Darnius i els seus voltants

Les Alberes són plenes d'alzines suredes, troncs vermellosos descarnats per fer-ne taps de suro i d'altres utilitats. Les Alberes són muntanyes frontereres, immensitat de boscos i camins aixaragallats, uns solcs profunds fets pel tipus de sòl, per l'erosió i per les motos que hi circulen. Una estora de fulles seques i troncs vells, uns quants bolets —no gaires, que no ha plogut—, cireres d'arboç i garric. Masos dispersos i molt de verd. Tot plegat molt boscós. Em diuen que temps enrere hi havia camps, i vinyes i oliveres i avui, tot és bosc i bosc. I penso que el suro tampoc és que doni tant. Algun propietari de Sant Jaume de Frontanyà, recordo que em deia, fa ja molts anys: "—Del bosc, no es pot viure". I potser tenia raó. Boscos embrossats, llenya segura, incendis. Sense ramats que ho netegin, sense camps de conreu... Tant que ens agraden els boscos a la gent de ciutat! Però, tot és mesura.

Darnius reposa als peus de les Alberes i els boscos en un tranquil feinejar. A mig camí per arribar a Maçanet de Cabrenys i al Vallespir, on el primer que trobeu és la magnífica església de Costoja. Amb dos santuaris pels voltants que s'alcen per damunt del pantà de Darnius-Boadella on s'hi emmiralla, també, la petita ermita de Santa Magdalena dalt d'un espadat. Amb castells enrunats i rius secs a hores d'ara. A pocs quilòmetres dels camins d'exili i d'una terra que ha estat sempre germana.

Hi ha un itinerari que es pot seguir per adonar-se'n de la tranquil·litat que traspua el paisatge. Sortiu de Darnius caminant pel bosc de suredes cap al Mas de les Planes, un mas abandonat que encara conserva el seu atractiu. Tot remuntant la vall s'arriba a una bifurcació on prenem el camí de la dreta que aviat es converteix en un corriol que va pujant fins a tornar-se a convertir en pista transitable. Al cap de poc s'arriba al Dolmen del Mas del Puig de Caneres, en una esplanada flanquejat per un altiu xiprer. Molt ben conservat, pertany al neolític mitjà, datat cap a l'any 3.500 aC i descobert l'any 1894. És el més occidental de tots els monuments megalítics de Les Salines i l'Albera.
Deixem el dolmen i travessem el bosc d'alzines per anar a trobar la pista que ens porta a l'ermita Sant Esteve del Llop en un paratge dominat per la masia de Sant Esteve del Llop. "Segons Monsalvatge l'ermita havia estat propietat dels templers, i anteriorment, durant el segle xiv, priorat benedictí dependent de Sant Genís de Fontanes. Malgrat aquesta hipòtesi el temple apareix en els nomenclàtors del segle XIV com senzilla capella sufragània de la parroquial de Darnius (capella Sancti Stephani de Careriis, in parrochia Sancte Marie de Darnicibus), el qual invalida la idea que es tractava d'un priorat". Dades de Viquipèdia. Un lloc molt agradable d'anar.

Agafem tot seguit el camí torrentera que surt de Sant Esteve i anem pujant entre solcs, pedruscall i mates de garric. Sort tenim que avui fa un dia ennuvolat i la calor del sol no es deixa sentir tant! El paisatge agrest. Un cop dalt la carena les vistes són espectaculars tot recorrent el Serrat del Sentinella i passat per sota el Puig Castellar. Carenes de muntanyes pel nord i pel sud, arbrades, amb un aire net i rocs per triar i per anar vigilant on es posen els peus..
El camí baixa i torna a pujar per arribar al mirador de la Tortuga. Si mireu cap al mirador des de Darnius ben bé veure el cap i la closca d'una tortuga. Des d'aquí, trepitjat el que seria la closca, no en fa tant l'efecte, però les vistes valen la pena la pujada. Sota els nostres peus el pantà de Boadella, llarg i estirat fent diferents racons i meandres; al cingle de davant, l'ermita de Santa Magdalena a la que s'hi puja des del Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades i a l'esquerra el poble de Darnius, amb el serrat que li fa de sentinella. Prenem aire i sadollem la vista i baixem per un petit corriol entre pedres i alzines fins a arribar al següent mirador, el del Serrat del Sentinella.

Les vistes són similars, però podem saber els pics que s'aixequen al voltant gràcies a un planell indicador que li dóna la volta. Des d'aquí es retorna còmodament cap a Darnius.

Si encara voleu allargar l'excursió, podeu acostar-vos al cementiri. Passat aquest, tot anant per la carretera cap al pantà, a mà esquerra, trobareu una curiositat que no està indicada: la creu del carlí. Marcada a terra, sembla que de tant en tant hi va gent que la marca i la va mantenint. Estem en antigues terres carlines i podeu aprofitar el temps sabent-ne una mica més de la història, els masos i els personatges d'un segle convuls que també demanà que retornessin els furs propis de Catalunya.

I si encara voleu allargar l'estada, aneu una mica més avall, en direcció al poble de Biure, deixeu el cotxe al Molí d'en Palau i enfileu-vos al castell de Mont-Roig. "Segons la llegenda el nom prové de la sang de la dama del castell i el seu amant, que foren assassinats pel marit d'ella en un atac de gelosia. Ara bé, el nom segurament prové del fet que el terreny argilós dona tonalitats vermelloses tant a la muntanya com a les parets del castell, que aprofiten aquest material. El castell és visible des de molts punts de la contrada"

Entreu al petit búnquer que hi ha sota el castell, testimoni d'unes guerres que no són pas tan lluny com les carlines i baixeu per la pista de darrere fins al Mas Gallard per retornar pel camí del Ricardell, un passeig agraït per un riu que, en aquesta època no porta gens d'aigua.

Si encara en voleu més, i és bo que així sigui, continueu amb el cotxe en direcció a Biure i trenqueu a mà dreta cap al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades per admirar les vistes sobre el pantà de Boadella i menjar al restaurant. Després us podeu enfilar per un camí ombrívol i pedregós a l'ermita de la Magdalena situada dalt de l'espadat. Aneu amb compte, però si fa molt de vent, perquè, no ho dubteu,  estareu airejats pels quatre cantons. Unes vistes grandioses, un mar de muntanyes al vostre voltant, mireu on mireu.

I encara us recomano pujar fins al Santuari de Les Salines, un lloc de pau i solitud; i visitar els pobles d'Agullana i de Sant Llorenç de la Muga i el castell de Les Escaules i donar una volta pel pantà de Boadella i passejar per dins els boscos d'alzines suredes i...

Feu una sortida a Darnius, creieu-me! Us podeu allotjar a Can Massot i hi estareu com a casa. I viureu entre boscos d'alzines suredes en un ambient que convida a la calma, a la història i al suau passeig entre molsa i suros de pessebre.

Can Massot. Darnius

Can Massot, una casa de turisme rural a Darnius. Però dir això és poc i és no fer honor al que representa Can Massot a la zona. Simbolitza una història, la de les masies catalanes, la de les persones que hi van viure al llarg dels segles i de les que se’n té referència, la de les persones que avui en dia, malden per tirar-les endavant conservant-ne l'ambient, la idiosincràsia, el sentiment i les vivències. Això darrer és el que fa la família actual, la família Llosa, que tira endavant Can Massot amb estimació pel que representa i ha representat la casa.

Can Massot és  més que una casa de turisme rural. És la història de la família Massot al llarg dels segles i és,  també, la història de la família que actualment hi viu. Les cases s'impregnen de la personalitat dels seus estadants. Les persones traspuen la història de les seves parets en un tot compenetrat. On comença una història i n'acaba una altra? Qui té més cura de la masia i del que representa i ha representat?

