dilluns, 30 de març de 2015

Proposta Sr. Albiol. 2015















Per fer neteja, Senyor Albiol.

De passada li comunico que al tram de la riera Matamoros entre Rivero i el carrer En Cueta hi ha uns quants containers (Déu n'hi dó, no es pot negar que cada vegada n'hi ha més!) que acostumen a tenir la brossa fora més que a dins. També li agrairia que quan passin els vehicles de la neteja, no tirin la brossa que treuen de la calçada al meu portal situat al carrer d'en Prim (casa).


 Moltes gràcies!

Estany d'Ivars

Can Novella
Sortida plàcida a l'Estany d'Ivars tot i la caminada de 22km. Hem sortit de Palau d'Anglesola i deixat els cotxes a Can Novella, masia entre camps verds i arbres florits. Seguim per pista tenint sempre el sol de cara i a l'horitzó els dos Montsec que ens fan de capçalera; darrera d'ells les muntanyes nevades del Pirineu. Els tractors feinegen en els camps. Passem rengleres de pomers brotats en aquesta terra d'Urgell regada pel canal que va portar aigua i vida.
Arribem a l'Estany d'Ivars i caminem per la riba fins a Cal Sinén on ens poden donar informació sobre el passat i el present de l'Estany. Diferents panels al llarg del camí ens van informant de la flora i la fauna de l'estany. No és encara l'època de l'arribada de les aus però podem veure ànecs i gavines que s'han endinsat fins a aquestes terres de l'interior. Dalt dels pals, fets exprés, les cigonyes estan niant. Des dels aguaites podem observar sense ser massa vistos per les aus. Un vent fort remou les aigües de l'estany i les canyes; de fet, sota aquest sol d'avui, s'agraeix aquest vent. Estem tots una mica colrats pel sol.
Estany d'Ivars
L'Estany d'Ivars va ser una de les millors zones humides de l'interior de Catalunya. Al 1951 es va dessecar i el 2005, ara es celebra els deu anys, es va tornar a recuperar passant a ser l'estany més gran de l'interior de Catalunya i un recurs important a nivell socioeconòmic i de dinamització de la zona; se n'ha recuperat la memòria històrica i l'espai natural amb una important biodiversitat d'ocells aquàtics.
Verge de la Cabeza
Vil·la-Sana
Dinem en un berenador prop de les barques que en època de millor temps et poden passejar per l'estany i continuem seguint els camins entre arbredes fins a arribar a Vil·la-Sana. Allà, a l'interior de la Casa Vella, prop de la plaça Major, visitem l'ermita Verge de la Cabeza, una imatge portada des d'Andújar per la duquessa de Sessa, Teresa de Cardona, i que va desaparèixer durant la Guerra Civil i fem una "clara" ben atesos al bar. Als afores del poble un plataner enorme ens enamora amb el seu brancatge.
Toca tornar i, altra vegada amb el sol de cara, arribem fins a la masia de Cal Novella satisfets i moranets.
La sortida ha estat tranquil·la, ben guiada pels vocals del CEC i en bona companyia. Així doncs, ens diem: Fins la propera!

dilluns, 23 de març de 2015

Verdaguer Excursionista a Vil·la Joana

Font de Can Llevalloll
Diumenge 22 de març s'ha celebrat la dotzena Diada Verdaguer Excursionista davant la casa que s'està restaurant a Vil·la Joana. Això va servir per anar a peu des del Parc Cervantes de Barcelona fins a Vil·la Joana en un  itinerari molt agradable pels corriols i camins de Collserola i Vallvidrera, tot passant pel coll de Can Cuiàs i la font de Llevalloll. El camí, ombrejat i frondós, era
seguit per quantitat de ciclistes i gent corrent el que fa que els que anem a peu ens ho hàgim de pensar abans de fer un pas.
Pantà Vallvidrera
Mina Grott
 El dia, tot i no ser solejat ens ha acompanyat i ens ha donat unes vistes del parc que abastaven fins el mar i els turons del Baix Llobregat
A la sala d'actes del centre d'informació de Collserola, en espera de l'acabament de les obres de la casa de Vil·la Joana, en Joan Vallès Xirau va aportar una comunicació sobre "Una mostra de la convivència de les dues cultures: l'exemple de la relació entre Jacint Verdaguer i Estanislau Vayreda. 
La xerrada enfocava la dicotomia entre lletres i ciències representada pels dos personatges que es van relacionar d'una manera natural aportant cadascun d'ells el coneixement de l'altre; és a dir, la relació que hi pot haver entre literatura, en aquest cas poesia, i ciència botànica. En Jordi Mir fou l'encarregat de la lectura d'alguns poemes de Verdaguer mentre es feia la projecció de diapositives del catàleg de flora presentat per Maria Carme Barceló 

