Aniversari

Caram! Ja en faré seixanta-dos! 62! No ho sé, però posat en números fa més efecte!

Estic asseguda al menjador, davant l'ordinador, esperant que em surtin les paraules i les frases que puguin omplir un full en blanc.

M'ha remogut varies coses això dels 62, mama! Aquest escrit te'l dedico a tu, és clar; de fet, ets la protagonista dels meus 62. I m'ha vingut com una sensació de “quadratura del cercle” que se'n diu. Jo, mama, vaig viure els teus seixanta-dos. Recordo que ja estaves jubilada, tant anys d'esperar-ho, oi? Et vas jubilar voluntàriament als seixanta, però a tu et van enviar a l'atur durant dos anys. Vas arribar a casa i em vas dir:

—Núria, han posat un cartell al suro d'anuncis que diu que fan una oferta als que aquest any en fan 60: els donen una indemnització i dos anys d'atur. Què et sembla? Cobraré menys. Potser anirem més justes, però sembla una oportunitat.

—Agafa-ho mama! Ja ens espavilarem! Jo cobro de la Gene i... haurien d'anar molt mal dades per... Agafa-ho, mama!

I tu, amb aquella il·lusió amb que feies les coses, ho vas agafar.

—Núria. Avui l'Hidalgo, que és el sindicalista de l'empresa m'ha dit: “Pero, señora Montserrat, esto no va para los del despacho; es una oferta para los trabajadores de la fábrica; a usted no le toca!” I jo, llegint el paper que havien penjat, li he preguntat que a on ho diu que només és pels de la fàbrica. Aquí, no ho específica! Per tant, també hi entro! “Pues tiene usted razón, señora Montserrat!, pero no pensará plegar usted! Usted no puede plegar!” Doncs si, li he respost, jo plego!

I és el millor que vam decidir, mama!

Dos anys a l'atur i en vas fer seixanta-dos com els que jo faig ara! I saps?: també estic jubilada! I quina alegria: en vas poder gaudir quasi vint-i-tres anys de la jubilació! Sempre te n'estranyaves!: quina sort, oi, Núria, qui ho haguera dit que hi podria arribar, jo! I cobro a final de mes! Els meus pares no se'n sabrien avenir!

Acabat el període d'atur, ja a l'any mil nou-cents-noranta, vam comprar aquelles runes de Cal Julià, a La Vansa, al costat de casa del teu fill. “Per a que quan jo falti puguis estar a prop d'en Jaume”. I jo: “Per a que tu hi puguis anar durant mesos, que ja estaràs jubilada!, amb el teu fill que et farà companyia. Tant que te l'has estimat, el teu fill!, en Jaume”.

Mama, hi vam anar totes dues a Cal Julià i vam estar els caps de setmana amb en Jaume i les teves nétes, però no hi vas passar temporades llargues, perquè ells eren una família i nosaltres hi sobràvem. I jo, ara, hi estic sola quan hi vaig, que ells fa temps que en van marxar.

En tenies seixanta-dos quan ho vam comprar i jo, amb la mateixa edat que tu en aquell moment, estic pensant en vendre-m'ho, mama, que, què hi faig sola allà: no hi ha en Jaume, ni les teves nétes. Només records que em fan plorar!

Estic al menjador, davant de l'ordinador encara, i veig la màquina de cosir tancada. Jo teclejo i sento, de lluny, el tric-trac dels teus peus movent el pedal de l'antiga Singer, cosint i apedaçant, i fent-me els vestits que estrenava per la Palma.

Aquest dos mil setze en faré seixanta-dos i saps?, em sembla que tu hi anaves i jo ja en torno: com la quadratura del cercle que et deia abans! Et segueixo enyorant, et segueixo trobant a faltar. Ara les nétes ja són grans i una continua a Alemanya estudiant i l'altra, amb dos fills, està al Refugi de l'Arp i en Jaume, ha tornat a Badalona, a casa, mama.

