Hem encetat la jornada per caminar, altra vegada, per la zona de Rellinars, per a molts dels caminaires desconeguda. En un paratge 
entre la muntanya de Montserrat i la Serra de l'Obac, noms ben coneguts i explorats pels excursionistes; però, la zona "del mig" ha estat una descoberta.
Des de la imponent església de Sant Pere i Sant Fermí —que per això és imponent, perquè alberga dos sants!— hem inicita el camí, un tram asfaltat fins a trobar la pista que, passant pel torrent de l'Esbarzer, ens va fent pujar costa amunt.
Aviat ens hem desviat un xic per veure la barraca de pedra seca de Pere Baquer, ben conservada. Les barraques d'aquesta zona eren barraques de vinya. Temps era temps, aquí hi havia conreu de vinya, abans que la fil·loxera fes el seu estrall en terres catalanes. Al davant nostre s'alça altiva la serralada de Montserrat. El dia és núvol, però amb l'esperança que burlarem la pluja que sembla que, segons uns pronòstics ha de començar a les dotze del migdia i, d'altres, a les tres de la tarda. A veure qui ho endevina!
Retornats a la pista, seguim amunt per tornar-nos a desviar per un corriol de bon fer fins la font del Càntir. Un forat a la roca, una petita cova que a l'interior guarda una petita pica que recull l'aigua que hauria de rajar de la font aèria que surt d'un càntir en posició vertical i de cap per avall. Si més no, una font curiosa. Sense gota d'aigua, és clar! Tota la zona, coberta de pineda, amaga rocs i balmes, en un terreny calcari.
Tornem enrere per continuar per la pista i anar trobant barraques de pedra seca amagades entre 
el bosc. Val la pena acostar-s'hi. La barraca de Casajoana, una de les principals, amb el sostre on hi creix la molsa i petits matolls, ens servirà d'aixopluc si el cel es decideix a plorar. Però, com que , de moment, ens deixa caminar —i millor que no pas si fes un bon sol— continuem pujant i pujant fins a arribar a la masia de Casajoana. 
Davant nostre encara ens fa de guia Montserrat. La masia, situada en un lloc excels, amb la bassa i el pou i un gros arbre a l'entrada. Un lloc per reposar i mirar el paisatge, per gaudir de la natura i per agafar forces per continuar la pujada per la pista que, amb algun tram ben costerut, ens fa arribar fins el Coll de la Morella. Aquí comença el camí ral que anava de Terrassa a Manresa o a la inversa, segons d'on partíssiu. Ens afigurem la vida de la gent d'antany, recorrent aquests camins amb les mercaderies traginades per les mules quan encara no hi havia carreteres ni, encara menys, l'asfaltatge. Un món
ben perdut, ja!
Ara la pujada es fa més planera fins a arribar als Hostalets del Davi, lloc de repòs de traginers i caravanes. Els Hostalets ja són una runa, ja no podeu ni menjar a la fonda ni dormir-hi. Però, podeu descansar al peu de la bassa i fer una petita menjada de mandarina o plàtan o entrepà segons la gana que porteu.
La pista esdevé corriol planer: a la dreta, rocs i muntanyes pètries; a l'esquerra una vista que, si no estigués tant núvol, ens permetria veure el Pirineu. Així i tot, podem gaudir de la Serra de l'Obac al 
davant nostre, amb els cingles i espadats coberts de bosc, amb les formes a les que hem anat posant noms a través dels segles d'anar passant amunt i avall, d'un cantó a l'altre, de vegades per necessitat, de vegades per plaer.
Passem a tocar de la Roca del Duc i, més endavant, del Castell de 
Bocs; unes masses rocoses que conformen aquests paratges. Davant pe davant, la roca solitària del "Paller de tot l'Any". La magnificència del rocam et fa sentir una mica més petita i et fa desitjar, sempre, anar una mica més enllà. Nosaltres ens desviem pel coll de Correu, seguint un tram de torrentera que enllaça amb el camí que ve per un altre lloc. I ara sí, anem baixant entre rocs per un terreny una mica més accidentat; el paller sempre al costat, a l'altre cantó del barranc.
Enllacem amb una altra pista i amb una altra fins a aconseguir la riera de Rellinars; seca. Ben seca! 
No fa pas gaires anys que hi baixava aigua! Si s'ha vist la zona amb aigua i ara sense, la percepció canvia totalment i fins i tot, es fa irreconeixible el camí que s'ha transitat! No ens mullem els peus, ara, en travessar-la! La vegetació acusa també la manca d'aigua, els
núvols ja no es reflecteixen als bassals i el paisatge esdevé més trist, menys rialler.
Caminant amb una mica de pena per un corriol ben agradable, desemboquem a la pista a prop de les fonts de Rellinars, objectiu d'un bon dinar de motxilla. Però, ai las!, no hi ha aigua enlloc. Qui no l'has ha vist abans, no se'n pot fer el càrrec! L'aigua rajava com un doll per tots els forats de la roca; la riera corria fent uns saltant que recordava, amb la diferència prevista, a les Grades de Soaso; tot era un soroll d'aigua, un trepitjar mullat —xaf, xaf!—, un lloc plaent 
i refrescant. Ara, tot sec. Ni gota d'aigua, ni regalims surten per les pedres i cap gota salta pels rocs. Les taules hi són i les aprofitem per parar carmanyoles i fer l'àpat de migdia, que la gent ja tenia ganes de menjar!
Alguns encara poden fer una mica de migdiada abans de tornar-nos a
posar en camí. Ens arribem fins la Balma de l'Andaló o Endaló segons els mapes que consultem. Una balma aprofitada com a habitatge, amb portes i finestres insinuades. Un bon aixopluc que no necessitarem, ja que, en lloc de diluvi que havia de fer, ens ha sortit el sol. Un sol que escalfa de valent i ens fa pensar que s'ha acabat l'hivern i les mànigues llargues.
Ja queda poc pel final de la ruta i amb aquest sol resplendent i un cel blau clar arribem al lloc que hem deixat els cotxes. Reposem a Rellinars tot prenent un refresc amb el "Paller de tot l'Any" que no ens ha deixat i "el Castell de Bocs" al seu davant. Mentalment, resseguim la ruta que hem fet i ens adonem que des d'aquí encara queden molts racons per conèixer i caminar.
Itinerari: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/rellinars-pedra-seca-i-fonts-127911340
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada