A
la part alta del poble comença el camí del Grau. Una pista que
passa per sobre de les últimes cases i que esdevé de seguida
corriol costerut entre el rocam que conforma aquest pedregós
paisatge. La terra eixuta i les roques despreses per l'erosió
conformen l'ambient sec fins el mateix cimal del Grau on oneja una
estelada fortament agafada al terra amb filferro i pedres. El drap,
voleiant al vent, mig estripat i descolorit pel sol és la presència
muda d'una mà humana. Arremolinat al seu abaix, el poble amb el
campanar altiu. Al seu voltant les cases formen un semicercle fet de
totxanes i teulades rogenques. Són les onze i s'escolten els crits
dels infants al pati de l'escola i la remor tothora present dels
tractors que travessen el seus carrers estrets, marcant les hores de
les feines del camp en un anar i venir freturós. Des del mirador del
Grau la vista avarca tot l'horitzó.
En
aquest punt es reprèn el caminoi que ens ha de portar a Bellaguarda.
El
corriol es transforma en pista i segueix recta cap endavant passant
entre marges d'oliveres ja despreses del fruit. Els troncs tortuosos
d'uns ametllers en flor acompanyen el camí. La seva ennegrida fusta
contrasta amb la blancor núvia de la copa on un eixam d'abelles es
refreguen en les flors.
El
camí segueix entre matolls de garric i argelagues punxegudes que
encara esperen el despuntar primaveral de la grogor que les fa tant
altives. Els marges curulls de romaní en flor amb les seves petites
corol·les conserva una potent aroma que només li pot donar aquesta
terra interior, aspre i colrada pel sol.
Carenejant
la serra s'observa a la dreta el massís del Montsant retallat en un
cel lletós i a l'esquerra, la successió de bancals i espones fetes
de murs de pedra seca. La roca granítica ha donat pas a l'erosió
configurant coves i vaumes profundes. Al terra, de tant en tant, els
aljubs plens encara de l'aigua de les últimes pluges. Al lluny, el
giravoltar dels molins que com un exèrcit blanc dóna un punt de
moviment constant al paisatge enrocat en la calma d'un lluminós dia
d'hivern.
Darrera
dels matolls s'alcen les ales d'unes cueretes fugisseres i el cant de
les merles trenquen el silenci de la pineda; De tant en tant, les
ales dels falciots esgarrapen l'aire. Les branques seques i cremades
dels pins curulls de vesc florit davallen voluptuosament cap a les
feixes i sembla que vulguin penetrar el borrissol verd que despunta
entre les roques.
La
flor de l'herba negra llueix el seu blau lilós, com a senyal d'una
primavera que està a punt d'arribar amb tot el seu esplendor.
Al
fons, fins allà on arriba la vista, el traç d'una sinuosa carretera
és la porta d'entrada i sortida d'una comarca tancada que ha
conservat gelosament el seu futur.
La
última llum del sol que es pon per Les Garrigues crea contrallum amb
les fulles planes i verdes dels cirerers d'arboç i el marfull
rivetejat de flors blanques. Les portes de fusta envellida dels masos
s'han tancat. Tota la natura traspua una encalmada tranquil·litat
esperant la nova albada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada