Per molts anys!

I un més, avui! 

 

Encetem la dècada del 7. És maco el 7, si no fos pel que significa anant al davant. Però, hem arribat fins aquí, qui ho diria. 

 

71 són ja molts anys i tinc poca cosa a dir. No soc jove, ja, encara que la gent s'entesti a prolongar la joventut fins als 80 i 90 anys; però jo penso que als 70 ja ets gran; et mereixes ser gran! És la reivindicació d'un dret. Arribar a gran no és fàcil. No tothom hi arriba. Fa il·lusió i al mateix temps una mica de basarda quan penses que en queden menys dels que has viscut. I a mi, encara em fa il·lusió la vida. Encara que hagi de deixar de fer coses i adaptar-me al que anirà venint. Les limitacions físiques, la soledat, la poca agilitat de pensament; l'adonar-se'n que coses que podies fer et costen el doble de temps que fa uns anys en fer-les. Observar que el món va deixant de ser el que has conegut: ara amb més màquines, més impersonal, més distant, amb uns contactes només de WhatsApp o amb el començament d'IA. Que truques per telèfon per informar-te de quelcom o demanar que vinguin a arreglar alguna cosa i et contesta una màquina que ni t'entén encara que t'entestis a articular bé els fonemes catalans.

 

Em veig amb la mirada perduda mirant el pati: les margarides i l'orquídia que floreix cada any; el romaní i la menta, els ciclàmens a l'hivern i l'hortènsia si aconsegueixo que duri un any! Mirar el pati, perquè ja no puc treure el cap per la finestra i veure la punta de la Tossa Pelada, ni la plana de Solsona.

Aguantar cantant i anant als concerts; pintar quadres que ara, no ho havia fet mai, penjo per la casa. I recordar les caminades que, possiblement, es van acabant.  I mirar les fotos de viatges que em faran reviure llocs i coneixences i companyies del passat.

Ui, que melancòlica estàs Núria, em direu. Però em sento sempre així abans de fer un any més. Ploro una mica la vigila, intento fer el cor fort el dia que toca i l'endemà torno a tirar endavant. Fins que no pugui; que això també vindrà.

Demà em toca revisió dels audiòfons que fa ja més de vint anys que porto. Em compraré un ram i encarregaré unes pizzes vegetarianes per dinar. Avui he fet un pastís de iogurt, poma i plàtan sense sucre. Però demà, si en trobo, em regalaré quatre ostres i el llibre de la Memòria dels Catalans d'en Borja de Riquer; ei, si a Badalona hi és! que cada vegada perdem més llençols a les bogades.

Ja veieu, tot molt quotidià, molt de cada dia, per arribar al 24 del mes sense gaires escarafalls.

No convidaré ningú. L'any passat amb els 70, tampoc ho vaig fer. Me'n vaig anar als Banys de Sant Vicenç i em vaig fer un trau a la templa anant a veure la neboda gran que, possiblement, no trucarà. La petita no ho sé.

Però, malgrat tot, estaré encantada de fer un any més. I em faré alguna foto a mi mateixa —un selfies, en diuen, que costa molt dir-ho tot en català i sembla que ets més modern en anglès—. I d'aquí uns anys, si hi arribo, me la miraré i em diré: mira com estaves de bé als 71 anys!

                                    En hores buides,

si m’entengués, la lluna,
li parlaria.

Sóc poca cosa:
com pot ser gran la pena
que porto dintre?

El temps no passa,
només passem nosaltres;
en diem viure.

Gran companyia
la dels records que sempre,
fidels, retornen.

Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria. 

 (Joana Raspall)  

PER MOLTS ANYS, NÚRIA!