Amb quina il·lusió et vas jubilar! Ja ho he dit, oi? I vas poder fer viatges i anar a la Universitat! Però jo, mama, ja ho vaig fer de jove tot això i ara, escric i camino i canto i intento seguir les teves passes però no és el mateix: tu sempre m'has anat per davant en les coses... i en Jaume també. Ell, no amb els viatges, ni amb la Universitat, quina pena oi? que deixés d'estudiar als divuit anys; però sempre ha tingut un cap més clar que jo,.. i una vista!...i una oïda!... i unes capacitats com innates; ell era tot capacitat i jo tota voluntat; però, amb la voluntat, creu-me, no s'arriba gaire enlloc. Només a vessar unes quantes llàgrimes dies abans de l'aniversari dels seixanta-dos anys. Sempre he estat donada a les llàgrimes, jo, mama. Recordes quan era petita i plorava a la cabassa? Tu sempre m'explicaves que el papa s'aixecava per consolar-me. Que en fa d'anys que no em consola! N'ha fet ja cinquanta-vuit! Però les nits estrellades, tal com em vas ensenyar, mama, encara miro el cel i veig la primera estrella que despunta i és el papa que em fa l'ullet! No falla gaire, eh! I ara, també t'hi veig a tu, al seu costat, per fi, mama! I, espero que jo, quan sigui l'hora, pugui estar també enmig de vosaltres i, les meves nebodes, si se'n recorden, puguin pensar en tu, i en mi i en en Jaume.

Volia fer un conte, mama, amb el tema de l'aniversari, però m'ha sortit aquesta plorera. No sé si atrevir-me a presentar-lo; és una cosa tant meva... és una descarregada que havia de fer un dilluns de Pasqua vuit dies abans del meu aniversari. Cada cop que m'estanco en l'escrit sento que la màquina també para i tu enfiles l'agulla amb paciència i amb una cara amoïnada.

Vaig néixer un vint-i-tres de maig, un diumenge en el que vaig despertar a tota la família a les quatre de la matinada. La vostra petita, la Núria. Posàreu aquest nom per no haver-me d'inscriure en castellà. Núria, inclús sense l'accent, sona igual en els dos idiomes i jo vaig néixer en un temps en el que encara imperava la llengua castellana per “imposición divina en el destino universal de la pátria”. M'ha agradat sempre, aquest nom, mama.

No sé si això és un conte; és possible que no. Però tenia ganes d'escriure-ho i acabar la feina començada. Un regal per estrenar, com la capa del Mesala que vas cosir una nit de Reis, pel Jaume, de matinada.

Que diferents, eh!, en Jaume i jo. Ell sempre vivint el present i jo sempre enyorant el passat! Els seixanta-dos anys, que ràpids!, tant! que me'n faig creus que sigui la mateixa persona: els anys de col·legi, de l'institut, del teatre, dels escoltes, de la Universitat, de la UEC, de les corals, de la música i de l'escriptura, de les excursions a la muntanya i de les amistats. Em diuen que encara en tinc uns quants per endavant, que sóc jove! Tu i jo, mama, sabem que no és veritat. Als seixanta ja penses en la vellesa. Com t'espantava a tu arribar-hi, més aviat a semblar-ho, oi? Sempre que veies una persona que no es podia valdre em deies: “No permetis que jo arribi a aquest estat” Si em veus aixi, no em treguis de casa!” T'haig de dir, mama, que no hi vas arribar. I espero, no arribar-hi jo, tampoc. Saps, faig encara viatges i vaig a caminar, i torno a ser a l'Orfeó Badaloní i tinc encara l'abonament de l'Auditori i vaig al teatre, intento escriure i riure i viure.

Avui, vint-i-tres de maig en faig seixanta dos! Avui, en Jaume i jo som en aquest menjador, sense la màquina, sense estrenar cap vestit ni cap capa. Deso i anomeno l'escrit i tanco l'ordinador. És moment de brindar amb cava, amb xampany com vam continuar dient tu i jo, amb en Jaume, a casa, nosaltres dos, bells exponents del que queda dels Comas i Fornaguera.

Traiem les copes de cristall, recordes?, aquelles tant delicades del casament dels avis, aquelles per les que paties cada vegada; en Jaume hi feia broma, però no s'han trencat mai. Les alcem mirant-nos tots dos a traves del vidre dibuixat. Salut! I per molts anys!