12 de març 2015

La Bisbal de Falset

A la part alta del poble comença el camí del Grau. Una pista que passa per sobre de les últimes cases i que esdevé de seguida corriol costerut entre el rocam que conforma aquest pedregós paisatge. La terra eixuta i les roques despreses per l'erosió conformen l'ambient sec fins el mateix cimal del Grau on oneja una estelada fortament agafada al terra amb filferro i pedres. El drap, voleiant al vent, mig estripat i descolorit pel sol és la presència muda d'una mà humana. Arremolinat al seu abaix, el poble amb el campanar altiu. Al seu voltant les cases formen un semicercle fet de totxanes i teulades rogenques. Són les onze i s'escolten els crits dels infants al pati de l'escola i la remor tothora present dels tractors que travessen el seus carrers estrets, marcant les hores de les feines del camp en un anar i venir freturós. Des del mirador del Grau la vista avarca tot l'horitzó.
En aquest punt es reprèn el caminoi que ens ha de portar a Bellaguarda.
El corriol es transforma en pista i segueix recta cap endavant passant entre marges d'oliveres ja despreses del fruit. Els troncs tortuosos d'uns ametllers en flor acompanyen el camí. La seva ennegrida fusta contrasta amb la blancor núvia de la copa on un eixam d'abelles es refreguen en les flors.
El camí segueix entre matolls de garric i argelagues punxegudes que encara esperen el despuntar primaveral de la grogor que les fa tant altives. Els marges curulls de romaní en flor amb les seves petites corol·les conserva una potent aroma que només li pot donar aquesta terra interior, aspre i colrada pel sol.
Carenejant la serra s'observa a la dreta el massís del Montsant retallat en un cel lletós i a l'esquerra, la successió de bancals i espones fetes de murs de pedra seca. La roca granítica ha donat pas a l'erosió configurant coves i vaumes profundes. Al terra, de tant en tant, els aljubs plens encara de l'aigua de les últimes pluges. Al lluny, el giravoltar dels molins que com un exèrcit blanc dóna un punt de moviment constant al paisatge enrocat en la calma d'un lluminós dia d'hivern.
Darrera dels matolls s'alcen les ales d'unes cueretes fugisseres i el cant de les merles trenquen el silenci de la pineda; De tant en tant, les ales dels falciots esgarrapen l'aire. Les branques seques i cremades dels pins curulls de vesc florit davallen voluptuosament cap a les feixes i sembla que vulguin penetrar el borrissol verd que despunta entre les roques.
La flor de l'herba negra llueix el seu blau lilós, com a senyal d'una primavera que està a punt d'arribar amb tot el seu esplendor.
Al fons, fins allà on arriba la vista, el traç d'una sinuosa carretera és la porta d'entrada i sortida d'una comarca tancada que ha conservat gelosament el seu futur.
La última llum del sol que es pon per Les Garrigues crea contrallum amb les fulles planes i verdes dels cirerers d'arboç i el marfull rivetejat de flors blanques. Les portes de fusta envellida dels masos s'han tancat. Tota la natura traspua una encalmada tranquil·litat esperant la nova albada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada