25 de desembre 2010

El Cant de la Sibil·la



El Cant de la Sibil·la des de Mallorca. Patrimoni Immaterial de la Humanitat

BON NADAL!!!

23 de desembre 2010

Festa Major de Gràcia







 Fotografies finalistes al Concurs sobre la Festa Major de Gràcia
Ja sé que no és l'època, però aquestes dues fotos han quedat finalistes del concurs que organitza l'associació Festa Major de Gràcia i que té per tema els carrers engalanats del barri durant el mes d'agost.
Es va recollir un diploma d'assistència, un diploma de finalista i un gerro amb un detall floral en l'acte celebrat el 16 de desembre a la seu del Districte de Gràcia. Estava la sala plena. Hi van fer parlaments el president de la Festa Major, el president de l'Arxiu Històric de Gràcia, la Directora General del Departament de Cultura de la Generalitat i el responsable de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona.
Després hi va haver cava.
La veritat és que no havia anat mai a veure els carrers i aquest estiu que em vaig quedar a casa ho vaig aprofitar. Em van agradar molt: el treball de la gent, les hores que hi deuen esmerçar, l'ambient del carrer, la continuïtat d'una tradició,...
Agraeixo al jurat aquesta distinció i ens veiem l'any vinent!

22 de desembre 2010

BON NADAL.




LLUM DE NADAL





















Capvespre fred i encalmat,
foc que remou les cendres,
encara somiem la llibertat

Encadenem les passes d'un futur
per camins que ens porten enllà
amb les nostres flames enceses

Tots junts aprenem a forjar
esperances certes d'un demà.

21 de desembre 2010

BAETULO


S'ha tornat a obrir les Termes Romanes i el subsòl de Dalt la Vila. La veritat és que cal felicitar al Museu de Badalona per la tasca feta. En un recorregut per la ciutat romana pots admirar les Termes, els carrers i les dependències que els formaven, els costums i la vida quotidiana dels romans de Baetulo. Un audiovisual virtual et dóna idea exacte de com era la ciutat i l'exposició que hi ha de totes les troballes és molt interessant. Creieu-me, val la pena la visita!! Fan jornada de portes obertes fins el 5 de gener i després hi haurà visites guiades.
He passat un matí de diumenge ben aprofitat. Molt recomenable!!

15 de desembre 2010

Més Messies

Núria Comas.

Ahir i avui hem cantat el Messies de Haendel. Una experiència emocionant cada any.

Entrevista a El Periodico Dimarts, 14 de desembre del 2010

Secció:  Gent corrent per MAURICIO BERNAL

Cantant de coral. És psicopedagoga, canta en el seu temps lliure i cada desembre la seva veu ressona al Palau. Va passar ahir; i passarà avui.

Núria Comas: "A mi cantar amb 400 persones em transporta"

"A la Núria, de petita, la solien deixar a casa de la seva tia, a Badalona, d'on és tota la família, i la tia, que ensenyava música, per distreure-la, feia el que sabia fer millor: fer-li classes.   Núria Comas. Foto : ÁLVARO MONGE
    
-Un personatge clau.
-El personatge clau, diria jo. Tot i que la meva mare era molt aficionada a la música, crec que les tardes amb la meva tia van ser definitives. Fixi's: als 8 anys vaig començar la carrera de piano i a ningú li va passar pel cap que no hagués de ser així. Era natural. La carrera de piano la Núria la va fer al conservatori del Liceu. Va començar als 8 i ho va deixar als 17. Sí: ho va deixar. Però abans, als 15, havia provat una altra cosa: el cant coral.
-Apassionada. De la música.
-Sí, però vaig entrar a la universitat i vaig haver de deixar les dues coses. No només pels estudis, sinó també perquè vaig començar a treballar. No em quedava temps. I vaig estar molt temps apartada de la música.
La Núria va estudiar Pedagogia Terapèutica i es va convertir en psicopedagoga. Sí: ben lluny de la música. Va acabar la carrera, va tenir diverses feines (cap de definitiva) i uns anys després va entrar als Equips d'Assessorament Pedagògic de la Generalitat. I això sí que va ser definitiu.
-¿A què es dedica exactament?
-El que faig, el que fem, vull dir, els meus col·legues i jo... Per no estendre'm: assessorar les escoles sobre els nens amb problemes.
-I cantar cada any al Palau.
-Bé, doncs... Doncs sí.
Al Palau de la Música, cada any des de fa 14 anys, o el que és igual, des que en tenia 42, la Núria hi té un lloc entre 400 o 500 cantants aficionats que la Fundació La Caixa reuneix per als concerts participatius, anomenats així perquè ajunten professionals i amateurs
-¿Un cor de 400? ¿O de 500? Deu ser emocionant, ¿no?
-Aquesta és una de les raons per les quals m'agrada fer-ho: perquè no és fàcil tenir ocasió de cantar amb 400 persones al teu costat. I, és clar, quan pots fer-ho tens una sensació especial... Jo gairebé em transporto una mica. I, a més, El Messies, una obra d'aquest calibre. En una coral som 30 o 40, i no cantem mai El Messies complet, si de cas l'Al·leluia.
-¿Com hi va arribar?
-Doncs miri, he estat en 14 de les 15 edicions, i això perquè de la primera no me'n vaig assabentar. El 97... Sí: aquell any vaig sentir per la ràdio que ho feien i m'hi vaig presentar. Omples un formulari, passes una prova i ja està. És clar... jo és que havia tornat a cantar.
-Expliqui-m'ho.
-Vaig estar allunyada de la música dels 17 als 35 anys. Però llavors, en una de les escoles amb les quals treballàvem, vaig conèixer un professor que a més d'ensenyar dirigia un cor, el cor del centre cultural de Montgat. I allà vaig tornar a cantar.
-¿Ho trobava a faltar?
-Sí, suposo que sí. I volia fer alguna cosa que no fos treballar.
-Expliqui'm com és la vida d'una cantant aficionada de cor. ¿Es queda sempre a la mateixa coral, canvia, s'apunta a diverses...?
-No, no, he estat en diverses. També he cantat al cor de la Unió Excursionista de Catalunya... Perquè, per cert, aquesta és una altra afició meva, caminar... I després a la Coral Mont Tàber, que és la del Centre Excursonista de Catalunya. Després vaig ser a la Coral SOM, de Barcelona, i finalment a l'Orfeó La Lira, de Sant Andreu, que és on canto ara.
-Sempre contralt.
-Sempre, i molt orgullosa de ser-ho. Ho dic perquè hi ha moltes contralts amb ganes de ser sopranos, però jo estic molt a gust amb el meu timbre de veu. A més que és el meu timbre de veu, punt, no hi dono més voltes.
-Deuen cantar en casaments...
-Sí, en casaments, enterraments... Bé, en enterraments molt poc, la veritat, gairebé sempre les funeràries tenen els seus propis cors. Nadal, de fet, és la millor època per als cors, ens criden d'esglésies, de centres cívics, de llars de la tercera edat...
-Bé, doncs molta sort al Palau. ¿Està emocionada?
-Sí... Com li he dit, és un concert especial. Però hi ha una cosa que no li he dit, una raó per la qual m'agrada molt participar-hi, i és que cada any cantem amb una orquestra diferent. Una orquestra professional, vull dir. Aquest any... a veure, deixi'm que ho recordi. ¡Sí! The English Concert. Bé, doncs per a algú que canta en una coral de barri està molt bé. És una experiència. És molt bonic."


