Deia jo, a l'inici d'aquest curs, que em sabia greu que l'educació, en aquest país, tant sols fos tema de quant els alumnes agafen la cartera al setembre i la deixen al juny. Però, en pocs dies he sentit un parell de debats a TV3 que crec que han estat molt encertats. En totes dues ocasions s'ha parlat de la formació dels mestres i em sembla una qüestió cabdal. Ja en parlava en ocasió de la llicència d'estudis que em va concedir la Generalitat sobre el tema de l'avaluació de l'escolaritat compartida i la necessària col·laboració entre l'escola ordinària i l'escola especial, el curs 2002-2003.
En l'entrevista d'avui dels Matins de TV3 amb
José Antonio Marina, filòsof i pedagog, s'ha abordat el tema. Deia el Sr. Marina que cal aprofundir en la formació dels mestres. Assegurava que cal que els mestres que excel·leixen en la seva tasca han de tenir incentius i valoracions positives i aquells que no, se'ls ha d'estimular a fer-ho millor i, fins i tot, se'ls pot apartar del seu ofici. A l'Administració Pública, poques vegades s'arriba a incentivar el valor i la tasca dels mestres. Entren, deia ell, amb un nivell "21", posem per exemple, i surten al cap de quaranta anys amb el mateix nivell "21"; i això no estimula ni valora tants anys de docència. Feia també el paral·lelisme en la formació dels metges que estan obligats a fer un MIR. Talment haurien de fer les persones que es volen dedicar a la docència amb alumnes, triant escoles amb excel·lència per a fer una formació "in situ" durant 1 o 2 anys en lloc de les pràctiques, de vegades de mesos i de vegades camuflades, que fan els estudiants de magisteri.
L'educació dels infants i joves és una cosa seriosa, estem formant i educant per a un esdevenidor millor en valors: justícia, igualtat, democràcia, pensament crític. I això suposa que els que han d'impartir i treballar han de ser els més ben formats de la societat, no tant sols en conceptes i coneixements si no en pedagogia i en els mateixos valors que es vol transmetre. I han d'estar mimats: per l'Administració, per les famílies, per la societat en general.
Traspassar coneixements és relativament fàcil avui en dia. Educar no és tant fàcil. Però si, qui educa, no troba mai un reconeixement a la seva tasca és encara més difícil, més desmotivant.
Deia un professor que els incentius poden ser econòmics, és clar que si, però no tant sols; poden ser també oportunitats per a fer recerca, per a estudiar. Jo diria també una racionalització d'horaris a partir dels quals els mestres es podessin trobar, compartir, planificar i organitzar, debatre, és a dir, formar dins de cada escola un equip pedagògic que no només tingués ocupat el temps en hores lectives amb els alumnes. Què podem ensenyar quan no tenim temps per a analitzar i avaluar el que estem fent com escola? Aquesta seria una manera que els que en "saben menys" podessin aprendre dels altres, en una comunitat d'aprenentatge entre professionals, alumnes i famílies.
Caldria també tenir uns objectius clars per a l'educació, desenvolupar-los en un temps definit i avaluar-los. Però ens hem acostumat els últims anys a anar canviant l'estructura organitzativa, els plans d'estudis, el currículum variant cada quatre anys i això no ajuda gens a avançar, ans al contrari, entorpeix. Sembla que cada "ministre" que accedeix a l'Educació es vegi "obligat" a fer un nou Pla d'Educació, una nova Llei, a canviar de nou l'estructura de matèries i d'itineraris en els estudis i tant els mestres com els alumnes i les seves famílies, en pateixen les conseqüències.
La formació dels mestres depèn dels mateixos mestres, però no només d'ells. Depèn també i sobretot dels poders polítics, depèn de la col·laboració de les famílies, depèn del reconeixement de la societat, depèn de la formació dels formadors, les Universitats i els professionals com el Sr. Marina.
Jo diria que hi ha uns elements sobre els que hauríem d'actuar en educació: la formació dels mestres, l'avaluació per a la millora de la pràctica educativa, l'autonomia dels centres. I això tant des dels professionals dels centres com des dels de l'Administració i Serveis. Comptant això si, amb els mateixos implicats.
Una salutació al nou any que comença. Avui, tot són desitjos de bona esperança, d'il·lusió, de perspectives a llarg plaç; no endebades queden encara 365 dies i unes hores dels 366 d'aquest any de traspàs que es permeten pensar que hi ha temps per a tot, per decidir què farem cada dia que no hàgim fet ja. Així com ahir tot ens encarava al passat, amb els eterns balanços de tot tipus, avui tot ens encara al futur: serem millors, serem més bons, més solidaris i aconseguirem allò que tant hem buscat, allò pel que hem lluitat dia rere dia.
Els dies que passin ens donaran o no la raó. Ara, despenjarem els calendaris i en posarem d'altres i ens els mirarem amb emoció; farem plans per les vacances i els ponts (que tant de bo siguin molts!); pensarem a quins cursos, concerts, teatres, xerrades anirem; i farem bons propòsits per a fer dietes i exercicis.
Avui, encara és un dia d'impas, un dia de calma i de despertar lent, un dia de solitud als carrers de les grans ciutats. Avui ens retrobarem amb el millor de nosaltres mateixos; demà, ja veurem!
Demà tornarem a recomençar, a encarar les nostres pors i les nostres fantasies i a esperar canvis que potser no vindran. Com les onades que trenquen a la platja, com les barques silents que veuen el despertar de cada matí, des de Badalona, un bon any a tothom i que puguem dir, quan l'hàgim acabat que hem aconseguit les nostres fites com a persones i com a país.
