Castells de La Segarra

Un dia típic d'hivern per terres de la Segarra, un dia típic segarrenc. S'arriba amb un xic de boira, de gebre i de fresca; marxem amb un cel blau i un sol que escalfa.

El paisatge de La Segarra és plàcid, convida al repòs i a la reflexió; convida a la mirada cap a l'horitzó, cadascú de nosaltres recollit en els propis pensaments; convida, també, a admirar aquesta terra aspre, treballada amb esforç, una terra poc atractiva als ulls de qui va a la muntanya a fer pics o a passejar vora l'aigua de mar. Una terra que, en general, té pocs admiradors, però que té, com moltes terres frontereres, un munt d'històries, un munt de tresors que s'han de saber trobar.

És seca la Segarra, així ho sembla a cop d'ull tot i que té paisatges variats i pertany a la conca hidrogràfica del Segre; hi neix el modest riu d'Ondara. Part de les aigües del terme de Freixenet de Segarra i les dels termes d’Estaràs, Sant Ramon, les Oluges, la Prenyanosa, Sant Guim de la Plana, Guissona i Torrefeta i gran part dels del Pallargues, Florejacs i l’Aranyó van a parar al Sió, configurant la subcomarca del mateix nom, la ribera de Sió. Les aigües d’aquest riu neixen de l’abundosa deu de Gàver (el torrent de Freixenet s’hi ajunta sota Montfalcó Murallat). Les aigües dels termes d’Ivorra, Torà, Biosca i Sanaüja i part del de Florejacs van al Llobregós. Així i tot, és seca la Segarra. Les temporades de secada persistent arriba mancar gairebé del tot l'aigua, i cal recollir´la de la poca pluja emmagatzemada als aljubs i les basses. El fred a l'hivern, però amb dies assolellats i clars amb temperatures gairebé primaverals; les boires a la tardor i els mesos de desembre i gener quan puja la boira de l’Urgell, humida i espessa, que s’arrapa pels comellars, encara que sovint no ateny als punts més alts: les altes temperatures de l'estiu, amb els camps ben grocs; i la verdor de la primavera. Sense cap muralla muntanyosa que els destorbi el pas, els vents senyoregen per la Segarra amb  les muntanyes del Prepirineu al lluny, avantguarda dels pics nevats que surten pel darrere.

I els castells. Els més turístics i visitats i els més desconeguts. Sortint de Cervera, ben a prop, es troba el Castell de Montcortès, pràcticament tocant a la carretera que ens porta cap a Agramunt. Un edifici que imposa quan mireu amunt, que ja existia el 1095, que ha passat per diferents propietaris al llarg dels segles, fins que, el 1622 l'ocupa el llinatge Moixó propietaris, encara, actuals del castell.

El castell de l'Aranyó, pràcticament al davant, documentat des del segle XV. Reformat com a castell residència i a partir de l'amortització del segle XIX, propietat de la família Pedrolo-Gomar durant uns quants anys. L'escriptor Manuel de Pedrolo, prolífic de les lletres catalanes, hi nasqué el 1918. Una placa de l'entrada ens ho recorda.

Castell de Ratera, un castell molí a la dreta del riu Sió per poder captar l'aigua i aprofitar-la pel molí de farina actualment en desús. Restaurat pel seu propietari, l'arquitecte Joaquim Vilaseca, a mitjans del segle XX.

Abans de passar al castell objectiu de la nostra visita en aquest dijous matinal, fem una parada a l'antic camp d'aviació utilitzat durant la Guerra civil. Conegut com a camp de l'Aranyó o camp de Cervera; en queda la Memòria històrica i el record dels més grans, els plafons i la plana d'herbes ja sense avions. I ens serveix per a saber i entendre una mica més la nostra història oblidada, al de la Guerra Civil, i la del 1714, quan males llengües parlen de Cervera en termes de Borbons, cosa que ens aclareix el guia, un home de noranta-un anys, que amb el cap ben clar, ens dóna lliçons a tots i ens aclareix el mite de la Universitat borbònica, mal conegut, quan Cervera, segons tots els documents, va mantenir-se fidel als Àustries.

El castell de Vicfred és un castell amagat. Es podria dir que no domina l'altiplà i nosaltres el dominem de lluny. Però és l'únic que podem visitar per dins i recórrer els seus salons i cambres, la cuina i el celler, el pou de la terrassa i la presó on encara es conserva la calavera del darrer presoner, les carenes i els fermalls. D'origen fou un castell de frontera que marcava els límits entre el Comtat d'Urgell i el de Cardona i passà a ser un castell residencial. Pertànyer a la família Mir i al llinatge dels Ribelles i passà a mans dels Cardona. Una placa als seus murs ens recorda que: «Sa Majestat Felip V va posar les seves reials plantes al castell l'any 1701. El pretendent al tron en Carles de Borbó es va hostatjar en ell, el 12 de juny de 1837 dia de la batalla de gra, acompanyat pel bisbe de Lleó. Sa Majestat Amadeu I de Savoia, en la seva marxa cap a l'exili l'any 1873, va passar la nit aquí». 

Testimoni també de les guerres carlines quan Benet Tristany, sacerdot i mariscal de camp carlí, ocupà Guissona, Vicfred i Calaf.

El 1998 va ser comprat per un particular que el restaurà, el va obrir al públic com a monument  i va fomentar les visites al castell. Un recorregut interessant pel que és, avui en dia, una casa espaiosa amb sales i dormitoris moblats a la manera més del segle XIX que del XXI, amb esglaons d'escala desiguals i en un ambient ja massa gran per a una família dels nostres dies. 

Acabada la visita, toca anar a dinar amb un començament de tarda lluminosa, aquesta vegada, tenint en compte les recomanacions per la Covid 19, no podrà ser fer-ho tots junts, però estem contents pel bon dia passat, per l'oportunitat de reveure amics i amigues amb els que no coincidíem feia temps, i pel fet d'haver pogut valorar una mica més les sortides senzilles, per uns paisatges que ens han aportat coneixement i gaudi.

Ruta de l'Ermita d'Espiells

Una volta, en un matí de dijous esplendorós, per terres d'Anoia, entre vinyes i paisatge suau. És una ruta que es pot fer en tot temps, tot i que si l'hagués de tornar a fer, triaria a mitjans d'octubre o començaments de novembre quan les fulles de parra deuen lluir, sota el sol, el seu groc i vermell transparent a contrallum, presagi de les bombolles d'un bon xampany. Ara, també és agradable. Els ceps esperen tranquil·lament la rebrotada de la primavera; els seus troncs tortuosos s'alcen entre filferros donant-se les mans en una sardana de fileres. Queda encara algun tros de vinya amb els colors de tardor o alguna fulla solitària entre la negror dels ceps.

Arribats al barri de Vilarnau de Sant Sadurní d'Anoia podem deixar el cotxe al pàrquing que hi ha al començament de  l'itinerari i seguim les indicacions que portem escrites recollides de la web "femuntomb.net" sobre la Ruta de l'Ermita d'Espiells. Mira, m'agrada el nom!

Anem agafant pistes i bifurcacions amb atenció per no despistar-nos; les cruïlles estan ben remarcades. Passem entre vinyes tenint al davant la muntanya de Montserrat i la Serra de l'Ordal. Un camí planer que ens porta, en un xic de davallada, fins al Gual de Can Catasús on hi ha una passera de pedres molt ben col·locades per travessar el riu Anoia entre canyissars. Passat el riu un cartell indicador ens assenyala un corriol costerut en direcció al torrent de can Petit. Remuntem doncs, cap amunt entremig de pi blanc i llentiscle. A la sortida del bosc tornem a trobar les vinyes i la gent que hi treballa en les feines de podar. Més endavant, la pista desemboca a la carretera d'Espiells que hem de seguir uns 200 metres. Des d'aquí, cal prendre un camí que ens passaria pel mig de l'edifici de l'escola de Viticultura, però, des de la carretera, ens adonem que està ben enfangat i decidim continuar per l'asfalt i trobar algun altre racó per travessar les vinyes. Al cap de poc, un caminet de gespa verda ens porta cap a la direcció que volem prendre: al davant tenim l'ermita.

L'ermita d'Espiells es troba a prop del Caseriu d'Espiells, un agregat de Sant Sadurní. És una església preromànica de la que destaca el campanar. Documentada ja el 986, Sant Benet d'Espiells és símbol de  perseverança, ja que reconstruïda i modificada en diferents ocasions, va ser testimoni al segle XIX del primer cas de la plaga de la fil·loxera que arrasaria tota la vinya catalana. Avui, segurament pels temps que corren, està tancada. Un mur alt l'envolta però, podeu treure el cap per la reixa de la porta i asseure-us al pedrís que envolta la soca d'un arbre per fer un repòs tot prenent un dels últims sols de tardor.

Cal tornar enrere i arribar fins l'agregat d'Espiells, pujar pel primer carrer que s'endinsa al bosc i arribar a la Miranda d'Espiells, un turó amb vistes cap a la plana i Sant Sadurní. Un cartell ens explica que el mot llatí "specula" vol dir "talaia"; l'atalaia de la capital del Cava. Des de la torre de guaita, edifici blanc i rodó, veiem al dessota un polígon industrial que no devia existir entre els segles VI i VIII quan el monticle ja va ser ocupat pels nostres avantpassats, segons les retes que s'han trobar i reposen sota terra. S'han trobat restes arqueològiques d'un antic espai funerari anterior al cementiri de Sant Benet: fins a 18 tombes en les que es van trobar restes òssies i fragments de ceràmica en mal estat de conservació. La necròpolis ha estat saquejada diverses vegades. Avui, les restes no es veuen, però els voluntaris han condicionat la zona com a espai d'esbarjo.

Deixem enrere Espiells i baixem per una pista amb uns revolts molt marcats fins la finca del Maset. Al cap de poc sortim al polígon industrial El Molí d'en Guineu, on hi trobem un anar i venir constant de camions; a prop hi ha el magatzem central de Mercadona i altres empreses d'embalatge i distribució. Ens arribem un moment al pont sobre el riu Anoia per veure el seu pas tranquil que no s'atura a contemplar el treball de l'espècie humana. Agafem un carrer que fa la volta perimetral al polígon, però de seguida el deixem per seguir un corriol paral·lel entre l'Anoia i les mercaderies; un corriol de fulles seques al terra que esdevé catifa sota el trepig dels peus: Sembla, talment, que el polígon no existeixi. Uns cartells ens avisen que no passem cap a la llera del riu coberta de canyissar, ja que és una zona protegida de nidificació d'aus; això fa que avancem en silenci, sentint tan sols cruixir de les fulles.

Al moment que el carrer del polígon fa un revolt molt marcat cap a la dreta, seguim una pista recta i el deixem definitivament. A la nostra esquerra continua el riu, a la dreta un mur de la mateixa roca viva que fa un intent allargassat de vauma. Més enllà, arribem al punt on abans hem pujat el camí del torrent d'en Petit i ens tornem a trobar amb el Gual de Catasús que ens serveix per travessar de nou el riu al mateix punt que fa unes dues hores.

Continuem la pista que ens porta fins a l'entrada del magatzem de les caves Codorniu on els operaris estan fent un recés de la feina i prenem un camí a la dreta que ens condueix entre vinyes despullades a banda i banda fins al llac d'en Raventós i Blanc. Els arbres verds i grocs s'hi emmirallen, els troncs secs baden fins l'aigua amansida. Mai diríeu que esteu tan a prop d'un lloc poblat. Una lleu pujada i trobem ja el primer tram de camí que hem fet en iniciar la ruta i que ens dirigeix cap al pàrquing. 

Acabem l'excursió a les Caves Pere Ventura on carreguem unes quantes ampolles que, aquestes sí, seran bombolles ben agradables per aquestes festes que s'acosten!

La Productora del Bòrax

Ara feia dies que no hi havia passat. Vaig veient canvis cada vegada que hi arribo, això que ha estat molts anys en el mateix estat. Qui ho diria, que ha desaparegut tot!

