M'ha semblat molt interessant l'article de Joan B. Culla sobre el tema "Garzón". Cal tenir memòria "històrica" no massa llunyana i és bo recordar els orígens i els processos de tot plegat, no fa pas tants anys. Sembla que ens agrada fabricar herois d'un dia i som poc coherents amb la història, sobre tot si té a veure amb la política; encara creiem en els molins de vent. Pot ser si recordessim seriem més crítics, però sembla que té més futur la campanya mediàtica que no pas la nostra pròpia capacitat de pensament i de crítica per millorar les coses. Llegiu-lo, sobren les paraules.
La Coral "Poble que canta" ha participat a la jornada de les consultes per a la independència que s'ha organitzat a Pineda de Mar, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Sant Vicenç de Montalt. La idea d'aquesta coral va ser del Jordi Llobet que dirigeix la coral i ja ha arrossegat a persones de diferentes corals que són convocades via mail per cantar allà on hi ha consulta. D'aquesta manera, des de la consulta primera feta a Arenys de Munt ja s'ha anat a uns quants pobles i viles que organitzen l'acte demanant la participació de la coral. Realment fa goig de veure no tant sols la il·lusió dels cantaires que en formem part si no també les ganes i l'esforç dels organitzadors de les consultes a cada poble on es va. Esperem que els ànims no defalleixin i póguem anar a molts pobles més. Gràcies a l'entusiasme del Jordi que fa possible cada trobada. Com diu ell mateix, "Poble que canta poble que avança!!!"
Us convido a participar-hi a tots els que en tingueu ganes. Cal posar-se en contacte amb el Jordi i ell us envia les partitures i les informacions, molt detallades, de cada jornada.
Avui he llegit l'article que publica el Vicent Sanchis al diari Avui i m'ha semblat molt interessant, perquè em clarifica aquest embull del Tribunal Constitucional i segueix una mica el fil del que jo exposava en el meu comentari "Hem perdut la dignitat". Continuo pensant que el fons de la qüestió no està en renovar o en si al TC hi ha més "progressistes" o més "conservadors"; no està en l'anar esperant una "sentència" per veure si serem guillotinats o penjats. El fons, per mi, és que l'Estatuet el va fer el Parlament de Catalunya i el va votar els catalans: llavors, a quí hem de demanar permís. Perquè ens conformem en demanar la renovació del TC? què ens diu que els nous professionals que s'hi incorporin el llegiran i interpretaran d'una altra manera? Els que el van fer, no estan convençuts del que van fer?. Se'm generen molts més interrogants de difícil resposta. Us convido a llegir l'article de'n Sanchis
La Neret s'aixeca decidida i obre la finestra de bat a bat. És el primer que té ganes de fer, abans i tot de dutxar-se i esmorzar. Ha estat tota la setmana pendent d'aquella poncella del seu roser. S'arregla i baixa al badiu. Quan la veu, queda meravellada del color i la olor que desprèn; un color salmó amb betes grogues ataronjades i una olor.... una olor que serà el perfum amb el que compartirà el dia!
Està contenta. La mare li ha explicat que primer agafaran el metro per anar fins a plaça Catalunya i baixaran Rambla avall veient les parades de llibres, les estàtues, la gent i l'animació del carrer. Després agafaran l'autobús que les pugi fins al Palau de la Música on compraran i es faran signar el llibre. Encara no sap quin triarà, s'ho haurà de pensar bé! Anirà amb la seva rosa agafada amb una agulla a la solapa de la jaqueta! L'ha mimada tant, aquella rosa!, ha procurat regar-la però ni amb massa aigua ni amb massa poca, li ha parlat mentre s'anava obrint poc a poc, li ha tret el pugó, i ha procurat que el vent que ha fet algun dia no la fes malbé. I ara està tant gemada!
Surten de casa i agafen el metro a Pep Ventura; quanta gent! És clar, la mare li ha dit que avui és millor agafar el transport públic, perquè amb cotxe no sabrien on aparcar i a més, farien moltes cues d'entrada a Barcelona i com que és tant còmode... Endemés, la gent podrà admirar la seva rosa! I si anés en cotxe, potser es pansiria.
