Teresa Fornaguera Bausà

Montserrat, Joan i Teresa 
amb la mare Dolors i la tia Lola

La Montserrat i en Llorenç
i la Teresa

Avui és Santa Teresa. Tu, fa uns dies que vas marxar, el dia 8 d'aquest mes d'octubre tant estrany. Hem saludat la mort i la vida en el pas de dos dies. Recordo, Teresa, tieta, quan érem petits i venies a casa al carrer Anton Romeu a fer-nos companyia i, sobre tot, aquell any que vaig estar més malalta i tu vivies al pis de sobre casa i baixaves sovint. També vas viure una època a casa, abans de casar-te. Al llarg d'aquests anys hem tingut poques ocasions d'estar juntes però ens hem anat veient: veníem a Torredembarra i a Valls i vosaltres també fèieu una escapada a Badalona: tantes ganes que tenies de tornar-hi, eh!

Montserrat i Teresa

Eres la petita dels germans. La mama m'explicava que, quan ella festejava amb el papa, anaves a passejar amb ells i et duien al cine, que t'agradava molt! També m'havia dit que eres la "Teia", com un nom ben familiar.

La Montserrat amb la Núria i en Jaume,
 la Teresa i en Fernando el dia del casament

No has tingut una vida fàcil, vas néixer uns anys de guerra i vas sobreviure a la postguerra, les coses eren més complicades, però ara que remiro fotografies antigues us veig a tots rient, en les sortides a Montserrat amb els vostres pares i en els jocs del carrer; en aquell carrer d'en Prim del que estàveu enamorats, pel que quasi no passaven cotxes i podíeu jugar tranquil·lament; com han canviat les coses, oi?

Has tingut dos fills que tant estimat molt i t'han acompanyat sempre. I, malgrat la distància, Teresa, jo també t'he tingut sempre present.

Teresa, Montserrat, Joan, Jordi

Un petó molt fort. No t'oblidis d'aquesta nebodeta i siguis allà on siguis, descansa acompanyada per tota la teva família.

Fins sempre!

Benvinguda!!, Dàlia

Hola, Dàlia:

Sóc la Núria, la teva tieta àvia de part del teu avi. Si, si, que estrany oi? Sóc la germana del teu avi, el Jaume Comas Fornaguera i la tieta de la teva mare, la Maria Comas Valls. Avui he vingut a veure't a Margalef on vius amb la teva mare, la Maria i el teu pare en Josep Puig. Vols que et digui més coses de la família?, les que jo conec, eh! En Jaume i jo som fills dels teus besavis, en Llorenç i la Montserrat que eren els nostres pares; em sap greu, molt, però ja no els podràs conèixer. Jo estic segura que a ells els hagués agradat molt conèixe't, però, així és la vida que hauràs d'anar aprenent. En Llorenç, el teu besavi, es va morir fa molts i molts anys, el 1958, quan l'avi Jaume i jo erem molts petits i la teva besàvia Montserrat es va morir fa poc, el 2011, i sé que hagués estat molt contenta de veure't i fer-te un petó molt gros; saps?, jo encara l'enyoro una mica, però quan siguis més gran t'explicaré coses d'ella. Espero que estiguis uns quants anys amb els teus avis, l'avi Jaume i l'àvia Mercè i també amb els pares del teu pare i amb la teva tieta Clara que ara és a Alemanya però que t'estima molt!! Tots nosaltres t'ajudarem i t'ensenyarem coses. Saps?, a tots ens agrada la muntanya i els animals i les flors i la natura. Tu tens nom de flor!!!

Has nascut el dia 10 d'octubre, en temps de tardor que també és molt maca perquè els arbres tenen colors grocs i taronges i vermells i ja no fa tanta calor i es pot anar a buscar bolets!... ja veuràs, ja, quantes coses farem!! Esperem que t'agradi molt estar entre nosaltres i. encara que ens anem fent grans, riurem i jugarem i cantarem i anirem per la muntanya a collir floretes i a beure aigua de les fonts. T'ensenyaré llocs que a mi m'agraden i ens agafarem de la mà per fer pendents massa fortes i tu m'ajudaràs a les pujades, eh! Espero que estiguem un temps juntes i, si per aquelles coses no fós possible, espero que alguna vegada et parlin de mi i et diguin que ja t'he estimat.

Ja tornaré a venir, eh! Tu, de moment, créix força i posa't forta.... i no facis gaires rebequeries, eh!

Apa!!, ens tornarem a veure, noia!!! Fins aviat!!!

