Dia de Reis

Fa una bona matinada. El cel es tenyeix de roig amb unes boires que s'alcen des del fons de la vall. Ensumo la humitat de la rosada i espero la sortida del sol. Avui farà un dia clar. Miro al meu voltant i les veig totes assegudes, en tranquil·la espera, amb l'esperança de trobar la millor alimentació. Recordo ara aquesta nit passada tan clara, tan lluminosa, tan serena. Sense lluna, tot i que semblava talment de dia, amb els estels d'hivern brillant com bombetes incandescents, fent una lluminositat blanca i esllanguida, lletosa. Calma. Resplendor volguda. A mitjanit, un lleuger moviment dels astres, un petit nerviosisme d'alguna cosa misteriosa, un respir en la foscor, un descans silenciós; un silenci que embolcallava els arbres i els brins d'herba. Al cel, una estranya meravella. A la terra, l'òliba ha emmudit els seus xiscles; les criatures de la nit han callat. Un estel ha passat rabent.

Ara, quan ja clareja, l'encant encara perdura. De cop, giro el cap. Des de la masia de l'altra vessant del petit torrent arriben uns riures de criatura. Tot és desvetlla. La calma es detura.

Vaig despertant les meves companyes; ens hi hem d'arribar. Què deu passar? Mentre anem rumiant l'herba mig seca, buscant els brins més tendres, travessem el rierol, en aquesta època amb poca aigua però gelada i arribem al camp veí, a tocar de la casa; anem amb compte amb el filat, la seva descàrrega pot ser electritzant. No aixequem el cap del terra, sempre rumiant: és el que s'espera de nosaltres. El pit roig sobrevola l'avet engalanat. La porta de la casa s' obre. Un cadell d'home surt esperitat. Porta una andròmina que no havia vist mai per aquests virals: dues rodes, uns pedals, uns ferros lluents com els nostres filats. Una dona l'ajuda a pujar-hi i ell enfila camí avall amb un riure estrident, els cabells esbullats, semblant a la felicitat. Arriba on som. S'atura. Em quedo quieta, estupefacta. Li faig una llambregada aixecant el morro enlaire. Ell ens observa amb uns ulls blaus i desafiants. La cria humana alça el cap, guaitant el cel encara vermellós, amb els braços oberts, deixats anar del seu objecte amb rodes. 
Abaixa el cap, i mirant-nos fit a fit, crida: Bon Dia, vaques!