Nova Zelanda: illa sud (I)

Hem arribat a l'illa sud amb una maleta més al carret de l'autocar. Ara ja hi som tots! La maleta ha costat com deu dies en arribar; deu dies i unes quantes gestions i trucades no gaire agradables amb la companyia aèria, però, per fi, han entès que la persona que la necessitava, la continuava necessitant.

A l'illa sud ens rep la mateixa verdor que al nord; la verdor i el bon temps, que les pluges s'han desplaçat cap al nord, gràcies al nostre kiwi de la bona sort!

Arribem a la ciutat de Nelson, agradable amb el seu jardí botànic de ponts blancs travessant el llac, a l'estil dels jardins romàntics francesos; comerços i botigues, bars i restaurants en els seus carrers amples i quadriculats; pràcticament cap piseria.

La visita a l'Abel Tasman National Park és d'allò més planera i plaent. Des del poble de Kiateriteri agafem un vaixell turístic per seguir el parc vorejant la costa i albirant foques prenent el sol a les roques, amb les que es confonen pel color gris, i diferents aus marines. La gent puja i baixa per fer camins pel parc. Alguns de nosaltres baixen a mitja navegació, d'altres arribem fins el final i baixem a la tornada per fer la meitat que queda del camí a peu, talment féssim un passeig de ronda per la costa catalana. Des del camí, direcció Marabau, caminem al nostre ritme, amb el blau turquesa del mar, podem travessar algun rec, els pins i la vegetació ens acompanyen amb ombra en aquest dia de sol i cel clar i algun ocell es deixa fotografiar amb una mica de paciència.

Després, visitem una plantació de pomeres i kiwis en flor. Una fruita, el kiwi, que sembla que exporten per tot arreu, però que nosaltres, que pensàvem que ens n'atiparíem, trobem a faltar en els esmorzars i dinars. Sembla que tots marxin fora i els dels supermercats van tan cars com a casa nostra! Els d'aquesta plantació on ens expliquen tot el procés arriben a Tarragona! I nosaltres aquí!

Fem una incursió cap als espadats de la costa en un dia núvol i rúfol. Vaja, se'ns posa a ploure quan anàvem a visitar les peculiars Pankake Rocks; això sí que no ens ho esperàvem! Xops i regalimant aigua per tot arreu arribem a l'autocar sense atrevir-nos, molts de nosaltres a fer l'esforç de caminar sota la pluja (per un dia que plou!). Sort que sempre hi ha valents que ens representen i fan les fotos de rigor mentre d'altres estem en un bar turístic prenent una xocolata calenta (molt semblant al Cacaolat!). 

També observem una colònia de foques al Cap Foulwind, totes mandroses estirades a les roques de la platja escarpada; fins i tot alguna s'atreveix a fer-se un bany en aquest mar brau i s'enfonsa i surt entre l'escuma blanca de les ones, jugant amb l'aigua per plaer nostre. Avui és un dia tapat, el que confereix al paisatge un misteri de dies d'hivern més que de primavera.

Hokitika ens espera amb les botigues de jade, la pedra amb la que els maoris realitzen els seus penjolls tradicionals. Tendes, tendes, tendes! Estem salvats!

I arribem a un dels destins més esperats del nostre viatge, la zona del Fox Glacier. El Westland National Park, anomenat Tal Poutini en llengua maori, o sigui, el "País de les Glaceres". Una primera incursió per un bosc màgic, humit, amb arbres centenaris i el tuit cantant, aquest ocell que es deixa veure poc, però que se sent força quan canta, ens apropa al peu del que havia estat anys enrere l'acabament de la glacera del Franz Joseph Glacier. Les glaceres es van desfent i es van enretirant centímetres i metres any rere any. És el moment, doncs, d'aprofitar la visita abans no en quedi més que el record. Sobta veure la glacera a través d'unes falgueres al davant talment fossin palmeres i estiguéssim al tròpic!

De tarda, la llum deixa pas a la foscor; de matí, el sol radiant ens deixa copsar més fidelment el bosc humit, els líquens i les molses i les falgueres gegants com arbres, fins el mirador de la glacera Franz Joseph.

Tots els paisatges de la zona són espectaculars: el bosc de Weheka, humit i frondós, Thunder Creek, amb cascades rajant per totes les parets muntanyoses, el riu blau turquesa i la passejada fins a Blue Rocks, la volta al llac Matheson amb una vegetació on predomina l'anomenada "flax", la planta de la que en fan fils i vestits. Unes caminades fetes amb calma per assaborir i emportar-se'n cap a casa una mica d'aquest país on tot és natura: terra, animals i flora. I els llacs, reflex de plata de les muntanyes i el cel blau.