Coral Poble que canta

La Coral Poble que canta té activitat aquest cap de setmana: el dissabte a la tarda a Argentona i el diumenge al matí a Matadepera
Us esperem a tots!!

Benedictus i Sancta Mater

Avui una mica de música. Per relaxar, per gaudir del silenci, per mirar una mica més enllà del nostre petit voltant, per volar, per entrar en comunió amb els altres i amb el cel i amb la nit.
Que tingueu una bona nit!

Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament

Podeu enviar aquesta carta al President del Parlament Europeu. Ha d'anar circulant,

Para: president@europarl.europa.eu

Asunto: Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament

Dear sir,

As a Catalan and European, I want to express my great concern because of the statements made today (september 2012, the 28th) by Mr. Alejo Vidal-Quadras, member of the European Parliament,  against the Catalans' right to decide their national future, asking for  a Spanish army-led action  against Catalonia, its citizens and its democratic institutions if we decide democratically to secede from Spain.

As you can understand, the statements made by Mr Alejo Vidal-Quadras seem to come from a non-democratic minded person, and they dangerously remember me the fascist military regime from Franco's dictatorship. Furthermore, that speech sinks the European Parliament democratic prestige in a total disrepute.

I hope you will take the proper actions to discipline Mr. Vidal-Quadras and prevent future similar non-democratic attitudes by other European Parliament members.

As a Catalan I expect a clear declaration of the European Parliament against the use of armed force against nations implementing  the most basic democratic and human right: the self-determination right.

Yours sincerely,
(la vostra signatura)

L'EAP i l'escola

Escola Planas i Casals

 L'1 de setembre hem iniciat un nou curs. L'1 de setembre del 2012 fa 30 anys que estic a l'EAP de Badalona (Equip d'Assessorament Psicopedagògic). Per mi, és una data important: treballar durant 30 anys al mateix lloc dóna un no sé què de basarda del temps passat i del futur que queda.

Escola Montigalà

Ara que fa ja 30 anys que vem encetar aquest camí, he recordat aquell equip de 8 persones que vem iniciar un equip de bell nou, amb projectes, amb il·lusions i esperances, amb dificultats i amb poca experiència en el camp, però amb unes ganes enormes de posar el nostra gra de sorra i contribuir al futur de l'educació dels infants, i sobretot, d'aquells amb els que desplegàvem La Llei d'Integració del Minusvàlid. Han passat els anys i cadascú ha anat seguint el seu projecte.

En un temps en el que sembla que donem molta importància als números des del punt de vista estadístic - nombre d'alumnes valorats, nombre de reunions, nombre d'entrevistes, nombre de derivacions, nombre de dictàmens,...- a mi se'm fa palesa tota una altra vessant sense la que no haguéssim pogut tirar endavant. I és la importància dels valors de la relació entre els professionals. Compartir anhels, compartir dificultats i preocupacions i fer lligams personals amb els professionals de les escoles, amb les famílies i amb els alumnes amb necessitats educatives, ha estat el millor de tot aquest temps.

Can Barriga

Ara que he fet 30 anys i que m'he acomiadat d'alguna escola amb la que hem treballat colze a colze, em dóna la perspectiva d'una nova etapa en la que perdurarà aquest lligam no només amb aquesta escola si no també amb totes les que he conviscut al llarg dels anys: escoles que han tancat, escoles de nova construcció i escoles que perduren al llarg del temps.

He après molt amb tots!: amb els mestres i professorat, amb les famílies i amb els mateixos alumnes i us vull donar les gràcies.

Escola Jungfrau

No plego, no! però potser ja tinc la mirada posada en els 60 i una mica més enllà, és clar, ja que no em toca! i potser els nous temps estan incidint en una nova manera de fer: amb retallades, amb pocs espais de reflexió entre el professorat i entre els professionals dels EAP, amb cansament, .... però m'agradaria recuperar, ni que sigui una mica, aquell equip de llavors, amb l'empenta de saber-nos coneixedors d'una cosa que començava i on quedava molt per fer. Avui puc dir que no sé exactament on hem arribat, però que han canviat coses, moltes, hem treballat per la integració fins a la inclusió però tant sols hem encetat aquest camí.

Torno a repetir: gràcies a tots i ànims!! que tingueu un bon curs!!!!!

