Joan Fornaguera Bausà

 Hola, Joan. 

Encara que hagis marxat, et continuaré dient hola. És bo recordar sempre les persones, aquelles amb les que has conviscut uns anys de la vida. Saps, la mama t'apreciava molt, jo diria, que fins i tot de joves, et tenia una mica d'adoració: eres el germà trempat, el que jugava a bàsquet, el que les noies li anaven al darrera, el que descobria sempre coses noves i les portava a casa, el que ella sentia més lliure. Crec que ara deveu estar junts altra cop.

Jo també et recordo; recordo el tiet que una vegada es va presentar amb una màquina nova que tenia dos rodes que donaven voltes mentre hi passava una cinta que parlava!: era un magnetòfon i podies gravar la veu i sentir-la!. I també un dia que vas aparèixer amb una guitarra, a casa els avis del carrer d'en Prim. No sé si la sabies tocar, però a mi em va encantar. Jo tenia un tiet que sempre portava novetats! També recordo un altre moment que no val la pena esmentar però que em va deixar trista a la porta de casa que es va voler tancar.

El que sempre recordàvem era la sortida que vem fer a Montserrat, tu i jo, i la moto! Des que s'havia mort el meu pare no havia tornat a anar amb moto i tu et vas presentar a casa, al carrer Mossèn Anton Romeu, em vas agafar i vas dir a la mama: anem a Montserrat! Això era el 1960. En fa uns quants d'anys, eh!

I en van passar molts més fins que ens vem tornar a veure, fins al 1987 que no vem saber massa coses els uns dels altres: les coses vénen com vénen i van com van i vem fer una vida sense tiets ni nebots, però quan ens vem tornar a retrobar, jo crec que sabíem que conservàvem l'estimació o així ho vaig voler entendre: la mama va tornar a trobar un germà i jo un tiet que feia riure.

Després ens hem anat veient, fent broma fins l'últim moment. M'agradava la teva manera d'encarar les coses, sempre amb un punt d'ironia i d'humor fi. 

Cuida't força!; ara no crec que sentis ja cap més dolor, però vigila per si de cas, que no se sap mai com les gasten per allà on diuen: "per allà dalt".

Pensa alguna vegada en els teus fills i en els teus néts i, perquè no, també en els teus nebots. (Ei!, no cal ni dir que pensis en la teva dona i els teus germans que encara corren, és un dir, per aquí!).

A reveure Joan, i si alguna vegada gires el cap "aquí a baix", fes-nos un somriure i anima'ns a continuar.

Una abraçada molt forta!

Requiem de Brahms participatiu

 El Concert del Requiem de Brahms ha estat un gran plaer: tots hem cantat a gust sota la batuta de Paul Goodwin i l'acompanyament de l'Orfeó Català. Amb l'Orquestra Sinfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i els solistes Marta Mathéu com a soprano i Gyula Orendt, bariton.

Hem estat uns quants caps de setmana assajant amb els directors de coral: Eva Martínez i Pep Prats. La veritat és que ens ho han fet molt fàcil i han demostrat una gran professionalitat. Sempre dóna gust cantar amb preparadors d'aquest nivell i amb cors i directors dels més anomenats en l'àmbit musical. 

Uns 370 cantaires compartim el gust per la música, per l'exigència i pel repte amb ganes i il·lusió de la feina ben feta. Fa uns quants anys ja que participo en activitats d'aquest caire: el Messies participatiu al Palau, per Nadal i a l'Auditori hem fet la Carmina Burana, el Requiem de Mozart i ara el Requiem alemany de Brahms. Una peça certament complicada, amb canvis de ritme, amb alteracions constants i algunes dissonàncies i a més a més, hi hem d'afegir el text en alemany, però tot plegat, un repte, com deia,  un voler ser capaç de fer-ho i aconseguir-ho conjuntament amb 370 cantaires més, compartint hores i estudi que ens porten a oferir un concert renovat cada any.

Demà hi tornem!!!