La vida de Can Massot comença segles enrere. A Darnius, un poble de l'Alt Empordà, a les Alberes, rodejat de muntanyes i alzines suredes. Un pantà, el de Darnius-Boadella; uns miradors, el de la Tortuga i el del Sentinella; un riu, el Ricardell, quasi sec; una frontera amb el Vallespir, tan a prop i tan lluny en moltes èpoques; uns camps d'oliveres, poques; uns boscos d'alzines suredes, molts; unes històries de carlins amb raptes i rescats no consumats i uns assassinats fets pels trabucaires del segle XIX. Unes històries que formen part de la nostra història, la del país i la de la meva família.

Situem un punt d'origen a l'atzar: Antoni Massot i Estrada. Més que res perquè hi ha una placa amb el seu nom al cancell de la masia, 1766. Un dels fills, en Rafel Massot Guinart es casa amb la Gertrudis VehÍ (Bahí) Nouvilas i tenen varios fills: en Josep Massot Vehí, que es casà tres vegades: amb la Francisca Pi, amb la Rita Batlle i amb la Francisca Soler. Amb la Francisca Soler de la Plana (natural de Manresa) tenen el Joan Masot Soler, raptat i assassinat pels trabucaires el 1845 quan viatjava amb diligència de Darnius cap a Barcelona. Un fet poc conegut però molt recordat a Darnius i a la família Massot. La mare, la Francisca Soler, vídua Massot, no pogué pagar el rescat que en demanaven i els trabucaires assassinaren el fill en una cova a prop del Bassegoda, després de tallar-li dues orelles i maltractar-lo. Aquests mateixos trabucaires foren jutjats i penjats el 1846. 

A més a més del Josep Massot Vehí (o Bahí, segons les fonts)., el matrimoni Rafel i Gertrudis, tingueren altres fills: la Caterina, la Joaquima i la Teresa. Fixem-nos en la Joaquima, la besàvia del meu besavi! La Joaquima es va casar amb un coronel important de les tropes carlistes, en Joan Savalls Badeia (o Barella), natural de La Pera, un petit poble del Baix Empordà on encara hi trobareu el Mas Savalls. Alt i Baix Empordà units pels vincles de casament. I aquí comença la història més coneguda dels Savalls i dels Massot, la història que ens explica els aconteixements, les anècdotes, els objectius i el desenllaç del carlisme, representat per un dels seus fills més famós, tot i que no fou l'únic que participà en les guerres: en Francesc Savalls Massot, general de les tropes carlistes ben conegut a tots els llibres d'història i, per pocs mesos, president de la Generalitat de Catalunya, en els seus temps com a Diputació General de Catalunya. 

No tan famosos, els seus germans, alguns d'ells també presents als camps de batalla (en Pere i en Narcís i els mateixos fills d'en Francesc, casat amb l'Antoniette i que acabà els seus dies regentant una bodega de vins a Niça). I les germanes, dones que sempre queden amagades i vés a saber si amb més temple que els homes! La germana més gran, la Caterina Savalls i Massot, avantpassada meva amb tots els honors! Es casà amb en Josep Puigrubí, sembla ser natural de Torelló i del que no en puc seguir el rastre, pare de la meva rebesàvia (Dolors Puigrubí Savalls), nascuda a Toló, França, mare del meu besavi (Joan Bausà Puigrubí) que emigrà a Mèxic als últims anys del segle XIX i on tingué la meva àvia, la Dolors Bausà Rabassa, mare de la meva mare, la Montserrat Fornaguera Bausà. I així arribem fins a mi! Ja veieu, una corrua de dones valentes, segur, sofertes, segur també.