To allò que durant anys i anys va formar part de la nostra vida. Els fums, els nervis, les emprenyades, les històries que es donen en qualsevol empresa. Perquè, durant molts anys, va existir la fàbrica:

Productora del Bòrax y Artículos Químicos S.A. (La Veu de Catalunya, 5 gener 1936, pàgina 7) O sigui, "la Bòrax". De fet, ha estat, crec, l'últim terreny a ser edificat; fins i tot darrere de la Cros que tenia al costat! Quan he passat per allà i continuava feta un erm, he pensat que tot el terra devia estar infectat i afectat. Ara ja no, des de fa pocs mesos, s'alcen uns pisos nous. Una piseria arran de mar, amb vistes i tot, amb una filera de palmeres pel davant i envoltada de verd, talment un petit jardí que mai va ser.

El 1988, a casa, vam deixar la Bòrax; ens en vam acomiadar amb una celebració que vam fer uns quants dies! No va durar gaire la fàbrica. Em sembla recordar que no va arribar a veure el 2000. Al cap de poc temps de marxar-ne —que feliç la mare!— van traslladar la fàbrica a Castelló, o això és el que van dir llavors.

Es van acabar les corredisses dels migdies, el menjar ràpid sense quasi mastegar, anar a buscar la furgoneta a l'estació —i quan la perdies, caminar tot Eduard Maristany, carrer llarg, trist, brut, solitari, gris, molt gris; o esperar que la filla la portés fins allà amb el cotxe, quan en va tenir!— les hores esperades del tallat a mig matí al bar de la fàbrica amb el bon home de Santa Coloma atenent-te amb aquell afecte que va demostrar sempre; les picades amb els superiors del despatx, les bromes dels homes de la fàbrica, perquè menys tu i la del laboratori, tots els altres eren homes; suportar els camions carregats i descarregats, el soroll de la FECSA i les pudors de la fàbrica CROS. No vam agafar més malalties perquè Déu no va voler; hem sigut dones fortes, a casa meva. Ni fums, ni químiques ni fumigacions ens afecten (i no diguem els virus moderns!):

" Los terrenos donde se han encontrado los restos están en la calle de Eduard Maristany, y la Agencia de Residuos ha informado de que contienen arsénico en un grado "295 veces superior a los niveles genéricos de referencia" y una cantidad de hidrocarburos "900 veces" superior a lo permitido, señala el propio informe. En la zona estuvo ubicada en su día la fábrica Bórax."  (El País, 12 maig 2005)

Les pallisses de reunions sindicals, d'uns homes que tenien més que nosaltres tot i acabats d'arribar. Tu en furgoneta i ells en cotxe acabat d'estrenar; tu a casa i ells fent-se la torreta a còpia de baixes i hores extres que no podien fer. Els setmanals, amb aquelles llistes plenes de noms dels treballadors de la fàbrica que jo i en Jaume ajudàvem a fer de tant en tant; jo no, però en Jaume se'ls va arribar a saber de memòria, amb el sorollet de la calculadora que es teclejava, igual que la màquina d'escriure verda, portàtil, amb paper negre entre full i full o el típex que em feia posar nerviosa quan s'havia d'aplicar. Temps passats! I oblidats així que vam puguer; no ens va costar gaire, de tant com esperàvem de marxar-ne!

Després, tot silenci. Va parar la Bòrax, i la CROS i la FECSA i totes les indústries dels voltants. Van "arreglar el front marítim" amb una successió de piseries a primera línia de mar. Fins i tot van arreglar clavegueres i brutícia de l'aigua! Hi han plantat unes quantes palmeres al davant, allà on, ja llavors, hi havia la platja nudista que els homes els agradava d'acostar-s'hi. Els homes. Recordo l'Hidalgo, el "sindicalero" i el Garcia, que va ser un temps el meu mecànic de l'R5 que portava al Masnou on vivia ell. El company del bar que ens va convidar al casament de la seva filla i el vam anar a veure al Singuerlín i em va trucar un temps després preguntant per la "señora Montserrat"; i la dona del laboratori que ja no en recordo els noms. El Serra, que també vam anar de casament, i que li vas aconsellar que marxés d'aquell forat; i el que seria el gendre de l'Estapé. I el Rodri i el Massot i el Ruiz i l'Estapé, companys de furgoneta i de despatx i aquell noi jovenet, últim a entrar que em va venir a veure un dia, també buscant, ara ja, "la senyora Montserrat" I el Sr. Duran, que aquest era un senyor. Després el "jefe" va ser en Torres: ja no era un senyor! Els Duran van viure molt de temps a la torreta que hi havia a l'entrada de la fàbrica, després es van poder traslladar al carrer Sant Isidre, darrere de casa nostra. A la torre hi havia una palmera per senyalitzar on començava la fàbrica. 