La Núria d'Ossera i les melmelades

Us convido a passar uns dies a la vall de La Vansa on podeu fer un recorregut pels seus pobles i llogarrets: Sorribes, Sant Pere, Padrinàs, Fórnols, Cornellana, Sisquer i Ossera passant per Montargull i els Garrics. Un cop arribats a Ossera podeu fer un recorregut botànic i parar a la tenda herboristeria de la Suzette, amb els perfums d'herbes aromàtiques; admirar els quadres del Jaume i les escultures del Niko; fer un tastet de formatges amb la Mercè i l'Eulàlia i fer un curs de gelees i melmelades a Cal Casal amb la Núria.

Els cursos organitzats pels artesans de la vall com la Suzette i la Núria permeten entendre el món rural, el de les conserves de les àvies i l'estimació a la terra i la natura.

Aquest dissabte vaig participar en l'elaboració de les gelees de saüc i de roses, en un procés compartit amb altra gent amb la mateixa il·lusió i interès. La Núria ens va anar guiant en tot el camí, des de la collita de la flor de saüc i les roses perfumades fins a l'envasament del producte dolç i energètic, cuidant tots els ingredients i totes les mesures.

L'hora del dinar, descans agradable entorn d'una taula parada amb productes elaborats per ella mateixa com les melmelades (en té més de 60 varietats!) és un moment de repòs compartint receptes, comentaris i històries de la vida com feien en altres temps les dones que deixaven escolar el temps al voltant dels fogons. La Núria, amfitriona serena, reposada i acollidora, amb aquella dolçor encomanadissa, ens fa entendre la vida d'Ossera, amb les seves estones agradables i amb les dificultats que comporta estar en un poble que malda per conservar-se i per progressar en la vida quotidiana d'avui en dia.

El paisatge a través de la finestra és verd, florit, curull de plantes i flors de les que se n'aprofita la llavor, el color i el perfum. La mesura del temps és una experiència encomiable i enriquidora, perdurable en la memòria i un retorn als valors d'una societat en la que predomina el contacte humà

Concert de màquina!!

http://youtu.be/G4nX0Xrn-wo

Boníssim: us convido a escoltar-ho!!!! Hi ha gent que val per a tot i té un bon sentit de l'humor, que ja fa falta!, I que me'n dieu del ritme??!!

http://www.youtube.com/watch?v=G4nX0Xrn-wo&sns=em

Cent peus mil passos a Badalona

Ahir vaig seguir una experiència fantàstica. El projecte CENT PEUS MIL PASSOS té per objectiu crear un projecte d'art col·lectiu sota el lema del CAMINAR. Cada dissabte, durant quatre dissabtes que van començar el 26 de maig i acaba el 16 de juny cada participant que forma part d'aquesta col·lectivitat ha d'aportar una obra que consisteix en una capsa negra i a dins una sabata, representant el caminar, el sortir enfora, aixecar-se, fent camí junts, la llibertat. En aquests moments és una idea encomiable. Mai havia fotografiat tantes sabates, tanta varietat de conceptes, tanta il·lusió en un projecte, tanta esperança posada en el tirar endavant, tanta creativitat! L'exposició de capses i sabates està a la plaça Font i Cussó, darrere el Museu i el dissabte 2 de juny es trasllada a la plaça Antònia Font, el 9 de juny a la plaça Josep Terradelles i l'últim dissabte, 16 de juny, a la plaça de Trafalgar. Podeu anar engrandint la petjada, tots tenim una idea i tots la podem reflectir per oferir-la als altres.

M'ha recordat aquella altra "gesta" de la Marxa de la Llibertat de fa uns quants anys que amb el lema "Poble català, posa't a caminar", també feia referència al caminar, a la petjada i al moviment constant cap a un objectiu col·lectiu, de poble buscant la llibertat, de poble que es mou. Sempre amb la referència de la sabata i la petjada com a inici, per fer camí, que mentre es fa camí, com diu en Llach, "has de pregar que el camí sigui llarg, ple de ventures i de coneixences, que siguin moltes les matinades,...." fins a arribar a Ítaca. Ben segur que si tots ens hi posem a fer camí junts, podrem caminar.
Ahir, fins i tot i havia cua per deixar la sabata símbol de llibertat!

Ens trobem el proper dissabte i els altres i tant de bo hi hagi tanta participació. Des de Badalona us convidem a venir-hi!

Foscor a la ciutat

Els carrers de l'Eixample no eren pas tant tortuosos com els de Ciutat Vella; allà s'hi podia respirar i agafar aire abans d'endinsar-se Rambla enllà, cap al port. Les gavines sobrevolaven Colom com l'accent sobrevola la paraula i marca un punt d'inflexió i de comunió entre l'aigua i la terra. Sota el fanal encès, amb llum groga i decadent, va encendre un cigarret que de seguida apagà. Els dits nerviosos, el pols accelerat i el cos extenuat per la carrera no el deixaven pensar amb claredat. Entrà al Museu de Cera a reposar, travessà les sales de ninots rígids i sense vida, però el seu pensament retornava a l'horror, a l'escena que recordava amb prou definició i que intentava fer fugir del cap. S'adonava que no tenia un minut balder, que l'ombra l'acuitava sense donar-li repòs. Sortí fora i a un pas de trepitjar un colom, s'adonà que no sabia cap a on tirar, la seva mirada perduda navegava d'esquerra a dreta, amunt i avall, intentant trobar una sortida, una mà amiga, un somriure que li indiqués el què fer. Estava desesperat! El cel s'ennuvolava i esdevenia color de plom; uns núvols negres s'acostaven pel mar. Trepitjà les llambordes i l'ampla espai fins les "golondrines", esperà un vaixell que se l'endugués Mediterrani enllà, esperà que la gent del xiringuito del costat li digués quelcom per a calmar-lo, però ningú semblava fer esment d'ell. Quan va albirar el telefèric cregué que estava salvat i hi puja; arribaria al Tibidabo i allà, qui sap, potser aconseguiria eixamplar-se, treure's aquella nosa del cap però quan va ser dalt, comprovà amb espant que res el podia guarir: se sentia defallir! Tancà els ulls en un intent d'esborrar la llum i se li aparegué l'ombra més definida que mai talment una negror que no el deixava en pau. Baixà corrent passant per davant del Poble Espanyol i arribà altra vegada al Poble Sec, allà on la ciutat es calma i les cases amuntegades amb les finestres entreobertes el veien passar. No tenia aturador. Esperà a la parada de l'autobús en un intent d'escapar i arribà al barri Gòtic, allà on havia començat la seva vivència, el seu tremolor. Tornà a mirar enlaire, l'estretor d'aquells carrers no el deixaven veure; les escletxes de llum eren fugisseres, però entre balcó i balcó, tornà a veure l'ombra que el perseguia com un dimoni encès de foc: de tant en tant una flamarada, de tant en tant un crit esgarrifós, de tant en tant un alè sobre la seva espatlla que li gelava la sang. Estava sol i tenia por, tanta por que començà a tremolar i sentir una suor freda, la cara pàl·lida i grogosa semblant a un difunt vivent. No li quedava més remei que ficar-se a les entranyes de la terra, provar sort en aquell forat fosc i humit, saltar els graons de dos en dos i córrer per l'interminable passadís, fins a fer-se fonedís, fins a deixar-se bressolar per la gent, fins a perdre del tot la seva identitat, el jo només en moviment al compàs del moviment dels altres, desaparèixer fonent-se en la foscor i deixar fora la llum, l'espai i el cel ara ja d'un blau fosc.
S'endinsà en el metro a Jaume I, tot i que acabades de baixar les escales que el conduïen al soterrani, mirà endarrere per a confirmar que "allò" no el seguiria pas, per a creure's ja fora de tot mal. Encara pogué veure una llambregada de foc, una guspira encesa, un moviment talment un terratrèmol i sentí un esgarip, com un tro que ressona en el més pregon d'una vall.
Agafà el primer comboi i es perdé en l'anonimat.
Allà fora, l'ombra del drac plorà la seva solitud .

Presentació 365 contes

Ahir 21 d'abril es va fer la presentació oficial del llibre 365 contes escrit per diversos autors que van anar publicant un conte al blog 365 contes. N'hi ha 365! La idea és llegir-ne un cada dia, de 365 paraules, tal com van estar escrits (durant 365 dies). Es van llegir i representar alguns dels contes que ens van emocionar i va ser una vetllada molt satisfactòria. Felicitats a tots els autors!!

