MARCÒLIC GROC
T'he vist flor un mes de juny
dedins la vall de Sorteny.
Sento al cor com un retruny
i una força que m’empeny
a apropar-me vora teu
i a admirar tanta bellesa:
Estams i pètals us feu
roig caliu i flama encesa.
Narcís Munsó
Amb motiu de la propera Pujada a Salau organitzada pel CAOC català i l'ASPIC occità, us escric unes reflexions sobre el tema Catalunya-Occitània. Reflexions que vaig presentar al Concurs d'articles i assaig "d'Aura en Aura" d'enguany, organitzat pel CAOC. Una petita aportació d'un tema prou conegut, però que no per conegut, prou reflexionat. Molts em direu que són coses del passat, reminiscències romàntiques, que ara els temps són uns altres i que els estats i les nacions funcionen diferent. Però, podem somiar!
"Ara que sembla que hem aparcat el projecte d’independència del Principat de Catalunya, que hem oblidat el concepte de Països Catalans i que hem deixat lluny la il·lusió de la construcció d’un espai català-occità, m’agradaria fer algunes reflexions al respecte, des de la meva molt humil opinió i de la meva limitada coneixença de la història passada. El somni d’Occitània ha estat present al llarg dels segles. Tal com deia Robèrt Lafont: somni o possibilitat?
Des de temps immemorials la proximitat dels respectius països a banda i banda de la carena pirinenca ha afavorit les relacions dels seus habitants amb esquitxades d’episodis hostils de lluita i dominació. Sabem que, durant segles, en època goda durant els segles VI i VII, el període musulmà, al segle VIII i la història franca dels segles IX i X, el Pirineu oriental no va ser frontera, no va significar una barrera natural que condicionés l’estructura política i separés la gent, sinó que va ser el punt de contacte dels pobles d’ambdós vessants.
Les aliances matrimonials, els pactes feudals, les guerres, els llegats a monestirs i catedrals, els intercanvis culturals per mitjà de les arts, configuraren a través dels temps la visió d'un espai català-occità o, si ho voleu dir d’altra manera, occità-català, avui en dia recordat i requerit amb un cert romanticisme. Cap a l’any 1200 bona part d'Occitània estava integrada dins la corona d’Aragó. Un espai geogràfic d’una gran força que provocà el recel dels reis francesos. Que aspiraven a ampliar els seus dominis cap al sud.
Els factors que ens han unit, com la llengua i la cultura, les formes trobadoresques, la idea actual sobre el catarisme, i la noció de dues nacions sense estat, han fet que aquest concepte d’espai català-occità tornés amb força. Occitània és el país dels literats, de la llengua culte que s’expressà a través dels trobadors i les trobadores, de l’humanisme., de la puresa de la religió acollint el catarisme. Aprofitant la propagació de l'«heretgia càtara» per terres occitanes, el rei de França, aliat amb el papa, va envair aquests territoris amb el pretext de lluitar contra els heretges. Occitània reconeix el dret a l'heretgia com una revolució evangèlica i troba els seus defensors, també, en la societat catalana. Un somni que es truncà amb la batalla de Muret, el 1213.
La política de fronteres entre França i Espanya ha escapçat i ha influït en les dues nacions. Ja el 1593 Occitània havia esdevingut, pràcticament, tota francesa; més endavant, el tractat dels Pirineus va mutilar Catalunya. Per altra banda i, més recentment, la renaixença catalana i el felibritge a Occitània significaren un nou acostament, un nou descobriment mutu, si en voleu dir, una continuïtat de les reivindicacions tan plorades temps enllà. Una època romàntica de contactes i relacions entre literats i artistes com Víctor Balaguer i Mistral per recordar dos exemples entre molts altres.
El
romanticisme es caracteritzà per una exaltació de l’Edat Mitjana:
els trobadors foren mitificats i la llengua popular descoberta. Els
poetes s’aplegaren en l’agrupació del felibritge i ben aviat
publicaren el primer «Armana Provençau» que recollia les
composicions dels joves poetes en llengua occitana; se celebraven a
Barcelona els Jocs Florals i es publicà el poema de Mistral, Mireio.
Poetes i artistes mantingueren forts contactes que al cap d’uns
anys la política anà separant. L’acostament tornà a quedar
estroncat amb la dictadura franquista i l’imperialisme francès. El
somni occità, esbandit a Muret pels croats francesos, va ser
esborrat pels esforços de París i de Madrid. Barcelona no pogué o
no fou capaç d’assumir la capitalitat dels Països Catalans i
encara menys, el somni d’una Occitània fortament relacionada amb
Catalunya.
