Estany d'Ivars i "Desglaç"

Aquest mes, una passejada per l'Estany d'Ivars i Vila-sana, ara que és temps de desglaç. Aquesta vegada amb la Maria Mercè Marçal i el seu recull de poemes "Desglaç". Ha estat una passejada agradable, tranquil·la, amb l'acaronament del cant dels ocells que saltaven de branca en branca dels arbres que comencen a brotar, amb el bany dels ànecs i les gavines per les aigües blaves de l'estany recuperat el 2005.

L'Estany d'Ivars i Vila-sana, ha estat una de les principals zones humides del Principat fins a la seva dessecació l'any 1951. Fins llavors era niu d'ocells, s'hi podia pescar l'anguila, fer passejades al voltant a peu i amb barca i lloc de reunió i de celebracions dels habitants de la zona. L'any 1951, sota la "Ley de desecación y saneamiento de lagunas, marismas y terrenos pantanosos de 1918", va propiciar la dessecació per reconvertir l'espai en terreny de cultiu. Així i tot, els terrenys mai foren gaire aptes per a l'agricultura a causa de la concentració de sals i la dificultat de drenatge i el 2004 es va fer la darrera collita. Del 2005 al 2008, l'aigua va omplint l'estany i comencen a arribar les aus. A partir del 2013, l'estany ha esdevingut un lloc de gran interès ecològic i paisatgístic que, amb les seves 126 hectàrees, dona cabuda a ocells aquàtics en les seves migracions com: ànecs, cigonyes, cabussons emplomallats, martinets, corbs marins, agrons, xarxets, arpelles, xots... 

Es pot donar la volta a tot l'estany i observar les aus des dels miradors i aguaits, sempre amb el respecte i el silenci que es mereixen els pobladors de l'aigua. Un recorregut de 5 km que hem fet sense presses, amb el goig de conèixer tot un món, desconegut per a la majoria de nosaltres. Homes i dones de muntanyes i cims, també és un plaer baixar a la plana, intentar confondre's amb el paisatge, gaudir de la calma i anar repensant els poemes de la Maria Mercè Marçal.

Uns poemes que no són fàcils d'entendre, que requereixen unes quantes lectures, que transporten al dolor de la mort, però, també, a l'esperança de la mare bressolant  l'infant. Un desglaç com la fi del temps, el final del camí de l'aigua gelada, però també el començament d'un riu de vida; d'una aigua estancada formant un estany ple del bullici dels ocells que hi neden o de les cigonyes criant als seus petits; un estany generador de vida.

Al voltant de l'estany, el canal auxiliar d'Urgell, corrent cap als camps secs i assedegats per donar també vida. I nosaltres enmig d'aquesta natura tan diferent de la neu dels cims de les muntanyes i que val la pena conèixer i conservar.

"Néixer de tu, amor, néixer de tu

cap al món cada dia de nou!

I de nit reposar dins la nit

arrapada a la mort, com un ham

enfondit a la gola del peix..."

La menta

 Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
                           jo, per pagar-la, ja em donaria teu. 

 

 

(Joan Salvat Papasseit) 

Per molts anys, mama

Per molts anys, mama! T'has adonat que en faries noranta-cinc, aquest any? Ja saps que et continuo felicitant l'aniversari. Som al 13 del 3 del 23! I no és dimarts!

Aquest any, mama, no sé massa què dir. N'ha passat ja una dotzena, d'ençà que, tal dia com demà 14, vas marxar; uns anys que s'han anat desfullant pètal a pètal, a poc a poc, i malgrat tot, massa de pressa.

Hem tingut les nostres converses; perquè sí, mama, les hem tingudes encara que a molts els sobti. A les nits estrellades, als gorgs de Timoneda i de Sant Jaume, vivint Nadal a Montserrat, pujant muntanyes i pedalant amb la bici donant voltes per la fàbrica en dies laborables, cantant i somiant, passejant per Barcelona i escoltant música a l'Auditori. I uns somriures plens de complicitat, unes mirades cap a algun punt llunyà, una espera de no se sap ben bé què. I una esperança posada en el demà.

I cada dia és un record. I cada setmana et tinc present. Fins a completar un any rere un altre.

Encara som aquí. Encara hi ha necessitat de parlar tot mirant a la llunyania. Encara.

I en sento feliç per tot el viscut; i em sento trista quan penso en el passat i m'emociono pensant en el futur. Perquè, saps?, ja tens una filla molt gran i vella.

Bé, no pateixis, continuarem parlant i vivint! Fins que la dona de dol em vingui a buscar.

Fins demà! Un petó!

       

I les fonts de Rellinars?

Sí, això ens hem preguntat al final de la sortida. I les fonts? La pedra seca l'hem trobada, però... i les fonts?

Hem encetat la jornada per caminar, altra vegada, per la zona de Rellinars, per a molts dels caminaires  desconeguda. En un paratge entre la muntanya de Montserrat i la Serra de l'Obac, noms ben coneguts i explorats pels excursionistes; però, la zona "del mig" ha estat una descoberta. 

Des de la imponent església de Sant Pere i Sant Fermí —que per això és imponent, perquè alberga dos sants!— hem inicita el camí, un tram asfaltat fins a trobar la pista que, passant pel torrent de l'Esbarzer, ens va fent pujar costa amunt.

Aviat ens hem desviat un xic per veure la barraca de pedra seca de Pere Baquer, ben conservada. Les barraques d'aquesta zona eren barraques de vinya. Temps era temps, aquí hi havia conreu de vinya, abans que la fil·loxera fes el seu estrall en terres catalanes. Al davant nostre s'alça altiva la serralada de Montserrat. El dia és núvol, però amb l'esperança que burlarem la pluja que sembla que, segons uns pronòstics ha de començar a les dotze del migdia i, d'altres, a les tres de la tarda. A veure qui ho endevina!

Retornats a la pista, seguim amunt per tornar-nos a desviar per un corriol de bon fer fins la font del Càntir. Un forat a la roca, una petita cova que a l'interior guarda una petita pica que recull l'aigua que hauria de rajar de la font aèria que surt d'un càntir en posició vertical i de cap per avall. Si més no, una font curiosa. Sense gota d'aigua, és clar! Tota la zona, coberta de pineda, amaga rocs i balmes, en un terreny calcari.

Tornem enrere per continuar per la pista i anar trobant barraques de pedra seca amagades entre el bosc. Val la pena acostar-s'hi. La barraca de Casajoana, una de les principals, amb el sostre on hi creix la molsa i petits matolls, ens servirà d'aixopluc si el cel es decideix a plorar. Però, com que , de moment, ens deixa caminar —i millor que no pas si fes un bon sol— continuem pujant i pujant fins a arribar a la masia de Casajoana. Davant nostre encara ens fa de guia Montserrat. La masia, situada en un lloc excels, amb la bassa i el pou i un gros arbre a l'entrada. Un lloc per reposar i mirar el paisatge, per gaudir de la natura i per agafar forces per continuar la pujada per la pista que, amb algun tram ben costerut, ens fa arribar fins el Coll de la Morella. Aquí comença el camí ral que anava de Terrassa a Manresa o a la inversa, segons d'on partíssiu. Ens afigurem la vida de la gent d'antany, recorrent aquests camins amb les mercaderies traginades per les mules quan encara no hi havia carreteres ni, encara menys, l'asfaltatge. Un món ben perdut, ja!

Ara la pujada es fa més planera fins a arribar als Hostalets del Davi, lloc de repòs de traginers i caravanes. Els Hostalets ja són una runa, ja no podeu ni menjar a la fonda ni dormir-hi. Però, podeu descansar al peu de la bassa i fer una petita menjada de mandarina o plàtan o entrepà segons la gana que porteu.

La pista esdevé corriol planer: a la dreta, rocs i muntanyes pètries; a l'esquerra una vista que, si no estigués tant núvol, ens permetria veure el Pirineu. Així i tot, podem gaudir de la Serra de l'Obac al davant nostre, amb els cingles i espadats coberts de bosc, amb les formes a les que hem anat posant noms a través dels segles d'anar passant amunt i avall, d'un cantó a l'altre, de vegades per necessitat, de vegades per plaer.

Passem a tocar de la Roca del Duc i, més endavant, del Castell de Bocs; unes masses rocoses que conformen aquests paratges. Davant pe davant, la roca solitària del "Paller de tot l'Any". La magnificència del rocam et fa sentir una mica més petita i et fa desitjar, sempre, anar una mica més enllà. Nosaltres ens desviem pel coll de Correu, seguint un tram de torrentera que enllaça amb el camí que ve per un altre lloc. I ara sí, anem baixant entre rocs per un terreny una mica més accidentat; el paller sempre al costat, a l'altre cantó del barranc.

Enllacem amb una altra pista i amb una altra fins a aconseguir la riera de Rellinars; seca. Ben seca! No fa pas gaires anys que hi baixava aigua! Si s'ha vist la zona amb aigua i ara sense, la percepció canvia totalment i fins i tot, es fa irreconeixible el camí que s'ha transitat! No ens mullem els peus, ara, en travessar-la! La vegetació acusa també la manca d'aigua, els núvols ja no es reflecteixen als bassals i el paisatge esdevé més trist, menys rialler.

Caminant amb una mica de pena per un corriol ben agradable, desemboquem a la pista a prop de les fonts de Rellinars, objectiu d'un bon dinar de motxilla. Però, ai las!, no hi ha aigua enlloc. Qui no l'has ha vist abans, no se'n pot fer el càrrec! L'aigua rajava com un doll per tots els forats de la roca; la riera corria fent uns saltant que recordava, amb la diferència prevista, a les Grades de Soaso; tot era un soroll d'aigua, un trepitjar mullat —xaf, xaf!—, un lloc plaent i refrescant. Ara, tot sec. Ni gota d'aigua, ni regalims surten per les pedres i cap gota salta pels rocs. Les taules hi són i les aprofitem per parar carmanyoles i fer l'àpat de migdia, que la gent ja tenia ganes de menjar!

Alguns encara poden fer una mica de migdiada abans de tornar-nos a posar en camí. Ens arribem fins la Balma de l'Andaló o Endaló segons els mapes que consultem. Una balma aprofitada com a habitatge, amb portes i finestres insinuades. Un bon aixopluc que no necessitarem, ja que, en lloc de diluvi que havia de fer, ens ha sortit el sol. Un sol que escalfa de valent i ens fa pensar que s'ha acabat l'hivern i les mànigues llargues.

Ja queda poc pel final de la ruta i amb aquest sol resplendent i un cel blau clar arribem al lloc que hem deixat els cotxes. Reposem a Rellinars tot prenent un refresc amb el "Paller de tot l'Any" que no ens ha deixat i "el Castell de Bocs" al seu davant. Mentalment, resseguim la ruta que hem fet i ens adonem que des d'aquí encara queden molts racons per conèixer i caminar.

 

Itinerari: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/rellinars-pedra-seca-i-fonts-127911340

Jana: una independentista anglocatalana

Al cap d'uns mesos del teu acomiadament, hem celebrat un homenatge totes les entitats badalonines, o no, amb les que vas col·laborar i participar. Hem recordat el teu somriure i la teva il·lusió en aconseguir l'objectiu de la nostra lluita com a poble. Si bé, fa uns quants segles els anglesos ens van deixar penjats en la guerra de Successió, tu has sabut retornar la fe en el poble anglosaxó. Valenta de paraules i d'acció, parlant el nostre llenguatge fins i tot millor que molts de nosaltres, combregant amb les nostres tradicions, et senties mediterrània i,  per tant, catalana. Vas venir a parar en aquest racó de món que és Catalunya, en aquest poble de pescadors que havia estat Badalona i, de seguida, ens vas entendre, et vas solidaritzar amb nosaltres i vas lluitar a primera línia, sense deixar-te res al pap!

Diumenge 19 de febrer, tots plegats et vam recordar, caminant des de Montgat fins al pont del Petroli de Badalona, cadascú des de la seva vivència i refermant l'objectiu d'un poble lliure i una pàtria catalana. I ho hem volgut celebrar amb una festa, tal com t'hauria agradat, amb balls i cantades i escrits i caminades i música i alegria. Com a catalans, et donem les gràcies, Jana! Com a persona  del Poble que Canta, recordant tantes anades i vingudes amb el cotxe per participar en les cantades, com a badalonina i com a companya, et dono, particularment, les gràcies per la teva amistat, pel teu suport, per la teva alegria i per la teva fe en aquesta lluita per la persecució de l'objectiu d'arribar a ser un poble lliure i independent. Continuarem la tasca, no perdrem l'esperança i sabem que, tard o d'hora, arribarem al nostre objectiu.

Des del Poble que Canta t'hem volgut fer arribar aquestes paraules:

«M’agrada estar al Poble que canta, perquè, a part de cantar, conec molts racons de Catalunya que, si no, no hauria conegut»

Això em deies mentre anàvem amb el cotxe cap a Òrrius o Castellar del Vallès o Montblanc, o Pineda de Mar o tants d’altres llocs en els quals cantàvem amb la il·lusió de qui sap que està participant, amb el seu petit testimoniatge, en la consecució d’uns objectius comuns.