Cal dir però, que la persona clau ha estat la meva mare: les anades a concerts, l'abonament al Palau de la Música i després a l'Auditori, el cant coral, la curiositat per les coses i la paciència de portar als seus fills per tot arreu, el tirar endavant amb dificultats i ella sola,... crec que això ha influit enormement en mi, en el meu tarannà i la meva manera de fer.
Tinc altres aficions: l'excursionisme i la muntanya; la fotografia; l'escriptura; els viatges;la genealogía... en un altra moment us en parlaré. Alguna companya em diu "artista". No ho crec, més aviat sóc "curiosa" i m'agrada conèixer diferents manifestacions culturals, lúdiques, artístiques,...

10 de desembre 2010

07 de desembre 2010

CAL JULIÀ






Cal Julià és una petita casa al terme dels Garrics, a la Vall de Lavansa. Una vall un xic perduda, oblidada i tancada pel pas del temps, però on encara s'hi pot respirar aire i veure passar les estacions: l'hivern amb els arbres despullats i les glaçades, el sol que escalfa i algun any, la neu; els colors dels arbres a la tardor i el cistell ple de rovellons, pinetells i llanegues; la brotada de la primavera i la calma de l'estiu amb els ocells que fan el niu a la finestra i la feina de regar els arbres. Tinc el Montsec de Tost al darrera i la muntanya de l'Arp al davant. El terme dels Garrics el formen una gran quantitat de cases de pagès i cortals, la inmensa majoria abandonats: cal Pujals, cal Carló, quatre runes, cal Vinyals, Cal Quelo, cal Secalló.... però encara queda gent a cal Quintona i a cal Cussarell. I naturalment l'Enric, el pastor que s'està a Perabaixa, sense ramat ja per les trifulgues de l'edat però que es resisteix a anar a ciutat. Hi ha poblets de pessebre: Tuixent, Padrinàs, Ossera -formatges, melmelades i herbes- Sisquer i Sorribes que comencen a aixecar el cap. La carretera ja arriba fins Sorribes i aviat la continuaran fins a Montant.
L'ermita de Sant Julià dels Garrics, perduda a la vall, exponent clar del romànic català i que fa pocs anys ha recuperat els retaules a l'altar. I d'altres ermites com Sant Jaume de Montargull, Sant Pere, l'Espluga.
Les festes majors i els aplecs on es retroba la gent per comentar com va l'anyada, les novetats de cada casa i els temps que vivim recordant un passat enyorat i volgudament oblidat.
I gent colrada pel sol i pel treball: Mossèn Ramón, l'Enric, el Mariano, el Cisco i la Conxita infatigables treballadors del Molí de Fòrnols, la Núria d'Ossera, la Suzette vinguda de Suïssa i el Niko l'escultor d'Holanda, l'Eulàlia dedicada als formatges que han agafat renom, també els del Cussarell que es van afincar aquí vinguts de Terrassa, el Ribó amb la màquina amunt i avall.... i els més passavolants com jo mateixa o els de cal Baró, i d'altres que van haver de marxar i tornen cada estiu a la seva terra com els de cal Pomer i els de Perabaixa.
Les caminades per la vall de Lavansa i pels voltants de Tuixent, amb el Cadí sempre present i les banyades al riu Lavansa i al riu Bona, la pujada fins el poble abandonat de Banyeres o fins a Colldarnat,... Tot un món per anar descobrint!

29 de novembre 2010

Educat 1x1

Crec que s'hauria hagut de preveure més. Els ordinadors per si sols no canvien les metodologies, ni les actituds; és veritat que faciliten l'intercanvi, són motivadors pels alumnes i donen al professorat un altre rol diferent al de transmisor de coneixements, li donen un paper més dinàmic i més de conductor; en definitiva, més d'educant. Però cal tenir algunes bases assegurades: l'aprenentatge cooperatiu, el tractament a la diversitat de tots els alumnes, la prioritat en la participació i la comunicació individualitzada, l'ensenyament multinivell,...
Cal encara molt camí per recórrer. Però llàstima que en aquest camí ens trobem moltes vegades amb problemes tècnics que no faciliten les coses, amb improvitzacions i amb passes endavant i endarrera que fan que els docents estiguin un pèl cansats.
Llegiu l'entrevista feta a Jaume Graells, director general d'Educació Bàsica i Batxillerat, al diari ARA

20 de novembre 2010

Escola Montigalà

Noticía al Punt referent a la nova escola en funcionament Montigalà:

" El centre entrarà en funcionament d'aquí a dos anys i per al curs que ve s'instal·larà un altre mòdul prefabricat
La Generalitat diu que d'aquí a pocs mesos començaran les obres d'una escola a Bufalà per estrenar-la el curs vinent
Una de freda i una de calenta. Una cara i una creu, pel que fa a la construcció de noves escoles a Badalona. El Departament d'Educació ha confirmat a l'Ajuntament que el curs que ve la ciutat només podrà estrenar una de les dues escoles d'educació infantil i primària que s'havien de construir al llarg d'aquest any i del que ve per tal que entressin en funcionament llavors. Així, el centre que haurà d'esperar un any més per estrenar les instal·lacions serà l'escola Montigalà, que des del curs passat funciona en mòduls prefabricats a la plaça Manuel Moreno Mauricio. En canvi, l'escola Bufalà II, situada al costat de l'escola Bufalà i que va entrar en funcionament de la mateixa manera i al mateix temps, sí que podrà començar el curs vinent en un edifici definitiu, que es construirà al carrer de la Ciència.

El motiu de la Generalitat per ajornar la construcció d'un dels centres és econòmic, ja que el Departament d'Educació ha preferit esglaonar la inversió necessària per executar tots dos edificis, el cost dels quals és d'uns vuit milions d'euros en total. Així, i tot i que el pressupost per a tots dos projectes està aprovat des del març passat, ara només es farà una despesa, de manera que les obres del centre de Bufalà, que ja estan adjudicades, començaran en breu i s'acabaran abans del setembre de l'any que ve.

D'altra banda, el motiu que ha servit per determinar quina escola tindrà edifici nou l'any que ve i quina no ha estat l'espai. Així, al solar de Bufalà no hi té cabuda cap mòdul prefabricat més, a diferència del que passa a la plaça Moreno Mauricio. Allà, i mentre no es construeixi el nou institut Ventura Gassol i la mateixa escola Montigalà, hi ha espai de sobra. Per això, i per tal que el centre pugui continuar ampliant l'oferta docent tot i que en aquests espais provisionals, per al curs que ve s'hi instal·larà un altre barracó.
L'alegria va per barris
Com era d'esperar, la decisió de la Generalitat ha satisfet i decebut les AMPA de les dues escoles implicades. Així, la secretària de la de Montigalà, Ana Belén Sendarrubias, va manifestar ahir el “descontentament” dels pares perquè s'ha endarrerit “un any més” el termini que esperaven per estrenar l'escola. “Acabarem estant tres anys en uns mòduls molt correctes però que no ofereixen espais addicionals com ara biblioteca, gimnàs o sala d'audiovisuals, que ara ja comencen a ser demanats pels alumnes de primària”, deia Sendarrubias, que també apuntava que, tot i saber que ho tenen magre per fer que la Generalitat reconsideri la decisió, miraran de fer alguna cosa.

