23 d’octubre 2012

La Gota d'aigua (Lacrimacorpus dissolvens)

Em dic Mercè i tinc 23 anys. Provinc de bona família: el pare és arquitecte i la mare és directora d’una empresa del món de la moda. No em puc queixar. He acabat econòmiques i tinc unes quantes oportunitats entre mans .Ara bé, us vull explicar quina és la meva situació actual. De fet, però, és força inexplicable; no sé pas per on començar, però estic força amoïnada.
Ahir vaig arribar a casa cansada; el dia havia estat feixuc. M’havia llevat amb cert optimisme preveient que les coses anirien rodades. Tenia un munt de compromisos i havia de quedar bé. Em vaig posar aquell vestit jaqueta torrat que tant m’escau i em vaig recollir el cabell amb gràcia. No és per dir, però sóc alta, prima, i de bon veure. A més a més, i com diu la mamà, no importa el que hagis de dir o fer, cal donar la imatge. La meva feina em dóna això de donar la imatge, i si penso en aquests moments, en com em veig....és força desesperant tot l’esforç que he fet: l’esquí, els raigs UVA, la dietètica, els sacrificis de tot ordre...per arribar on sóc. On sóc? Ni jo mateixa ho sé
Com us deia, vaig sortir de casa disposada a tot.
Tanmateix, les coses no van anar com era de desitjar; no sé ben bé perquè se'm va girar el dia.
A mig matí, una negra nuvolada va cobrir el cel de la ciutat i va envair carrers i places. Prou que havien anunciat un canvi de temps, però com que aquell noiet de la tele no és que l’endevini gaire.... Poc a poc la foscor va anar prenent cos, fins i tot semblava que el sol desapareixia del tot.
Vaig allargar el pas, no fos que el vestit jaqueta em quedés deslluït i l’hagués de portar a la tintoreria. Oh ! i el cabell....No estava disposada a dues sessions de perruqueria a la setmana. No és que no pugui permetre-m’ho, però amb tants compromisos no dono l’abast.
De cop i volta van començar a caure unes gotes grosses, seguides i vaig començar a córrer, però la pluja s’anava fent més evident. La roba se m’enganxava al cos, les sabates estaven negades. La gent s’arrecerava sota els balcons i dins les tendes, però no sé perquè, jo no podia deixar de córrer. Aquella carrera no portava enlloc; m’adonava que només anava donant voltes pels mateixos carrers, sense saber massa a on anar, com si hagués perdut totalment l’orientació-
Al cap de força estona, xopa, amb els cabells ben molls i l’aigua regalimant-me per tot arreu, vaig decidir parar: havia de tornar a casa. Era ja negra nit i nerviosa com estava no sabia trobar el camí. Amb angoixa i desesperança vaig intentar trobar un taxi i us puc ben dir que costa paciència i humor per trobar-ne un en aquestes ocasions. Tot i així, encara bo que recordava l’adreça
Tot plegat semblava un somni.
Quan vaig entrar a casa em vaig treure la roba immediatament: Quina piltrafa tota jo! Era desesperant; si m’hagués vist la mamà! Encara que si em veu com estic ara, allò era glòria que en diuen.
Em vaig posar còmoda, encara esbufegava de la corredissa, però vaig decidir que m’havia de calmar.
Vaig entrar a la saleta i em vaig estirar al sofà. Sobre la tauleta hi havia un got de whisky preparat i un llibre. No podia recordar com havia anat a parar allà. És clar, que després de la mullena qualsevol recordava res.
La portada em va encuriosir. No creia haver-lo vist mai aquell llibre; potser se l’havia deixat algun dels meus amics.
Si em veiessin ara..., ara si que estic impresentable.
Primer vaig pensar en estirar-me i dormir, em convenia, però el títol del llibre em va atraure: L’squonk. Quina paraula, no l’havia sentit mai! Per tant, tot i el cansament, em vaig disposar a fullejar-lo: això potser em relaxaria.
Vaig obrir el primer full. El relat començava així:

