Volta als Rasos de Peguera

Deixeu-me dir abans de res i en desgreuge pels vocals de la sortida que ha estat un plaer fer Els Rasos. Ja anireu veient de què va!, però ha estat una sortida "amb torna". El matí s'ha aixecat rúfol sobretot com més ens acostàvem a l'inici de la caminada, al començament de les pistes d'esquí dels Rasos de Peguera. Però la vocal ens anava consolant "a partir de la una del migdia escamparà i podrem prendre el sol tot dinant".

Tots confiats, doncs, hem encetat la pista que, al cap de poc, s'ha convertit en un camí voltat d'herba verda i flors talment una estora posada als nostres peus. Fins i tot hem pogut agafar unes quantes múrgoles per goig dels boletaires. Hem arribat al poble abandonat de Peguera a redós del rocam que l'embolcalla. Allà, hem escoltat al vocal explicar-nos llegendes i històries que corren per la contrada sobre els maquis. No hem d'oblidar que estem al país del  Caracremada (Ramon Vila Capdevila), nascut a Peguera, anarcosindicalista de la CNT, col·laborador de la resistència francesa i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. El 1963 fou mort per les bales de la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages i va ser enterrat al mateix lloc però a l'exterior del cementiri; uns diuen que les restes han estat traslladades a Peguera, però no ho acabem de saber del cert. El que si que hi ha avui en dia és una ruta, la Ruta del Caracremada, que es pot fer a peu, a cavall, amb raquetes de neu, amb BTT, amb nens i versió running, recorrent els llocs que va passar.

Seguidament, hem encetat una pista que, pràcticament no surt als mapes però que ha estat descoberta per un familiar de la vocal i que va pujant en lleugera pendent però constant. No ens hem perdut ja que anàvem controlats (no tant guiats!) pels vocals. El camí feia de bon passar entre una extensa fageda de fulles acabades de brotar i que conferien al paisatge un verd lluminós que contrastava amb la negror dels troncs.

La boira ens ha anat acompanyant i estenent el seu lletós mantell entre els arbres, conferint al bosc un ambient humit i misteriós. Al Clot de La Molina hem dubtat de continuar pujant pel torrent del mateix nom per fer una drecera que tant ens agrada als excursionistes, però sort que el seny dels vocals s'ha imposat i hem seguit per la pista. Després d'un revolt pronunciat hem resseguit una extensa pineda de pi negre que ha canviat totalment el tipus de terreny. El cant dels ocells entre els arbres ens ha acompanyat fins a arribar a Les Bassetes per dinar, que avui, entre el tema dels maquis i el de la drecera, ens hem saltat el típic "fem un plàtan" i tothom tenia força gana. La vista des del cingle era fantàstica: sota nostre, al fons, el Santuari de Queralt i Berga. Ens hem adonat, però, que tot i ser ja les dues del migdia no havia pas escampat; no només això, si no que estàvem ben bé sota la boira i allà al lluny lluïa el sol. Això no ens ha fet desistir del menjar i del repòs encara que hagi estat fresquet.

Pujant pel dret i resseguint la cinglera hem anat carenejant fins a arribar a La Torreta dels Rasos on hem divisat el pantà de La Baells, al fons i sota el sol, i els cims més aprop nostre com El Cogulló d'Estela i el Cim de l'Auró, també sota els núvols.

Continuant la catifa verda hem baixat, ara si, fins el Pla de l'Orri per tornar-nos a enfilar de seguida. La vocal ja ens informava que no patíssim perquè tot era baixada i pla fins el final, però nosaltres anàvem pujant i és clar, com que ens havia dit que ella la sortida l'havia feta al revés, hem entès que tot li havia semblat de baixada i de "bufar i fer ampolles". Seguint amunt darrera qui ha agafat el comandament de la sortida, el recent estrenant nou coordinador de les sortides dels dijous, hem arribat al Pedró dels Rasos de 2061m i punt culminant de la Serra. Vaja!, com una propineta de més a més. Els vocals, que havien perdut punts amb allò de la pujada que per a ells era baixada, han tornat a recuperar tots els punts perquè la vista ens ha allargat fins a les muntanyes d'Andorra i, més aprop, la Serra del Verd, el Cadí i la Gallina Pelada i, al fons amb sol, la Llosa del Cavall. I ara sí, poc a poc i amb retard, ha anat sortint el sol que ens havien anunciat a primera hora. Contents i satisfets, aquesta colla de joves dels dijous hem fet un cim més i encara haguéssim pogut continuar fins la Serra d'Ensija, això si, fent pujades.

Hem baixat tota la pista d'esquí fins a arribar a peu de pista i hem anat a fer una "clara" al Refugi dels Rasos.

Vocals: no us preocupeu, crec que, amb aquesta sortida, heu deixat el llistó molt alt!