En canvi, la seva homòloga a l'escola Bufalà II, Maite Cáceres, va explicar ahir que els pares “ja estan tranquils”, tot i recordar les protestes que han fet perquè se'ls garantís la construcció de l'escola, amb referència a la cassolada que van protagonitzar fa unes setmanes."

Espero que no hagin d'estar 7 anys esperant escola nova tal com va passar al Progrés. Tot i així, veig que s'han de fer cassolades, plantades, tancades, encadenades, treure les pissarres al carrer, i més invents per a que les coses que es prometen, els compromisos adquirits, avancin i s'aconsegueixin. Sòn uns barracons, perdó mòduls, que estan bé, lluminosos i agradables, però amb les desaventatges de comptar des del primer dia del material i la infraestructura adequada tenint en compte que estem treballant amb infants de 3 a 6 anys. I no parlem del descampat que tenen al voltant, carregat de cotxes aparcats, bonys i bassals quan plou. No hi hauria manera de tenir les coses apunt quan es parla d'educació? En canvi, la llar d'infants del costat, Uni Dori, fa goig des del primer dia, com toca.
A l'equip de mestres del Montigalà molta sort i no defalliu!

13 de novembre 2010

Trobada amb Haendel







Benvolguda Anna:

Com ja saps, aquests dies estem assajant el Messies de Haendel que cantarem al Palau per Nadal.
Treballem força; tot va molt bé i som molta gent: uns tres-cents diuen. Els assajos els fem a l’Auditori de Sant Cugat els caps de setmana quinzenals.
Però no és ben be això pel que t’escric. Et voldria explicar el que em va passar l’altra dia ,tot i que sé que estàs molt atrafegada.
Doncs, mira, noia, deixa’m descarregar-me, i creu-me que tot el que et diré és veritat.
Fa quinze dies, un diumenge al matí, ens tocava l’assaig. Vaig entrar a la sala corrent. Com sempre feia tard i em va tocar seure a les darreres files, que no és que m’agradi gaire tot i que té els seus avantatges: surts de seguida cap al lavabo i el bar quan és l’hora de la pausa, pots fer una capcinadeta mentre repeteixen els baixos, perquè els baixos, pobres, sempre els toca doble ració, ja m’entens. Tot i així no te n’enteres gaire, i no et dic segons quina “santa pau” s’et fica al davant . Però el diumenge al matí s’està tant de gust al llit! Be, el que t’anava dient.
El director encara no havia arribat, si ho arribo a saber no corro tant!. La gent xerrava pels descosits i em vaig aposentar còmodament a la butaca amb les cames estirades endavant. Aviat em vaig adonar que al meu costat hi havia una perruca blanca, llarga i estarrufada com aquelles que es portaven al segle XVIII.
Guaita aquest, vaig pensar. Ja són ganes de venir disfressat! N’hi ha cada un pel món!
  • On vas així?- li vaig preguntar
Llavors es va girar i se’m va quedar mirant atònit, silenciós. El vaig observar. Te’l podria descriure: gros, corpulent, cara rodona, inflat de galtes, selles prominents i nas destacable, entre dos ulls petits i curiosos. Portava casaca de vellut ribetejada d’or; als canells, aquelles puntes aristocràtiques d’abans; pantalons de mitja cama amb mitges blanques i sabates negres de xarol adornades amb una grossa sivella. Les mans rabassudes i els dits coberts d’anells. Aferrava un bastó amb el mànec en forma de cap de cérvol.
  • Com et dius?
  • George Friederich Haendel.
Vaig quedar glaçada; em sembla que si en aquell moment em punxen no em treuen sang. Qui m’ho havia de dir! Vaig fregar-me els ulls, però ell seguia allà.
Em va somriure.
-Quin concert fan avui? - em demanà
A partir d’aquest moment vam establir una conversa força interessant. Vaig aprofitar l’avinentesa d’aquesta trobada per a conèixer millor aquest prolífic músic.
  • Sou famós, heu escrit força i tot tipus de música.
  • Si, be, ... El pare volia que fos advocat. Però a mi això de les lleis no m’anava; prefereixo les lleis mètriques; contrapunt, un, dos, tres, papam-pa-pa-papapam. Força, grandiositat.
Si, i tant, de fet tot ell traspuava grandiositat.
  • De petit, ja tocava l’orgue, jo. I més tard vaig ser violí segon de l’orquestra.
  • Si, se’l considera un virtuós organista.
  • L’orgue, l’orgue, ah! L’orgue. A Itàlia vaig entusiasmar! Hi havia una bona colleta allà: en Corelli, l’Scarlatti. Ara, jo no em podia estar quiet. Vaig tornar a Alemanya i després Londres. Quin viatge el de Londres!. Vaig arribar ben marejat, nena. No era com ara això de viatjar. T’ho havies de pensar. Mira!, m’agradava allò. Però en Jordi I d’Hannover em va cridar per dirigir la Reial Acadèmia de Música i ...
  • Oh!, que interessant!
  • Què dius ara, nena. Allò era massa. No sé quins problemes deu tenir el director d’aquí. Però jo ho havia de fer tot: compondre, dirigir, escollir els cantaires, contractar-los,... i no estaven mai contents. O els semblava massa o massa poc. Em van acabar els nervis.
  • Però Déu n’hi do com a compositor: òperes, oratoris, cantates, duos, música religiosa, música instrumental....
Vaig veure que estava satisfet del meu interès.
De cop i volta, assenyalant el llibre que jo tenia a la mà, li espurnejaren els ulls, s’arrepenjà a la butaca tirant el cap enrera i recolzant-lo en el respatller, tancà els ulls; cantussejà: and the glory, the glory of the Lord; do, la, mi...re, do, fa, fa, sol, la; altos comencen, s’ajunten sopranos, baixos, tenors, continuen tenors, shall be revealed,... pom, pom,pom, així,... amb precisió: shall be, shall be....
A poc a poc es va anar aixecant tot movent els braços a dreta i esquerra.
Parà, obrí el llibre sense mirar:
  • for unto us a child is born
Vaig seguir el text i la música que cantussejava:
  • Realment, t’has passat una mica amb tantes semi-corxees; es fa difícil aquest passatge
  • Precisió, nena, precisió! Tatatatata, tatatatata. For unto us, For unto us. La Bíblia fou la meva inspiració. Vaig començar el Messies l’agost de 1741. L’estrena va ser apoteòsica; es parlà que era la peça de música més completa que existia. Es van fer 68 audicions. “Vaig creure veure el cel obrir-se i aparèixer Déu davant meu”
  • Sobte del Messies la simplicitat dels recitatius i la gran brillantor dels cors – vaig dir fent-me l’entesa.
No em sentí, una llàgrima li lliscà per les galtes.
S’aixecà transportat. Tornava a cantussejar, tota la seva expressió era música: ta, tatat, ta, tat, tatatatat.tatatatata.

Li vaig agafar la mà i el vaig acompanyar passadís avall. Es féu un silenci absolut, només trencat per uns petits esglais.
Va pujar dalt l’escenari. Tothom s’aixecà, immòbil, expectant.
Alçà els braços, el bastó com a batuta, el pols segur, el ritme precís:
HALLELUJAH, HALLELUJAH!!!!

30 d’octubre 2010

22 d’octubre 2010

L'escola com espai d'acollida

"La societat ha avançat molt tècnicament, no es qüestiona res si s'afirma que és científic, però encara s'eviten -o es temen? - els sentiments, es fa molt més emfàsi en els coneixements, en les capacitats i competències. S'eludeix el paper de compromís social com si la responsabilitat només s'hagués de dur a terme a l'escola. La competència tècnica ha impregnat el llenguatge d'objectivitat com si això fos possible en educació, s'ha fomentat la formació individual i competitiva i s'han alçat murs d'incomunicació i d'exclusió.
Malgrat que ara més que mai sabem que un món plural requereix respostes plurals i que aquestes van molt més lluny que els sabers de l'aula. L'escola és molt més que una aula, és un espai i un temps en que es construeixen dia a dia relacions, en el qual allò que realment té valor són les relacions humanes que s'hi produeixen."

Aquest fragment pertany al llibre "Els Marges de la moral. Una mirada ètica a l'educació", obra coordinada per Joan Carles Mèlich i Agnès Boixader. Crec que retrata molt fidelment alguns dels temes candents avui en dia de l'educació. A l'escola i en referència als alumnes i la seva educació, es parla continuament de competències, de capacitats, d'objectius planificables, de criteris específics d'avaluació i potser si que s'oblida - o més aviat es transformen en currículum - tot allò que fa referència als sentiments, les emocions, els valors personals i les relacions socials, no tant sols dels alumnes si no del mateix professorat. Quan, des de l'EAP, donem orientacions per a determinat alumne acostumem a pensar eamb criteris "acadèmics" i crec que hauriem de tenir en compte, també, el posicionament, l'actitud, el pensament del professorat i, en definitiva, la dinàmica i la cultura de l'escola que ha de portar a terme el  mal dit "programa".
En una època en la que cada vegada es parla més de pluralitat, diversitat i inclusió, estem potenciant precisament el contrari, fomentem la formació individual i competitiva en la que molts alumnes no tenen lloc encara que estiguin asseguts amb uns companys a l'aula. La inclusió va més enllà de les parets de les aules, de les organitzacions d'escola, de les orientacions dels serveis. La inclusió té a veure amb la condició humana en relació amb el seu entorn.

11 d’octubre 2010

Dolmen de Ca l'Arenes

   
Alzina de Can Ferrerons
Dolmen de Ca l'Arenas
Dissabte passat vem fer una petita sortida amb els amics de Sabadell. Fent honor a l'únic noi i del Maresme vem anar al Corredor. Vem enfilar la carretera des de Dosrius per fer una petita marrada cap a l'Alzina de Can Ferrerons per la pista que porta a Llinars del vallès, un dels arbres monumentals de Catalunya. Remuntada la pista i situats ja al camí del Santuari del Corredor vem baixar un corriol des de Can Miloca fins el Dolmen de ca l'Arenes, ben restaurat i conservat. El dia núvol i el verd dels pins ens va acompanyar. Vem tornar a Can Miloca i d'allà cap al Santuari del Corredor on vem dinar en un ambient agradable.
De tornada, uns cap a Sabadell i d'altres cap a Badalona amb el bon regust d'un dia amb bona companyia.

07 d’octubre 2010

Badalona i la Cultura

És fantàstic com cada vegada que anomenem la "crisi", sorgeixen retallades sempre en el mateix sentit. L'Ajuntament de Badalona ha retallat les activitats culturals que es feien per a les escoles i que servien de punt final a tota una feina en el camp de la música i les arts en general. Veieu l'edició del Punt del 7 d'octubre
Senzillament és indignant!. Com si la cultura no formés part de l'educació dels nostres infants i joves. O és que s'havia organitzat per passar el temps? Quin bagatge cultural volem pel futur? En el currículum sempre s'ha tractat de "maries" les temàtiques de música, art, plàstica, dansa,... després senyors, ens queixarem que la gent no va als teatres, ni als concerts. La cultura i l'educació haurien de formar un tot i hauria de formar part de les nostres activitats diaries. O és que només ens referim a la música quan la "baixem" d'Internet? Felicitats als que programen i organitzen amb uns criteris tan clars!
Estem a les beceroles, respecte d'altres països, en l'aprenentatge i la pràctica de la música, els nens i nenes que en volen fer han d'anar a escoles de música fora de l'horari escolar i quan hi ha escoles que aconsegueixen treballar-ho sistemàticament com una activitat de centre dins del curriculum, .... va i tallem les ales. Continuament te n'adones que, en realitat, les coses no han estat ni pensades ni planificades amb criteris pedagògics i quan s'ha de retallar, retallem altra cop el mateix. Com diu el senyor Vicenç al comentari del Punt, no es podien retallar càrrecs de confiança i no projectes que fan d'una ciutat la seva ànima i identitat cultural, educativa i pedagògica?

LA SARSUELA "CANÇÓ D'AMOR I DE GUERRA" - Farandola i Marxa amb cor final



L'Orfeó La Lira i la Coral de Sant Adrià a la Festa Major de Sant Adrià el 12 de setembre d'aquest any.
Que gaudiu del concert!



05 d’octubre 2010

Tribut a Raimon

Aquest diumenge uns 400 cantaires han fet un Tribut a Raimon acompanyats per l'Orquetra Simfònica de Badalona i dirigits per  Manel Barea.  "Cançons de mare" interpretada per la Coral del Conservatori de Música de Badalona i l'Orfeó La Lira de Sant Andreu van donar el tret de sortida de l'homentage que acabava amb l'obra Tribut a Raimon interpretada per diferents corals de Badalona, Montgat i altres llocs. L'antiga Penya plena de gom a gom feia imprescindible encara els ventalls. Fora, una pantalla gegant permetia seguir l'acte una mica més a la fresca.
Ha estat una diada interessant. Com a cantaire, participar en aquests actes et permet sentir-te part integrant d'un moviment coral de fort arrelament a Catalunya. La figura de Raimon mereix aquest homenatge com també se'l mereixerien altres cantautors i grups que han omplert les nostres vides de cançons i d'anhels de llibertat i ens han ajudat a entendre una mica més aquest país. Valgui també aquest homenatge per tants d'ells, coneguts i no tant coneguts: i d'estils i maneres de fer diferents: els Setze Jutjes, Maria del Mar Bonet i el seu germà, Ovidi Montllor, Guillem de Fack, Maria Lafitte, Ramon Muntaner, Pau Riba, Jaume Arnella, el Grup de Folk, Ara va de bò, els Esquirols, Uc, Falsterbo 3, Glòria, Lluís Llach, Teresa Rebull, Remei Margarit, Delfí Abella, Josep Maria Espinàs, El Pont d'Arcalís, Xesco Boix, ..... A tots ells, als que m'he deixat, i amb tots ells, seguirem cantant!
Fotografia: Francesc Ribot

04 d’octubre 2010

Valors del Matarranya

2n premi de fotografia del V Concurs "Valors del Matarranya"
Avui al poble de Ráfales s'han concedit els premis i m'han otorgat el 2n premi per aquest carrer de Valderoures. La gent del Matarranya té moltes ganes de fer coses. El Matarranya és una comarca d'Aragó fronterera amb Catalunya on encara s'hi pot sentir parlar català i que tenen un paisatge i uns pobles que fan de bo conèixer.
L'any passat ja vaig tenir la oportunitat de recollir un premi en el IV Concurs que es va donar al poble de Valdeltormo i la veritat és que en aquelles terres et trobes com a casa.
A reveure i fins el proper any!

