Montargull: entre molins

Conca de Barberà o Segarra, el poble de Montargull —o Montragull— com en diuen per aquí, senyoreja les seves parets enrunades per sobre de Santa Coloma de Queralt. Una ampla pista ens hi puja amb un sol resplendent i un aire ben fred. Situat dalt d'un turó, queda dempeus l'església, voltada de parets ensorrades i de molins moderns que esquitxen el paisatge fent voltar els braços nuvis sense res que els deturi. Aquí no hi ha gegants, no s'hi troba ningú, tan sols el soroll somort de les aspes i d'algun ocell escadusser.

 S'endevinen encara els carrers, les portes i les finestres en un equilibri de pedres que, malgrat el vent que acostuma a fer per aquestes contrades, es mantenen dretes aguantant-se unes a les altres. Sota, Santa Coloma, com un poble gran que, a través dels anys, a poc a poc, va despoblar el nucli de Montargull. Qui continuava dalt si a la plana hi havia més comoditats i més serveis? Ara, els camps encara estan llaurats i, segur, que escara hi pugen els antics amos a vigilar les terres.

Expliquen els antics veïns que les cases eren molt enrevessades, amb esglaons que pujaven i baixaven per les diferents estances; calia anar als safareigs a rentar i a la font, lluny, a buscar aigua. Baixaven a mercat a Santa Coloma... i a poc a poc, s'hi van anar quedant.

El poble és antic, però. El 1078 ja s'hi establien tres famílies sota la possessió dels Gurb-Queralt, més tard els Oluja i després els Timor-Queralt. Als segles XII i XIII l'orde del Temple domina Montargull fins que Pere de Queralt i Anglesola compra el poble als templers, cap al 1300. A mitjans del segle XIX hi vivien una seixantena de veïns. Entre la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX, la població va anar minvant pel seu desplaçament cap a Santa Coloma. Fins que quedà buit. Sol. Vigilant dalt del turó els camps i les masies de la plana.

Nosaltres ens hi hem passejat amb cura entre les pedres, hem recordat els temps antics quan la gent no tenia instal·lació d'aigua i el llum era de "carburo", un braser pels peus i contes a la vora del foc. I hem recordat que no fa pas tant d'això! Alguns, algunes, encara ho recordem! Jugar als carrers i places dels pobles, fes calor o fred i veure passar el temps pausadament.

Hem volgut arribar fins el cim més alt de la Segarra: el turó d'en Galutxo de 854 metres sobre el nivell del mar; hem tocat sostre! És el sostre de la comarca i bé es mereix una pujada!

I hem continuat caminant per aquest paisatge sense grans pics, de terra eixuta i de llogarrets abandonats entre boscos de pineda i molins sempre presents. Hem passat per Santa Fe de Montfred: dues cases i una ermita; l'ermita sencera, les cases no gaire; que els poders de l'església i la fe de la gent són necessaris per a la conservació dels edificis.

Així i tot, on no s'ha conservat gaire cosa és a l'església de Sant Miquel de la Portella, una mica més avall, situada dalt d'un turó i envoltada de pineda i matolls que la fan quasi imperceptible a la vista. Sense teulat i la paret esbotzada talment hi hagués caigut un obús. Ens serveix, però, de lloc de repòs i represa d'energia sota un aire ben fresc.

 

Anem deixant els molins sense perdre'ls de vista i baixem de la serralada de Montfred i el turó del Galutxo. A la plana, els camps són ben verds en aquesta època de l'any, els arbres encara despullats aixequen les seves branques nues; s'endevina ja alguna brotada i l'horitzó és ple de boirina que fa el cel blau-grisós de plom. A mesura que baixem el sol escalfa més, l'aire escalfa. Els masos són dispersos, els poblets i les torres situats en turons.

 

Atalaiem ja entre la calitja el poble d'Aguiló, dalt d'un turó com els altres. Per arribar-hi cal fer un tram de carretera i seguir pels marges dels camps cultivats. Una pujada amb sol de migdia i un bon àpat en un terreny herbat, talment la palla d'unes màrfegues per menjar i reposar. I prendre el sol de cara!

 

Acabem de pujar al poble, silenciós malgrat els lladrucs d'un gos que ens acull. L'església majestuosa pràcticament dalt de tot; el castell enrunat i en fase de reconstrucció —no sabem des de quan—. Des de la plaça d'armes, veiem els teulats del poble, els molins dispersos per tot arreu, els camps i els turons. Un paisatge amable, sense res que el trenqui de cop.

 

I ens toca anar fent camí cap a Santa Coloma. Entre verd de camps i pols de botes ja desgastades, entre pista i marges descurats i "esgarrinxadissos". La darrera foto, davant la Pedra de la Bruixa o Queixal de la Bruixa, un monòlit d'uns 360 centímetres d'alçada i uns 3.500 quilos on hi ha gravada la data 1778. Segons la llegenda, fou abandonada pel diable mentre la transportava cap al pont que estava fent a Martorell. És clar!, tants quilos de pes, qualsevol la carreteja! Nosaltres hem decidit deixar-la al mateix lloc i fer una volta pels carrers de Santa Coloma tot recuperant forces al bar que hem trobat obert. Després, una passada col·lectiva per la pastisseria, que si de Santes Creus ens vam endur nous, de Santa Coloma ens enduem teules. Els sants ens protegeixen! També ho devien fer a Montargull, que hi tenien Sant Jaume a la parròquia, però ara entenem que la gent baixés a Santa Coloma. 

ITINERARI: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/montargull-entre-molins-127563823