Amb aquella gentada té por que li aixafin la rosa, però hi posa les mans a sobre a manera de cassoleta i així la protegeix. Ui!, fan una olor les mans quan les treu!
Baixen a Plaça Catalunya i tiren Rambles avall, caminant a poc a poc, fa un dia tant clar! Ella està tant emocionada que no s'adona que va perdent els pètals de la seva rosa, que van caient al terra i s'empolsinen, es trepitgen... Quan es paren a descansar en una parada de l'autobús a prop de Colom i seu una mica, veu al terra un pètal salmó ataronjat i mira cap a la rosa. Quin espant que té!, a la rosa només li queden tres pètals i les fulles estan una mica marcides.
Pugen a l'autobús i ella ja té les llàgrimes als ulls, primer se li escapen una miqueta i després més i més. La gent se la mira i ella està desconsolada, la mare no sap com parar aquell plor. “Ja en comprarem una”- li diu. "Mira, hi ha molta gent que en ven". "Si dona, no pateixis, avui n'hi ha per tot arreu!"- li comenta una senyora que se la mira amb cara de pena. Però ella somica, no en vol cap més, vol la seva rosa, la que ha mimat aquelles últimes setmanes, la que li feia il·lusió passejar ufanosa per tot arreu i tornar-la a casa per posar-la en un gerro d'aigua i continuar-li parlant cada dia en llevar-se.
“Mare, tornem a casa!”, “aquest senyor conductor de l'autobús ens hi portarà, oi senyor, vostè que és tant amable?”. “Nena, no molestis, l'autobús té el seu recorregut”. I la Neret segueix somicant i sanglotant quan de cop, a través dels vidres de l'autobús, veuen un noi que corre al seu costat, suant i panteixant. El conductor va frenant suaument i li obre les portes per deixar-lo entrar. El noi s'acosta a la Neret: “T'he anat seguint quan he vist que perdies els pètals d'aquesta rosa tant bonica i... saps!... els he anat recollint per a tu”. Obre les mans i com un tresor valuós, apareixen tots els pètals de la rosa, ben endreçats. La Neret els toca, no s'ho acaba de creure, però el noi li agafa la tija que encara té a la mà i entre tots dos els van col·locant un a un. Oh!, la rosa torna a ser, ufanosa, fresca i olorosa com si acabés de ser tallada al jardí. La Neret somriu, obre els ulls cap al noi i sent un profund agraïment, es gira cap al conductor i li dóna les gràcies. Li sembla que avui ha guanyant dos amics!! El noi li fa un petó al front: "Cuida-la bé" I la Neret el convida a visitar el seu roser.
I segueix passejant la rosa tot el dia fins a tornar a casa. Quan se'n va al llit, se la posa al davant i s'adorm plàcidament. Aquella rosa ja no l'abandonarà mai més.
Després de la noticia d'aquests dies, i anys, sobre el Tribunal Constitucional i havent sentit les respostes dels nostres polítics, crec, sincerament, que hem perdut la dignitat. A què vé, per tota resposta de la més alta representació del país, demanar la renovació dels membres del Tribunal?
A veure, l'Estatut va ser redactat pel govern que ens governa, és a dir, per molts dels polítics que hi ha encara al seient del Parlament; va ser signat per ells, aprovat pel Parlament, refrendat pels catalans, fins i tot per les Corts!... i resulta que hem d'estar esperant una "sentència" com si fóssim criminals fascinerosos i engarjolats. Senyors, quina sentència pot ser més democràtica que el que van voler molts catalans? I resulta que després de 4 anys, no 4 dies, si no 4 anys, tot el que se'ns acut és demanar la renovació d'un Tribunal per a que pugui dictar "sentència".
Sincerament, no ho acabo d'entendre. I això que jo sóc de les que no el va votar, de les que crec que s'ha d'anar més enllà d'un Estatut amb permís de Madrid.