Som en uns nous temps amb reivindicacions antigues. Però, el somni continua?
Avui, tot i haver-hi una minoria conscienciada i algunes entitats que treballen per un agermanament occità-català a banda i banda dels Pirineus, la majoria de gent desconeix la realitat cultural i històrica que ens uneix com a nacions.
Ni tan sols la Unió Europea ha facilitat les coses; els idiomes català i occità no són parlats a les cambres dels mateixos països. Els catalans reivindiquen el català a Europa. A Europa? Ens trobem encara reivindicant-lo a les escoles de Catalunya, del País Valencià, de les Illes i de l’anomenada Catalunya Nord on els batlles han de fer mans i mànigues per parlar-lo als ajuntaments. Els occitans encara malden per tenir unes hores d’aprenentatge en la seva llengua i per forjar unes lleis que els facilitin els drets lingüístics.
Tot sembla indicar que malgrat els aspectes que ens uneixen —els orígens, els vincles històrics, l’estil de vida, una mentalitat oberta, una posició geogràfica estratègica, un esperit associatiu i cooperatiu...— hi ha moltes dificultats:
Una manca de coneixement de la mateixa història i de la història compartida.
Una sistemàtica persecució dels Estats al llarg dels segles.
Una desconfiança de la capacitat de creació d’un espai comú.
Una migració cada vegada més acusada al costat d'una poca natalitat en ambdós països.
I malgrat això, ens continua entusiasmant la idea d’un espai occità-català. Continuem somniant.
Cal
mantenir la idea de Països Catalans dins del marc hispànic i la
idea de Països Occitans (amb Catalunya Nord) dins el marc gàl·lic,
sempre que aquests dos marcs esdevinguessin plurinacionals amb dret a
l’autodeterminació. Ara per ara, i revisant una mica l'actualitat
política dels estats espanyols i francès, això sembla poc
probable. Però, si s’esdevingués l'agermanament entre les dues
nacions, l’establiment d’uns objectius i uns projectes comuns
serien més viables i, crec, gens difícils d’aconseguir. Hi hauria
unes infraestructures compartides com el tan anhelat corredor
mediterrani, una economia semblant, una entesa a través dels dos
idiomes, català i occità, que han begut d’una mateixa arrel i no
són pas tan allunyats en fonètica o gramàtica.
Equivaldria a fer possible el pas de l’Europa dels Estats a l’Europa de les Nacions, tot i que ens ho imaginem com un procés lent. Però, algun dia s’han de reconèixer els drets de les nacions o dels pobles, igual que hi hagué el reconeixement dels drets de l’Home. Cada nació haurà de fer un esforç de renúncies però garantint sempre la seva personalitat. La història ens ha ensenyat que, precisament aquestes dues nacions han tingut forces episodis i etapes de comprensió mútua, una llarga tradició d’entesa. Potser, el model més adient seria la creació d’una mena de confederació de Països Catalans i Occitans, dins l’Europa Llatina.
De
fet, existeix ja un organisme que pot facilitar els contactes i el desenvolupament fins on es pugui d’aquesta idea: l’Euroregió
Pirineus Mediterrània, que el 2024 va celebrar el seu vintè
aniversari a Barcelona. L’Euroregió és una organització de
cooperació política creada el 2004, entre el Govern de la
Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i la Regió
d’Occitània. El 2009 es va transformar en una Agrupació Europea
de Cooperació Territorial (AECT) i per tant és reconeguda des
d’aleshores com una institució de cooperació interregional
d’àmbit europeu. El 2019 tenia prop de 15 milions d’habitants
en un territori de 110 000 km² El seu PIB és de més de 440 000
milions d’euros (2019), és a dir equivalent al d’Àustria. Té
infraestructures d’investigació europea i internacional de primer
nivell, com el Centre europeu de recursos biològics marins, l’ESA,
el sincrotró Alba a Barcelo
na, el súper calculador MareNostrum, el
centre de coordinació ITER, el sistema d’observació costaner de
les Illes Balears… i molts d’altres. L’Euroregió és un
territori amb més de 35 espais naturals terrestres, marins i
litorals i una xarxa Natura2000 important, amb el 30% del territori a
les Illes Balears, el 25% a Catalunya i el 18% a Occitània pel que
fa a les àrees terrestres. La seva seu està situada a Perpinyà,
regió d’Occitània.
Perquè
doncs no aprofitem els organismes que ja existeixen en pro d’un
desenvolupament comú com a nacions agermanades? Possiblement, als
homes del passat, abats, reis i comtes, homes de la Renaixença o del
Felibritge, els semblaria la realitat d’una utopia.
Les
bases del somni estan posades, les idees s’han descabdellat al
llarg de la història: només ens falta la voluntat política? Ja
sé que vivim una mena de tristor ideològica. Encara no tenim clar,
en l'àmbit polític, quin és el nostre paper a la història, si més
no, actualment els catalans; és a dir, encara no tenim clara ni la
defensa de la llengua pròpia i ens perdem en els tants per cents del
seu ensenyament o correm a dissimular els nostres drets en pro dels
drets dels altres. Encara continuem demanant finançament
«d’autonomia», singular en diuen ara, i sembla que ens acontentem quan ens donen algun
escadusser milió d’euros més.
Jo, personalment, tindria més orgull, més dignitat, volaria més alt. És clar, que jo no soc ningú als ulls dels governants. Però, un a un, una més una, podem ser una generació.
No
soc jo qui té la solució. No sé si realment n’hi ha; m’agradaria
pensar que sí. Dono gràcies a tots i totes les que han lluitat per
a la il·lusió i el somni d’una nació lliure (catalana i
occitana) i dono les gràcies als i les que continuem mantenint
aquesta il·lusió com a projecte de futur".
Diumenge 3 d'agost tornarem al Port de Salau i continuarem somiant una nació catalana agermanada amb una nació occitana. Potser, també, amb uns Països Catalans agermanats amb Occitània.
Vés a saber, de més verdes en maduren! Tot i que ara és bastant imprevisible.
No es pot dir que estigui en el seu millor moment, el cant coral. Però tampoc està en el pitjor. Les entitats corals continuen la seva tasca en, pràcticament, totes els pobles de Catalunya. Potser hi ha llocs que tenen menys cantaires, hi ha llocs que superen la trentena. El període de la pandèmia va ser una època que va tallar moltes iniciatives, que va esborrar algunes corals i que va canviar la manera de fer. Les corals estaven acostumades a fer concerts col·lectius, a fer
intercanvis amb altres corals, a sortir fora dels seus locals d'assaig i
a compartir música i cançons i un agermanament associatiu que la pandèmia s'ha encarregat de tallar una mica. Malgrat això, encara hi ha música per temps!
La Federació Catalana d'Entitats Corals ha celebrat amb gran èxit el 60è Festival Internacional de Cant Coral, que es fa des de l'any 1964, al Palau de la Música, aquest darrer 12 de juliol amb la participatiu de corals internacionals i membres de diferents corals catalanes. La Federació Catalana d'Entitats Corals (FCEC) agrupa unes 520 formacions corals de l'àmbit dels Països Catalans.
Les jornades internacionals s'organitzen en tres tallers diferents on els cantaires participen i preparen obres de cabdal importància. Aquest any, el taller A amb el director Tristant Meinster han treballat obres de Fauré i Mendelssohn entre altres; el taller encapçalat per la directora Bernie Sherlok ens ha ofert l'oportunitat de cantar música tradicional irlandesa i gaèlica; i el taller del prestigiós director Ricard Bordas ha ofert en concert el Glòria de Rutter i ha estrenat l'obra composta expressament per a aquest aniversari, del compositor Adrià Barbosa: Te Deum. Ha estat un goig participar-hi i compartir cada tarda els assajos al recinte dels Salesians Martí Codolar.
de Don
Joan Bosco a 1886, com a mostra de la bona relació de la família amb la
Societat Salesiana. Això, portaria finalment a la cessió de la propietat
a aquesta comunitat en 1946. La congregació dels salesians van arribar
el 1949 i van inaugurar el seminari. El senyor Lluís Martí-Codolar i la seva família van quedar lligats a Don
Bosco i els salesians, fins al dia d’avui. A la fi de ls anys 40 del
passat segle XX, els germans Javier i Maria dels Àngels Martí-Codolar i
Pascual, fills del Senyor Lluís Martí-Codolar, van cedir a la Comunitat
Salesiana la finca de la Granja Vella Martí-Codolar per convertir-la en
seminari, arribant a ser, amb el pas el temps, al centre
multidisciplinari que és actualment.
La veritat és que, en aquests dies de calor, arribar i descansar als seus jardins ens ha donat una nota de frescor ben agraïda. Les sales d'assaig són amples i la música hi sona tota la tarda durant una setmana sencera.
El Festival també s'organitza en concerts de les corals participants a Barcelona i a d'altres poblacions catalanes de forma gratuïta.
de Cant Coral que s'organitzarà del 6 a l'11 de juliol del 2026. Si sou cantaires, participeu-hi; és una experiència força interessant! Si no ho sou i no preveieu ser-ho —us recomano que formau part de corals del vostre barri o poble—, veniu als concerts, no només d'aquella setmana si no els que s'organitzen durant tot l'any per part de totes les corals del país.Com a cantaire, molt agraïda! Podeu escoltar aquesta versió del Glòria de Rutter.
d'amor tal com ens diu Jèp de Montoya, poeta aranès i President de l'Institut d'Estudis Aranesi Acadèmia dera Lenga Occitana. En Jèp, no ens ha pogut acompanyar aquesta vegada, però sí que hem escoltat els seus poemes en una vetllada poètica a l'Aran Hostel i això ens ha permès caminar amb flaires de flors, amb foc, amb aigua... per aquesta terra de gascons.
I ara, després d'una passejada per Bossòst i unes quantes compres de "modelets", després d'un bon sopar a la Trastienda i d'anar a buscar la coca de Sant Joan a la pastisseria Setó —i un bon licor aranès de nous—, ens preparem per seguir la Hèsta deth Haro a Les.
Anem recordant aquests dies que portem per aquestes terres, el viatge de l'Espinàs i el viatge de la Rachel i la Carmina en el Nocturn aranès i tenim a flor de llavi els poemes, alguns musicats, del Jèp. Tot un bagatge quan tornem a casa! Quin Aran tant diferent hem conegut!
E aguesti pirinencs e vielhs gascons
Entren en Ibèria pera Val d'Aran
Garona ensús, as sues ramades amiant,
Aguesti caçaires devengudi pastors"
(Mijaran, Jèp de Montoya)
"Terra estimada que me vedìs a nèisher;
Nòble país de pèira; sagrat
Lòc a on, en solstici, eth mèn hilh siguec engendrat
E a on voi veder-lo a créisher".
( Hilh, Jèp de Montoya)
La nit de Sant Joan és la nit del foc, la nit de les bruixes, se celebra arreu dels Països Catalans, i en altres indrets del món. És una nit en què se celebra el solstici d'estiu, encara que amb alguns dies de retard i ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i
simbòlics: el foc purificador, els
banys de mitjanit, les herbes de sant
Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics. L'origen de la celebració de la nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials, com Nadal, amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de
cristianisme.
Les celebracions tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se'n munten moltes de diferents o només se'n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s'han anat acumulant durant tot l'any.
No és gens clar l'origen d'aquesta celebració, però sembla que prové d'una tradició força antiga i alguns afirmen que podria tenir com a mínim més de 5 segles. Hi ha la creença que les flames
allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen durant
aquesta nit o que, si també vaguen durant la resta de l'any, en aquest
dia ho fan més intensament i en més nombre. Altres hi veuen un origen
burleta i alegre en el fet que és la nit més distant a la de Nadal i, per tant, 
hauria de ser la més maleïda i estimada pel diable.
S'hi està bé ara a Bossòst, quan el sol ja se'n va a la posta, amb una mica de corrent d'aire segons a quina cantonada t'atures. Amb l'escalfor del sopar, però, ens dirigim cap a Les. La carretera no va gaire plena i podem aparcar bé.
La petita plaça de l'Haro està plena de gom a gom. A la pantalla del carrer estan fent entrevistes a la gent del poble i als dansaires. L'Haro s'alça majestuós al mig de la plaça esperant ser cremat, que l foc purifica i s'endú totes les malvestats.
Cap ensús, pica en còth, puge eth gojat
Ath nere-verdós bòsc deth diu Hai
Entà anar a cercar un arbre beròi, qu'eth Pair,
Des mès polits, taht sacrifici a trigat.
(Haro, Jèp de Montoya)
Després de la benedicció i encesa de l’haro per part del capellà del
poble, de cop, una flamarada s'alça!, una llengua de foc atrapa el tronc de l'arbre i comença a esqueixar-lo pel mig. Els braços de la gent s'alcen, també amunt, amb els llums del mòbils; les criatures pugen a espatlles dels pares i les que som més baixetes, estirem
el coll i fem puntetes. La màgia ha començat. La crema de les halhes, una espàcie de
torxes fabricades amb soca de cirerer es fan girar descrivint cercles i simulant la lluita per purificar i cremar els mals esperits. Les teies de foc van ballant de mà en mà dels portejadors, gronxant-se en la nit en una cadència regular. Les espurnes de l'haro volen arribar fins les estrelles i tu et quedes mirant com es mouen aquestes petites volves vermelloses, hipnotitzada per la nit i el foc i les brases de l'haro.
Mica en mica l'esquelet de l'haro es va decantant fins a arribar a terra. Ara ja crema la part inferior. Al seu voltant els dansaires, fent rotllana, encerclen la foguera. Tot és alegria, i música i dansa.