Per mi Can Massot és aquest lligam amb el passat, un orgull de masia de les que diuen que fou una de les cinquanta masies més riques del seu temps —mira on hem anat a parar!—, la cinquantena, però! Conservada i estimada per la família Llosa que la comprà al seu temps a la família Massot (o el que en quedava de la família, molts d'ells exiliats). Un avantpassat coronel (el Joan Savalls Badeia), un avantpassat general, baró de Vidrà i Marquès d'Alpens (Francesc Savalls Massot), que farda molt. Un avantpassat assassinat en una cova del Bassegoda (Joan Massot Soler), que emociona i unes quantes anècdotes que fan història.

Ara Can Massot forma part del present: la font de Can Massot i la plàtana més grossa de Catalunya dins el seu terme  —un exemplar magnífic d'arbre— un hort, una casa, uns gossos i una història viva, un acolliment calorós i sincer per part de tota una família, el matrimoni i els tres fills. Un descans, un centre de caminades per les Alberes, un pantà, una creu del carlí, i uns pobles molt a prop del Nord de Catalunya. Uns santuaris —La Salut de Terrades i les Salines—, uns castells com el de Mont-Roig, unes ermites encimbellades dalt d'una cresta com la de Santa Magdalena, uns búnquers entre garrigues, unes alzines suredes, uns camins aixaragallats i uns boscos per passejar amb tota la tranquil·litat d'uns dies de descans i un vent tramuntanal que bufa gairebé sempre per treure'ns de sobre la sensació de calor.

No dubteu en fer-hi una estada! La casa de turisme rural Can Massot i els seus propietaris us rebran amb els braços oberts i un bon esmorzar!

Recorreu els seus camins, les seves fonts i rierols, pugeu als miradors i passegeu pels pobles del voltant. Llegiu i deixeu volar la imaginació amb els bandolers, els trabucaires i la vida de la gent de segles enrere. Penseu en el futur i visqueu el present!

Caminant amb la Rodoreda per Romanyà

"A mi sempre m'ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me’ls estimava".

Així comença el llibre que ens ha acompanyat en aquesta ruta per Romanyà de la Selva. "Jardí vora el mar" de Mercè Rodoreda, escrit el setembre de 1959 i publicat pel Club Editor el 1967 en primera edició.

Ens hem proposat conèixer i llegir diferents autors i autores emmarcant-los al lloc on van néixer o on van viure o on han desenvolupat les seves obres i hem començat per una autora que va tornar a viure els seus darrers anys a Catalunya, tornada de l'exili d'una guerra que no haguera d'haver existit mai. Mercè Rodoreda passà els darrers anys en una casa de Romanyà, avui propietat privada i va compenetrar-se amb el seu paisatge: les fonts, les alzines suredes, la salabror del mar a poca distància, els boscos i les cases de pagès.

Hem començat l'itinerari, un dia ennuvolat i ventós, davant l'església de Sant Martí de Romanyà, tot fent la presentació del que serà un cicle de lectures i caminades. Darrere l'església ens dóna la benvinguda un bust de la Rodoreda amb les quatre barres. Aviat passem per la Font de Romanyà, a tocar del petit poble.

"Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. "Veu tot això tan menut?", li vaig dir. "Seran flors, i quan vostès se n'aniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets." La vaig deixar una mica parada..."

El paisatge és verd; fa una atmosfera neta després de la pluja d'ahir i el vent que bufa avui, ho deixa tot escombrat. Fins i tot els núvols llueixen el seu encant grisós i blanquinós i ens ofereix un aire per respirar a pleret i un dia magnífic per caminar, passades ja les calors del setembre.

Ens desviem un xic per arribar al paradolmen del camp d'en Guitó, una cambra de 2 metres de llarg, 0,70 d'ample i 1 metre d'altura. Un paradolmen és una cavitat natural formada entre blocs granítics, que va ser arranjada per l’home prehistòric amb la col·locació de diverses lloses de pedra (bloc de coberta i llosa del fons) per tal d’utilitzar-la com a cementiri i lloc d’enterrament. En aquesta sortida hem après, també, les diferencies de construccions prehistòriques: cista, dolmen, paradolmen, menhir i n'hem vist uns quants exemples.

