| Dóna la cara per la Independència

| Dóna la cara per la Independència

 

 

13 i 14 de març

A la Miozz Mirades:

Jo també enyoro el tretze de març. Estic plorant, i el teu enllaç m'ha fet plorar més. El 13 de març la meva mare hagués fet 84 anys. I el 14 de març fa un any que és morta i m'enyoro com una criatura; és el meu plor i el de tot un any amb mi i m'enyoro i l'enyoro! Em venen tantes coses al cap: els records de petits, la mort del meu pare, que sempre he plorat, (he sigut molt ploranera jo), i les excursions i el treball entre nervis i dificultats i la marxa del meu germà (com la va patir!) i el buit de la seva família i el refugi en els amics, en la muntanya i la música i en la nostra vida conjunta, el saber el que pensava cada una, el viure una per l'altra,... I ara encetarem un altra any.... Amb quina finalitat??... la del records??....la de l'enyor i el dolor constant??... la del sentit de tot plegat??... Vull creure que tots són en mi, que tots són jo ... però em falten una mica les forces... i ara, entre el 13 i el 14... entre l'inici i el final,... em sento cansada.

Em venen tantes glopades de pensament que les llàgrimes són un consol i em miro al mirall i veig tristor a la mirada. I al mateix temps ho vull defugir. Vull recordar amb serenitat i amb alegria i amb el regraciament d'haver viscut el que he viscut i de poder-me sentir, ara, plena de tota una vida que al mateix temps que em fa mal em dóna esperança.

Avui he anat a l'entrega de premis del concurs de relats organitzat per l'Associació Dones Àrtemis a Cornellà. Hi vaig presentar un escrit de les meves sensacions aquestes darreres vacances d'estiu, en una conversa permanent amb la meva mare. M'ha semblat que era un petit homenatge que li podia fer. Va passar l'estiu i la tardor i estem acabant l'hivern i tot recomençarà a la primavera. La margarita, aquest any encara no ha florit; és la darrera flor que vas veure florida, mama, l'any passat; però ha sortit ja una rosa.

Saps, mama, aquesta mania de parlar sola per casa m'acompanya. Tinc unes xerrameques amb tu!
Gràcies, Dolors, per compartir el teu escrit amb mi, m'he sentit acompanyada. No sé si aquesta nit dormiré, però si sé que hi ha gent que m'acompanya.

Una forta abraçada, Dolors!

Itinerari de Can Zam al Delta del Besós

Un dels itineraris urbans que fan bo de fer en un diumenge d'hivern. Sortim de l'espectacular línia 9 del metro que ens ha dut a prop del Parc de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, al barri de les Oliveres. Unes escales mecàniques i un ascensor al carrer ens ajuden a remuntar el desnivell fins al barri de Can Franquesa. La panoràmica des de les escales és espectacular i observem el mar, el nus de carreteres i autopistes, les torres de la Fecsa de Sant Adrià i fins i tot el campanar de Santa Maria i el de Sant Josep de Badalona; al fons el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Acabem de fer el tram fins el Mirador per veure la vessant de Montcada. Al darrere del turonet on som s'endevina el poblat ibèric de Puigcastellar que deixem per a una altra ocasió.

Davallem per una pista que ens porta a la font de l'Alzina amb una aigua fresca. A l'estiu es pot prendre quelcom al bar restaurant que hi ha al seu voltant.

Més endavant arribem a la Font dels Lledoners on podem prendre un mos tot contemplant el sector de Montcada al fons i el riu Besòs al davall nostra.

Continuem baixant fins al Parc Fluvial del Besòs i caminem per la seva riba en un passeig agradable i acompanyats d'ocells que han pres aquest terreny per hàbitat. Al cap d'una estona arribem al mar i a la sorra on encara hi ha quatre barques exposades. El riu deixa les seves aigües al Mediterrani enmig de canyissars i aus fugisseres, fàbriques i naus industrials.

El dia ha estat magnífic, d'un blau d'hivern.

Des d'aquest punt podem tornar cap a casa amb el tramvia o amb el tren desde l'estació de Sant Adrià.

La veritat és que val la pena conèixer els nostres entorns més propers i en bona companyia.

43 Flama de la Llengua Catalana

 Diumenge 19 de febrer es va celebrar la 43ena edició de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Aquesta festa de reivindicació de la llengua i, per extensió, de la cultura catalana, es va començar l'any 1968 en recordança de Pompeu Fabra i va ser organitzada i continua sent-ho cada any, per les Entitats Excursionistes que d'aquesta manera homenatgen la figura de Pompeu Fabra i reivindiquen el català.

