El conte

A l'escola li han demanat que fes un conte ara que arriba Sant Jordi. Els mestres triaran el millor de cada classe i d'entre tots els seleccionats en premiaran un! La Júlia està neguitosa, la mare li ha dit que ella escriu bé i que pot participar-hi. Està asseguda a la taula del menjador amb un paper blanc al davant, un llapis i una goma per si s'equivoca, però no sap com posar-s'hi. Mira al seu voltant a veure si li surt algun tema que tingui relació amb aquesta diada: llibres, dracs, princeses, roses... Tot li sembla massa vist ja. Ella voldria fer alguna cosa original, que tingués impacte, que tothom ho recordés sempre... fins i tot, podria ser, que algú li publiqués en algun recull de contes i sortís a les llibreries com un "best-seller" que diuen la gent gran i que ella no sap ben bé què vol dir però veu que tothom en parla. Després d'una bona estona, encara no li ha sortit res i aquell paper tan immaculat continua impassible al seu davant.

I si escrivís sobre un drac bo i una princesa dolenta? No, seria massa, les princeses no poden ser dolentes de cap manera perquè llavors els prínceps estarien tristos i no les podrien despertar amb un petó. 

I si parlés d'una rosa que no vol estar en un gerro perquè li agrada més el jardí? Apa! totes les roses estan als gerros i no es queixen pas!

I si digués que una nena es compra un llibre. Ui! no és pas possible, els llibres els compren les mares i els pares.

La Júlia cada vegada està més desanimada. Segur que els seus companys ho sabran fer millor i ella es quedarà sense premi. 

Continua pensant mentre fa punta al llapis; es mira el seu jardí però no hi ha cap rosa, cerca el príncep que li ha de portar la inspiració, però tarda molt.

Al cap d'una hora sense fer res li comencen a espurnejar els ulls i poc a poc li vénen uns sanglots i unes llàgrimes grosses van caient sobre el paper. S'eixuga la cara amb les mans i veu el manyoc blanc i rebregat que està sobre la taula. Ho deixarà córrer!, ella que en sap de llibres i contes. Els que escriuen segur que de seguida els ve alguna cosa al cap.

Dirà a la senyoreta que no li ha donat temps, que s'ha trobat malament, que el seu germà li ha estripat el full... be, alguna cosa semblant i ja s'ho pensarà per l'any vinent.

S'aixeca i es prepara una mica de berenar i posa la tele. Es queda bocabadada davant les imatges: una nena de la seva edat i que viu a un altra país està en una escola asseguda en una cadira de rodes i escriu amb dos dits d'una mà perquè no en té més. Està somrient i quan el presentador li pregunta què li agradaria, respon que voldria rebre una carta d'alguna nena per llegir-la i contestar-la i així aprendria molt. 

La Júlia deixa l'entrepà i agafa un full blanc altra vegada. Hi dibuixa una rosa i escriu: "Al meu país demà serà Sant Jordi i la gent es regala llibres i roses. Aquesta és per tu. Espero que siguem amigues. Serà el millor premi!

Tenerife: el verd blau d'una terra

Una illa que sorprèn. Un joc de llums i colors al voltant d'una muntanya emblemàtica feta volcà. Verds que destaquen sobre la terra pedregosa i negrosa de la lava ja solidificada que conforma camins i torrentades amb poca aigua però amb cactus que despunten i s'enlairen cap al cel blau. Tonalitats de terra marronosa, al voltant del Teide i vegetació exuberant. Tot florit. Pobles penjats, amb carrerons que sempre fan pujada, amb places on fa bo de seure per prendre un deliciós zaperoco fet amb cafè, canyella, llet condensada i licor, després d'haver conduit pels revolts tancats de les sinuoses carreteres que salven desnivells de més de mil metres. 

I el mar. Brau, petant contra la costa, aixecant ones i escuma blanca fins a omplir les piscines naturals on la gent comença a banyar-se. Paradís de surfistes, prudència dels menys avesats a aquestes latituds, admiració dels que estem habituats a la calma del Mediterrani; amb els espadats que cauen com gegants sobre les aigües remogudes per l'onatge.

Tot ha estat una sorpresa en aquesta tranquil·la illa on hem estat voltant durant una setmana.