I arriba el moment esperat de pujar en un helicòpter que ens fa una volta per sobre les geleres i ens deixa una estona sobre el mantell blanc per a gaudi de tots i totes. Moment màgic, també, veient la cresta de les muntanyes nevades i al fons la vall amb el riu que baixa amb les aigües braves del gel que es desfà, d'un color blanc lletós primer que es confon amb el gris de les roques de la gelera que ja s'ha anat solidificant. Més enllà, el verd dels prats i els puntets diminuts dels bens pasturant.

Ens sap greu deixar el Fox Glacier, però continuem el viatge passant cascades i rius d'aigües cristal·lines, travessant les grans muntanyes dels Alps neozelandesos per la zona del Mont Aspiring National Park. Fins a arribar a l'altiplà amb els immensos llacs de Wanaka i Havea que es troben formant part de valls glacials formades durant l'última edat de gel i alimentades pel riu Hunter. Una meravella de paisatge fins Queentown, un dels pobles més turístics de la zona i dels que hem passat fins ara.

Queenstow està situat en un entrant de terra en el llac Wakatipu. Zona d'excel·lència per practicar esports d'aventura, com el "puenting" del que som observadors. Sí, només observadors d'aquests joves que es pengen cap per avall del pont, ben agafats i fermats, això sí, però d'una destresa que, si més no jo, ja no em puc ensenyorir (no soc com la meva neboda, jo!).

Queenstown són tendes (per sort i gaudi de compradores que portem!), cistelles penjades fins a un mirador per sobre la ciutat per veure'n tota la seva extensió, carrers entre gent i més gent, hamburgueseria famosa, passeig al voltant del llac i vaixell de vapor històric. Tot això junt fa de la ciutat, la ciutat més turística pels neozelandesos.

El vaixell de vapor, "La dama del llac" fa més de cent anys que fa servei. Fou construït el 1912 com a vaixell de passatgers i es va utilitzar com a part de la xarxa de ferrocarrils de Nova Zelanda. 

La història del llac és una història de desig i venjança. El gegant Matau entrà d'esquitllentes una nit en una casa i va raptar una donzella, Manata. L'amant de Manat, Matakauri, va seguir al gegant que volia escapar i va descobrir que la donzella estava lligada amb una corda irrompible. Les llàgrimes del seu amarg  plor desferen la corda i els dos amants es van escapar. Després, Matakauri va encendre en foc al gegant que, despertant-se en agonia, i mentre el foc el devorava cada cop més, es va enfonsar en el terra. Les seves cames van deixar un forat, el foc desfeia la neu de les muntanyes i l'aigua entrava al forat. L'únic que va quedar va ser el cor del gegant, que encara batega sota les aigües i provoca el misteriós pujar i baixar de les aigües del llac al compàs del ritme
cardíac del gegant.

No em digueu que no és maca la història!

Nova Zelanda, illa nord (i III)

La visita a Wai-O-Tapu, en maori Aigua Sagrada, ens sorprèn i ens captiva. Una vasta zona on predominen cràters col·lapsats amb fumaroles i piscines d'aigua i llot bullint, unes aigües canviants de color pels diferents minerals que contenen i que van del gris-marronós al verd maragda, el blau turquesa i la transparència del llit del riu. Impressionant la "Champagne Pool", dita així per les abundants emanacions de diòxid de carboni, aigua bullent d'un color daurat que recorda les bombolles d'una copa de cava. Els cràters poden ser profunds i la terra del voltant esdevé cendrosa o de tonalitats entre el groc del sofre o el marronós i el vermellós, el rosat o el púrpura: òxid de ferro, de manganès, sulfur de mercuri o argila blanca; tot plegat, un esclat de colors. Un sender ben senyalitzat i apte per a tothom ens fa fer una ruta circular entre cràters, forats a la roca, pous a terra, terrasses de tova i arbres.

Seguint el nostre itinerari, podem veure en una parada de la ruta, Huka Falls, la cascada més gran del riu Waikato, amb uns dos-cents vint mil litres d'aigua per segon, creant una cortina d'escuma blanca i d'un blau preciós.

Si hem dit que Nova Zelanda és tots els colors del verd, ens adonem que també podem parlar de totes les tonalitats del blau!