CAP BLAU
 N'hi ha una flor petitona
  que blaveja dintre el blat;
 sembla de raigs sa corona
  que algun àngel li ha deixat.
 Turquesa apar de cent caires
  que algun argenter diví
   ha deixat caure dels aires,
    cisellant-la aquest matí.
                          Jacint Verdaguer 

Al acabar es féu una ofrena floral al monument dedicat a Jacint Verdaguer que hi ha a l'esplanada de davant la casa.
Tot plegat recordava els actes que s'havien fet i que encara segueixen organitzat les entitats excursionistes com a homenatge a un dels poetes més importants de la poesia catalana.

"La poesia és un aucell del cel que fa sovint volades a la terra"

dissabte, 21 de març de 2015

Dia de la poesia. A TU QUE CAMINES

La nostra història,
petits fets de cada dia,
és plena de riures i de dol.
Submergits en la vida,
anem recollint realitats i somnis,
minuts que passen
i que volem abraçar amb la mirada,
amb les mans,
amb el gest que esdevé fugisser.
Perduts en aquest immens caminar,
només et diré, infant que plores,
que avui també surt el sol

divendres, 13 de març de 2015

13 de Març (Cançó dels creients)

Un altre 13 de març, mama. Avui faries 87 anys i per tu, aquesta cançó del Raimon, per la terra que et va acollir, per la lluita i la ràbia, per les sortides al carrer, per totes aquelles coses en les que vas creure i vas esperar i per les que encara esperem tots nosaltres, pel crit, pel dubte, pel plor i pel riure, per les pors que ens van acompanyar i que formen part de l'ésser, pels anys que vem viure i pels que hem de continuar visquen, perquè tot sigui una esperança, un desig de comunió, un desig de vida i no de mort, pels que estem encara a la terra i per a que puguem esdevenir, com tu, una part de la terra. Per les flors i pels records.
Un petó molt fort. 
T'estimo.

