Badalona Dimoni 2016: l'Anastàsia

Mireu! Sóc bonica, oi? Aquest any, sóc jo el dimoni; be, la dimònia; alguns em diuen dimonieta però a mi no m'han agradat mai els diminutius. Ja sabeu que a Badalona cada any per aquestes dates planten el dimoni a la platja i m'ha tocat a mi. Com que són temps nous, sóc del sexe femení. Home!, perdó, dona! m'han fet una “nena”. Ara que aconseguim canviar el sexe, ara i per primera vegada, no sabem si per última, resulta que em fan nena; no una senyora treballadora com les dones que anaven a les fàbriques com la Piher o a Can Casacuberta al torn de les sis del matí, o com les dones pageses, perquè, creieu-me, les dones sempre han treballat i a

Badalona també n'hi havia de pageses que traginaven pels camps i les vinyes, ni com les dones dels pescadors, sempre sofertes, treballant a cor que vols esperant el marit que tornés amb quatre maires i quatre gambes d'Arenys; ni com les que han treballat en oficines i despatxos i han tingut cura, a més a més, de les criatures i la casa. No! A mi m'han fet una nena. Oh! I una nena amb el nas de pinotxo que no sé ben be què han volgut dir, perquè les nenes no hem de ser pas mentideres i jo no ho sóc, de veritat! M'han posat una forca a la mà que més que una forca sembla una forquilla de joguina. Jo havia vist els dimonis d'altres anys i allò si que eren forques i no la meva que, a sobre, li pengen uns fils esfilagarsats. No sé, però la primera vegada s'hi podien haver mirat una mica, no trobeu?

Tot i així m'agrada estar aquí.

Avui han vingut tota una corrua de nens —i nenes— que m'han deixat un eixam de dimoniets/etes. Uns/unes fets/fetes de paper, d'altres de capses de cartró. Fins i tot en tinc un de color blau!, pelut i gros que em fa una mitja basarda, però que està ben fet, no es pot negar. Vés, em fan companyia, tot el dia aquí palplantada entomant la pluja i el sol. Encara sort que estic de cara a la Rambla i veig passar la gent a totes hores del dia i de la nit: nens, nenes, joves, ciclistes, uns que corren, en diuen running, em sembla, vells prenent el sol als bancs, altres atrafegats i mirant a terra a buscar el tren, joves que seuen a fer el vermut i noies i nois que treuen a passejar el gos. Sort que m'han posat una tanca al voltant i els gossos no se m'acosten, que pateixo per la cua, que me l'han feta grossa i llarga, amb la punta que mira al cel.

És maco i emocionant quan passen els trens; de vegades venen de la dreta i d'altres de l'esquerra i fan uns xiulets juganers; i quan coincideixen dos fan un fort terrabastall, que em maregen i tot!

M'han vestit amb una caputxa vermella, deu ser per a que no em constipi amb aquests aires de marinada. A la nit, sense que se n'adonin els que em vigilen, em giro cap al mar per veure el reflex de la lluna i les llumetes de les barques —que poques n'hi ha, ja!— a l'aigua tranquil·la i si m'hi fixo bé, em puc veure una mica la cara i aquests braços i cames articulats que m'han posat i que no em deixen moure.

Malgrat tot, estic contenta, és divertit veure tanta gent. A la tarda, sentint el soroll somort de l'aigua i les onades al darrere, veig el sol que s'amaga per les muntanyes i entre les cases.

Però,... què passa ara? Quanta gent! Tot Badalona em ve a veure, avui? Caram, fins i tot els castellers aixequen castells! Al meu honor? Oh! I arriben uns gegants —ells si que es mouen— que van fent giragonses pel passeig. I aquest soroll? Focs! Valga'm Déu! No em vingui a petar un a sobre, que sóc de fusta, jo! Petards, trons, trabucs! Quina festa! Llàstima que es va enfosquint.

Oh!, ara el cel s'omple de llumetes de colors que pugen molt amunt i fan un espetec quan són dalt i cauen les espurnes com una pluja de colors i tota la gent està encantada amb el coll enlaire i criden i riuen i aplaudeixen i fan oohhhsss!

Però,... què és això? Sento una escalfor als meus peus. Què fan aquests bordegassos? Però... si estan encenent foc a les meves cames! Senyor!

Que em cremo! Apagueu això! Tothom mira i ningú fa res! Que no ho veieu que m'estic rostint? Que se'm crema el vestit! Ajudeu-me! No vull acabar així. Que encara que sigui de la família dels dimonis jo no he cremat ningú a les calderes! Pobre de mi! Ja estic tota encesa com una torxa i aviat cauré a la sorra.He estat una bona nena i us prometo que no em queixaré més de la forquilla que m'heu posat ni d'aquest vestit que sembla de dol. Si us plau...

Els focs s'acaben, la música para, torna el silenci i la gent va desfilant a poc a poc amb un somriure als llavis. El balanceig de les onades bressola l'Anastàsia en un son infinit i l'aigua negrosa del mar l'engoleix.