I arribem al Parc Nacional de Tongariro, una de les nostres fites més il·lusionades. L'estada la fem al poble National Park, un poble creat al i per al parc, amb cases de fusta que semblen prefabricades, amb els serveis per a turistes, viatgers i muntanyencs. És el parc més antic de Nova Zelanda amb tres pics importants: Tongariro, Ngaurohoe i Ruapehu. Difícil de retenir el nom i de saber qui és qui, però ho arribem a memoritzar. Tongariro, que dona nom al parc, és el més baix, el que no té neu, el que està a l'esquerra. El Ngaurohe és fàcil de reconèixer: un cràter molt ben dibuixat, un con gairebé perfecte, l'hàbitat de Mordor, el dolent del Senyor dels Anells que va escriure Tolkien i que, ara, tothom recorda per la pel·lícula. Grapejat de neu, es domina des de tot arreu. El darrer, el Ruapehu és el més nevat, el que llueix més amb aquest mantell blanc a sobre que brilla de diferents maneres segons li toca el sol durant el dia.

Sol que tenim la sort de tenir (de moment, el kiwi adoptat pel grup fa la seva feina!), i un cel ben blau que ens anima a fer l'excursió fins els llacs; la caminada curta de sis hores de durada, perquè la llarga ens diuen que no pel vent que bufa a la zona. També ens expliquen que la pandèmia de la COVID, aquí com a tot arreu, va fer estralls. Si es podia llogar unes avionetes o helicòpter per volar per sobre la zona i el cràter del Ngaurohoe i admirar les tonalitats del terra, ara, ja no és possible; no hi ha helicòpter, ja que la persona que ho feia se'ls ha vengut, presumiblement per les pèrdues (?).

Fem, doncs, gairebé tota la caminada. Fins al final hem sigut sis bascos, dos granadins i una catalana. Fins al primer llac, cinc bascos. I fins la cascada, la resta del grup de vint.

El camí ben marcat, puja i baixa en petits pendents o en escales de fusta. La vegetació de matolls secs i amb poques flors, en una terra castigada pel vent. Un horitzó ampli i sempre present el Ngaurohe i el Ruapehu, que aviat escriuré de memòria els noms.

Enmig d'aquest paratge, dos lavabos; nets, netíssims, amb paper sempre. Fantàstic i d'admirar! No hem trobat ni un sol lavabo brut o que li faltés paper o que fos un xipolleig d'aigua a terra. Tot públic. No com a casa nostra que per cada vegada que en tens necessitat has de prendre un cafè o córrer darrere una roca.

La primera part de la caminada arriba fins la cascada que sembla que caigui de dins una roca negra que li fa de paret: Tanaraki Falls. Cal anar-se enfilant amunt, pujant esglaons i travessant passarel·les, creuant-se amb gent que va i ve. Arribem així fins el primer llac, el Lower Tama lake, d'un verdós i blau turquesa, amb vent. Una pujada de fort pendent relliscós ens du al Upper Tama Lake, caminant contra el vent. Poca estona s'hi pot estar a dalt, el vent ens fueteja el rostre, les mans es refreden i les caputxes volen al caprici de la ventada. Ens fem la foto de rigor i baixem corrent. Bé, corrent no! Que el terreny pedregós és una relliscada segura i els genolls han d'aguantar uns quants dies!

Tornem tots satisfets d'haver aconseguit l'objectiu, ben colrats de sol! Ha estat un bon comiat de l'illa nord. 

L'embarcament en el ferri ens portarà a l'illa sud creuant l'estret de Cook. 

Abans, una parada obligada a la ciutat de Wellington, la capital del país, amb els seus gratacels de cara el mar embravit i les cases, moltes d'elles imitant casetes angleses, amb els murs pintats de grafitis en el que vol ser un art de carrer. El museu fantàstic on aprenem natura i cultura maori i un simulacre de catàstrofe que ens fa desallotjar el recinte sense saber massa què passa i un cel cada vegada més rúfol.

La travessia del ferri és tranquil·la i ens predisposa a conèixer una altra part d'aquest país llunyà. Ens esperen muntanyes, boscos,  kiwis, musclos verds,  Sauvignon blanc i partits de rugbi.

Nova Zelanda, illa nord (II)

Deixem Auckland seguint el curs del riu Waikato, el més llarg del país amb 425 km que van des del llac Taupo fins al mar de Tasman.

I arribem a Hamilton per fer una passejada pel seu famós jardí botànic. Una passejada pels jardins ens fan admirar una plantació de rosers amb roses de tots colors. Els neozelandesos són ben zelosos dels seus jardins i de la seva natura. No són les úniques roses que veurem durant el viatge, totes ben florides en aquesta primavera benigna que tenen. I totes ben cuidades.

I ens arribem al poble de Waitomo, famós per les coves de pedra calcària que guarden al seu interior multitud de cuques de llum, que, en la foscor, fan pampallugues com si fossin els estels d'una nit sense lluna. Un espectacle curiós i atractiu, vides sense llum que pengen del sostre de les rosques, filaments que només es poden veure enfocant un moment de res alguna llanterna poc potent, per no destorbar la vida plàcida  d'aquests insectes. Una via Làctia per damunt dels nostres caps, dins una caverna; no sabem si, en algun moment, també es transformen en llàgrimes de Sant Llorenç. Una barca, navegant suaument, ens deixa a la sortida d'aquest forat i ens tornem a acostumar a la claror; una claror verda llampant.