dijous, 12 de març de 2015

La Bisbal de Falset

A la part alta del poble comença el camí del Grau. Una pista que passa per sobre de les últimes cases i que esdevé de seguida corriol costerut entre el rocam que conforma aquest pedregós paisatge. La terra eixuta i les roques despreses per l'erosió conformen l'ambient sec fins el mateix cimal del Grau on oneja una estelada fortament agafada al terra amb filferro i pedres. El drap, voleiant al vent, mig estripat i descolorit pel sol és la presència muda d'una mà humana. Arremolinat al seu abaix, el poble amb el campanar altiu. Al seu voltant les cases formen un semicercle fet de totxanes i teulades rogenques. Són les onze i s'escolten els crits dels infants al pati de l'escola i la remor tothora present dels tractors que travessen el seus carrers estrets, marcant les hores de les feines del camp en un anar i venir freturós. Des del mirador del Grau la vista avarca tot l'horitzó.
En aquest punt es reprèn el caminoi que ens ha de portar a Bellaguarda.
El corriol es transforma en pista i segueix recta cap endavant passant entre marges d'oliveres ja despreses del fruit. Els troncs tortuosos d'uns ametllers en flor acompanyen el camí. La seva ennegrida fusta contrasta amb la blancor núvia de la copa on un eixam d'abelles es refreguen en les flors.
El camí segueix entre matolls de garric i argelagues punxegudes que encara esperen el despuntar primaveral de la grogor que les fa tant altives. Els marges curulls de romaní en flor amb les seves petites corol·les conserva una potent aroma que només li pot donar aquesta terra interior, aspre i colrada pel sol.
Carenejant la serra s'observa a la dreta el massís del Montsant retallat en un cel lletós i a l'esquerra, la successió de bancals i espones fetes de murs de pedra seca. La roca granítica ha donat pas a l'erosió configurant coves i vaumes profundes. Al terra, de tant en tant, els aljubs plens encara de l'aigua de les últimes pluges. Al lluny, el giravoltar dels molins que com un exèrcit blanc dóna un punt de moviment constant al paisatge enrocat en la calma d'un lluminós dia d'hivern.
Darrera dels matolls s'alcen les ales d'unes cueretes fugisseres i el cant de les merles trenquen el silenci de la pineda; De tant en tant, les ales dels falciots esgarrapen l'aire. Les branques seques i cremades dels pins curulls de vesc florit davallen voluptuosament cap a les feixes i sembla que vulguin penetrar el borrissol verd que despunta entre les roques.
La flor de l'herba negra llueix el seu blau lilós, com a senyal d'una primavera que està a punt d'arribar amb tot el seu esplendor.
Al fons, fins allà on arriba la vista, el traç d'una sinuosa carretera és la porta d'entrada i sortida d'una comarca tancada que ha conservat gelosament el seu futur.
La última llum del sol que es pon per Les Garrigues crea contrallum amb les fulles planes i verdes dels cirerers d'arboç i el marfull rivetejat de flors blanques. Les portes de fusta envellida dels masos s'han tancat. Tota la natura traspua una encalmada tranquil·litat esperant la nova albada.

dimecres, 11 de març de 2015

Ovidi Montllor - La fera ferotge

Ens la sabíem de memòria en Jaume i jo i la cantavem sovint. Encara ens recordem de tota la lletra. Jo m'imaginava la fera realment voltant pels carrers de Badalona i l'alcalde amb un caçapapallones intentant arreplegar-la. Ens van agradar els discos de l'Ovidi i li seguiem moltes de les cançons i recitals. Quan anaves a un recital t'havies de posar a les primeres files perquè així li veies la mímica i la gestualitat i t'encomanava l'esperit burlesc i de crítica carregada de raó.
No era un cantant que agradés a tothom, no era fàcil, era d'Alcoi i no entrava en els paràmetres de "l'establishment", però era dels lluitadors i dels que seguien les seves conviccions sense posar-se a les ordres de ningú. En tal dia com avui, molts records Ovidi i seguim cantant la fera!
  

