Santuari Nostra Senyora de Bellmunt

Una agradable sortida amb molts records per a tots nosaltres. Un dia de calor en el que, tot i que amb un sol enlleganyat a voltes, hem suat i ens hem bronzejat; és a dir, comencem a perdre el color pàl·lid d'hivern. El camí surt de Sant Pere de Torelló i va pujant entre l'alzinar, el boix, el faig i l'arç blanc florit. 

Al terra hem de vigilar amb les pedres i les arrels dels arbres,  gruixudes i ben falcades al terreny que, en molts moments, ens serveixen d'escaleta per anar salvant el desnivell i el rocam. Anem en fila, talment el peregrinatge que feien i fan la gent d'aquestes contrades cap a la Mare de Déu de Bellmunt i la seva ermita a la que Jacint Verdaguer ja anomenà en els seus versos de l'Emigrant "ermita al cel suspesa". 

I talment així s'ens apareix el Santuari, sobre una roca, a 1246m d'alçada sobre la Plana de Vic. Al nostre entorn veiem el Puigmal, el Pedraforca i el Cadí, i més aprop, el Montseny amb Les Agudes i el Turó de l'Home. A sota, Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló. Per darrera l'ermita de Bellmunt la boira cobreix el cim de la muntanya talment un mantell blanc i transparent.

A l'arribada seguim els vocals al bar del Santuari, obert per als peregrins i caminants i ens fem passar la set i la calor amb una bona acollida i una refrescant "clara". Dinem a l'ombra i ens disposem a fer el retorn després d'un agraït cafè. El camí baixa ràpidament cap a l'aparcament de la nova carretera que ve de Torelló, enmig de cabres que ens contemplen.

Anem trencant els revolts asfaltats i admirem les petites flors que ens anem trobant: l'orella d'ós, l'argelaga, la junça, les campànules, els botons d'or, la maduixera en flor, l'herba fetgera i la nostra senzilla i perfumada farigola que s'arrapa a la roca i a l'herbei.

No hem deixat gorres i viseres i ja pensem en els pantalons curts i les samarretes fresques per a la propera sortida que, sens dubte, serà també una bona manera de conèixer el nostre país. Tot caminant i fent camí, compartint l'amor a la natura.