29 de setembre 2010

L'Eix

Ha sortit la noticia a tots els diaris del país. La televisió se n'ha fet ressò i el govern n’està força satisfet. Ara queda convèncer els ciutadans dels avantatges que suposa desplaçar-se amb rapidesa utilitzant l’Eix Transversal per travessar Catalunya, per comunicar els pobles i potenciar els recursos turístics de cada comarca; i tot, sense fer malbé el paisatge i tenint en consideració les propostes més ecologistes.
La inauguració ha estat un èxit: tallades de cinta, discursos, salutacions, encaixades de mans, “xupades” de càmera, somriures i bones cares. Fins i tot s’ha permès als primers conductors que arribessin a Sils, dóna’ls-hi la possibilitat d’anar a Lleida on rebrien un diploma signat pel Molt Honorable President com a ciutadans exemplars; se'ls donaria un abonament per a utilitzar els peatges de les autopistes gratis durant un any i rebrien una atenció especial quan fessin servir els serveis de dites autopistes.
En Martí Puig i Valls decidí ser un dels afortunats. Podria passejar-se tot un any per les fires de tots els pobles ben comunicats amb l’Eix, exhibiria el Diploma a la sala d’estar i parlaria de la proesa a tots els amics del poble que li agafarien una enveja terrible. Endemés, podria fer uns bons tecs quan fos necessari.
Agafà el seu Volvo Turbo acabat d’estrenar i que encara relluïa, es presentà a Sils i començà l’itinerari tenint per segur que si més no, arribaria dels primers a la Seu Vella de Lleida.
Tot anava com una seda. El temps l’acompanyava, feia un dia magnífic d’aquells en que no apareix ni un sol núvol i l’atmosfera és neta. El sol brillava amb força. Aquesta vegada l’Alfred l’havia endevinat: no cauria ni una sola gota. Posà el Suplement del diumenge amb el Xavier: només faltaria que també endevinés el concurs i a Lleida l’esperés la safata de pastissos gentilesa de Catalunya Radio. Això ja seria un bon tros de sort!
De cop i volta, tot passant per la zona del Montseny, en un revolt on el sol l’enlluernà, veié una noia que li feia senyal de parar.
Pensant en l’exemplaritat que propagava el diploma, parà. La noia corregué cap al cotxe i li demanà de poder anar cinc quilometres més endavant on havia deixat el seu propi cotxe, un 2 cavalls, amb pana.
En Martí li obrí la porta del darrera i pitjar a fons l’accelerador. Pel retrovisor pogué veure el goig que feia la noia i començaren a xerrar del temps i de la bellesa del paisatge que anaven passant.
La Berta li explicà que era de Cal Serra, que estava més endavant i que havia sortit a buscar bolets. Per aquelles contrades se'n feien molts i cada any en plegava i els conservava o els venia els dies de mercat o a la carretera els diumenges al matí. La conversa era agradable i pogué conèixer el nom de llenegues, fredolics, camagrocs, moixernons i peus de rata.
Al cap dels cinc quilòmetres, en Martí esperava trobar el cotxe avariat, però no n’apareixia cap. Es girà preocupat i quedà atònit quan s’adonà que la Berta no hi era i que al seu lloc sobre el seient del cotxe hi havia un cistellet de rovellons acabats de collir.
Arribà a Lleida sense més entrebancs i aconseguí sortir a les primeres planes dels diaris narrant la proesa que havia realitzat. Tanmateix, no digué res de l’encontre que havia tingut.
Al cap d’un temps i després de moltes investigacions amb els constructors de l’Eix amb els que s’havia fet amic d’ençà d’aquells dia memorable, pogué saber que en aquell mateix punt on havia agafat la noia hi havia hagut una casa de pagès que havien enderrocat al moment que la filla, la Berta, entrava a la casa venint del bosc. Allà havia quedat el cistell de bolets.

20 de setembre 2010

AMIGA



No em captiva, amiga, el so de les paraules teves.
No em captiva, amiga, el somriure dels teus llavis.
Que em captiva la teva mirada
Perduda,
Blava,
Transparent,
Llunyana i propera als altres.

Diuen que una flor no fa estiu,
Diuen que un arbre no fa un bosc.
Però la teva mirada sola, amiga,
La teva,
És un bosc,
És un estiu,
És un riu,
Una tempesta i un bressol

El gran silenci de la nit
Com et parla!
No el sents, amiga, parlar?
Escolta el silenci,
Escolta
Que et convida a ésser tu mateixa,
Que et crida.
No el sents, amiga, cridar?
No t’espantis,
No en fugis
Del silenci;
Escolta’l i deixa’l parlar

Plores? No tinguis por:
És el silenci, amiga, que t’ha embolcallat.