43 anys pujant a Montserrat! I sembla que n'hi pot haver per 43 més!

Hi ha hagut anys de més gent i anys que semblava davallar, però els excursionistes sempre hem estat presents i som gent que no defalleix. Cada any l'organitza una entitat diferent: la UEC de Barcelona, de Gràcia, de Sants,... el CEC, l'Agrupació Excursionista, l'AEEF, i tantes i tantes d'altres!. Aquest any i per primera vegada l'ha organitzat un centre excursionista del País Valencià: el Centre Excursionista de Castelló. La veritat és que se'ls ha de felicitar!! Per l'empenta, per la gent que n'ha vingut, per la il·lusió que hi han posat i, segurament, per l'esforç que els ha significat l'organització de l'acte. La sala del monestir on es va fer l'acte institucional estava plena a vessar!! i les paraules dels participants, entre ells el Vicenç Parpal, ompliren d'esperança als que érem allà.

La Flama baixa del Canigó, retent homenatge a la tomba d'en Pompeu Fabra a Prada del Conflent i passa per les terres catalanes, aquest any arribant fins a Castelló i d'allà fins a Montserrat on és rebuda pel pare Abad, després d'actes i activitats diferents per les viles per on passa.

Sembla que els catalans posem totes les esperances en el foc. Aquest, està present en moltes celebracions amb el significat de renovació per un costat i de crema d'allò que es vol apartar per un altre i el Canigó esdevé la muntanya emblemàtica que agermana els diferents pobles de parla catalana.

Aquest any també s'ha celebrat els 50 anys de la publicació de l'obra de Joan Fuster "Nosaltres els valencians" i els 80 anys de les Normes de Castelló que signifiquen l'acceptació de les normes ortogràfiques i de llengua comuna dels parlants catalans. Moltes coses doncs a celebrar i, sobretot, a no oblidar.

En un context com el que estem vivint és bo i necessari continuar recordant què som i on som per esdevenir allò que volem ser.

A tots els excursionistes que ho han fet possible i especialment als de Castelló: endavant i fins l'any vinent tot lluitant cada dia per aconseguir el nostre futur!!

365 contes

Sembla que estem a punt d'aconseguir la publicació del llibre que recull els 365 contes!!!! Gràcies a la feina abnegada, constant, valenta, sense defallir i amb total fe i esperança de l'amfitriona de Tortosa: Bajoqueta, bajoqueta.

Tots i totes les autores han participat segons les seves possibilitats i disponibilitats i cada vegada ho veiem més aprop.

Temps era temps... començaven els contes. I conte contat, conte acabat!! Sortirà el llibre, però esperem que en puguin sortir més, tants com 365!! Una fita històrica que un grup d'eixelebrats contaires s'han fet seva, amb entusiasme, llegint, escrivint, posant veus, posant música, posant dibuix i portada i fent propaganda,.. perquè després diguin que "el país" no és emprenedor.

Era una vegada..... una noia que va fer un blog............ i va aconseguir reunir més de 365 contes............ que va anar escampant i fent grans i grans. I es crearen llaços d'amistat i tots gaudien de la lectura dels altres. Venien de totes les terres des de Salses a Guardamar i més enllà, on la gent encara gaudia escoltant històries a la vora del foc. Ui! quin fred! En les llargues nits d'hivern, en les curtes nits d'estiu, un llibre els acompanyava sempre, perquè era l'esforç quotidià de tots. I la Bajoqueta s'ho mirà satisfeta i va somriure i va pensar que la feina estava ben feta. I tots seguiren escrivint fins a la fi dels seus dies i crearen una xarxa que ningú gosà trencar.

A tots els seguidors dels contes: fins aviat!!!!

La Festa del Badiu i la rateta

He tornat a remirar fotografies i he reculat uns quants anys. La Festa del Badiu comportava un esforç important d'organització, d'il·lusió i de treball comunitari. Muntar les paradetes no era cosa de broma, implicava tot un devessall d'activitats, reunions, idees i compenetració importants. I aquest esforç el fèiem tots: els caps, els nois i noies des dels llobatons fins al clan i els pares.

He tornat a veure la meva mare a la parada de la Rateta. Ara ja no es fa, "no és ecològica", no és "políticament correcte". Però jo recordo aquella estructura de caus tapats amb una baralla de cartes de la sort, l'anada a buscar una rateta blanca i petita que fos corredissa i no massa espantadissa. La recerca de regals i el muntar la parada amb els cartells i els globus. Recordo l'entrega de la família Valls, els pares i les nenes-la Carme, la Dolors, la Núria-, el matrimoni Capeta -en Miquel i la Teresa Oriol-, l'Anita Mateu, la meva mare.

