Conca de Barberà o Segarra, el
poble de Montargull —o Montragull— com en diuen per aquí, senyoreja les
seves parets enrunades per sobre de Santa Coloma de Queralt.
Una ampla
pista ens hi puja amb un sol resplendent i un aire ben fred. Situat dalt
d'un turó, queda dempeus l'església, voltada de parets ensorrades i de
molins moderns que esquitxen el paisatge fent voltar els braços nuvis
sense res que els deturi. Aquí no hi ha gegants, no s'hi troba ningú,
tan sols el soroll somort de les aspes i d'algun ocell escadusser.
S'endevinen
encara els carrers, les portes i les finestres en un equilibri de
pedres que, malgrat el vent que acostuma a fer per aquestes contrades,
es mantenen dretes aguantant-se unes a les
altres. Sota, Santa Coloma,
com un poble gran que, a través dels anys, a poc a poc, va despoblar el
nucli de Montargull. Qui continuava dalt si a la plana hi havia més
comoditats i més serveis? Ara, els camps encara estan llaurats i, segur,
que escara hi pugen els antics amos a vigilar les terres.
Expliquen
els antics veïns que les cases eren molt enrevessades, amb esglaons que
pujaven i baixaven per les diferents estances; calia anar als safareigs
a rentar i a la font, lluny, a buscar aigua. Baixaven a mercat a Santa
Coloma... i a poc a poc, s'hi van anar quedant.
El poble és antic, però. El 1078 ja s'hi establien tres famílies sota la possessió dels Gurb-Queralt, més tard els Oluja i després els Timor-Queralt. Als segles XII i XIII l'orde del Temple domina Montargull fins que Pere de Queralt i Anglesola compra el poble als templers, cap al 1300. A mitjans del segle XIX hi vivien una seixantena de veïns. Entre la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX, la població va anar minvant pel seu desplaçament cap a Santa Coloma. Fins que quedà buit. Sol. Vigilant dalt del turó els camps i les masies de la plana.
Nosaltres
ens hi hem passejat amb cura entre les pedres, hem recordat els temps
antics quan la gent no tenia instal·lació d'aigua i el llum era de
"carburo", un braser pels peus i contes a la vora del foc. I hem
recordat que no fa pas tant d'això! Alguns, algunes, encara ho recordem!
Jugar als carrers i places dels pobles, fes calor o fred i veure passar
el temps pausadament.
Hem volgut
arribar fins el cim més alt de la Segarra: el turó d'en Galutxo de 854
metres sobre el nivell del mar; hem tocat sostre! És el sostre de la
comarca i bé es mereix una pujada!
I
hem continuat caminant per aquest paisatge sense grans pics, de terra
eixuta i de llogarrets abandonats entre boscos de pineda i molins sempre
presents. Hem passat per Santa Fe de Montfred:
dues cases i una ermita; l'ermita sencera, les cases no gaire; que els
poders de l'església i la fe de la gent són necessaris per a la
conservació dels edificis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada