divendres, 8 de gener de 2021

El dia de Reis

Aquest any, com tantes altres coses, hem canviat els hàbits, les rutines o digueu-ne com vulgueu. Aquest any, la cavalcada dels Reis d'Orient no ha passat per davant de casa. No ha calgut que aguantés el fred al balcó, mirant la gent que s'arremolina al carrer, cares conegudes i infants amb fanalets. No ens hem pogut saludar, com altres anys, amb el balcó dels veïns del davant i amb els seus amics i amigues comuns, ni he tret la màquina per fer fotos que de vegades han sortit mogudes. Tampoc he pogut atrapar uns quants caramels al balcó amb la poca destresa que tenen per tirar-los amunt, que sempre és més fàcil llençar-los avall. I una cosa positiva: el dia 7 no he hagut d'escombrar el portal quatre vegades per recollir els paperets que hi cauen i que volen cada cop que passo l'escombra. Malgrat això, la màquina de netejar carrers sí que ha passat; el carrer el neteja, però m'ho tira tot al portal i ja hem tingut, alguna altra vegada, quatre paraules amb el sofert treballador que la condueix que "señora no ve que la calle está súcia..., a mi que me explica que yo tengo que trabajar..." i això amb la màquina parada amb el ventilador donant voltes davant el portal. Fins i tot un dia li vaig oferir la meva escombra perquè acabés la feina començada... però no aconsegueixo que em faci cas! Veus, aquest any m'he estalviat els paperets que duren quatre dies al portal i al pati!

A Badalona sempre hem cridat els Reis. De petits, voltes i voltes passadís amunt i passadís avall amb el fanalet encès. Sembla que és una cosa típica de Badalona tot i que jo, de petita, quan et sembla que el món dels altres és el teu món, em semblava que ho feia tothom! Sembla que ningú sap exactament quin és l'origen d'aquesta tradició i jo diria que no sé si a les cases encara es conserva avui en dia. Recordo que sortíem al carrer a esperar els Reis, vigilant que el fanalet, moltes vegades fet per nosaltres i d'altres comprats, no es cremés amb l'espelma encesa. Crec que la il·lusió ens feia creure el que volíem veure. No sé si ara passa. En un món ple de pantalles i que et van ensenyant el reis que es passegen per tots els pobles i ciutats, sempre he pensat que els infants no se'n deuen adonar, perquè, si t'hi fixes, tots els personatges Reis són diferents!

Quan acabava la cavalcada— alguna vegada, poques, havíem anat a veure-la a Barcelona— cridàvem els reis dins de casa. Queien caramels del sostre i confits en forma d'olives i pedretes que costen de rosegar com les que venen a Montserrat en bossetes i teies de caramel i forcs d'alls. Sobre la tauleta del passadís ampolles de xampany de xocolata i monedes de duro amb la cara del Paco; sobre les cadires alguna cagarada, que m'encantaven, de vegades dins una bacineta i al final de la crida, el carbó, que ens feia feliços, ja veus!, aquell sucre negre. Els grans reien i jo crec que s'ho passaven la mar de bé; sembla que encara vegi la cara de la mama i de la tieta, la Teresa, que reien pels descosits!

Després, a sopar i a dormir d'hora i abans d'anar al llit el pa sec i l'aigua pels camells, que llavors venien amb camell i pujaven pels balcons i entraven per les finestres, que no en teníem pas de llar de foc ni de xemeneies. Costava aclucar els ulls i, si veies alguna ombra, et tapaves sota els llençols sense fer soroll, no fos que et veiessin i marxessin, I, de fet, te'ls imaginaves passejant per la casa, menjant el pa i bevent l'aigua i marxant sense fer gens de remor. Com que agafo el son fort, no vaig sentir mai els preparatius ni la meva mare amb la màquina de cosir acabant la capa del Messala, el del Ben-Hur, pel meu germà,  o la camisa del Rin-tin-tin o els vestidets dels ninos, que anys després vaig descobrir que havien sigut vestits nostres de ben petitons.

L'endemà entràvem de fosc a l'habitació que donava al carrer, i la mare obria la persiana de la finestra, nosaltres expectants; tot era misteri i màgia. I: la capa, o el nino amb el meu vestit de bateig, o la pilota, o l'Escalèxtric o el Mecano, o els vestits per les nines (fets per la mare), o els Juegos Reunidos, o els patins de rodes, o el croquet o el "Saltarin Gorila", crec que es deia, que era una molla amb una plataforma on t'enfilaves de peus i saltaves tot desplaçant-te per la casa, o..., tot aconseguit cada any amb esforç i treball. I per postres el tortell de Reis!

Us convido l'any vinent a cridar els Reis com ho fem a Badalona, amb la cantarella que acompanya la lletra.  No caldrà que poseu pa sec ni aigua, que ja no arriben amb camells; ara venen per mar i per aire o motoritzats: en tot cas, un potet de benzina i unes Coromines per picar amb un gotet d'Anís del Mono, que així els tindrem contents. Penseu que llavors, segur, segur que us faran cas i continuareu conservant la il·lusió i el misteri i la màgia d'una nit que, aquest any, malgrat tot, també ha arribat.

                                                               “Els Reis venen

Venen de la muntanya

Porten joguines

Per la canalla

Els Reis venen

Venen de l’Orient

No porten res

Pels nens dolents…”

 

“Els Reis venen

Les cireres cauen

Cauen de pastor

                                                            Per Nostre senyor.”


Cap comentari:

Publica un comentari