Quedava maca la parada i n'estaven, n'estàvem, orgullosos.

I el dia de la Festa, esperàvem que la rateta es comportés i "aguantés" tot el dia, matí i tarda sense defallir, pobre!

Es repartien les cartes mentre es tenia la rateta tapada amb una caixeta al mig del parament i quan s'havien venut totes, es destapava i la rateta, cames ajudeu-me!, corria cap a aquí, cap allà, buscant un cau, un recés per estar tranquil·la. Ai!, aquell afortunat del cinc d'oros s'enduia un estoig, o una nina, o un penjador, tant li feia, però l'estona de misteri, d'il·lusió i d'espera s'ho valia tot.

Després, al capvespre, tocava desparar i endreçar-ho tot, ja cansats. No recordo què fèiem amb la rateta; alguna criatura se la devia endur a casa seva per cuidar-la i amanyagar-la.

La Festa seguia cada any, organitzada per l'agrupament escolta fins el 1975. El 1976 se'n féu càrrec el Congrés de Cultura Catalana i a partir del 1977 l'AAVV del Centre. Aquest any se'n celebra la 50ena edició. Moltes felicitats i que continuï!!

Festa del Badiu

HOLA! Tinc una mica abandonat aquest bloc. 

La veritat és que no sé massa com posar-m'hi però ahir vaig trobar una noia amb la que hem coincidit a molts llocs i m'ha dit que havia trobat el meu bloc i li semblava interessant. Caram! sempre em quedo parada que algú m'ho digui. Tinc la sensació que escric per mi i que he penjat aquelles coses que m'han motivat, preocupat o fet viure.... però que algú s'hagi parat al bloc de Cal Sac i a més a més l'hagi investigat i l'hagi trobat interessant, em meravella!

Aquesta noia la conec des dels temps de l'escoltisme. Una bona companya, amiga i referent per a tota una determinada gent en el camp de l'escoltisme i en el camp educatiu i psicològic. De fet, les meves primeres passes en el món professional van ser gràcies a ella, amb les reeducacions al carrer Sant Joan de la Creu, a Badalona. M'ha comunicat que aquest any es celebra el cinquantenari de la Festa del Badiu! 50 anys!! De seguida he pensat que jo en tinc 57 i en faré 58! O sigui, que jo en tenia 8 i estava en les llistes d'espera per entrar a l'agrupament Sant Jaume-Rosa Busqué!!

Quins bons records!! Això que penso que mentre es viuen, no ens acabem d'adonar del que estem vivim i és el pas dels anys els que et fan reviure una història a la que no donaves importància. Sempre havia envejat a la meva mare quan ens explicava les coses que havia fet i havia viscut de jove: el teatre, la joventut carmelitana, la família, la colla d'amics, el "col·legit"... i pensava que jo mai no podria recordar res semblant perquè jo no vivia res interessant. I ara, enyoro tant aquells temps! Deu ser cosa que una es va fent vella!!

Avui m'ha tornat a trucar i hauré de buscar a les golfes els records fets pols desats en unes maletes velles, espolsar-los i reviure'ls entre plors... segur!

Estic en un moment de la meva vida en el que encara estic paint un dol... de tantes coses passades.... de tants records que tornen i ni tant sols m'esperava.... i no sé com continuar i com encetar una etapa nova... i em fa una mica de basarda!, de quedar-me ancorada en aquest passat que quan era present em va passar de llarg. I vull fer un futur... però com i perquè? Potser també estic en una realitat a la que ara no valoro i d'aquí uns anys.... si en queden gaires.... recordaré amb enyor.

Perdoneu l'abocada, espero que no gaire gent ho llegeixi... però avui n'he tingut ganes.

Buscaré a les golfes i espero que em serveixi per crear un demà..... no per a gaire gent, tant sols per mi.

NADAL 2011

La mare explica un conte als seus petits,

Conte fet d’esperança i somnis i neguits.

Els infants miren embadalits

Arbres i pastors i reis i llums de colors.

L’estel brilla en la foscor,

Una llàgrima esdevé un plor.

En el plor de la mare i per la mare

S’esdevé Nadal cada dia dins el cor.

La mare retorna feta desig

La mare retorna feta cançó.

L’estel es perd a l’horitzó
La nit i el silenci ho embolcalla tot