La palmera encara hi és. Els homes han passat i els maldecaps també. Els teus companys ja no hi són; tu tampoc. I jo vaig passejant fins allà, sobretot amb bicicleta. I m'agrada passar-hi els dies de cada dia, les jornades laborals. Dono la volta al que aviat seran pisos per estrenar i els faig una botifarra ben grossa, en honor als morts.

A casa encara tenim alguna pedra del mineral.

I alguna gorra groga amb l'emblema de la fàbrica: una tartana arrossegada per un tir de vint mules.

Sant Pere de Graudescales

Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita i bonica Valldora o Vall d'Ora, sota els cingles de la Serra de Busa i a llevant del riu d'Aigua d'Ora, pertanyent al nucli de Navés a la comarca del Solsonès. Sembla que és l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins que no queda clar si hi van viure. Al segle X, el prevere Magnulf començà a edificar una església. El 960 el bisbe Guisad fundà el monestir benedictí tot i que hi continuà visquent una comunitat de canonges; el 1270 passà a ser parròquia i després fou abandonada durant molts segles fins que el 1900 desaparegué el culte. L'església actual ha estat restaurada els anys vuitanta del segle XX. Està declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

S'hi pot accedir des de la carretera que va de Sant Llorenç de Morunys a Berga, en el terme de Llinars, des del Pont d'Espingard sobre l'Aigua d'Ora, al límit amb el Berguedà. Des d'allí surt una pista apta per 4x4 que baixa fins al riu i, travessat aquest, cap a Sant Pere.

Aquesta vegada, però, ens hem decidit per remuntar la petita, bonica i delicada vall de Vall d'Ora, En una època de tardor tardana, quan els arbres caducifolis ja han deixat els colors groguencs i prenen els marronosos de les últimes fulles abans de caure per passar l'hivern, però amb una majestuositat de paisatge i de natura. En un matí clar, amb un cel blavíssim i una temperatura que acompanya ja caminar, fora de les xafogors i calors de l'estiu.

Deixo el cotxe al pàrquing del costat de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora, allà on un plafó ens explica la història de liberals i carlins per aquestes terres, sota la Serra de Busa. Des d'aquí podríem remuntar les Escales de Busa i arribar-nos fins al Pla i la Presó de Busa testimoni de diversos fets històrics començant per la Guerra del Francès. Però no pujarem a Busa, tot i que és una sortida pendent i que tinc moltes ganes de tornar a fer. Avui, el meu objectiu és Sant Pere de Graudescales on he calculat que fa com uns trenta anys que no he tornat.

 La zona de Vall d'Ora és encantadora, amb les cases disseminades en aquest pla, amb els cingles i espadats que les protegeixen. El sol fa lluir el rocam i l'aire és net. Deixo enrere l'ermita de Sant Lleí, prop del Museu i segueixo la pista. Al cap d'un tros, un desviament a la dreta ens porta a la font de la que no en sé el nom, però que raja fort amb un bon broc, arran de terra i d'un rierol que vessa les aigües al riu d'Aigua d'Ora. Tornats enrere, continuem la pista entre pi roig, molses i algun boix grèvol, amb els espadats de Busa a la nostra esquerra. 

  El camí és suau i adequat per anar admirant aquesta serra i deixar-se portar per la bellesa del paisatge. Al cap d'un tros, ens desviem cap a l'esquerra. La pista segueix recta cap a Llinars. Aquí, tenim una petita dificultat: el pont fet de taulons per travessar el riu per sobre d'un saltant d'aigua, està trencat. Queden una part dels taulons i les dues bigues que l'aguanten de costat a costat, pel que cal fer equilibris, intentar no mirar l'aigua ni pensar a relliscar. Després de mirar-m'ho algunes vegades, decideixo buscar un pas per passar el riu trepitjant l'aigua en lloc d'anar aèria: crec que, d'aquesta  manera em mullaré menys! Trobo un petit corriol que baixa cap al riu entre esbarzers que vaig apartant dels peus, braços i cap amb els pals i arribo a la llera del riu. Sense pensar-m'ho més, camino per sobre l'aigua intentant mullar el mínim les botes i arribo a l'altre costat sense més problemes: mullena salvada i botes que han resistit!

Al cap de poc de seguir la pista s'arriba a Sant Pere. Acollidor i tranquil. Cal donar la volta a tota l'església per admirar l'edifici que es dreça davant vostra, cal fer fotos de prop i de lluny i cal reposar als seus murs. Per l'espiell de la porta es pot veure l'interior, amb barrots, però sense vidre, et permet fer fotografies i tot! L'església, tot i que més petita, recorda molt la de Sant Jaume de Frontanyà, una altra joia del romànic.

 Camino per alguns corriols del voltant per veure si tinc sort amb els bolets i trobo uns pocs fredolics que fan il·lusió. Dino la meva truita de ceba a les escales de la que fóra la porta d'entrada antiga i prenc el sol de tardor, tot sense presses. Després d'aquest suculent àpat, baixo fins el riu. El sol ja va de posta i li confereix unes llums de tarda magnífiques que reflecteixen sobre l'aigua. Cap avall, el riu s'eixample; arriba del nord després de passar un estret rocós que recorda algun tram de la Ribera Salada.

Satisfeta del dia, enceto el camí de tornada, torno a travessar el riu per la llera i per sota els esbarzers i desfaig la pista tot mirant els marges del camí per si trobo algun bolet més.

  Arribo al cotxe i aprenc una mica més d'història   amb la Batalla de Valldora, aquella en la que fou ferit Guifré el Pilós i que li valgué l'escut de les quatre barres. Un monument i cartell ens recorda tal fet: "La Vall d'Ora ha estat identificada com una de les possibles localitzacions del castell d'Aura on va morir Guifré el Pilós en batalla contra Llop Ibn Muhammad, senyor musulmà de Lleida durant la ràtzia de 897."

Ja no queda res més per fer avui; sí que em dic a mi mateixa que no esperaré trenta anys a tornar: la tardor vinent provarem de pujar a Busa i baixar per Sant Pere.

Una volta en bici per Badalona

A primers d'any em vaig canviar la bici. He passat d'una BTT lila, una Orbea que tenia uns trenta anys, a una Peugeot blanca, de ciutat, elèctrica.  El canvi per dues raons bàsiques: una perquè la BTT m'obligava a anar ajupida i, el que fa l'edat, els meus ronyons ja no m'ho permetien. L'altra perquè les cames tampoc, sobretot a les pujades. I l'elèctrica és fantàstica!  Em sento tota una senyora d'aquelles holandeses que van amb la bicicleta per tot arreu. Jo no porto barret ni faldilles, però em poso un casco també blanc, que faci conjunt. Pota llum i li he afegit al darrere una llumeta que tenia i que fa pampallugues vermelles. Faig una bona fila!                                  

  Amb la BTT recordo que en vaig fer moltes de sortides: des de Sabadell cap a Matadepera, per l'Empordà algunes vegades i, és clar, per Badalona i Canyet i el Besòs i... Ara la ciutadana porta encara no un any estrenada i, tot i el confinament que m'ha fet reduir les sortides, també l'he treta a passejar cap al Besòs, cap a Montgat i per la ciutat. Encara no he arribat, però a Canyet. M'agrada anar per llocs que puguis pedalar sense destorbs de gent ni de corredors ni de patinets, ni de... I tot i que sembla que s'hagi d'anar pel costat del mar, jo m'enfilo o me'n vaig cap a les naus del carrer Indústria o cap a les Guixeres o les naus de Canyadó. No t'hi trobes ningú. Pots mirar totes les empreses, on caldrà venir per canviar el màrmol del portal, on trobar un cotxe o on fer una compra-venda de coses de segona mà.

Avui he fet una d'aquestes voltes: per les naus de Canyadó i des d'aquí la pujada cap a Pomar fins al cementiri Nou i fins la Gossera des d'on domines el reflex del sol sobre el mar. Un camí de flors tant a la primavera com ara. De tant en tant trobes algú passejant el gos o gent que baixa pel camí de Can Ruti però poca cosa més.

Torno a baixar fins la rotonda que comunica Pomar amb Morera i enfilo amunt pel costat de l'antic canòdrom fins a les naus que hi ha al lateral de la B30; un passeig entre cotxes aparcats i arbres que poca gent coneix. Es torna a baixar i m'arribo fins el BCIN i continuo la baixada cap a Canyadó i m'arribo fins a Montgat pel lateral de l'autopista buit fins i tot de cotxes aparcats. 

A la carretera de Tiana m'endinso cap a Montgat i retorno per la Nacional II girant pels pisos Sant Jordi cap a la Riera de Canyadó i travessant les vies cap al passeig. Aquí sí que s'hi acumula tothom! Continuo recte pedalant per Eduard Maristany, passant pel port i arribant fins a la Bòrax. Sempre li dono la volta a la Bòrax i recordo antics nervis i presses i maldecaps i, literalment, li faig botifarra amb els braços a les quatre cantonades. Ja han començat a fer pisos nous. Fins ara! El terreny que ocupava l'antiga fàbrica de productes químics devia estar ben infectat! Ara hi ha palmeres al davant i la FECSA ja no fuma. Llàstima que, des d'aquí, podrien arreglar el que seria un bon passeig cap a Sant Adrià per no haver de parar al semàfor que has de passar per arribar a l'estació de RENFE de Sant Adrià del Besòs. 

Quan hi ets tens dues opcions, depèn del dia i les ganes. Anar cap al passeig del Besòs i tot pedalant per la llera del riu arribar fins a Torre Baró. Aquest itinerari és més factible un dia laboral que no hi trobes tanta gent passejant. L'altra possibilitat és continuar recte seguint el tramvia i anar fins al Fòrum i la Diagonal fins a Glòries i tornar.

Avui, però, ens hem quedat a la Bòrax, he tornat una mica enrere i he travessat les vies pel pont de la Cros. 

Llavors dono voltes per les naus de xinesos del carrer Indústria, encara que no tot són comerços xinesos, passo pel que havia sigut l'Institut Badalona 9 i per davant de l'Eugeni d'Ors on també acostumo a fer una botifarra i retorno cap al pont de la Cros, l'Eduard Maristany i el passeig fins la Riera Canyadó. Travessades les vies per sota, agafo el carrer Santa Maria i carrer d'en Prim amunt fins a casa.

Crec que és una bona volta i arribo satisfeta i oxigenada!

Sant Julià d'Úixols

Mentre a moltes comarques avui ha estat un dia de boira, a la zona del Moianès s'ha tingut un matí radiant un cop s'han dissipat les bromes matutines.

Castellterçol és un poble de la comarca del Moianès, envoltat de valls i muntanyes, de boscos i masies i de camins per poder passar un bon dia. El poble aturonat al voltant de l'església de Sant Fruitós, encara ens parla de fa un temps que jo recordo que la gent hi venia a estiuejar o hi tenia un xalet com a segona residència; ara, crec que això deu haver-se perdut una mica, ja que la gent acostuma a anar més lluny, buscar experiències que sobrepassen el fet de caminar o de tenir "la caseta i l'hortet".

Castellterçol ens parla també, encara, dels fets del 1714 quan les tropes borbòniques hagueren d'abandonar la vila mentre que les tropes catalanes d'Antoni Desvalls es van aquarterar a la vila i mantingueren les escaramusses que encara són recordades.

Aquí va néixer i hi té casa-museu Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Avui, amb les circumstàncies que estem vivim, no la podem visitar, però la deixem per a una pròxima ocasió.

És famosa la Festa Major, sobretot perquè s'hi dansa la Dansa de Castellterçol, un ballet popular de sis parelles, tradicional de la vila, de caràcter cerimoniós i elegant. I el Ball del Ciri, ball de sis parelles, de caire seriós i greu, en què hom duu ciris, rams i almorratxes. El Ball del Ciri, no que no l'havia ballat; però sí que recordo haver fet alguna vegada la Dansa de Castellterçol amb l'esbart Joan Rigall.