 Passem per l'Era de Romanyà i la Creu de Romanyà. "Vaig néixer a les dotze del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d'ensenyar-me. "Obre la boca, que vegin la creu" —ens explica el jardiner.

Entrem al bosc per veure el Menhir de la Murtra i en sortim per admirar el Suro d'en Guitó i el Suro de les Mentides, dues alzines (Quercus suber) conservades entre pedres i vigilades pels ases catalans. De fet, però no està clar que el suro que veiem sigui el suro d'en Guitó; hi ha una certa polèmica quant a la seva ubicació, però nosaltres ens creiem el que posa el wikiloc que ens guia. El que sí que ens roba l'estona són els ases catalans: carícies, fotos i salutacions. Algú se'ls mira de lluny, altres entrarien al tancat i s'ha d'avisar, com als col·legials, que hem d'anar tirant! I ens aturem davant la masia de Can Poncet a esperar.

"Quan vam haver vist les roses vam anar caminant cap a la quadra.

—Volen conèixer els cavalls?

En Toni no hi era. Els dies de festa corria pel món.

—I què en fan d'aquestes bèsties?"

Nosaltres els hem de deixar dins el filat que ens anem trobant pel camí i que ens informa que els rucs  serveixen per passejar els infants, però no pas excursionistes.

Pugem un turó entre suros, un paisatge ben diferent d'altres contrades i del que estem acostumats a caminar. Troncs secs per terra, fullam escampat i terra remoguda, trams de sauló i trams d'un tou de fulles seques. En arribar a mig turó i fins dalt, ens acompanyen unes bèsties totalment estàtiques—cabirols, conills, isards, daines i alguna diana de tant en tant— barrejats i amagats entre mates d'alzines. Tot un parc zoològic per a lleure d'uns quants tiradors, d'aquells que no tenen la nostra simpatia, però, és clar, tothom es distreu com pot. Sort que els animals són de pedra-cartó! Ja ens avisen, ja, que és propietat privada!, però nosaltres seguim els camins de la muntanya i creiem que és de tothom.

Fem un breu descans a la font Josepa. 

"Ja havíem enterrat el mes d'agost i ningú no deia res de marxar. Els dies passaven ara l'un, ara l'altre, i el setembre va fer cap, dolç com un raïm... 

—I els lliris alemanys, què?

—Ja tremolo pensant en l'hora replantar-los. 

—I què me'n dieu de quan s'hagin d'arrencar?

—Per desar-los i tornar-los a treure necessitaré un camió"

I encara més avall la Font de la Ruda. 

"Per sopar es van vestir. Van venir dues orquestres i tothom ballava. Molta alegria, molts crits, molts fanalets de colors. Així que va ser negra nit em vaig plantar ran dels boixos i vaig procurar no perdre res".

Avancem entre alzines suredes i un sòl embardissat per arribar a la Roca Grossa, Mirador del Cel. Ben bé és un mirador dalt de la roca per la que ens enfilem vigilant on posem els peus. Estem a tocar del cel, amb els braços estesos i amb els boscos sota nostre, fent veritables equilibris damunt el precipici, algunes més que d'altres, per mantenir-nos a peu dret sense anar de cap per avall. L'espectacle de les muntanyes arbrades s'ho val! Tirem endavant una mica més fins a arribar al següent mirador: el Mirador Marimuntanya, grimpant sobre la roca, veient l'estesa de boscos, alguna casa aïllada i, a la nostra dreta, una llenca d'aigua. Ara sí que enyorem un dia clar que ens hauria deixat veure el blau del mar més accentuat! Ens imaginem la Rodoreda caminant per aquests verals, respirant aquest aire net i deixant volar la imaginació per escriure, clar i planer, alguna de les seves frases.