Esperem que els escriptors en continuïn escrivint més i es puguin anar tirant endavant projectes amb aquesta seriositat i bon fer.

Línia Lila

Pujà al metro a la parada de Gorg com cada dia i des del vagó darrer caminà sortejant les cames dels altres viatgers fins a arribar al primer vagó, així se li feia més fàcil la sortida. Es fixà en un home assegut davant seu. Vestit de gris, pantalons arrugats i un bastó penjat a l'avantbraç; sabates negres un xic empolsinades i un barret d'ales de feltre, com els que es duien a les primeries del segle XX. Esprimatxat, bigoti blanquinós i pell cendrosa, amb una pipa apagada a la comissura dels llavis. La seva postura i la seva cara traspuaven bonhomia. Tenia un llibre gruixut de fulls esgrogueïts sobre la falda, en una postura forçada de cames juntes. Una petita llibreta a les mans on, amb un llapis de mina, anava anotant alguna cosa. La mirada era el que es movia del seu cos, tant sols la mirada, amunt i avall, a dreta i esquerra, es fixava en un punt i gargotejava, tornava a mirar i a anotar a la llibreteta.
Baixà a la seva parada: cada vegada li semblava més ràpid el viatge.
L'endemà i l'altre i l'altre, fins a una setmana, anà trobant el mateix personatge, la mateixa postura, el mateix barret i silueta que continuava anotant a la llibreta. D'on venia?, què feia? Va estar temptat de preguntar-li moltes vegades, però no s'atreví.
A la següent setmana provà d'esbrinar a quina parada pujava aquell home, creient que així endevinaria una mica més de la seva història. O sigui, que en lloc de pujar a Gorg, pujà a Sant Roc i més tard a Verneda, el dimarts provà a La Pau i el dimecres a Bac de Roda, dijous a Clot i encara el divendres a Encants. Sempre trobava ja al mateix vagó i al mateix seient, el mateix home.
Encara una altra setmana provà des de Monumental, Sagrada Família i Passeig de Gràcia; pensà que aquell misteri es resoldria a Universitat, ben mirat, feia cara de professor universitari, però tampoc l'encertà. Continuà pujant cada dia des d'una estació més llunyana a la seva fins a arribar a l'inici de trajecte a Paral·lel. Però quan ell arribava, l'home ja hi era, assegut, mirant i escrivint.
El curiós del cas és que els dos anaven fins al final de trajecte, Pompeu Fabra, Badalona, però així com ell marxava ràpid per no fer tard a la feina, s'adonava que l'home quasi ni es movia i quedava al seient, palplantat.
Finalment, no pogué més i un bon dia se li adreçà:
- Perdoneu, cada dia us trobo al metro i fem el viatge junts fins el final. No pareu d'anar anotant quelcom a la llibreta. Em teniu una mica desconcertat!. Es pot saber què feu?
- Jo, busco la paraula.
- Ah!- I no s'atreví a dir res més. Sorprès de la resposta, es quedà amb la boca oberta i els ulls esbatanats.
Al cap d'uns dies de tornar-lo a trobar, s'atreví a comentar-li de nou:
- Què, mestre! Ja heu trobat la paraula?
- Si, he trobat la paraula i en busco una altra.
- I que en feu de les paraules?
- Les anoto.
- Ah! - respongué altra vegada sorprès i sense gosar anar més enllà.
Al cap d'un mes, i amb la familiaritat que havia adquirit veient-lo cada dia, ja mig en broma, li digué:
- Però, home de Déu, em podeu dir d'una vegada, què en feu de les paraules i per què en busqueu cada dia tantes?
- Vull fer-ne un parlar. Fa anys que cerco paraules i les ordeno. Després, les dono significat i intento normativitzar la parla per enriquir el llenguatge. Un poble i la seva gent és allò que expressa del seu pensament i allò que fa que es pugui comunicar amb els altres enriquint el lèxic i oferint-lo com un preciós regal a la humanitat.
- I qui sou vós per a fer això?
- Pompeu Fabra 

(Conte presentat al Sant Jordi dels TMB 2012. Podeu llegir-lo també a la seva pàgina web)