" La zona de l'squonk és molt limitada. Fora de Pennsylvania poques persones han sentit parlar d'ell, encara que es diu que és bastant comú en els cicutals d'aquell Estat. L'squonk és molt tosc i generalment viatge a l'hora del crepuscle. La pell, que està coberta de berrugues i lunars, no li calça bé; els millors jutges declaren que és el més desgraciat de tots els animals. Rastrejar-lo és fàcil, perquè plora contínuament i deixa un rastre de llàgrimes. Quan el tenen acorralat i no pot fugir o quan el sorprenen i l'espanten es dissol en llàgrimes. Els caçadors d'Squonks tenen més èxit en les nits de fred i de lluna, quan les llàgrimes cauen lentament i a l'animal no li agrada moure's; el seu plor se sent sota les branques dels foscos arbusts de cicuta.
" El senyor J.P. Wentling, abans de Pennsylvania i ara establert a ST. Anthony Park, Minnesota, va tenir una trista experiència amb un Squonk prop de Monte Alto. Havia sentit el plor de l'Squonk i l'havia induït a ficar-se en una bossa, que portava a casa, quan de cop i volta el pes es va alleugerir i el plor acabà. Wentling va obrir la bossa; només quedaven llàgrimes i bombolles."

Vaig llegir amb interès. De cop i volta, el personatge es posà a parlar, sortí del text, va fer un monòleg:

Ei!, ei!, ei!, ... para un moment!. No corris, no vagis tan lluny! No t'imaginis més del que està escrit, sobretot quan el que està escrit no és ben bé la veritat.
Què és la veritat en aquesta situació, et preguntaràs. No vull fer filosofia ni expressar qüestions existencials.
Però, a veure noia, tu t'ho creus tot?. M'acabes d'imaginar com un follet del bosc, com aquells gnoms que viuen al País del Nord, com un personatge del Senyor dels Anells. Et penses que sóc poruc, poca pena, solitari, trist...
Amb quin dret t'erigeixes com a jutge?. Hi ha un senyor que es pensa que m'ha inventat com a personatge i a sobre tu fas la teva interpretació i em redescubreixes pensant que sóc, ja no com el que intenta, sense èxit, descriure'm si no com un sac de plors.
T'estranya que et parli així? : fas cara d'incredulitat. Pobre desgraciada. T'has imaginat la meva imatge i la meva desaparició tot d'un plegat. M'has pensat i m'has volgut portar al món de l'oblit al mateix temps; " ser o no ser " que deia un personatge del teu món. De fet, però, estàs voltada d'squonks. " Ser o no ser "; no és ben bé això. Jo diria : " ésser o transformació "...
Ep!, para !, no tornis a fer volar el teu pensament : no veus que no existeix?
Sóc jo que t'imagino a tu.”

Quines cabòries! Però com pot ser que hagi arribat aquí. A veure, recapitulem: em dic Mercè i estic llegint una història, un pèl absurda - val a dir - sobre no sé quins personatges que es diuen squonks. Què ha passat de cop i volta?. M'he endormiscat?. No sóc una persona que pensi més enllà dels fets quotidians, més aviat diria que no crec massa en res; d'on he tret aquestes reflexions, doncs ?.
Estic aquí, a la saleta de casa confortablement asseguda al sofà, a fora, plou. Està fosc i se sent el soroll dels cotxes passant per Major de Sarrià. Tinc un got de whisky a l'abast i els apunts d'estadística escampats per la tauleta. Com m'ha vingut aquesta història a les mans. No serà que, en realitat, sóc l'squonk imaginant a la Mercè; existeix la Mercè ?.
És clar, torno a repetir: tinc 23 anys, provinc de bona família, visc a la part alta de Sarrià, tot just he acabat econòmiques però tinc un bon pervindre. El papà és un arquitecte famós conegut en medis socials i polítics: des dels seus anys de progre que "milita" a Iniciativa. La mamà és directora d'una empresa que es dedica al món de la moda.
" Ésser o transformació" , aquesta és la última frase que he sentit a dir a l'squonk. Val la pena pensar-hi. Quina seguretat tenim que les coses existeixin?, Qui pensa en qui,...? Ja hi tornem!. A veure, sóc la personatge, sóc la lectora,... potser només busco ser la creadora...
Vaig tancar el llibre. Que estrany! La història era fantàstica. Semblava que aquest personatge hagués pres força i forma i s’hagués revelat contra tot. I el que és més curiós, és que se m’assemblava extraordinàriament: jove, elegant, amb empenta, un pèl nerviós però dominant sempre la situació.
Tot plegat havia estat un dia fatídic. I aquella pluja no parava, semblava voler amarar-ho tot.
Em vaig aixecar del sofà incòmode i vaig mirar per la finestra; només veia aigua, aigua, aigua que cobria les voreres, que regalimava per les parets de les cases i rajava dels balcons. Aviat tot s’anava entelant, els objectes es feien borrosos a la vista. No es veien ni cases, ni cotxes, ni gent, ni arbres, res. Res.
Vaig tornar a pensar en el llibre que parlava. Ai, Mercè!
Vaig anar a l’habitació i em vaig mirar al mirall, a veure quina pinta feia.