Encara anem baixant i descobrint més paradolmens fins que entrem al filat per veure de prop l'Abric d'en Cama, on decidim dinar per sobre les roques dels voltants. Un..., no, dos..., sembla que en vénen més! No els hem comptant, però els ases, catalans això sí, arriben fins on som. Nosaltres parapetats dalt les roques sense baixar per si de cas, alguna atrevida donant-los-hi préssec —de Calanda o de Vinya, no ho sabem—, alguna altra amagada darrere de les pedres per si de cas, les màquines disparant a tot gas, menys la de la Núria S. que no va, després de carretejar tant de pes i tots plegats rient a cor que vols! Si ens veiessin els del CEC! A poc a poc, els ases ja s'adonen que som inofensives, que tenim més por que ells, que ja és dir, i van desfilant per on han vingut, com nosaltres en sentit contrari, és clar! Una més per explicar!

Arribats als entorns del poble passem per davant del cementiri on hi ha la tomba de la Rodoreda.

"Vam anar a buscar els cargols, al cap d'un parell de dies, d'hora. Aviat en vam omplir una senalla. Vam tornar pel camí del cementiri.

—És bonic el cementiri.

Vam entrar a mirar les creus. Les va voler veure totes i jo me'n vaig anar fora i em vaig asseure al piló perquè amb els cementiris no m'hi faig. Quan va sortir va dir que era un cementiri amb molt bona vista".

El cementiri estava tancat amb cadenat, però hem pogut veure la tomba a través del reixat. Un bust, un ocell volant pel voltant i a sota un llibre obert. Una tomba senzilla, sense gaires parafernàlies, com correspon a una dona escriptora.

A partir d'aquí hem seguit la Ruta dels Gegants. Sorpresa i admiració davant el Dolmen de la Cova d'en Daina, que no per molt que l'hagis vist deixa de sorprendre't. Un cercle de pedres màgic. Vés a saber quines sepultures guarda sota terra.

"Els llessamins valencians no havien parat de florir des del maig; feien les flors boniques i blanques, però el verd de la fulla el tenien una mica recremat. Van plantar buguenvíl·lies, jovenetes i grasses, totes florides d'una mena de foc de cel. Un dels xiprers feia mala cara. L'hivern no li havia provat".

Abans d'acabar la ruta, no deixeu de veure la Cista de la carretera de Calonge, el Suro Xato, el paradolmen de les Pedres Grosses, la Font del Prat, el Suro petit de l'Almeda i el Suro Gran de l'Almeda. Deixeu-vos portar pels arbres —dels suros més grans de Catalunya—, abraceu-los fent rotllana, aspireu el seu aroma de fusta vella, reconcilieu-vos amb la natura, passegeu tranquil·lament, recordeu històries, anècdotes i frases de la Rodoreda, ompliu-vos de flors i plantes —cadascú les que conegui— i retorneu al poble amb la satisfacció de ser una mica més savis i una mica més humils, més senzills, talment les flors que creixen als prats de muntanya.

"—Li he de donar les gràcies i no em deixa. Ara que, ¿sap?, si em treuen d'aquí serà l'enterrament... Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí...

Ens vam separar allà, al peu del mirador, i va ser, com si diguéssim, l'acabament de la història".

ADIF i el mur antisorolls

ADIF vol posar una tanca, un mur, una barrera entre la Rambla de Badalona i el mar. De color blau, això sí!, no fos cas que la gent de Badalona ens oblidéssim del color del mar. Per defensar-nos del soroll del tren, diuen. No sé, segur que algú es deu haver queixat, com hi ha gent que van a viure en un poble i es queixa de les campanes de l'església un cop han comprat o llogat una casa al costat o els que es fan un xalet o una casa rural, ben rural, a la muntanya i es queixen de les vaques i les esquelles i l'olor dels bens; ai, no que ja no en queden!

Ara toca que no sentim els trens, i per defecte, tampoc el mar: les onades en un dia de tempesta i mala maror o el suau anar i venir d'un dia encalmat. El vent bressolant les barques..., ai no, que no en queden!, i els pescadors adobant les xarxes..., ai no, que ja no hi són!

