per si s'equivoca, però no sap com posar-s'hi. Mira al seu voltant a veure si li surt algun tema que tingui relació amb aquesta diada: llibres, dracs, princeses, roses... Tot li sembla massa vist ja. Ella voldria fer alguna cosa original, que tingués impacte, que tothom ho recordés sempre... fins i tot, podria ser, que algú li publiqués en algun recull de contes i sortís a les llibreries com un "best-seller" que diuen la gent gran i que ella no sap ben bé què vol dir però veu que tothom en parla. Després d'una bona estona, encara no li ha sortit res i aquell paper tan immaculat continua impassible al seu davant.

I si escrivís sobre un drac bo i una princesa dolenta? No, seria massa, les princeses no poden ser dolentes de cap manera perquè llavors els prínceps estarien tristos i no les podrien despertar amb un petó. 

I si parlés d'una rosa que no vol estar en un gerro perquè li agrada més el jardí? Apa! totes les roses estan als gerros i no es queixen pas!

I si digués que una nena es compra un llibre. Ui! no és pas possible, els llibres els compren les mares i els pares.

La Júlia cada vegada està més desanimada. Segur que els seus companys ho sabran fer millor i ella es quedarà sense premi. 

Continua pensant mentre fa punta al llapis; es mira el seu jardí però no hi ha cap rosa, cerca el príncep que li ha de portar la inspiració, però tarda molt.

Al cap d'una hora sense fer res li comencen a espurnejar els ulls i poc a poc li vénen uns sanglots i unes llàgrimes grosses van caient sobre el paper. S'eixuga la cara amb les mans i veu el manyoc blanc i rebregat que està sobre la taula. Ho deixarà córrer!, ella que en sap de llibres i contes. Els que escriuen segur que de seguida els ve alguna cosa al cap.

Dirà a la senyoreta que no li ha donat temps, que s'ha trobat malament, que el seu germà li ha estripat el full... be, alguna cosa semblant i ja s'ho pensarà per l'any vinent.

S'aixeca i es prepara una mica de berenar i posa la tele. Es queda bocabadada davant les imatges: una nena de la seva edat i que viu a un altra país està en una escola asseguda en una cadira de rodes i escriu amb dos dits d'una mà perquè no en té més. Està somrient i quan el presentador li pregunta què li agradaria, respon que voldria rebre una carta d'alguna nena per llegir-la i contestar-la i així aprendria molt. 

La Júlia deixa l'entrepà i agafa un full blanc altra vegada. Hi dibuixa una rosa i escriu: "Al meu país demà serà Sant Jordi i la gent es regala llibres i roses. Aquesta és per tu. Espero que siguem amigues. Serà el millor premi!

Tenerife: el verd blau d'una terra

Una illa que sorprèn. Un joc de llums i colors al voltant d'una muntanya emblemàtica feta volcà. Verds que destaquen sobre la terra pedregosa i negrosa de la lava ja solidificada que conforma camins i torrentades amb poca aigua però amb cactus que despunten i s'enlairen cap al cel blau. Tonalitats de terra marronosa, al voltant del Teide i vegetació exuberant. Tot florit. Pobles penjats, amb carrerons que sempre fan pujada, amb places on fa bo de seure per prendre un deliciós zaperoco fet amb cafè, canyella, llet condensada i licor, després d'haver conduit pels revolts tancats de les sinuoses carreteres que salven desnivells de més de mil metres. 

I el mar. Brau, petant contra la costa, aixecant ones i escuma blanca fins a omplir les piscines naturals on la gent comença a banyar-se. Paradís de surfistes, prudència dels menys avesats a aquestes latituds, admiració dels que estem habituats a la calma del Mediterrani; amb els espadats que cauen com gegants sobre les aigües remogudes per l'onatge.

Tot ha estat una sorpresa en aquesta tranquil·la illa on hem estat voltant durant una setmana.

Ens ha faltat, i no per poca constància nostra, la pujada amb telefèric fins al Teide. Aquests dies, el volcà tenia ganes de jugar amb el vent i la gent de l'estació s'han vist obligats a tancar les instal·lacions. I la caminada pel cim.
Tanmateix, nosaltres que som perseverants, hem conservat, fins l'últim moment, la il·lusió i l'esperança. No l'hem deixat de veure per tots cantons i hem recorregut alguns del seus camins entre lava, pedruscall, cactus i flors. Encara conserva una mica de neu, alçant-se altiu enmig d'aquesta natura. Tot fet a mida humana. 

Ens quedarà el record d'uns dies viscuts en bona companyia i el desig de continuar-la en d'altres paratges tot recomençant camins, compartint riures i noves rutes.