M. Núria Comas Fornaguera, 1975

17 de setembre 2010

Memòries d'un Compact Disc

Bé, ja n’hi ha prou! He decidit quedar-me parat i ben parat. “Do, re, mi, mi, mi, mi, sol, la, si”. Sí, si, hi ha hagut moments esplèndids, moments fins i tot transcendents, emotius, inclús divertits, però ja no puc més, “ Veles e vents amb nom desig s’omplin....”. En aquests moments ja no sé ni qui sóc, ni on vaig, ni que faig; tot jo sóc una giravolta. Una roda sense fi. Voltar, voltar, eternament; vés a qui no el mareja això!.
Encara recordo els meus inicis. Després de néixer, de ser fabricat, em van portar en aquella vitrina que no estava malament: veia passar contínuament gent que es parava a mirar-me. Allò si que era un goig; mai m´he sentit tant admirat. Hi vaig ser-hi una bona temporada,...fins que aquell senyor amb cara de bonifaci que havia passat moltes vegades, es decidí a entrar. “xic, xic, nyarrrr, cloc, pam, pam” . Ai! perdoneu, de tant giravoltar i sonar, de tant en tant em surten aquests sons,...és com si tingués un singlot. Doncs, com us deia, i ho faig per a que quedi constància, que això que he tingut jo no és vida. “ Gracias a la vida que me ha dado tanto”.
Aquell home em portà a casa seva, em traié de la capsa on m’havien ficat i em mirà il·lusionat per davant i per darrera; m’ensenyà a tota la família i amics. Al començament va estar bé. Ell, a les tardes, s’asseia amb la pipa al sofà, em posava una d’aquelles pastilles lluents foradades i m’engegava el botonet; llavors jo començava a sonar i ell tancava els ulls i escoltava amb placidesa. La veritat és que jo estava orgullós i aquella música ... recordo... mi, si, re, sol, la, do,... Clar, ara és difícil de reproduir, però us diré que vaig aprendre molt de Mozart i Bach i Verdi, i Haendel i Mhaler... en fi, va ser una bona època.
Però al cap d’un temps, aquell senyor ja no el vaig veure més i em va agafar una dona que també em necessitava. L’únic és que mentre em feia rodar, aixecava molta pols. Amb ella vaig aprendre a parlar: “ Venim del nord, venim del sud”, “Oh, gavina voladora”, tararam, tararam, “ a la neu algú les va deixar, va deixar,”. Ella m’acompanyava amb la lletra i de vegades s’emocionava i tot.
“ Taraí, tararí, xim, pum, xim, pum”
Un dia , va arribar una noia que es fixà en mi. En mal moment. M’agafava sense miraments i se m’emportava a una habitació on ens tancàvem tots dos. Verge Santa quin terrabastall!. Vinga giravoltar amb aquell soroll que se'm ficava per tot arreu. Pam, pam, rrrrrrrrrrrrrrt, prommmmmmmmp....I ella vinga moure’s amb tot el cos.
Algun cop, la dona d’abans em tornava a engegar i llavors era un bàlsam: “ Nosaltres sabíem d’un únic senyor i veiem com esdevenia...” , “Un himne que sigui un cant...” “ Aigo, aigo, vos demanam...” “ I en Maurici, va escoltant...”
BRRRRRR, PO>Analgvc<.Mnma amnva,m aba, a, lb h h.

Ja està, ja he dit l’última paraula. Ara, que giravolti un altre!.

M’han ficat dins una caixa. M’han deixat tirat al carrer en plena nit. Sento un soroll que s’acosta. Unes mans m’han agafat. Potser tindré una altra oportunitat de vida! Per si de cas, he deixat escrita la meva vivència. Si algú em fa sonar, em sentirà.  

08 de setembre 2010

NÚRIA

Verge de la Vall de Núria,voltada de soledats!!

Núria és llum i aire
muntanya i caminar
descans i tranquil·litat


Que tingueu un bon dia
tant les que hi sou
com les que hi penseu!!

02 de setembre 2010

1 de setembre: Nou curs, problemes vells

He llegit el bloc Miozz Mirades de la Dolors Sabater i m'ha interessat l'article sobre el retorn a l'aula. Us poso l'enllaç per a que el llegiu i pogueu fer algun comentari.
Estic molt d'acord amb la seva exposició.  Part del problema és que no hi ha un rumb i cada x temps se sol canviar de direcció, de ruta i de navegació, de vegades al 100%. El problema rau en que cadascú que arriba a un lloc d'un cert "poder" dóna la sensació que sembla "obligat" a fer alguna cosa, i llavors es promulga un decret, es canvia una normativa, es demana més i més variada paperassa als mestres, es posen suports per treure'ls al cap de no res...!
Avui m'han fet canviar un dictamen d'un alumne derivat a un centre de Barcelona, perquè segons els professionals que hem de fer la orientació, era el més adequat. Però, ai las! no s'havia especificat que la família havia de pagar les despeses de transport, i si la família no paga, l'orientació no val!
Mentre l'administració no funcioni amb criteris pedagògics a més a més dels econòmics (que sembla que són els que valen avui en dia), no crec que ens en surtim.
Hem aconseguit que mestres, equips directius, famílies i serveis educatius estiguin moralment desmotivats i allò que se'n diu "cremats"

Poble que canta

Poble que canta fa una crida a tots els cantaires que us volgueu afegir el dia 12 a Arenys de Munt en el 1r Aplec per la Independència. Es cantarà al matí i a la tarda; cadascú pot assistir-hi quan pugui. Per més informació aneu a: 

 http://www.poblequecanta.cat/ 

Hi ha previstos assajos aquest cap de setmana. En el cartell podeu veure els directors que es faran càrrec de la massa coral.

La FECC dóna suport a l'activitats

Esperem passar-nos-ho molt bé tot cantant!

13 d’agost 2010

Festa Major de Badalona

Els dies 14 i 15 d'Agost és la Festa Major de Badalona; esteu tots i totes convidats.
Aquesta és la FESTA MAJOR, la de sempre tot i que cada vegada té menys seguidors.
L'altra festa que fem és la FESTA DE SANT ANASTASI, o FESTES DE MAIG, però no és pas la Festa Major. Temps era temps, per l'agost es feia un embalat a la platja per anar a ballar el Ball de Rams. Jo no hi havia anat mai, era petita, però encara recordo l'estructura. Ara s'hi posen les fires i el soroll de les maquinetes i els "caballitos"
Jo feia anys que no estava a la Festa Major, sempre són els dies que la gent aprofita per marxar. Però aquest any em fa il·lusió veure altra vegada els focs a la platja i recórrer els carrers animats.
BONA FESTA MAJOR A TOTES I TOTS!!!!


12 d’agost 2010

Capital de la Cultura Catalana??

Bona la noticia del diari El Punt d'avui. En ple any de la capitalitat de la cultura catalana i a dos dies de la Festa Major, ens permetem el luxe de suspendre l'Escola de Música Tradicional que funcionava a Canyadó des de fa 11 anys. Els gegants ballaran al sò dels crits dels assistents, perquè de gralles potser ja no n'hi haurà... És llastimós que sempre s'acabi retirant ajuts als mateixos temes: la música, la cultura, l'educació,.... I què en farem de tants càrrecs polítics si no tindran res a gestionar?
El cap de setmana vaig ser a Ordino on uns grups, val a dir que no gaires, continuaven amb il·lusió la permanència d'uns instruments que han estat a punt de desaparèixer, i una regidora de cultura, que anava amunt i avall, procurava que la qualitat fós notòria i que la gent participés en la trobada de Buners. 
Ens quedem sense cinemes, tenim una biblioteca, la programació de teatre "justeta" (practicament han desaparegut els grups de teatre d'aficionats), la música fa ben poca cosa (ni una sala de concerts, ni el famós auditori), encara que salvem el Conservatori,... Això si, estem esperant el "Corte Inglés"....
Quina pena, badalonins, quina pena!

11 d’agost 2010

Trobada de Buners a Ordino

El cap de setmana 7 i 8 d'agost hi ha hagut la 12a trobada de Buners a Ordino, Andorra. Aquest bloc, que prèn per "leiv motiv" el sac de gemecs, no hi podia faltar. Ha estat una trobada amb els sacs de gemecs força interessant per la qualitat dels grups, i pel paisatge, sempre tan relaxant, d'Andorra quan surts de la parròquia d'Andorra la Vella. El sac de gemecs –que també rep altres noms com buna (a Andorra), xeremia,coixinera, gaita o botella- és la cornamusa pròpia de Catalunya. És un instrument aeròfon que consta d'un bot o sac que s'infla amb el bufador, tres bordons i un grall. El so és produït per llengüetes de canya. Podeu trobar més informació a la Viquipèdia.
També hem pogut sentir el violí, l'acordió, la guitarra i diferents timbals. Igualment hem gaudit amb els instruments tradicionals catalans com el Fiscorn català, la Tarota,  el Flabiol, i el Tamborí.