Era, i sóc encara, una grossa gota d’aigua.

15 d’octubre 2012

Teresa Fornaguera Bausà


Montserrat, Joan i Teresa 
amb la mare Dolors i la tia Lola
La Montserrat i en Llorenç
i la Teresa
Avui és Santa Teresa. Tu, fa uns dies que vas marxar, el dia 8 d'aquest mes d'octubre tant estrany. Hem saludat la mort i la vida en el pas de dos dies. Recordo, Teresa, tieta, quan érem petits i venies a casa al carrer Anton Romeu a fer-nos companyia i, sobre tot, aquell any que vaig estar més malalta i tu vivies al pis de sobre casa i baixaves sovint. També vas viure una època a casa, abans de casar-te. Al llarg d'aquests anys hem tingut poques ocasions d'estar juntes però ens hem anat veient: veníem a Torredembarra i a Valls i vosaltres també fèieu una escapada a Badalona: tantes ganes que tenies de tornar-hi, eh!
Montserrat i Teresa
Eres la petita dels germans. La mama m'explicava que, quan ella festejava amb el papa, anaves a passejar amb ells i et duien al cine, que t'agradava molt! També m'havia dit que eres la "Teia", com un nom ben familiar.
La Montserrat amb la Núria i en Jaume,
 la Teresa i en Fernando el dia del casament
No has tingut una vida fàcil, vas néixer uns anys de guerra i vas sobreviure a la postguerra, les coses eren més complicades, però ara que remiro fotografies antigues us veig a tots rient, en les sortides a Montserrat amb els vostres pares i en els jocs del carrer; en aquell carrer d'en Prim del que estàveu enamorats, pel que quasi no passaven cotxes i podíeu jugar tranquil·lament; com han canviat les coses, oi?
Has tingut dos fills que tant estimat molt i t'han acompanyat sempre. I, malgrat la distància, Teresa, jo també t'he tingut sempre present.
Teresa, Montserrat, Joan, Jordi
Un petó molt fort. No t'oblidis d'aquesta nebodeta i siguis allà on siguis, descansa acompanyada per tota la teva família.
Fins sempre!

13 d’octubre 2012

Benvinguda!!, Dàlia


Hola, Dàlia:
Sóc la Núria, la teva tieta àvia de part del teu avi. Si, si, que estrany oi? Sóc la germana del teu avi, el Jaume Comas Fornaguera i la tieta de la teva mare, la Maria Comas Valls. Avui he vingut a veure't a Margalef on vius amb la teva mare, la Maria i el teu pare en Josep Puig. Vols que et digui més coses de la família?, les que jo conec, eh! En Jaume i jo som fills dels teus besavis, en Llorenç i la Montserrat que eren els nostres pares; em sap greu, molt, però ja no els podràs conèixer. Jo estic segura que a ells els hagués agradat molt conèixe't, però, així és la vida que hauràs d'anar aprenent. En Llorenç, el teu besavi, es va morir fa molts i molts anys, el 1958, quan l'avi Jaume i jo erem molts petits i la teva besàvia Montserrat es va morir fa poc, el 2011, i sé que hagués estat molt contenta de veure't i fer-te un petó molt gros; saps?, jo encara l'enyoro una mica, però quan siguis més gran t'explicaré coses d'ella. Espero que estiguis uns quants anys amb els teus avis, l'avi Jaume i l'àvia Mercè i també amb els pares del teu pare i amb la teva tieta Clara que ara és a Alemanya però que t'estima molt!! Tots nosaltres t'ajudarem i t'ensenyarem coses. Saps?, a tots ens agrada la muntanya i els animals i les flors i la natura. Tu tens nom de flor!!!
Has nascut el dia 10 d'octubre, en temps de tardor que també és molt maca perquè els arbres tenen colors grocs i taronges i vermells i ja no fa tanta calor i es pot anar a buscar bolets!... ja veuràs, ja, quantes coses farem!! Esperem que t'agradi molt estar entre nosaltres i. encara que ens anem fent grans, riurem i jugarem i cantarem i anirem per la muntanya a collir floretes i a beure aigua de les fonts. T'ensenyaré llocs que a mi m'agraden i ens agafarem de la mà per fer pendents massa fortes i tu m'ajudaràs a les pujades, eh! Espero que estiguem un temps juntes i, si per aquelles coses no fós possible, espero que alguna vegada et parlin de mi i et diguin que ja t'he estimat.
Ja tornaré a venir, eh! Tu, de moment, créix força i posa't forta.... i no facis gaires rebequeries, eh!
Apa!!, ens tornarem a veure, noia!!! Fins aviat!!!

06 d’octubre 2012

Coral Poble que canta


La Coral Poble que canta té activitat aquest cap de setmana: el dissabte a la tarda a Argentona i el diumenge al matí a Matadepera
Us esperem a tots!!

05 d’octubre 2012

Benedictus i Sancta Mater


Avui una mica de música. Per relaxar, per gaudir del silenci, per mirar una mica més enllà del nostre petit voltant, per volar, per entrar en comunió amb els altres i amb el cel i amb la nit.
Que tingueu una bona nit!





29 de setembre 2012

Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament

Podeu enviar aquesta carta al President del Parlament Europeu. Ha d'anar circulant,

Asunto: Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament


Dear sir,

As a Catalan and European, I want to express my great concern because of the statements made today (september 2012, the 28th) by Mr. Alejo Vidal-Quadras, member of the European Parliament,  against the Catalans' right to decide their national future, asking for  a Spanish army-led action  against Catalonia, its citizens and its democratic institutions if we decide democratically to secede from Spain.

As you can understand, the statements made by Mr Alejo Vidal-Quadras seem to come from a non-democratic minded person, and they dangerously remember me the fascist military regime from Franco's dictatorship. Furthermore, that speech sinks the European Parliament democratic prestige in a total disrepute.

I hope you will take the proper actions to discipline Mr. Vidal-Quadras and prevent future similar non-democratic attitudes by other European Parliament members.

As a Catalan I expect a clear declaration of the European Parliament against the use of armed force against nations implementing  the most basic democratic and human right: the self-determination right.

Yours sincerely,
(la vostra signatura)