I, n’hem fet unes quantes de cantades!

Tu, l’anglesa. La forana que venia d’un país en el qual també hi ha unes nacions que volen sobreviure. Una forana molt de casa nostra, la que millor estudiava la performance que es diu ara. Barret de palla amb les quatre barres, arracades amb l’estelada, samarreta sempre adient a l’acte que es feia, bandera estelada en una mà i partitures a l’altra.

— No en sé massa de cantar, jo, Núria—em deies—, però em fa il·lusió col·laborar amb vosaltres!

I vas col·laborar i vas cantar amb aquella alegria que et caracteritzava, seguint les partitures i estant atenta al director! En gaudies de les nostres cançons i estiraves el coll per cantar: vam cantar la vida, vam fer avançar la barca per guanyar la llibertat tan anhelada, vam cridar amb una sola veu «no passareu!», vam saber que era l’hora de dir i de fer i vam afirmar que som i serem gent catalana; Catalunya és la llar, el país dels nostres somnis.

Sabies que la música agermana a tothom i cantaves amb les contralts, sempre darrere —soc alta, jo!—. Cantaves fluix, potser perquè no es notés l’accent anglès, potser perquè en tenies prou en ser-hi. I tota la coral et sentíem present.

En nom del poble que canta gràcies, Jana, pel teu entusiasme, per entendre allò que d’altra gent del nostre país es nega a fer, per la teva complicitat, per la teva dedicació, per la teva amistat i pel teu esforç.

Pensa que sempre cantaràs amb nosaltres, perquè, seguirem cantant i seguirem lluitant per allò que creiem que ens pot fer un poble lliure.

A reveure!   Coral Poble que Canta 19 febrer 2023"

Moltes gràcies, per tot, Jana!

Ruta de la Capona

 Una sortida matinal per relaxar-se, per  caminar tot badant, per escoltar el vent i sentir l'aire fred a la cara, per pensar en com han canviat els temps i, en com els agricultors i ramaders han anat llaurant el paisatge.

Cal anar fins el Pla de Santa Maria i a uns 2 km en direcció al Pont d'Armentera, cal agafar una carreterona senyalitzada a la dreta com a "Ruta de la pedra seca". Després de 2.km més, s'arriba a l'aparcament entre pins on comença la ruta. Un panell us indica algunes barraques. Només cal seguir les senyalitzacions per una pista planera i ampla.
Una ruta agradable entre construccions de pedra seca: barraques, cossiols i cisternes i una ermita força ensorrada. Una ruta per caminar pausadament, gaudint de l'orografia suau de la zona del Pla de Santa Maria, en un dia núvol i fred que no s'ha eixorivit fins al migdia. 

Un bé de Déu de barraques! Moltes de conservades i algunes ensorrades; un itinerari ben senyalitzat per conèixer una part important d'història del nostre país, el camp, la vinya. Aquestes construccions disperses pel territori i amb una presència marcada en algunes comarques, sobretot de secà, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders dominats sobretot per l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals. Els murs de pedra seca formen bancals i feixes de protecció allà on predomina el vent i han servit per delimitar els camps. 

Al voltant d'uns 10 km planers, càmera fotogràfica en mà, podem veure unes 18 edificacions d'aquest tipus testimonis d'una època passada. Un veritable art de pedra sobre pedra amb un encaix perfecte, enmig de camps o dins del bosc, barraques grans i més petites, fins i tot els cossiols, pensats per emmagatzemar aigua, amb arcades fetes de pedra seca sota terra i plens d'aigua; un dipòsit sensacional! 

Murs de separació dels camps, arbres que comencen a florir... tot s'ajunta en un paisatge agradable. Val la pena arribar-se fins l'ermita de Sant Pere de Gaià, sense sostre, amb parets ennegrides pel temps i amb unes voltes que fan pensar que fou una gran edificació. Des d'aquí, a través dels arbres, es pot contemplar el monestir de Santes Creus al davant. De retorn, una pedra marca el límit entre tres termes de la
zona; per un costat  el Pont d'Armentera, per l'altra el Pla de Santa Maria i finalment, el d'Aiguamúrcia.

Una visita ben interessant. Per repetir! Segur que tant hivern com primavera com tardor poden ser bons moments per acostar-s'hi. I, a més a més, podeu aprofitar per fer una bona calçotada o una xatonada en algun restaurant de la zona i acabar la passejada arribant-vos a Santes Creus.

ITINERARI: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-de-la-capona-127201223