Ens ha faltat, i no per poca constància nostra, la pujada amb telefèric fins al Teide. Aquests dies, el volcà tenia ganes de jugar amb el vent i la gent de l'estació s'han vist obligats a tancar les instal·lacions. I la caminada pel cim.
Tanmateix, nosaltres que som perseverants, hem conservat, fins l'últim moment, la il·lusió i l'esperança. No l'hem deixat de veure per tots cantons i hem recorregut alguns del seus camins entre lava, pedruscall, cactus i flors. Encara conserva una mica de neu, alçant-se altiu enmig d'aquesta natura. Tot fet a mida humana. 

Ens quedarà el record d'uns dies viscuts en bona companyia i el desig de continuar-la en d'altres paratges tot recomençant camins, compartint riures i noves rutes.

Jaume

En Jaume ha tornat a casa.

No sabem si per molt o no, crec que per uns quants mesos o anys. En tenia 18 quan en va marxar: amb un sac ple d'il·lusions, encetant una etapa nova, amb tota la vida per endavant. Ara, als seus 59 i a punt de fer-ne 60, retorna després de tot un camí fet.

S'ha casat, s'ha divorciat, ha tingut dues filles, té una néta i un nét, té força menys agilitat física que abans (com tothom!), ha treballat el bosc i el camp i els horts, i està una mica més tocat que jo a nivell mèdic. S'ha passejat per bona part de la Catalunya del Nord i per la del Sud: Perpinyà, Néfiach, Ille sur Tete, Burriana, Avinyó, Timoneda  i Solsona, Cal Secalló a La Vansa, La Bisbal de Falset al Priorat. Quantes vegades que l'hem seguit per aquests mons de Déu! Quantes vegades l'hem acompanyat, l'hem ajudat, hem rigut i hem plorat per ell. I finalment ha retornat a Badalona. 

Estaria contenta la mama de tenir-lo a casa! Ja tornem a estar junts, mama! Què en farem d'aquest noi?, el teu fill.

Ara ja no pot treballar, ni fer massa esforç físic, però continua fumant i tenint les seves opinions tan pròpies, tan crítiques sempre, d'aquelles que has d'entendre; continua sent aquell noi que s'ha d'entendre.

Haurem d'adaptar-nos tots dos a tornar a viure en comú, sense els jocs d'infants però amb el mateix respecte i estimació.

Ahir vem anar a celebrar el trasllat amb una bona pizza i un bon vi i avui hem fet una copa de xampany.

Benvingut a casa, Jaume! I llarga vida per tots dos sempre i quan conservem el pensament i l'estat físic en condicions!
Aquesta serà una altra etapa amb la serenor, o no, de la vellesa. Sé que no llegiràs aquest escrit perquè me'l faries esborrar, però a mi m'ha vingut de gust.

Entre cirerers: de la Colònia Güell al Pi de Can Cartró

Creu del pi de Can Cartró

En un dia radiant ens disposem a fer una nova sortida matinal per terrenys propis de Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles i Sant Climent.

Creu de Querol

Comencem el camí des de la Colònia Güell, passant per la Masia de Can Soler de la Torre i Can Salgado per anar fent la pujada, que seguida a trams, ens porta dalt del turó, fins a assolir els 338m. de la nostra fita: La Creu del Pi d'en Cartró. Una esplanada situada al cim del Pi del Cartró on hi ha una creu que data de l'any 1956, al mateix lloc on hi havia, fins a principi de segle, un enorme pi pinyer ara mort tot i que sembla que d'altres vagin rebrotant. La creu fou col·locada en commemoració del XXV aniversari de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC); en aquella data es féu un foc de campament, la benedicció de la creu, una missa, proves esportives i audició de sardanes. Els quatre pobles de la zona conflueixen en aquest punt. Estem envoltats de pins, estepes i roures amb el seu verd acabat d'estrenar. Com que el dia és clar, dominem els pobles del voltant, l'ermita de Sant Ramon i el reflex platejat del mar.

Baixa una forta pendent fins a arribar al Coll de Querol amb dues creus de ferro de finals del segle XX; estem a la partió dels termes de Sant Climent i Torrelles, en una cruïlla de camins que vénen de Sant Boi, Santa Coloma, Torrelles i Sant Climent. Fa poc que s'ha recuperat l'Aplec dels quatres pobles en aquest punt. Unes plaques clavades a les creus, ens recorden el respecte que es mereix la natura. 