26 de juliol 2010

Concert La Lira a Esplugues

Ressenya del concert que vem fer la Coral a Esplugues al Parc El Pou d'en Fèlix per celebrar el 150 aniversari de la Societat Coral La Coloma d'Esplugues de Llobregat.
En un matí estiuenc es va cantar l'Homenatge al Cant Coral, una sèrie d'obres que comencen per l'O Fortuna del Carmina Burana i passant per trossos d'òperes (Aida, La Traviata, Nabucco,...) i cançons tradicionals catalanes (Muntanyes del Canigó, El Virolai, Boig per tu,...) acaba amb el Cant de la Senyera. Amb la Banda Simfònica de Badalona, la Coral de Sant Adrià del Besòs i la Coral d'homes de l'Anoia sota la batuta de Manuel Barea. Va assajar els cors el director Carles Grèbol.
Diari Digital El Baix Llobregat

16 de juliol 2010

BONES VACANCES!!!!

Avui he començat les vacances. Marxaré alguns dies i d'altres estaré per aquí. No sé si podré anar fent el bloc, de totes maneres us desitjo un bon estiu, fresquet com a mi m'agraden, amb ganes de conèixer coses, de llegir, de relax a la fresca, d'anar pautant lentament els dies i les hores. L'estiu està fet per anar a poc a poc, per saborejar la claror i l'aire, per mirar endarrera i  també endavant, per planificar un nou curs, un nou període de temps de vida amb els màxims honors; per escoltar l'aigua i mirar enllà de l'horitzó, per somriure. Per fer fotos i passejar pausadament. Espero que tot això us acompanyi i ens retrobem en el món de colors de la tardor.
Cal Julià dels Garrics, Lavansa 

BONES VACANCES A TOTHOM!!!!!!!!!!! Als que les comenceu i als que les espereu, als que les podeu fer i als que us heu de quedar. Que l'estiu sigui un temps de relax, de tranquil·litat i de lentitud.

08 de juliol 2010

Requiem de Mozart

L'esforç de 482 cantaires ha fet possible aquest concert. Tots i totes n'hem gaudit durant els assajos amb l'Elisenda Carrasco, una excel·lent directora, i amb tot l'equip que ha preparat els cantaires vinguts de tot arreu amb il·lusió i moltes ganes.
Excel·lent també la batura del director Victor Pablo Pérez que s'ha mostrat en tot moment comprensiu, esperançador i molt agradable. A tots moltes gràcies per permetre'm participar.
Per veure el treball fet, cliqueu aquí

La Missa de Rèquiem en Re menor (K.626) de Wolfgang Amadeus Mozart va ser composta el 1791. Va ser l'última composició de Mozart i potser una de les seves obres més reconegudes i amb més força, no només pel que fa a la música, sinó també pel debat sobre com una part de l'obra musical es va completar després de la seva mort, i com va ser composta pel seu amic i alumne Franz Xaver Süßmayr. Malgrat això, l'obra va prendre un lloc destacat entre el cànon de les obres de Mozart.
L'obra està escrita per a soprano, contralt, tenor i baix solistes i cor, i orquestra composta per dos corni di bassetto (instrument molt apreciat per Mozart al llarg de la seva carrera), dos fagots, dues trompetes, tres trombons, timbales, violins, viola i baix continu (violoncel, contrabaix i orgue). En el moment de la mort de Mozart, el 5 de desembre de 1791, només tenia complet el moviment inicial (Rèquiem aeternam) en tota la part orquestral i vocal. La següent, el Kyrie (una doble fuga), i la major part de la seqüència (des de Dies Irae fins a Confutatis) estava completa només en la part vocal i el continu (el xifrat de l'orgue), encara que ocasionalment, algunes de les parts orquestrals prominents havien estat breument indicades, com la part del violí del Confutatis i els ponts musicals en el Recordare. L'últim moviment de la seqüència, Lacrimosa, va quedar incompleta després de vuit compassos. Els següents dos moviments de l'Ofertori igualment eren parcials (el Domine Jesu Christe en les parts vocals i el baix continu i l'Hostias en la part vocal).
El 1960 es va descobrir un esbós de la fuga Amen, que conclouria la seqüència posterior a la Lacrimosa.
Mozart va rebre un encàrrec anònim d'escriure el Rèquiem, rebent la meitat del pagament per avançat. Joseph von Eybler va ser un dels primers compositors que va tractar de completar l'obra, treballant des del Dies Irae fins Lacrimosa, però es va veure incapaç de completar la resta.
L'encàrrec va ser atorgat a un altre jove compositor, Franz Xaver Süßmayr, qui va utilitzar aspectes treballats per Eybler en la compleció de l'obra. Süßmayr va afegir la seva pròpia orquestració en els moviments del Dies Irae en endavant, va completar la Lacrimosa, i afegí alguns nous moviments que una obra de Rèquiem normalment incorpora: Sanctus, Benedictus i Agnus Dei. Afegí una secció final, Lux aeterna per adaptar dos moviments que Mozart havia escrit amb diferents paraules, que finalitzaven la missa de Rèquiem. El fet que l'obra acabi amb una recapitulació del primer moviment és una mostra de les característiques de la forma sonata. Mozart no és l'únic compositor que fa això, posteriorment, molts rèquiems repetien el primer moviment al final.
L'obra completa, inicialment escrita per Mozart però acabada per Süßmayr, va ser enviada al Comte Walsegg, datada al 1792.
L'obra es va estrenar a Viena el 2 de gener de 1793 en un concert en benefici de la vídua del músic austríac. El 14 de desembre de 1793 es va tornar a interpretar, durant la missa que commemorava la mort de la dona de Walsegg.
(Text de Viquipèdia)

06 de juliol 2010

Requiem de Mozart

                  Avui fem l'assaig general: sona de meravella!!
                 Aquí teniu informació: Requiem de Mozart