dilluns, 9 de març de 2015

L'Avi Jaume

Ets un dels grans desconeguts de la família i tant aprop que t'he tingut. La mama, la teva filla Montserrat, en parlava molt de tu; jo crec que t'admirava. Admirava la teva manera de fer i de ser, una persona amb bonhomia, valenta, bon conversador, entregat a la família i sobretot, sobretot, que feia riure molt! Sempre explicava anècdotes de com vau passar la guerra aquí a casa, a Badalona. Sortíeu al carrer i us amagàveu al darrera del gros plataner que hi havia llavors davant de casa, (ha canviat força el carrer d'en Prim) al 114 i miràveu com passaven els avions que descarregaven bombes a Barcelona: tu valent, donant suport a aquella nena que vivia una aventura i ella orgullosa i sense por perquè el pare la protegia; per a ella allò va ser un joc  d'infant quan el món anava encara a poc a poc i era una descoberta diària. També explicava com marxaves uns quants dies a buscar menjar a casa d'uns pagesos que coneixies i com, alguna vegada, t'havies hagut d'amagar, no dels nacionals, si no dels rojos perquè, això si, eres afí a la Lliga i catalanista. I l'estimació que tenies a la teva dona, la Lolita. Sempre la vas cuidar a l'àvia Dolors, la iaia malalta, tot i que les tardes de diumenge les passaves al Círcol, fins que vas deixar d'anar-hi quan van entrar els nacionals i et feien aixecar de la cadira i cantar amb el braç alçat el "Cara al Sol".
Allò va acabar amb tu,comentava la mama. Mai ho vas fer, ni mai vas deixar que els fills anessin a desfilar sota "el yugo y las flechas": eres tirant a dretes, deia, però catalanista total. Veu patir a la guerra amb quatre fills petits per tirar endavant! Veu patir perquè éreu d'església i perquè éreu catalans i per tant, no estàveu  a cap lloc; esperàveu els uns i volíeu els altres.
I l'amor i la fe que tenies en Montserrat. Fe i amor que vas traspassar a tota la família, n'estic segura. El consol que trobaves pujant a veure els monjos (fins i tot en veu tenir un amagat a casa) i les romeries amb tota la família, les caminades per les ermites, les converses i bromes que us fèieu mútuament amb l'oncle Enric.
També admirava les converses sobre política que teníeu amb la tia Lola i com us estimàveu i us respectàveu i com, de vegades, la feies enrabiar a posta
Ets un personatge que no vaig conèixer però que he après a enyorar. L'1 de març ha fet 60 anys justos que ets mort i t'he volgut recordar. Estic segura que vas ser feliç quan em vas veure tant petita en braços de la teva filla gran i que ens haguéssim entès molt bé. Jo, la teva primera néta i tu el meu primer avi i el meu padrí. Llàstima que la nostra coneixença va durar escassament 1 any, però no et preocupis, has estat sempre amb nosaltres al carrer d'en Prim

Camí de l'escola

He llegit l'article de Carles Capdevila a l'Ara d'avui sobre el documental "Camí a l'escola" i m'he recordat de la pel·lícula. Deliciós documental en el que l'esforç d'uns nens i nenes i la voluntat decidida d'uns pares destaquen per sobre de les dificultats per tal de tenir una educació, una instrucció i un ensenyament per ser millors i tenir més oportunitats en el seu entorn i en la vida. Infants que caminen kilòmetres per anar a estudiar amb il·lusió i passant tot tipus de situacions que els pot desviar del camí.
No són només ells en aquells països. He recordat el que expliquen tants i tants pobles de muntanya del nostre país en el sentit que en d'altres temps, cap als anys quaranta i cinquanta, fins i tot seixanta, també havien de fer llargues caminades tant a l'hivern com a l'estiu, en temps de pluja, de neu i sol, per anar a l'escola del poble més proper. Recordo haver-ho vist a Sant Jaume de Frontanyà on tota una corrua de germans que venien de la masia més allunyada del poble, passat Tubau, arribaven per anar a estudi amb la mestra. També a La Vansa expliquen com els infants de Banyeres i de les masies més allunyades anaven fins a Sorribes, que llavors tenia mestre, i omplien l'escola, fa anys buida de crits infantils i de cantarelles de taules de multiplicar. I és encomiable el seu esforç que durava fins als catorze anys, amb una mica de sort, perquè a partir de llavors s'havia de menar el bestiar i ajudar al pare en les feines del camp.
Banyeres
I, en aquests dies de preinscripció i matricules pel proper curs, quan es revisen els números de matriculacions possibles i s'arriben a tancar més que a obrir centres d'ensenyament, he pensat en la sort dels pobles que han anat quedant despoblats en part perquè a partir dels dotze anys no es pot estudiar al lloc que tens més aprop. Ja no hi ha escola a Sant Jaume des de fa molts anys; ja no hi ha escola a Sorribes La Vansa i els infants han d'anar a Tuixent per sortir-ne als dotze anys i anar a la Seu d'Urgell obligats a fer una carretera, a l'hivern gelada, de giragonses constants durant uns tres quarts d'hora. El mateix passa en d'altres comarques com el Priorat.
Tuixent
I, per contrast, molts dels infants de Badalona, per dir un exemple, van a l'escola a dues cantonades de casa acompanyats per la mare, en general, amb cotxe fins la porta!
Quin món tant estrany i tant desequilibrat!