Jana: una independentista anglocatalana

Al cap d'uns mesos del teu acomiadament, hem celebrat un homenatge totes les entitats badalonines, o no, amb les que vas col·laborar i participar. Hem recordat el teu somriure i la teva il·lusió en aconseguir l'objectiu de la nostra lluita com a poble. Si bé, fa uns quants segles els anglesos ens van deixar penjats en la guerra de Successió, tu has sabut retornar la fe en el poble anglosaxó. Valenta de paraules i d'acció, parlant el nostre llenguatge fins i tot millor que molts de nosaltres, combregant amb les nostres tradicions, et senties mediterrània i,  per tant, catalana. Vas venir a parar en aquest racó de món que és Catalunya, en aquest poble de pescadors que havia estat Badalona i, de seguida, ens vas entendre, et vas solidaritzar amb nosaltres i vas lluitar a primera línia, sense deixar-te res al pap!

Diumenge 19 de febrer, tots plegats et vam recordar, caminant des de Montgat fins al pont del Petroli de Badalona, cadascú des de la seva vivència i refermant l'objectiu d'un poble lliure i una pàtria catalana. I ho hem volgut celebrar amb una festa, tal com t'hauria agradat, amb balls i cantades i escrits i caminades i música i alegria. Com a catalans, et donem les gràcies, Jana! Com a persona  del Poble que Canta, recordant tantes anades i vingudes amb el cotxe per participar en les cantades, com a badalonina i com a companya, et dono, particularment, les gràcies per la teva amistat, pel teu suport, per la teva alegria i per la teva fe en aquesta lluita per la persecució de l'objectiu d'arribar a ser un poble lliure i independent. Continuarem la tasca, no perdrem l'esperança i sabem que, tard o d'hora, arribarem al nostre objectiu.

Des del Poble que Canta t'hem volgut fer arribar aquestes paraules:

«M’agrada estar al Poble que canta, perquè, a part de cantar, conec molts racons de Catalunya que, si no, no hauria conegut»

Això em deies mentre anàvem amb el cotxe cap a Òrrius o Castellar del Vallès o Montblanc, o Pineda de Mar o tants d’altres llocs en els quals cantàvem amb la il·lusió de qui sap que està participant, amb el seu petit testimoniatge, en la consecució d’uns objectius comuns.

I, n’hem fet unes quantes de cantades!

Tu, l’anglesa. La forana que venia d’un país en el qual també hi ha unes nacions que volen sobreviure. Una forana molt de casa nostra, la que millor estudiava la performance que es diu ara. Barret de palla amb les quatre barres, arracades amb l’estelada, samarreta sempre adient a l’acte que es feia, bandera estelada en una mà i partitures a l’altra.

— No en sé massa de cantar, jo, Núria—em deies—, però em fa il·lusió col·laborar amb vosaltres!

I vas col·laborar i vas cantar amb aquella alegria que et caracteritzava, seguint les partitures i estant atenta al director! En gaudies de les nostres cançons i estiraves el coll per cantar: vam cantar la vida, vam fer avançar la barca per guanyar la llibertat tan anhelada, vam cridar amb una sola veu «no passareu!», vam saber que era l’hora de dir i de fer i vam afirmar que som i serem gent catalana; Catalunya és la llar, el país dels nostres somnis.

Sabies que la música agermana a tothom i cantaves amb les contralts, sempre darrere —soc alta, jo!—. Cantaves fluix, potser perquè no es notés l’accent anglès, potser perquè en tenies prou en ser-hi. I tota la coral et sentíem present.

En nom del poble que canta gràcies, Jana, pel teu entusiasme, per entendre allò que d’altra gent del nostre país es nega a fer, per la teva complicitat, per la teva dedicació, per la teva amistat i pel teu esforç.

Pensa que sempre cantaràs amb nosaltres, perquè, seguirem cantant i seguirem lluitant per allò que creiem que ens pot fer un poble lliure.

A reveure!   Coral Poble que Canta 19 febrer 2023"

Moltes gràcies, per tot, Jana!