Acabat el foc, nosaltres ens mengem la coca i bevem i ballem i semblem tots satisfets d'haver participat en aquest ritual.
Cremadi haro e halhes; vengudi tidons;
Plen de cendre tot eth tèrra,
sauten toti a dreta e quèrra
Sus eth tant demorat huec caud e blos.
Que purifique ara gent dera sèrra,
Pairs, mairs, gojats e petiti mainatjons
Prenen de tèrra cendres e sagradi carbons
Que haràn a húger malautia, pèsta e guèrra.
Net longa tà demorar era aubada
Enes prats de fresca èrba e flors sauvatges,
Tà despojats préner era arrossada
Que hèn a quèir es eteles sus es huelhatges,
Tah pòble garonès, aigua sagrada
Qu'anet pòrte salut e messatges.
(Arrossada, Jèp de Montoya)
Segons la tradició, les cendres de Eth Taro protegeixen, purifiquen i fertilitzen, fet pel qual a l’escampar-les pel poble allunyen els esperits.
El dia de Sant Joan ens llevem una mica més tard, encara amb la màgia del foc als ulls. Ens acomiadem del Hostel i de Salardú i anem a conèixer el darrer poble abandonat d'aquests dies.
Val la pena acostar-s'hi a peu sortint de l'aparcament de Viella, travessant el poble de Gausac i el de 
Casau. La calor és forta i la pujada d'aquests pobles encimbellats a mitja muntanya, també. Cal abeurar-se a la font de Gausac i fer el camí reposadament.
Un cop arribeu a Sant Pèr, si no ho sabeu, el passareu de llarg. Quatre cases enrunades, molt a prop de Casau, que foren un nucli habitat. Depenien de l'antiga batllia de Gausac. El poble de Casau acull administrativament les terres, la resta d'edificis i les ruïnes. En Rosendo i la Maria van der els darrers que hi van viure. Van tancar la casa i es va deixar de fer la processó de Sant Jaume durant la Festa Major.
Una carretera porta fins a l'encreuament amb la Nacional 230 que puja cap al túnel de Viella; es va asfaltar cap al 1970, quan ja no hi quedava ningú a Sant Pèr, però serveix cals veïns de Gausac i Casau si volen marxar sense passar per Viella. Aquí també hi havia hagut un petit castell, el Fort de la Santa Creu, bastit per l'armada francesa a primers del segle XIX i refet i rebatejat pels isabelins amb el nom de Fort de la Llibertat. El castell va durar poc a causa dels focs i de les invasions de la primera carlinada. Expliquen, també, segons conta la tradició, que en un dels atacs en plenes guerres carlines, els anticlericals van cremar tots els pobles amb noms de sants; i li va tocar a Sant Pèr (o Sant Pere, en la forma aranesa).
"Més antiga és encara la història d'una dona del poble, Manuèla Pòrta, que va fer d'infermera a l'antic Hospital Militar de Sant Pèr, els anys 1939 i 1940, i que va llogar casa seva per acollir els onze malalts de l'antic castell; es considera que aquesta institució militar fou el primer hospital documentat del país". (Extret del llibre "Els pobles perduts del Pirineu català i aranès, ed. Sidillà).
Ara, no hi queda res de tot això. Sant Pèr passa per ignorat, ni cartell hi ha, amb prou feines surt a 
alguns mapes. Des de Casau, però, és bonic veure la plana de Viella i la mateixa
capital als vostres peus i les muntanyes que s'allunyen cap a Port de la
Bonaigua.
Davallem per un corriol ben marcat cap a Viella i ens disposem a fugir del sol i la calor per entrar al restaurant a dinar.
Els quatre dies per la Vall d'Aran han passat. Hem conegut pobles, camins, històries i tradicions. Cal dir: Adiu!, ja tornaram!
"Adiu, Aran! Que el temps tingui pietat de tu i dels qui han passat per tu". (Josep M. Espinàs, A peu pel Pallars i la Vall d'Aran).
"Tantes vegades l'havia cantat, com un diàleg ininterromput més enllà del silenci, més enllà de les fronteres i la llunyania". (Imma Pericas, Nocturn aranès).
"L'esquer passa i repassa, la truita prou que ho veu
provant si se l'empassa, sense perill ni greu,
de sobte,amb força manya la truita fuig enllà.
Ai!, pescador de canya l'has cobejada en va" (Fragment de La Truita, quintet per a piano en La M de Franz Schubert).
"De durs caçaires, vengudi bravi pastors.
Eth temps lo mèrque eth solei e es estrelhes
D'aguesti prumèrs aranesi e gascons"
(Beret, Jèp de Montoya).