Catalonia, the new state of Europa

Potser ha estat l'esdeveniment més important dels últims temps. Potser tots i totes en vem quedar molt satisfets. Potser ens vem sentir formant part d'un projecte que hem d'anar creant per dret. Però, potser és imprescindible i necessari que tingui una continuïtat: que l'esforç, les il·lusions, el desig col·lectiu i el projecte comú d'exercir el dret a l'autodeterminació i la voluntat expressada pacíficament de la Independència ha de tenir un començament. Ens ho mereixem com a poble: per la història, per la cultura, per la nostra manera de ser al món, ni millor ni pitjor que d'altres, senzillament la nostra, com tants pobles poden i han de continuar exercint.

Seria, ARA JA SI, imperdonable que tot plegat quedés en res, que l'any vinent per aquestes dates haguéssim de tornar a sortir en les mateixes condicions: penso que no ens ho podem permetre. I goso fer una proposta a l'ANC, a l'Òmnium, a tots els municipis per a la Independència i a tots els ciutadans: si d'aquí la cosa no camina, doncs ens aturem tots. Si, i poso un període de temps una mica llarg, l'1 de gener del 2013 no hi ha hagut cap moviment, els mateixos que vem sortir per manifestar-nos, sortim al carrer per quedar-nos-hi i no ens movem del Parlament ni de la plaça Sant Jaume fins a tenir una declaració d'independència.

La riuada de gent que baixava per tots els carrers possibles fins a les portes de la Ciutadella es mereix una resposta contundent.
I jo diria a Espanya i al món: no us preocupeu, nosaltres també volem sol·lucionar i trobar estratègies per la crisi, pel benestar, per la solidaritat i per anar junts tots plegats, però cadascú des del seu lloc, amb les seves pròpies eines, amb el saber que estem compartint llibertat, no esclavitud, talment com van junts França, o Alemanya o Espanya o.... i també l'Estat Català. Anar junts senyors no vol dir que tot Europa hagi de ser espanyola, oi? Doncs, des de la nostra catalanitat, amb els nostres recursos, sabent ni més ni menys que d'altres, podem avançar.

Joan Fornaguera Bausà

 Hola, Joan. 

Encara que hagis marxat, et continuaré dient hola. És bo recordar sempre les persones, aquelles amb les que has conviscut uns anys de la vida. Saps, la mama t'apreciava molt, jo diria, que fins i tot de joves, et tenia una mica d'adoració: eres el germà trempat, el que jugava a bàsquet, el que les noies li anaven al darrera, el que descobria sempre coses noves i les portava a casa, el que ella sentia més lliure. Crec que ara deveu estar junts altra cop.

Jo també et recordo; recordo el tiet que una vegada es va presentar amb una màquina nova que tenia dos rodes que donaven voltes mentre hi passava una cinta que parlava!: era un magnetòfon i podies gravar la veu i sentir-la!. I també un dia que vas aparèixer amb una guitarra, a casa els avis del carrer d'en Prim. No sé si la sabies tocar, però a mi em va encantar. Jo tenia un tiet que sempre portava novetats! També recordo un altre moment que no val la pena esmentar però que em va deixar trista a la porta de casa que es va voler tancar.

El que sempre recordàvem era la sortida que vem fer a Montserrat, tu i jo, i la moto! Des que s'havia mort el meu pare no havia tornat a anar amb moto i tu et vas presentar a casa, al carrer Mossèn Anton Romeu, em vas agafar i vas dir a la mama: anem a Montserrat! Això era el 1960. En fa uns quants d'anys, eh!

I en van passar molts més fins que ens vem tornar a veure, fins al 1987 que no vem saber massa coses els uns dels altres: les coses vénen com vénen i van com van i vem fer una vida sense tiets ni nebots, però quan ens vem tornar a retrobar, jo crec que sabíem que conservàvem l'estimació o així ho vaig voler entendre: la mama va tornar a trobar un germà i jo un tiet que feia riure.

Després ens hem anat veient, fent broma fins l'últim moment. M'agradava la teva manera d'encarar les coses, sempre amb un punt d'ironia i d'humor fi. 

Cuida't força!; ara no crec que sentis ja cap més dolor, però vigila per si de cas, que no se sap mai com les gasten per allà on diuen: "per allà dalt".

Pensa alguna vegada en els teus fills i en els teus néts i, perquè no, també en els teus nebots. (Ei!, no cal ni dir que pensis en la teva dona i els teus germans que encara corren, és un dir, per aquí!).

A reveure Joan, i si alguna vegada gires el cap "aquí a baix", fes-nos un somriure i anima'ns a continuar.

Una abraçada molt forta!