18 de setembre 2012

L'EAP i l'escola


Escola Planas i Casals
 L'1 de setembre hem iniciat un nou curs. L'1 de setembre del 2012 fa 30 anys que estic a l'EAP de Badalona (Equip d'Assessorament Psicopedagògic). Per mi, és una data important: treballar durant 30 anys al mateix lloc dóna un no sé què de basarda del temps passat i del futur que queda.
Escola Montigalà
Ara que fa ja 30 anys que vem encetar aquest camí, he recordat aquell equip de 8 persones que vem iniciar un equip de bell nou, amb projectes, amb il·lusions i esperances, amb dificultats i amb poca experiència en el camp, però amb unes ganes enormes de posar el nostra gra de sorra i contribuir al futur de l'educació dels infants, i sobretot, d'aquells amb els que desplegàvem La Llei d'Integració del Minusvàlid. Han passat els anys i cadascú ha anat seguint el seu projecte.
En un temps en el que sembla que donem molta importància als números des del punt de vista estadístic - nombre d'alumnes valorats, nombre de reunions, nombre d'entrevistes, nombre de derivacions, nombre de dictàmens,...- a mi se'm fa palesa tota una altra vessant sense la que no haguéssim pogut tirar endavant. I és la importància dels valors de la relació entre els professionals. Compartir anhels, compartir dificultats i preocupacions i fer lligams personals amb els professionals de les escoles, amb les famílies i amb els alumnes amb necessitats educatives, ha estat el millor de tot aquest temps.
Can Barriga
Ara que he fet 30 anys i que m'he acomiadat d'alguna escola amb la que hem treballat colze a colze, em dóna la perspectiva d'una nova etapa en la que perdurarà aquest lligam no només amb aquesta escola si no també amb totes les que he conviscut al llarg dels anys: escoles que han tancat, escoles de nova construcció i escoles que perduren al llarg del temps.
He après molt amb tots!: amb els mestres i professorat, amb les famílies i amb els mateixos alumnes i us vull donar les gràcies.
Escola Jungfrau
No plego, no! però potser ja tinc la mirada posada en els 60 i una mica més enllà, és clar, ja que no em toca! i potser els nous temps estan incidint en una nova manera de fer: amb retallades, amb pocs espais de reflexió entre el professorat i entre els professionals dels EAP, amb cansament, .... però m'agradaria recuperar, ni que sigui una mica, aquell equip de llavors, amb l'empenta de saber-nos coneixedors d'una cosa que començava i on quedava molt per fer. Avui puc dir que no sé exactament on hem arribat, però que han canviat coses, moltes, hem treballat per la integració fins a la inclusió però tant sols hem encetat aquest camí.
Torno a repetir: gràcies a tots i ànims!! que tingueu un bon curs!!!!!

13 de setembre 2012

Catalonia, the new state of Europa

Potser ha estat l'esdeveniment més important dels últims temps. Potser tots i totes en vem quedar molt satisfets. Potser ens vem sentir formant part d'un projecte que hem d'anar creant per dret. Però, potser és imprescindible i necessari que tingui una continuïtat: que l'esforç, les il·lusions, el desig col·lectiu i el projecte comú d'exercir el dret a l'autodeterminació i la voluntat expressada pacíficament de la Independència ha de tenir un començament. Ens ho mereixem com a poble: per la història, per la cultura, per la nostra manera de ser al món, ni millor ni pitjor que d'altres, senzillament la nostra, com tants pobles poden i han de continuar exercint.
Seria, ARA JA SI, imperdonable que tot plegat quedés en res, que l'any vinent per aquestes dates haguéssim de tornar a sortir en les mateixes condicions: penso que no ens ho podem permetre. I goso fer una proposta a l'ANC, a l'Òmnium, a tots els municipis per a la Independència i a tots els ciutadans: si d'aquí la cosa no camina, doncs ens aturem tots. Si, i poso un període de temps una mica llarg, l'1 de gener del 2013 no hi ha hagut cap moviment, els mateixos que vem sortir per manifestar-nos, sortim al carrer per quedar-nos-hi i no ens movem del Parlament ni de la plaça Sant Jaume fins a tenir una declaració d'independència.
La riuada de gent que baixava per tots els carrers possibles fins a les portes de la Ciutadella es mereix una resposta contundent.
I jo diria a Espanya i al món: no us preocupeu, nosaltres també volem sol·lucionar i trobar estratègies per la crisi, pel benestar, per la solidaritat i per anar junts tots plegats, però cadascú des del seu lloc, amb les seves pròpies eines, amb el saber que estem compartint llibertat, no esclavitud, talment com van junts França, o Alemanya o Espanya o.... i també l'Estat Català. Anar junts senyors no vol dir que tot Europa hagi de ser espanyola, oi? Doncs, des de la nostra catalanitat, amb els nostres recursos, sabent ni més ni menys que d'altres, podem avançar.