Seguidament, visitem la Otoranga Kiwi House, una espècie de zoo d'aus, on, també en la foscor del seu cau, volem veure el kiwi, aquest animal nocturn i fugisser que dona nom als neozelandesos. És car de veure! Has d'aguditzar la vista, està atent i atenta al moviment de les herbes i matolls que li han posat per a que s senti com a casa dins d'aquesta “peixera”; un silenci respectuós ens aguditza més l'atenció cap a algun soroll de branques o remor de passes. I: heu-lo aquí, gratant el terra i recorrent el poc perímetre del seu cau amunt i avall fins que es fa fonedís als nostres malacostumats ulls en la negror.

Fora, recorrem l'hàbitat de diversos ocells, voladors i aquàtics, i les màquines dels fotògrafs no paren per poder aconseguir aquella instantània d'uns animals que van més ràpids que nosaltres.

El nostre objectiu, avui, és la ciutat de Rotorua, coneguda com "la ciutat del Sofre" per l'activitat termal de la regió i l'existència d'aquest mineral, que fan que Rotorua tingui una olor especial, com d'infern de pastorets de Folch i Torres.

Rotorua és el centre de la cultura maori.

Els maoris van arribar segles enllà provinents de les illes polinèsies. Maori significa "comú, normal" en la seva llengua, el maori. Aquesta zona de la terra ja era habitada quan hi van arribar els colons europeus per pobles maoris que s'hi instal·laren en successives migracions a partir del segle X. 

"Aquests pobles van haver d'adaptar la seva economia i la seva organització social a les noves condicions ambientals i, isolats de la resta del món, van crear una cultura original. Una arquitectura diferent, de la que en queda alguns exemples de fusta treballada. Un idioma protegit ara pel govern i que es pot estudiar a les escoles, tot i que domina del tot l'anglès, en la societat d'avui en dia. Segons la mitologia maori, els avantpassats dels maoris serien originaris d'una mítica terra anomenada Hawaiki, que se situaria a l'oest. Hauria estat el lloc de partida d'on van migrar els polinesis cap a les diferents illes. Segons les seves llegendes, els maoris van migrar partint de Hawaiki en direcció d'Aotearoa amb set barques que van fundar les set tribus originàries. Igualment, es diu que les ànimes dels morts surten del cap Reinga, situat en l'extrem nord-oest de l'Illa del Nord, cap a Hawaiki". ^(Wikipedia)

L'art maori fa gala de tota la seva habilitat tècnica. La figura humana, aïllada o en grup, es destaca sobre un fons de motius geomètrics calats; el rostre es caracteritzava per una gran boca, de la qual sol sortir una llengua triangular, amb el llavi superior molt arquejat. 

Els maoris de Rotorua, avui ens conviden a sopar. Ens donen la benvinguda deixant a terra una fulla que els convidats acceptem i agafem en senyal de pau. Arriben navegant pel riu en una "waka" o canoa de grans dimensions i ens ofereixen corder cuinat al vapor d'unes brases soterrades a terra. Després dansen i toquen música per a nosaltres. El cant acompanya la dansa amb instruments de percussió i una guitarra adoptada com a instrument més modern que pot crear una melodia. El ball nacional, l'haka, es marca amb palmes i colpejant el terra amb els peus. 

Després de l'espectacle, el retorn cap a l'hotel, que ens queden uns quants dies al davant! 

El poble de Whakarewarewa és el poble amb el nom més llarg de tots els pobles maoris. Ja no recordo què significa, però el poble és un agradable passeig matinal coneixent de prop la vida diària d'aquesta gent. Entre fumaroles que surten del terra calent, petits guèisers amb l'aigua i el fang bullint, petites piscines sulfuroses i bombolles d'aigua que et magnetitzen la mirada, aprenem més de la seva cultura i els seus costums: com cuinen, com treballen, com sobreviuen a un món modern de colonitzadors europeus i a un món físic d'una natura per sobre de l'esforç humà. Sempre atents a terratrèmols d'una terra volcànica i fats de la climatologia.

Marxarem de Rotorua acostant-nos a la seva divinitat de la vegetació perquè conservi aquesta terra fora de l'obscuritat i demanarem a les seves divinitats, Rangi  (el cel) i Papa (la terra), que ens acompanyin en aquest viatge. 

Per descomptat que tindrem bona sort perquè portem —a la butxaca de la Natàlia— un petit kiwi que ens protegeix i ens ofereix uns dies fantàstics!