02 de juliol 2010

Cant de la independència


29 de juny 2010

ACTE DE SOBIRANIA

             
     I N D E P E N D È N C I A

28 de juny 2010

El Captaire


Avui és un gran dia!. Per fi se li ha presentat la oportunitat que esperava feia temps. Avui tot canviarà, n'està segur!. Deixarà la seva solitud, anar amunt i avall dels carrers, vagarejant, sense rumb fixe; aquesta existència anodina entre la multitud. La cremor del sol a l'estiu, la gelada de la nit a l'hivern, la pols, el soroll a tothora, les mirades escrutant el seu aspecte i el seu caminar, les aprensions de tanta gent, el sentir-se fruit del temps. És una vida que ha triat i tanmateix... a cops enyora l'escalfor d'una llar, la carícia d'un ésser estimat, la xerrameca circumstancial sobre el temps, la família esperant... la família,...la mare,...
Recorda la mare. Atrafegada amb els fills,cansada del feinejar però sempre amb aquella espurna d'il·lusió a la mirada. Tenien la cabana prop del riu: un riu amb poca aigua i sempre brut per les deixalles d'aquelles indústries que s'arreceraven a la seva riba, però que els proporcionava el mitjà de subsistència. A l'estiu la roba a assecar al defora, penjoll de llençols i samarretes mig foradades voleiant al vent. La mare sempre li deia que no canviaria aquella vida per res: depens del temps, depens del que pots trobar, però ets lliure; la mirada enllà del mar. Les rialles dels germans que omplien el poc espai de la cabana, les corredisses per la sorra i el despertar de l'adolescència amb les banyistes passejant estranyades per allà,...
Aquesta vida, però, se li ha fet feixuga, de mal portar. Ara ja no pot veure el mar ni deixar la roba a assecar. Ara topes sempre amb edificis al mig del pas. Aquests edificis que el pare va començar. Aquell home sorrut, espatlles caigudes i un cigarret a la boca amb la boina de través... Havia arribat buscant el benestar, una vida millor, un lloc on recomençar . Aviat es va adonar que tot requeria un esforç que la vida era dura i el treball s'havia de guanyar a pols.
Ara canviarem!- havia dit el pare- S'ha acabat el vagabundejar. Tindrem una casa amb teulada de veritat i una sala amb un sofà, una cuina de senyors i la tele i... Mare, ja no hauràs de ronsejar. Mare?!
Si veiés això, ara, el pare! Els hotels i els pisos arriben fins al mar, i un gran eix comercial i sales de cinema per triplicat. Segons el batlle, el fòrum de les cultures s'hi instal·larà, ara que els han fet fora a ells, els primers que van arribar,...
Feren la casa, amb d'altres al costat. Altes, que el sol no entrava ni es veia el mar. No pogueren pujar l'ase, ni les gallines, no els deixaren un tros per l'hort; la roba dins costava més d'assecar. A la mare li faltava aire, ella, que veia sempre més enllà. Pobra mare, es va anar apagant; digueren els metges que per una malaltia: ell sap que era per manca de llibertat. I un bon dia ja no s'aixecà.
Per al pare allò va ser un cop molt fort. Les espatlles se li encongiren més, es féu més feixuc el caminar. Van acabar tots els pisos i va haver de plegar: allò el va rematar. Un dia el trobaren al riu, ofegat.
Els germans es van disgregar. Semblava que faltant els pares ja no hi havia nucli familiar. El Paco va tornar a Màlaga, a la casa dels avis, al menys allà podria cultivar el tros de terra i tirar endavant: va conèixer la Loli i es van casar: ara és pare de quatre fills que volen estudiar. La Mari ho ha tingut pitjor; de carrer en carrer, de portal en portal fins que va conèixer en Rafa. Un home que l'ha portat de mal en borràs. S'ha passat mitja vida a la presó, sempre amb la promesa de canviar. La Mari ha continuat la vida de portal en portal per treure els fills endavant.
La Rosi, la petita Rosi... Ha suportat el que no havia aguantat a casa: l'home torna cada dia amb més alcohol que sang; ella va sempre marcada. Aquell rostre tant dolç traspua ara amargor i cansament. Els cops l'han fet esquiva, malhumorada, ella que era la rialla de la mare.
I l'Antonio,... el seu germà preferit, el mirall de petit. Va marxar. Al cap de molts anys va saber que era mort per una baralla amb la bòfia.
Ara, tot això canviarà, deixarà aquesta història, n'està disposat: l'espera una noia.
Cal doncs empolainar-se bé. S'arriba a la font de la placeta i es mulla la cara i les mans; reflecteix el seu rostre en el petit estany i amb la darrera gilette que li queda, amb molta cura, s'afaita bé el borrissol de la cara. Amb la pinta, sense deixar de mirar-se a l'aigua, es pentina els rinxols enredats i negres: no ho fa massa sovint, però avui val la pena!
S'enllustra les sabates amb un drap, es corda el botó de la camisa que li ha planxat la Sra. Pilar, aquesta dona,,,,, que si no fos per ella...., no menjaria mai un plat calent. “Vigila!” li ha dit, “no l'apretis ni poc ni massa!”, “que les dones no volem ser ignorades, però tampoc ens agrada que no ens deixin respirar”..... Esbossa un lleu somriure recordant els consells que li dóna com si fos sa mare. “No te la deixis escapar, per voler córrer massa!”
No, no ho farà, serà prudent, no anirà de pressa, però anirà avançant. Ni poc ni massa.
S'acaba de mirar al mirall i fa els últims retocs al pentinat clenxinat, aquell ble de cabells que sempre va per on vol. S'hi aboca una mica més de colònia: avui no cal estalviar “en gastos”; l'ocasió s'ho mereix!!
Surt amb pas segur i baixa al metro. D'un salt passa la barana i es planta a l'andana. El metro no triga en arribar i es fa lloc a empentes, cuidant “l'arrugament” de l'americana. L'aire és asfixiant i desitja com mai arribar aviat. Surt al carrer, tomba a la dreta i es dirigeix al bar on han quedat. L'ha de reconèixer pels senyals que han acordat: ell, un diari al braç que li ha facilitat el Pep, el seu company de carrer. Ella portarà una flor al cap.
Com va començar tot?, Ara ho recorda pausadament mentre va fent més lent el caminar, cal que no es vegi massa que frisa per arribar i conèixer-la. No s'han vist mai. Un dia el Pep el va enganxar i el va portar fins el locutori amb aquells ordinadors parats i van començar a fer broma, a escriure, a inventar històries de fatxenda per ensarronar les dones. S'ho van passar bé. Es van inventar mil i una històries: que si som arribats de Nova York, que si som uns “senyors” de negoci, que si vivim en un gran casalot,... Tot s'hi valia en l'anonimat! I així, dia a dia, mica en mica, va néixer una amistat.
Es deia, o es feia dir la P. La P. Li recordava la mare, sempre atenta, amb uns grans coneixements, traspuant seguretat. I qui diu “hola” i qui diu “t'he trobat a faltar!” i qui diu “t'estimo, ens hem de veure, ja!”
Tomba el carrer estret i té la porta del bar “La confianza” al davant mateix: fusta resclosida pel temps i les humitats; hi fa un últim traguet i surt cap enfora... cap al futur!I..... allà davant veu una silueta esperant, se li endevina impaciència, va donant voltes a ella mateixa i, de tant en tant, mira el rellotge que porta al canell. S'hi fixa bé: porta una flor al cap. De cop, a mida que la va entrellucant, li sembla reconèixer quelcom de familiar, un estil, una “pose”, un somriure gratuït,.... i es tranquil·litza... ara sap que té vida per endavant, ara endevina que si, segur, tot canviarà!
Se li acosta, li allarga la mà, li fa un somriure d'orella a orella; ni tant sols pot articular cap paraula, tant que havia assajat....!
Ell i la Pilar tenen, junts, un demà.
(Foto: Quadre d'Isidre Nonell, Un captaire a Paris)