Continuem baixant per una pista entre marges de cirerers en flor: la zona s'anomena "les vinyes dels cirerers" ja que el terreny forma bancals o feixes on hi havia hagut vinyes desaparegudes amb la fil·loxera i replantades de cirerers. El blanc nuvi de les seves flors destaca d'entre els troncs ennegrits i la terra marronosa i eixuta. Els fotògrafs de la colla tenim feina amb les abelles posades a les corol·les i estams.

Acabem la sortida al Molí Nou de Sant Boi una mica més colrats pel sol.

Ruta Bach

Eisenach, Castell de Wartbrug, Mühlhausen, Església Divin Blasi, Ohrdruf, Armstad, BachKirche, Dornheim, Weimar, Conservatori, Escola de Música, Museu, Palau Ducal, Església Saint Paul, Köthen, clavicorni, Leipzig, orgue, Església Saint Nikolai, ThomasKirche, cafè Zimmermann, Passió segons Sant Mateu, estàtues i homenatges, Preludis, Fugues i Concerts, cantates,.... noms lligats i units per un gran personatge històric, per un geni de la música i per un itinerari, una ruta que segueix les seves passes aquí a la terra: Johan Sebastián Bach. Ruta que comença al seu naixement a Eisenach, del que hem celebrat els 331 anys del seu aniversari amb un concert a casa seva, que ha donat una visió actualitzada als nostres temps de l'obra de Bach. El grup Brookling Reader ens ha ofert una proposta agosarada que estem segurs li hauria plagut al Bach. La ruta segueix per pobles medievals i ciutats de l'est de l'Alemanya, per les zones de Turíngia i Saxònia, per obres musicals i per instruments com el clavecí, el clavicordi, el piano i l'orgue, els preludis, les fugues, concerts i suites fins a arribar a Leipzig amb les monumentals Passions i fins la pròpia tomba del que fou i és el més destacat organista i compositor de la música.

I tot aquest recorregut per la història, pel pensament de la humanitat i pel concepte musical de la mà de Te de Tertúlia, Viatges Baraka i Joan Vives, flautista i comunicador, coneixedor de la vida i l'obra de Bach. Ha estat un plaer resseguir durant sis dies, que s'han fet curts, llocs, moments i situacions viscudes per en Bach que ha acabat sent un amic per sempre. També ens han acompanyat en Mendelssohn, en Goethe, Schiller, Herder, Buxtehude, M. Luther, Schummann, en Liszt, en Telemann, la Maria Bàrbara i la Magdalena Bach; fins i tot els seus vint fills!

Recordo que de nena jo l'odiava una mica, en Bach. Els seus Preludis i Fugues al piano se'm resistien i em feien suar en els exàmens del Conservatori amb aquells senyors asseguts al voltant d'una taula fosca i escoltant; els meus dits tremolaven encara que tenia al costat la senyoreta Guitart que em passava les pàgines. Vaig començar a entrar-hi de jove, en les trobades de Taizé quan entraves a la carpa per meditar en silenci i senties la seva música acompanyant-te. I ara, de gran, és el meu compositor preferit, el que segueixo en el cicle de concerts al Palau de la Música.

Com he dit, ha estat un plaer: l'organització del viatge, la compaginació del grup, tot i que nombrós però sense cap problema, el servei de Te de Tertúlia i les explicacions, entusiasme i il·lusió del Joan Vives.

 Han estat uns dies de vivències i sentiments, de coneixements i de percepcions, d'entendre una mica més el nostre temps a partir del que ens han deixat músics, 

escriptors i pensadors. Hem escoltat orgues, clavecins, clavicordis i pianos tocats per gent entusiasta i hem sentit l'emoció enorme d'assistir al Concert de la Passió segons Sant Mateu a la Thomas Kirche de Leipzig en un dijous sant i amb la presència de Bach ocupant tota l'església amb un silenci i un respecte per part de tots els congregats.

 

Quan he arribat a casa he obert la tapa del piano que fa temps que està força callat, i he tret la pols als meus estudis de Bach. Penso que puc entendre i tocar millor la seva música.

 

Música de BACH per escoltar