Jo també em queixo. Em queixo del malament que van els trens, i les escales mecàniques que quan no funciona la que baixa, no funciona la que puja o han deixat de funcionar totes dues alhora; i la tinta que ni es veu als bitllets o del pas per sortir de l'estació que, en molts moments, no s'obre. Abans que arreglin això. A Badalona no ens hem queixat del soroll, l'hem sentit sempre i forma part de la nostra vida!

Abans agraíem que el xiulet ens avisés de la pluja. Ens molestava més la Cros i la Fecsa. Més d'un segle veient passar trens de càrrega, que de petits comptàvem els vagons que hi havia; una classe de mates en directe i funcional. I ara més ràpids, però de rodalia, que és el que som, agermanats amb Sant Adrià i Montgat. Orgullosos del primer tren que va passar per aquí en el seu camí cap a Mataró. I que esperem que continuï passant. A l'hora, això sí, puntuals, si us plau, i no amb el retard de quatre gotes de pluja. I pujar les escales els que van més de pressa i els que no poden, amb ascensors que hi càpiga una cadira de rodes, i amb unes tanques de sortir de l'estació que s'obrin a la primera, i amb una explicació per megàfon de les incidències, que no en sabem quasi mai el perquè dels retards. Fins i tot, es podria recuperar el bar, que encara no sabem per què el van treure i uns lavabos públics nets i endreçats, que ara no existeixen.

Que ja ho deia aquella cançó:

"Sento xiular el tren com passa, negre cavall rebotant,

porta el contratemps la maça, del ritme del meu cant"

I posats a demanar, un aparcament gratuït per poder deixar el cotxe i facilitar el transport públic, cap al Maresme i, sobretot, cap a Barcelona en hores punta, tal com tenen les grans ciutats del món; l'alcaldessa de Barcelona potser estaria contenta que els de comarques i els de "rodalies" deixéssim el cotxe fora per anar a treballar o a estudiar, per obligació, generalment, no per oci, és clar, per què els serveis són a la capital. Bé, els serveis de lleure també hi són, a la capital: cinemes, teatres, botigues i oferta cultural, que no només de pa viu l'home... i la dona! (Totis, com em nego que es digui ara!).

Mireu-ne si se’n poden fer de coses si els diners els sobren! 

No, no vull veure una tanca pintada de color blau, o un mur, o una pantalla encara que estiguin de moda (a Mèxic, a Algesires o aquí), no vull alçar-me de puntetes per sentir la salabror del mar, que soc de mida curta; que vull veure el mar enfurismat els dies de tempesta i l'escuma blanca petar al trencaones i el sol, roig i carabassa quan surt per l'est, jugant amb  els núvols i gronxant-se amb l'aigua; vull veure els coloms i les gavines picotejant a la sorra i les figures humanes acostar-se a l'aigua en un contrallum de matinada; vull veure els vaixells a l'horitzó i les poques barques de l'encesa a la nit, els llums que brillen de les casetes de Montgat i del Fòrum de Barcelona; vull veure el tren que passa, vull sentir la seva fressa, vull córrer per la Rambla quan el sento venir per no perdre'l i haver-me d'esperar qui sap quan!

Vull veure el tren i sentir-lo, que això m'indica que no he deixat de sentir del tot. Ja no negre cavall rebotant, ara blanc-i-vermell, però encara portant el contratemps del ritme del meu cant mariner.

Els que passeu amb tren per la costa, els que veniu del Maresme o els que hi aneu, els que gaudiu del viatge mirant el mar i mirant la Rambla i podeu veure passejar grans i xics: esperem el vostre suport. La gent de Badalona vol veure l'horitzó. 

Vull veure l'horitzó de dia i de nit. Vull saber que estic viva amb tots els sentits. Pantalles, murs, tanques blau turquesa? Que se les posin a casa seva!