Us convido a llegir aquets articles del diari Avui que crec que han estat molt encertats:
Seguint amb amb el llibre Mal d'Escola de Daniel Pennac, m'ha interessat molt aquesta cita: "Cada alumne toca un instrument, i tu no pots contrariar-lo. La qüestió delicada és saber bé quins músics tens i trobar-ne l'harmonia. Una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa la mateixa simfonia. I si t'ha tocat el triangle que només fa cling cling, o la guimbarda que només fa bloing bloing, el secret és que ho facin en el bon moment, tan bé com sigui possible, que esdevinguin un triangle excel·lent, una guimbarda irreprotxable, i que estiguin orgullosos de la qualitat que la seva contribució confereix al conjunt.(117)
El problema és que els volem fer creure en un món on només compten els primers violins(118)"
És ben veritat, que quasi tots volem ser els primers violins i si pot ser fent un arpegi complicat encara millor, enduent-se'n els aplaudiments de tothom i centrar sobre nosaltres l'atenció i els elogis al millor. Una orquestra necessita de tots els instruments, del triangle i de la viola, del contrabaix i de la trompeta; però, ai quin llast! si ens toca ser triangle!.... Cal que tothom "soni" dins les seves possibilitats, les seves habilitats i la necessitat que en tingui l'orquestra i l'obra que toquem. El professor, com el bon director d'orquestra o de coral, ha de saber qui té al davant, quin alumne, quin grup, i en quin centre s'està, per anar adequant el ritme d'aprenentatge i per donar als primers violins alçada i protagonisme, però també remarcant el paper important dels triangles. Per posar un exemple, no totes les corals són com l'Orfeó Català o la Sant Jordi, però quin bé de Déu de corals hi ha al país i quanta gent que s'hi dedica sense demanar-ne massa res.
Hem de poder aconseguir en cada alumne/a la sensació i la creença que ell és ell o ella per si sol, amb les seves maneres de fer, però d'una importància cabdal. Només així iniciarem un camí d'ajuda pels mals dits mal alumnes.
És vell. Se sent cansat. Observa la selva verda i fosca, el paisatge de sempre, un entramat de troncs i lianes que es caragolen fins a tocar l’aigua; uns xiscles eixordadors que et desperten cada matí a trenc d’alba.
Una llàgrima llisca dels seus enormes ulls. Es pregunta perquè no ha sortit mai d’allà, comdemnat a nedar amb la fredor de l’aigua, en el fang lletós i profund.
Se sent sol; de fet, ho està. Recorda haver vist altres criatures que han passat com un sospir pel seu petit i estret món: ocells cantaires, serps lliscant, talps foradant el terra, insectes fugissers... És conscient d’haver conegut els humans: els reconeixia pels crits d’esglai que feien només de veure’l allà parat, amb el cap enlaire i la mirada fixa; ni gosaven acostar-se. Ara tant sols escolta el silenci.
Una au s’ha parat sobre el tronc sec i rebregat d’un arbre mort del davant. D’esma obre la boca i l’engoleix d’un cop; sent l’olor de sang i ensuma la mort de la bèstia que ha atrapat entre les dents. És el que s’espera d’ell: matar animals, empassar-se el seu cos entre el gust insípid de l’aigua contrastat amb una certa salabror del fang.
Ha enyorat altres maneres de fer: menjar sense devorar, viure sense ser un rèptil, poder plorar i somriure,...
Un dia llunyà tingué un amic: un cadell humà, un nen ros i esprimatxat que tocà la seva pell rugosa amb la seva maneta i li digué quelcom diferent. Fou un instant. El nen marxà entre els crits estridents i esverats d’una dona que li arrabassà aquella curta carícia. No ha tornat.
Està cansat.
Poc a poc s’endinsa al mig del pantà i quan ja ho sap prou fons, deixa de moure les seves curtes potes, deixa el cos las, inert. Dóna una mirada al seu voltant, res no ha canviat: el sol entra atemorit entre les branques i l’espessor del verd. Recull la seva escalfor en un darrer desig de transformació que sap que mai serà. Tot traspua calma, tranquil·litat.
S’adona que està plorant. Va tancant els ulls.
Al cap d’una estona, la selva sols conserva la punta d’una cua que ha deixat de ser.