Del Castell de Sant Miquel o de Castellterçol poca cosa en queda, però ens serveix de punt de partida per a la sortida d'avui. Se'n conserven una part de les muralles, el fossar i el que havia sigut la residència dels Senyors. Des d'aquí comença la pista i els senyals del GR177 que en una lleugera pujada entre boscos humits ens duu fins a Cal Ricard, una masia que sembla tancada però on encara s'observen eines agrícoles preparades per a feinejar. Continuem amunt la mateixa pista fins a arribar a Restobles del Ricard, un prat extens on l'horitzó s'eixample i encara hi queden les garbes de l'estiu. Continuem amunt tot deixant passar els boletaires de quatre per quatre carregats de cistells.

 

S'arriba a Sant Julià d'Úixols, església romànica que fou sufragània, primer, de Sant Martí de Granera i més tard de Sant Fruitós de Castellterçol i està inclosa a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Conserva elements preromànics a la base del campanar, una absidiola i una part de la nau romànica, tot i que el conjunt ha sofert diferents reformes. Un incendi el 1975 va destruir tot l'interior de la rectoria. Es calcula que des del segle XV que va deixar de tenir sacerdot propi i se n'han encarregat el rector de Granera i el vicari de Castellterçol en diferents èpoques. "Així i tot, els actes més massius i populars a Sant Julià tenien lloc amb motiu de les pregàries per la pluja, quan s'hi portaven les relíquies dels Sants Màrtirs des de la vila. Ara ja no es fan processons semblants a la de Sant Julià, bé que se n'han fet algunes al segle present, particularment l'any 1945. Malgrat tot, l'església de Sant Julià és coneguda, estimada i visitada sovint per gent de la vila i estiuejants". (Associació Sant Julià d'Úixols)

Sant Julià d'Úixols

Enfilada dalt d'un turó, té unes vistes magnífiques i és un bon lloc de repòs. Amb l'immens roure de l'era de l'entrada, ara despullat, i la part enrunada de la rectoria, formen un conjunt bellíssim. S'hi passegen els boletaires amb els cistells buits: Ca, mestressa!, ni un no n'hem trobat!; els ciclistes en davallada i algun motorista donant voltes pel tros de camí més enfangat.

La idea era fer l'itinerari del Sender de Puigcastellar i deixo aquest lloc tot mirant enrere per recordar-lo bé. Més avall, en una cruïlla prenc el camí direcció l'Era de les Cases, masia històrica que m'hagués fet goig de veure, però després de fer dos quilòmetres i mig de baixada, me n'adono que no apareix per enlloc. Arribo a una altra cruïlla amb uns quants indicadors que em fan saber que sóc al Coll de Termes i ni rastre de la casa ni dels senyals que he anat seguint i que m'han indicat fins ara el sender. Sembla que m'he passat de llarg. De fet ja avisaven que arribats a aquí el tram a seguir era perdedor. La pista baixa molt i al fons hi veig Sant Quirze de Safaja, però no Castellterçol. Així que giro cua i torno enrere dos quilòmetres i mig de pujada que em retornen a Sant Julià. Crec que no havia de passar ni per les Pujades ni pel Coll de Matafaluga.

Decideixo dinar pels voltants i canvio l'itinerari tot baixant cap a Castellterçol per l'altra banda seguint una pista que passa per la casa rural El Munt i va descendint pel camí del Barranc del Solà fins al Torrent de Pererol. En un revolt de la pista anomenat el Meandre de la Balofrena surt un caminet que porta fins al Dolmen del Gavatx. El segueixo un tros i faig alguna foto a una roca feta petita cova, però no m'entretinc buscant el dolmen. En aquest indret ja hi ha passat la papallona dels boixos i els ha deixat ben pelats!

Aquí, torna la humitat i la vegetació més gemada. S'arriba als afores de Castellterçol, esquitxat de xalets i cases amb jardí; passat el poliesportiu vaig fins el pàrquing on he deixat el cotxe. Malgrat la perduda i no haver pogut fer l'itinerari inicial, la sortida m'ha agradat força i m'ha deixat un bon regust per tornar.